ELS DIARIS DE SYLVIA PLATH (i 4)

La tercera i última part dels diaris de Sylvia Plath cobreixen nominalment el període final de la seva vida, entre 1958 i 1962, primer a Boston, ja fora de l'Smith College, i després, a partir de desembre de 1959, a Anglaterra, on es va establir el matrimoni Hugues, i tindria els seus dos fills. Tanmateix, els diaris se centren pràcticament en els dos primers anys, a Boston, i a penes queden notes esparses dels seus anys anglesos. Això pot suposar una notable decepció per a qui s'acosti a aquests diaris amb la intenció de conèixer els detalls més morbosos o simplement més íntims de la part final de la vida de Plath, més si tenim en compte que el que ha transcendit són més aviat apunts de l'entorn i dels personatges que hi va trobar, fonamentalment durant una estada a un hospital londinenc en ocasió d'una operació d'apendictomia i durant seu sojorn a Devon. Més semblen notes per a possibles creacions literàries que veritables indagacions íntimes com les que havíem anat recorrent fins aleshores. S'hagin perdut, accidentalment o no, o s'hagin eliminat, no trobarem referències a la seva crisi matrimonial amb Ted Hugues, a conseqüència de la qual ell va acabar abandonant-la per una altra dona, ni gairebé tampoc a la seva doble maternitat, sens dubte una experiència clau en aquesta etapa final de la seva vida i també en la seva literatura.

A canvi, aquesta part és singularment rica en l'aprofundiment en la seva relació directa amb la creació literària, i bé que tampoc trobem notes sobre la creació de la seva obra poètica major, que coincideix amb la seva última etapa vital, sí que trobem un ampli dipòsit del que podríem anomenar decisiva lluita per esdevenir una veu literària única.

Aquesta part comença, tanmateix, amb l'omnipresència de Ted Hugues i la seva tutela. Diu, a primers de juliol del 58: Entre nosotros no hay barreras; es como si ninguno de los dos, y especialmente yo, tuviéremos piel, o una sola piel para los dos, y pasáramos el tiempo tropezándonos i desgastándonos mutuamente. Disfruto cuando Ted desaparece durante un rato. En esos momentos puedo edificar mi propia vida interior, mis propias ideas, sin su continuo "¿En qué estás pensando?" "¿Qué vas a hacer ahora?".

Paradoxalment, va ser l'abandonament de Hugues, del qual en ocasions necessitava alliberar-se parcialment, el que la va conduir a la profunda depressió que va finalitzar amb el seu suïcidi. Però no trobem a penes al·lusions a desavinences, només petites baralles domèstiques trivials i quant a la gelosia vers ell, només un petit apunt en relació a la seva anàlisi de la figura paterna sorgida de la seva teràpia amb la Dra. Beuscher, la psiquiatra que la va tractar en la seva estada a la clínica després del primer intent de suïcidi, i amb la qual va tornar a contactar durant el període bostonià. Aquesta relació és en canvi ricament reflectida en els diaris, i consegüentment trobem tot un seguit de profundes introspeccions, sobretot en relació a la seva mare, amb explicitació verbal dels ambigus sentiments d'amor i odi per part seva, i a l'absència prematura del pare.

La part fonamental, amb tot, se centra en els seus projectes, anhels, dubtes, esperances i conviccions quant a la professió d'escriptora que abraça en exclusiva, amb breus excepcions de treballs temporals, un d'ells curiosament d'auxiliar a un hospital de Boston. L'estiu del 58 aconsegueix publicar el seu primer poema a la prestigiosa revista New Yorker, al qual seguirà la nombrosa sèrie de refusos i acceptacions en les molt nombroses publicacions nord-americanes amb espais destinats a la literatura que van conèixer tots els aspirants a escriptors, per brillants que foren. Escribir es un acto religioso, escriu aquell mateix estiu, es un ordenar, un reformar, un volver a aprender y volver a amar a la gente y al mundo tal como son y tal como podrían ser. Un dar forma que no se desvanece como un día de mecanografía o un día de dar clases. Lo escrito permanece: sale al mundo por su propio pie.

En oposició a l'ensenyament, la renúncia al qual com a professió va ser motiu de profundes i segurament decisives dissensions amb sa mare, el món de l'escriptura se li apareix com un món insegur però difícilment prescindible. Lo peor, peor que todo lo demás, sería vivir sin escribir. Més endavant apunta que tant ella com Hugues havien arribat a la conclusió que el d'ensenyant era un ofici incompatible amb el d'escriure.

Es prepara a consciència, i, tot ho plantejar-s'ho sovint, no ho fa des del retorn a l'àmbit acadèmic. Estudia la tècnica narrativa llegint en profunditat autors com Frank O'Connor (l'escriptor que la va refusar al seu curs d'estiu a Harvard abans del seu intent de suïcidi), Virginia Woolf, o J.D. Salinger, de qui apunta la seva lectura encisada de "Seymour, una introducció", el trencador relat publicat al New Yorker, issegueix un curs amb el famós poeta Robert Lowell, ell mateix amb antecedents psiquiàtrics, on coneix la que serà amiga, rival i curiosa seguidora en peripècies vitals i literàries, Anne Sexton. Amb vacil·lacions, avança en el seu intent d'escriure prosa, alternant relats curts i un intent de novel·la sobre els seus anys a Anglaterra i el retorn als Estats Units. Aconsegueix més repercussió com a poeta, i amb ocasió d'una estada a una colònia d'artistes a Saratoga Springs, Nova York, a la tardor del 59, escriu bona part del que serà el seu primer llibre publicat, "The colossus", que s'editaria l'any següent, ja a Anglaterra i havent estat mare de la seva primera filla.

Poc abans, el novembre del 59, deixarà escrit al diari: Sólo escribo aquí cuano no sé qué hacer, cuando estoy en un callejón sin salida. Nunca cuando soy feliz. Como me pasa hoy. Ja embarassada, deixa anotades les seves il·lusions envers el viatge a Anglaterra que seria definitiu i sense tornada. Un viatge que emprèn carregada d'esperances i projectes, veient-se vivint a Londres i mudant-se al camp, com així va ser, i escriu: La vida empieza de nuevo todos los días.

Sylvia Plath, amb els seus fills Frieda i Nicholas

L'últim apunt del llibre és de l'editora Frances McCullogh, en relació a l'escassa documentació dels darrers anys: Debido a que sólo se conservan notas de trabajo para esta última sección del diario, casi se tiene la impresión de que Sylvia Plath murió antes de cuando realmente puso fin a su vida, el 11 de febrero de 1963, a los treinta años de edad.
En el otoño de 1962, inmediatamente después de separarse de Ted Hugues, Plath escribió su obra fundamental, los poemas de "Ariel", que salieron de su pluma en una oleada de energía incandescente, treinta poemas en un mes; los primeros borradores casi brotaron solos, pero después los reelaboró cuidadosamente. Nadie más los había visto, pero ella supo con plena certeza que había dado el gran salto. Por eso le escribió a su madre, el 16 de octubre de 1962, a mitad de su portentoso mes: "Soy una escritora de genio; se me ha concedido el don. Estoy escribiendo los mejores poemas de mi vida, los que me harán famosa..."

Tot i que ja havia tingut una sensació similar altres vegades, i de fet aquesta sensació de plenitud en l'assoliment és usual entre els autors i la seva obra immediata, tant com l'allunyament posterior i progressiu, no hi ha dubte que Sylvia Plath va encertar en el seu pronòstic. Aquests poemes, gràcies a l'edició de Ted Hugues, la van fer famosa. No sabrem mai quant d'aquesta fama és deguda a la seva tràgica desaparició que la converteix pràcticament en autora pòstuma, però això no suposa cap descrèdit per a una obra que se sosté per ella sola. Més aviat pot concloure's amb un lament i un interrogant: què hauria escrit encara si hagués viscut, si hagués continuat estudiant, treballant i abocant la seva energia en onades incasdescents, i no l 'hagués  consumit una altra onada, negativa i  candescent.