LA CAIGUDA DEL GUARDIÀ

L'any 2009, J.D. Salinger, el mundialment cèlebre escriptor, autor d'un dels clàssics moderns més resistents, "The catcher in the rye" (El guardià al camp de sègol), tenia 90 anys. Era una llegenda viva, tot i que feia més de trenta anys que no publicava cap llibre ni relat al seu habitual The New Yorker, i que feia dècades que mirava de fugir de la llum pública, des del seu retir isolat a Nova Anglaterra. També era notori el seu ànim de protegir hermèticament la trajectòria pública de la seva escassa obra editada, i la defensa a ultrança dels drets a no ser alterada. És conegut el seu reiterat rebuig a cedir els drets per al cinema o altres adaptacions de la seva obra més coneguda, la ja citada novel·la de 1951 que el va catapultar a una fama de la qual va abominar.


Aquest desig inflexible de protegir els seus drets d'autor, que abastava fins al mínim detall de la publicació per a martiri de tants editors, li havia valgut no poques lluites legals. Però poc podia pensar, potser, que a edat tan avançada hauria de lliurar la seva batalla més dura. Va demandar un obscur editor i escriptor suec anomenat Fredrik Cotling, que havia publicat amb el pseudònim de John David California el que ell anomenava una seqüela de "The catcher...", amb el títol de "60 Years Later". L'obra deixava en mal lloc els protagonistes principals del llibre, els germans Holden i Phoebe Caulfield, i jugava fins i tot amb Salinger com a personatge. Va guanyar Salinger en primera instància, tot i que la defensa de Cotling va al·legar aleshores que no era ja una seqüela sinó una paròdia, i que l'emparava, doncs, la llibertat de creació artística. El plet va tenir una gran repercussió, ja que venia a matisar l'abast de la Primera Esmena de la Constitució americana. Però el demandat va recórrer, i en una segona instància van ser els gegants més poderosos de la comunicació d'Estats Units, entre ells el mateix New York Times, els que li va fer costat i van atacar Salinger, doncs.

Aquest autor, que s'havia guanyat ja la fama de díscol eremita, no va aparèixer en cap moment del procés, i de fet va morir, el 27 de gener de 2010, abans que culminés el plet amb l'assentiment de Colting a no difondre als Estats Units i el Canadà la seva obra per cap mitjà. Però el que no podia evitar la representació de Salinger és que la seva obra ja circulés per la resta del planeta i, mercès a internet, arribés a tot arreu. Potser aquell eremita estava, com va dir en el seu darrer missatge, llegit pel seu fill Matthew, segurament fora d'aquest món feia molt de temps i no podia ja comprendre que la seva lluita per preservar la integritat de la seva obra tal com ell l'havia concebut era una il·lusió pueril a l'era de la globalització i d'internet.

Aquests dies, un post a Facebook de la meva filla, recordant el que hauria estat el 14è aniversari de la nostra gosseta que ens va deixar abans que comencés aquest estiu, anava comentat per un amic seu que senzillament recollia una d'aquelles expressions singulars que tota família amb mascota té per al consum intern. Això em va fer pensar com estem connectats i com depenem de tantes relacions diverses i en tantes direccions, i com ens és impossible de ser plenament conscients de quin és el radi que abasta la nostra intimitat. I avui, una figura com Salinger, tan obsedit amb el dret a conservar-la, és senzillament inexplicable. Al seu moment ja va fracassar en l'intent, i va cobrar el paradoxal resultat d'atreure més atenció com més la defugia. Però avui... avui què pensaria de tota aquesta faramalla de productes de consum que es basen en la venda més impúdica de la pròpia intimitat?

Hi ha més. Salinger, reclòs en el seu reducte de meditació i perfeccionament espiritual, no va ser aliè, evidentment, als atacs, justificats o no, a la seva honorabilitat. L'any 1963, per exemple, un diari novaiorquès avui desaparegut, el New York Herald Tribune, va decidir competir amb la poderosa revista The New Yorker amb el seu suplement dominical, i no va trobar millor sistema que atacar de cara aquesta revista i a la seva màxima figura de la llista de col·laborador, J.D. Salinger. El blanc més directe de la batalla periodística engegada pel Herald, i que tenia en dues plomes que farien època, Jimmy Breslin i el recentment desaparegut Tom Wolfe, va ser el director del New York, i màxim valedor de Salinger des de feia anys, William Shawn. Ni aquest ni Salinger, que el va defensar obertament, entenien que els temps canviaven. Wolfe, saludat com a creador d'un nou periodisme, entenia que era legítim furgar en les interioritats de les persones, i els vells conceptes d'honorabilitat i respecte professional ja no significaven res. Es tractava de vendes, difusió i publicitat. Just el que odiava Salinger.

Fa temps que ens hem adonat que estem seguint aquesta senda. De la política catalana es parlava fa encara no fa deu anys d'oasi. Ara és el mateix camp enllotat que ho és a altres parts del món. De fet, es va crear un partit específicament per aconseguir-ho, mentre altres partits s'hi han adherit amb entusiasme. Demagògia, populisme, filibusterisme, menyspreu per la veritat, l'honor i la decència, i ús desenfrenat del catàleg més sinistre de les tàctiques de la publicitat, el famós decàleg de Goebbels... aquest és l'actual camp de joc de la política i de tants altres aspectes de la vida social.

El passatge més conegut d'"El guardià..." és aquell en què el jove Holden explica el somni en què es veu com un protector dels nens que corren pel camp del sègol crescut i que, amb la vista tapada per les plantes, s'acosten perillosament al precipici que s'obre a un extrem del camp. Holden estava obsedit a preservar la puresa i la innocència d'un temps, l'infantil, que s'esvania a marxes forçades. Ni ell ni el seu creador van poder retenir l'implacable temps, i sens dubte sabien que no podien fer-ho.No sabem fins quin punt Salinger va saber aillar-se de la seva derrota i va trobar en la seva pràctica del zen la veritable il·luminació. Però, com diu l'autor de la seva exemplar biografia "J. D. Salinger: una vida oculta", Kenneth Slawenski (Galaxia Gutemberg), avui se'l recorda per la brevetat del seu testimoni i se li censura la seva negativa irreductible a continuar, però d'alguna manera, d'una manera tan mística com les suaus epifanies que inclouen els seus relats,el pas del temps revelarà que va complir amb el seu deure com autor i potser fins i tot amb la seva vocació de profeta.

Perquè és dels que ens han il·luminat precedint el nostre camí, i sobretot dels que han caigut defensant valerosament les seves fes i creences, fossin les que fossin, dels que podem extraure els elements per reavaluar les nostres vides.


N.- Per ampliar les notícies sobre Salinger, en aquest mateix bloc:  Salinger i la fama, i La literatura oculta de Salinger. Sobre els seus relats de la saga Glass, El mirall de Salinger.

ELS DIARIS DE SYLVIA PLATH (i 4)

La tercera i última part dels diaris de Sylvia Plath cobreixen nominalment el període final de la seva vida, entre 1958 i 1962, primer a Boston, ja fora de l'Smith College, i després, a partir de desembre de 1959, a Anglaterra, on es va establir el matrimoni Hugues, i tindria els seus dos fills. Tanmateix, els diaris se centren pràcticament en els dos primers anys, a Boston, i a penes queden notes esparses dels seus anys anglesos. Això pot suposar una notable decepció per a qui s'acosti a aquests diaris amb la intenció de conèixer els detalls més morbosos o simplement més íntims de la part final de la vida de Plath, més si tenim en compte que el que ha transcendit són més aviat apunts de l'entorn i dels personatges que hi va trobar, fonamentalment durant una estada a un hospital londinenc en ocasió d'una operació d'apendictomia i durant seu sojorn a Devon. Més semblen notes per a possibles creacions literàries que veritables indagacions íntimes com les que havíem anat recorrent fins aleshores. S'hagin perdut, accidentalment o no, o s'hagin eliminat, no trobarem referències a la seva crisi matrimonial amb Ted Hugues, a conseqüència de la qual ell va acabar abandonant-la per una altra dona, ni gairebé tampoc a la seva doble maternitat, sens dubte una experiència clau en aquesta etapa final de la seva vida i també en la seva literatura.

A canvi, aquesta part és singularment rica en l'aprofundiment en la seva relació directa amb la creació literària, i bé que tampoc trobem notes sobre la creació de la seva obra poètica major, que coincideix amb la seva última etapa vital, sí que trobem un ampli dipòsit del que podríem anomenar decisiva lluita per esdevenir una veu literària única.

Aquesta part comença, tanmateix, amb l'omnipresència de Ted Hugues i la seva tutela. Diu, a primers de juliol del 58: Entre nosotros no hay barreras; es como si ninguno de los dos, y especialmente yo, tuviéremos piel, o una sola piel para los dos, y pasáramos el tiempo tropezándonos i desgastándonos mutuamente. Disfruto cuando Ted desaparece durante un rato. En esos momentos puedo edificar mi propia vida interior, mis propias ideas, sin su continuo "¿En qué estás pensando?" "¿Qué vas a hacer ahora?".

Paradoxalment, va ser l'abandonament de Hugues, del qual en ocasions necessitava alliberar-se parcialment, el que la va conduir a la profunda depressió que va finalitzar amb el seu suïcidi. Però no trobem a penes al·lusions a desavinences, només petites baralles domèstiques trivials i quant a la gelosia vers ell, només un petit apunt en relació a la seva anàlisi de la figura paterna sorgida de la seva teràpia amb la Dra. Beuscher, la psiquiatra que la va tractar en la seva estada a la clínica després del primer intent de suïcidi, i amb la qual va tornar a contactar durant el període bostonià. Aquesta relació és en canvi ricament reflectida en els diaris, i consegüentment trobem tot un seguit de profundes introspeccions, sobretot en relació a la seva mare, amb explicitació verbal dels ambigus sentiments d'amor i odi per part seva, i a l'absència prematura del pare.

La part fonamental, amb tot, se centra en els seus projectes, anhels, dubtes, esperances i conviccions quant a la professió d'escriptora que abraça en exclusiva, amb breus excepcions de treballs temporals, un d'ells curiosament d'auxiliar a un hospital de Boston. L'estiu del 58 aconsegueix publicar el seu primer poema a la prestigiosa revista New Yorker, al qual seguirà la nombrosa sèrie de refusos i acceptacions en les molt nombroses publicacions nord-americanes amb espais destinats a la literatura que van conèixer tots els aspirants a escriptors, per brillants que foren. Escribir es un acto religioso, escriu aquell mateix estiu, es un ordenar, un reformar, un volver a aprender y volver a amar a la gente y al mundo tal como son y tal como podrían ser. Un dar forma que no se desvanece como un día de mecanografía o un día de dar clases. Lo escrito permanece: sale al mundo por su propio pie.

En oposició a l'ensenyament, la renúncia al qual com a professió va ser motiu de profundes i segurament decisives dissensions amb sa mare, el món de l'escriptura se li apareix com un món insegur però difícilment prescindible. Lo peor, peor que todo lo demás, sería vivir sin escribir. Més endavant apunta que tant ella com Hugues havien arribat a la conclusió que el d'ensenyant era un ofici incompatible amb el d'escriure.

Es prepara a consciència, i, tot ho plantejar-s'ho sovint, no ho fa des del retorn a l'àmbit acadèmic. Estudia la tècnica narrativa llegint en profunditat autors com Frank O'Connor (l'escriptor que la va refusar al seu curs d'estiu a Harvard abans del seu intent de suïcidi), Virginia Woolf, o J.D. Salinger, de qui apunta la seva lectura encisada de "Seymour, una introducció", el trencador relat publicat al New Yorker, issegueix un curs amb el famós poeta Robert Lowell, ell mateix amb antecedents psiquiàtrics, on coneix la que serà amiga, rival i curiosa seguidora en peripècies vitals i literàries, Anne Sexton. Amb vacil·lacions, avança en el seu intent d'escriure prosa, alternant relats curts i un intent de novel·la sobre els seus anys a Anglaterra i el retorn als Estats Units. Aconsegueix més repercussió com a poeta, i amb ocasió d'una estada a una colònia d'artistes a Saratoga Springs, Nova York, a la tardor del 59, escriu bona part del que serà el seu primer llibre publicat, "The colossus", que s'editaria l'any següent, ja a Anglaterra i havent estat mare de la seva primera filla.

Poc abans, el novembre del 59, deixarà escrit al diari: Sólo escribo aquí cuano no sé qué hacer, cuando estoy en un callejón sin salida. Nunca cuando soy feliz. Como me pasa hoy. Ja embarassada, deixa anotades les seves il·lusions envers el viatge a Anglaterra que seria definitiu i sense tornada. Un viatge que emprèn carregada d'esperances i projectes, veient-se vivint a Londres i mudant-se al camp, com així va ser, i escriu: La vida empieza de nuevo todos los días.

Sylvia Plath, amb els seus fills Frieda i Nicholas

L'últim apunt del llibre és de l'editora Frances McCullogh, en relació a l'escassa documentació dels darrers anys: Debido a que sólo se conservan notas de trabajo para esta última sección del diario, casi se tiene la impresión de que Sylvia Plath murió antes de cuando realmente puso fin a su vida, el 11 de febrero de 1963, a los treinta años de edad.
En el otoño de 1962, inmediatamente después de separarse de Ted Hugues, Plath escribió su obra fundamental, los poemas de "Ariel", que salieron de su pluma en una oleada de energía incandescente, treinta poemas en un mes; los primeros borradores casi brotaron solos, pero después los reelaboró cuidadosamente. Nadie más los había visto, pero ella supo con plena certeza que había dado el gran salto. Por eso le escribió a su madre, el 16 de octubre de 1962, a mitad de su portentoso mes: "Soy una escritora de genio; se me ha concedido el don. Estoy escribiendo los mejores poemas de mi vida, los que me harán famosa..."

Tot i que ja havia tingut una sensació similar altres vegades, i de fet aquesta sensació de plenitud en l'assoliment és usual entre els autors i la seva obra immediata, tant com l'allunyament posterior i progressiu, no hi ha dubte que Sylvia Plath va encertar en el seu pronòstic. Aquests poemes, gràcies a l'edició de Ted Hugues, la van fer famosa. No sabrem mai quant d'aquesta fama és deguda a la seva tràgica desaparició que la converteix pràcticament en autora pòstuma, però això no suposa cap descrèdit per a una obra que se sosté per ella sola. Més aviat pot concloure's amb un lament i un interrogant: què hauria escrit encara si hagués viscut, si hagués continuat estudiant, treballant i abocant la seva energia en onades incasdescents, i no l 'hagués  consumit una altra onada, negativa i  candescent.

ELS DIARIS DE SYLVIA PLATH (3)

El curs de 1955, Sylvia Plath arriba a Cambridge. Té al davant dues grans expecatives: mantenir la relació iniciada a la seva terra amb Richard Sassoon, que vivia a París, i aprofitar el prestigi acadèmic britànic i conèixer tan bé com pogués la vella Europa.

Aquesta part dels diaris s'inicia amb unes cartes a Sassoon, estranyes i apassionades, com les qualifica l'editora Frances McCullogh. En una d'elles li diu: Quiero vivir cada día como si fuese el único, como un collar de cuentas coloreadas, y no matar el presente cortándolo en crueles trocitos que sirvan para algún desesperado borrador arquitectònico de una Taj Mahal del futuro.

Aquell final d'any viatja per França amb Sassoon. En una carta del 5 de gener evoca escenes viscudes, escenes explícitament pròpies d'una convivència conugal. I reflexiona: esa confiada exlosión de exuberancia que estaba viviendo cuano te escribí ha idoa menguando como sucede con las oleadas, hasta percatarme de algo que me hace  llorar, sólo esta vez: es tan escasa la fracción de vida que vivimos de verdad: es tanto lo que gastamos durmiendo, cepillándonos los dientes, esperando el correo, una metamorfosis, esos repentinos momentos inesperados de incandescencia; inesperados, sí, pero una vez que se los conoce, se puede vivir la vida a la luz de lo que fueron en el pasado y con la esperanza de que se repitan en el futuro.

Una Plath vitalista, doncs, que explora el món amb la mirada fixa ja endavant en dues direccions: el futur company que ambiciona, i la vida literària a la qual també vol dedicar-se. La relació amb Sassoon no perdurarà. Malgrat tenir seriosos dubtes sbre ell quant a home que no casa amb el model baronil i atlètic que li atrau, intenta desesperadament lligar-se a ell. A març projecta un nou viatge a França, però ell ja refusa la trobada. En una carta del dia 6 que probablement ell no obrirà -ja que ella les descobrirà a la porteria de casa seva a París sense rebre-, li escriu: ¿por què me huyes, si sabes que más bien enriquecería la vida bajo la sombra de la espada? Dijiste antes que yo quería algo de ti que no podías darme. Bien, así es. Pero ahora entiendo cóm han de ser las cosas (algo que antes no me sucedía) y entiendo también que mi fe y mi amor por ti no pueden embotarse o cegarse mediante la bebida ni arrojándome en las camas de otros hombres. Lo he descubierto, lo sé y, ¿qué es lo que tengo?

Entre línies podem esbrinar l'exigència que Plath abocava en les seves relacions, una intensitat que segurament va fer que Richard Sassoon es fes enrere. En una anotació una mica posterior es pregunta: ¿Podría Richard ser fiel con la fidelidad tal que necesito? Finalment va anar a França però no va aconseguir ni veure'l, però sí va estar amb altres homes, entre els quals una antiga relació americana, Gordon Lameyer, amb qui va fer un desastrós viatge a Alemanya.

Poc abans ja havia conegut a Cambridge a Ted Hugues. La primera trobada entre ambdós, que està reproduïda a la pel·lícula "Sylvia", amb el petó incendiari enmig d'una festa d'estudiants i la mossegada que ella li retribueix. El que s'omet a la pel·lícula és que tots dos estaven força beguts, i és sota els efectes de la ressaca consegüent que ella relata l'escena. Hugues li fa intempestives i frustrades visites de nit, que també es veuen a la pel·lícula, i ella el té ja entre els candidats a aquest company ideal que està cercant amb afany.

Mentrestant, es pregunta si la seva experiència de vida és prou bagatge per escriure com realment aspira a fer. Escriu aquests propòsits: Ser estoica, cuando haga falta y escribir, has visto muchas cosas, has sentido con mucha hondura y tus problemas son lo bastante universales como para hacer que tengan sentido. ESCRIBE. Malgrat aquests propòsits de progressar en l'estoicisme, es manifesta d'acord amb una professora, la Sta. Burton, que en un debat nos paró los pies cuando dijimos impulsivament que el suicidio era una evasión (¿a la defensiva?) y arguyó que era un gesto valiente abandonar el mundo si sólo se podía vivir en él de manera corrupta y miserable.

Els diaris  salten pràcticament a l'estiu, on trobem a Plath i Hugues ja casats, i, després d'una breu estada a Benidorm (d'on extrauria les experiències reflectrides al seu conte "La vídua Mangada") i París, passaran una temporada a Yorkshire, a la casa dels pares de Hugues, i retornaran a Cambridge, on ella acabarà els seus estudis.

Aquells curs passarà entre la felicitat matrimonial plena i els dubtes i esforços per trobar la seva veu literària. Mirant enrere, se n'adona com l'èxit adolescent no garanteix l'èxit adult. Buscarà models literaris. llegeix molt Virginia Woolf, i descobreix com també ella va patir molts rebutjos de les editorials. Es fixa en autors amb èxit, rebutja l'estil massa calmat i treballat de Henry James, i creu en la veu fresca, descarada i col·loquial de Joyce Cary o J.D. Salinger, però refusa en canvi la narració en primera persona. T.E. Lawrence serà més endavant el seu gran referent. S'esforça en establir plans de treball diaris que incompleix sistemàticament: He de estar delgada y escribir y hacer mundos, además de éste, en los que vivir.

Acabat el curs, van trobar feina als Estats Units. Plath tenia un contracte de professora d'un any a l'Smith College, i Hugues trobaria feina a la Universitat de Massachussets, alhora que seguia amb una carrera literària que ja comptava amb un incipient prestigi. Ella l'ajudaria en una feina d'ajudant abnegada que es contraposava a l'evidència cada cop més clara de la inseguretat pròpia com a escriptora, a mesura que no progressava en els seus intents d'escriure una novel·la i se li refusaven poemes i contes en les molts abundants revistes literàries de l'època. Els diaris estan replets de reflexions sobre estil i plans de treball que després esdevenen amargs autoretrets per manca de constància. Malgrat això, i ocasionals recaigudes en petits pous de depressió, no es desanima. El 4 de gener de 1958 anota: Ser dios: ser todas las vidas antes de morir: un sueño para volver locos a los hombres. Pero ser una persona, una mujer; vivir, sufrir, engendrar hijos y conocer otras vidas y hacer de ellas mundos en letra impresa que giren como planetas en las mentes de otros hombres.

La vida universitària des del costat acadèmic no li resultarà satisfactòria. Les intrigues i misèries que li són pròpies i les inseguretats sobre la seva vàlua com a ensenyant li faran aviat veure que, en contra dels desitjos de sa mare, ni ella ni Ted tindran futur com a professors. A febrer escriu: Ahora hacer lo que debo; más adelante, lo que quiero: también este cuaderno se convierte en una letanía de sueños, directrices e imperativos.

Ted li acosellarà apoderar-se d'una cosa i ficar el cap a dins, per trobar l'estil que està buscant com a narradora. Ella parla al seu diari com el mar de los Sargazos de la seva imaginació, aquell dipòsit on ha de fecundar el cabal creatiu del qual està convençuda que podrà disposar. Es proposa aferrar-se al seu passat, com si fos la seva vida, als objectes que desa com a relíquies d'dentitats perdudes amb les quals haurà de bastir els edificis futurs.

La seva vida matrimonial, en canvi, tot i alguns episodis breus d'inevitables discòrdies que trobem ja esmentats a Benidorm, és un refugi de pau i seguretat que sovint descriu admirada, mentre obre els ulls cap a les realitats que descobreix en el dia a dia del món que l'envolta.

Potser per això la caiguda serà tan dura. El passatge en què descobreix que Ted Hugues és tan banalment seductor amb les noietes estudiants com altres professors als quals ella ja ha descobert, narrat en un apunt de 19 de maig, és, malgrat que es transcriu molt censurat, una esplèndida peça literària en si mateix, i també els espectadors de "Sylvia" hi poden assistir a la seva recreació cinematogràfica. Tot es desenvolupa en un joc de mirades i ocultacions, revelacions de la intuïció: a través de bruscos fogonazos, semejantes a golpes.

Aquesta part dels diaris conclou amb l'ombra de la culpabilitat planant sobre Hugues, i amb Plath percebent la seva relació como lo que sucede en un estanque donde el agua se aclara cuando el barro se deposita en el fondo.  Amb aquest fons enrarit, Plath i Hugues arriben al final de la seva experiència acadèmica. L'última anotació d'11 de juny és molt significativa, i descriu un aparentment trivial incident, en què el matrimoni retreu a unes jovenetes que arrenquin les flors d'un parc públic. L'escena duu a Plath a reflexionar sobre la seva moralitat, i es diu: Hay en mí una violencia que llega al rojo vivo. Me puedo quitar la vida -ahora lo sé- o incluso matar a otro. podría matar a una mujer o herir a un hombre. Creo que podría. Apreté los dientes para controlarme las manos, pero sentí un relámpago de estrellas ensangrentadas en la cabeza mientras ponía en su sitio con la mirada a aquella chica insolente, y me hervía en la sangre el deseo de abalanzarme sobre ella y hacerla pedazos.

SYLVIA PLATH I LA CAMPANA DE VIDRE

Sylvia Plath va morir pocs mesos després de complir els trenta anys, amb molt poca obra publicada: el seu primer llibre de poemes ("The colossus", 1961) i la seva novel·la "La campana de vidre", que va aparèixer el gener de 1963, a penes un mes del seu suïcidi, durant un dels hiverns més crus que es recorden a Anglaterra a les últimes dècades.
La novel·la va ser rebuda amb més indiferència que el recull de poemes, i indubtablement molta més de la que tindrien els llibres de poemes publicats pòstumament pel seu ex-marit Ted Hugues primer i la seva filla Frieda després. L'havia escrit el 1961, entre el naixement dels seus dos fills, i va aparèixer sota pseudònim (el de Victoria Lucas).

És bastant habitual considerar Sylvia Plath com una novel·lista menor, si se la compara amb la seva força com a poeta. També és usual considerar aquesta novel·la com molt influïda per la línia autobiogràfica iniciada per "El guardià en el camp de sègol" de J.D. Salinger, que seria el gran referent. La influència és notòria, si observem l'estructura de la novel·la, que conforma l'encadenament de breus capítols que segueixen la trajectòria del propi narrador en un marc temporal limitat. La peripècia vital, però, és molt diferent, i encara més el llenguatge. Tot i que Plath va fer un evident esforç de condensació, per despullar la prosa al màxim i fer-la tan esmolada com la de Salinger, de vegades es filtren petites troballes líriques d'alta intensitat. Però, sobretot, és la temàtica depressiva el que la diferencia de l'obra major de Salinger.

A un passatge de l'excel·lent pel·lícula "Sylvia" de Christinne Jeffs (2003), que narra essencialment la seva tempestuosa relació amb Ted Hugues, s'atribueix a Plath un comentari sobre la novel·la, de la qual diu que havia escrit per fer diners. Si possiblement va tenir aquesta intenció, i per això ajustaria la seva prosa a un estil que podia ser en aquell moment comercial, el cert és que la trama del llibre veu evidentment de la seva experiència després del seu últim any universitari a l'Smith College de Northampton, Massachussets, cocretament la seva estada d'un mes com a becària a la redacció d'una revista per a senyoretes, "Mademosiselle" (que apareix amb el nom canviat a la novel·la), i la seva posterior depressió en retornar a la llar familiar a Boston, amb el seu intent de suïcidi miraculosament frustrat i les successives estades a centres psiquiàtrics.

El llenguatge cru, acerat, polit com un mirall, d'aquesta obra, permet a Sylvia Plath narrar amb una aparent fredor aquesta dura experiència sense concessions ni escarafalls romàntics. No se'ns expliquen els motius, se'ns anuncien els fets des del monòleg interior implacable que ens explica com el personatge (ella mateixa, és clar) decideix, amb a penes vint anys, posar fi a la seva vida, malgrat eixir d'una actitivtat acadèmica brillant, malgrat posseir un físic evidentment atractiu,  i, en definitiva, tenir pel davant totes les portes obertes vers un futur d'èxit dins un país que ja s'aboca al món com la gran potència dominadora. L'única llicència poètica en aquest punt és el recurs a la metàfora de l'opressora campana de vidre, probablement una manera d'intentar emular la cèlebre imatge tan comentada de l'obra de Salinger que, de la mateixa manera, li donava títol.

Amb aquesta  veu interior però rarament objectivada de la protagonista  assistim al seu itinerari a través de metges, institucions i centres de molt diversos tipus, i a la seva visió descarnada alhora que profundíssima de les persones que, des d'un costat i altre de la relació, poblen la dubtosa via de rehabilitació psiquiàtrica d'aquells anys, on no falten els exemples de pràctiques com l'electroxoc i la lobotomia.

Afortunadament, Sylvia Plath es va lliurar d'aquesta darrera, encara que no de repetides sessions d'electroteràpia, i també va esquivar -per desgràcia, només per uns anys- el fantasma del suïcidi, que en canvi a la novel·la sí efectua una de les companyes d'internament, l'ambigua i tensa relació amb la qual conforma un dels episodis més punyents de la novel·la. La modèlica manera en què se'ns presenta la notícia de la seva mort és un dels exemples més clars de la manera virtualment quirúrgica amb què opera el cisell narratiu de Plath.

Són aquestes, entre d'altres, les raons que fan d'aquest llibre una lectura absolutament indispensable per al qui vulgui aprofundir en  la vida i obra d'una de les escriptores més profundes i autèntiques del segle XX.

LA LITERATURA OCULTA DE J.D. SALINGER

El debat en el si de l'hermenèutica de l'art sobre la transcendència de la biografia de l'autor, de l'artista, en relació a la seva obra, és inexhaurible. Algun cop ens hi hem referit en aquest bloc, i realment sembla haver-hi tantes conclusions com opinions.

Si hi ha un artista exemplar per a centrar el debat és Jerome David Salinger (Nova York,1919 - Cornish, New Hampshire, 2010). Mundialment famós per la seva singular novel·la "The catcher in the rye" ("El guardià en el camp de sègol",1951), i aclamat pels seus escassos volums de relats posteriorment publicats, la seva fama es va multiplicar al llarg de dècades de no publicar i d'intentar substreure's de l'atenció pública.

En efecte, després que que aparegués "Hapworth 16, 1924" a The New Yorker l'any 1965, i després que diferents rumors reiteratius sobre l'edició en llibre del relat o de promesos relats posteriors es frustressin, ja a mitjan del setanta Salinger era una llegenda universal pel seu silenci i pel seu apartament dels àmbits literaris. No per això va deixar de protegir el contingut de la seva obra publicada i la seva intimitat, en diversos plets o accions contra editorials i publicacions. Un dels més transcendents va ser a data tan tardana com juny de 2009, el que va sostenir contra una editorial sueca poc rellevant que va publicar una pretesa seqüela de "The cathcher", i que es va emparar en el dret a la paròdia i al caràcter d'obra independent de la novel·la del seu autor i propietari. Salinger va guanyar en el que és un veredicte bàsic per a la legislació americana sobre el dret de propietat de l'autor sobre els sues personatges de ficció.

Salinger sempre va comptar amb la col·laboració sense escletxes de la seva agència Ober Associates (la mateixa de Faulkner, entre d'altres) per guardar zelosament els drets que mantenia tenir, però això no va impedir que transcendissin molts detalls sobre la seva vida, que es publiquessin o es donessin a institucions privades les cartes personals, o que es publiquessin llibres relacionats amb la seva vida, com el de l'escriptora Joyce Maynard, que va incloure a les seves memòries de 1998 un retrat molt amarg de la seva relació sentimental amb Salinger-i posteriorment va treure a subhasta les seves cartes-, o el de la seva pròpia filla Margaret, un llibre també força denigratori ("Dream catcher. A memoir", 2001). Tampoc va impedir, al contrari, el creixement de la seva fama, i de la seva aurèola de personatge ocult i misteriós, amb tota la xafarderia consegüent que sembla que tant el va mortificar.

Tampoc va poder impedir la publicació de biografies."A live raised", escrita per Kenneth Slawensky, el mantenidor durant anys del web sobre Salinger dead caulfields, es va publicar després de mort l'autor el 2010. Ha estat publicada en castellà per Galaxia Gutemberg com "J.D. Salinger, una vida oculta". Es tracta d'una biografia respectuosa, que no defuig els detalls bàsics de la seva vida, però evita amb molt bon tacte gratar en els aspectes que podrien resultar més escabrosos, i en canvi se centra amb notable brillantor en desxifrar les claus que relacionen aquests fets bàsics de l'experiència i vivències de l'autor amb la seva obra.

Podem així constatar la transcendència que va poder tenir la seva experiència esfereïdora i traumàtica en la II Guerra Mundial , on va participar activament com a soldat en el desembarcament de Normandia, en la invasió d'Alemanya, i en l'alliberament da camps de concentració, i també com a agent de contraespionatge responsable de detenir i interrogar col·laboracionistes nazis. Transcendència manifesta no solament en relats com "Per a Esmé, amb amor i abjecció", dins de "Nou contes", i en alguns dels molts breus relats que tracten -sempre tangencialment- la seva experiència bèl·lica, sinó sens dubte en les seves obres majors, en especial els cicle de relats de la família Glass.

També podem comprovar la seva fervorosa vocació literària juvenil i la seva ambició, acompanyada sempre d'una gran seguretat i confiança en la seva pròpia qualitat. Per exemple, sabem així que només aquesta ambició el podia dur a vendre els drets d'un dels seus relats a Hollywood, el també inclòs a "Nou contes", "L'oncle Wiggily a Connecticut", que va esdevenir el 1950, un any abans de publicar "The catcher", una pel·lícula amb guió de Julius i Philip Epstein (els de la mítica "Casablanca"), titulada "My foolish heart", que va deixar per al record una nominació a 'Òscar per a Susan Hayward i una cançó de Victor Young que ha esdevingut un standard, amb el mateix títol de la pel·lícula. Això i una demostració de la manera en què es pot tergiversar una obra a l'anomenada fàbrica de somnis, i que va vacunar força a Salinger per repetir l'experiència. Si bé ho va intentar algun cop més encara amb alters relats , empre es va negar en rodó a vendre els drets sobre les seves més cèlebres i cobejades obres.





Experiències concretes com aquesta i els seus múltiples enfrontaments amb les editorials i editors de revistes expliquen també la seva obsessió per controlar totes els aspectes de l'edició, fins i tot pel que fa a les traduccions. Per una traducció de "The catcher" a l'hebreu, a 1974, per exemple, va denegar la seva conversió en un títol diferent al literal. La seva explicació és molt convincent: l'original té tan poc (o molt) sentit an anglès com en una altra llengua. En efecte, el tìtol té una explicació clara si es llegeix el llibre, en el capítol de la conversa de Holden Caulfield amb la seva germana Phoebe, on li exposa el seu somni sobre el seu paper de protector dels infants que s'extravien enmig del camp de sègol, i que s'origina en una mala interpretació del personatge d'una cançó de Robert Burns, entre agafar (catch) i trobar (meet). Alguna cosa va fallar, per això, al nostre àmbit català, quan Xavier Benguerel va poder publicar la seva traducció de 1965 amb el títol de "L'ingenu seductor" que sens dubte hagués horroritzat Salinger.

Encara que és bastant coneguda l'afició de Salinger per les filosofies orientals, especialment el vedanta i l'escola zen japonesa, podem seguir en el llibre les principals fites del seu recorregut i la seva relació personal amb centres religiosos i de filosofia índia o japonesa que van ser introduïts a Occident al segle passat per grans mestres com Vivekananda o D.T. Suzuki. Se'l pot considerar un avançat en aquest apropament de l'art a la mística oriental, que tants malentesos han generat en la seva adscripció o filiació pop, tant a prop des seus coetanis beat com Jack Kerouac, dels quals sempre va abominar, com de la generació del flower-power, de la qual sens dubte no opinaria millor. En tot cas, va ser aquesta indagació en la filosofia oriental la que va apropar-lo a la que seria la seva segona dona i mare dels seus dos fills, Claire Douglas, però que potser també és una de les claus que va acabar distanciant el matrimoni. I una relació, sobretot, clau per entendre la seva obra a partir, almenys, de la publicació del seu recull "Nou contes" a 1953. En aquest recull va compilar contes escrits abans de "The catcher", però va afegir un darrer, "Teddy", que és clau per rellegir els anteriors i entendre el procés posterior de relats, tots ells centrats en la família Glass, i que acaba amb el "Hapsworth", el darrer i mal rebut que va publicar. A "Teddy" es formula una condensada visualització de conceptes vedàntics com la reencarnació i zen com la manca de subjecció als sentiments i a la lògica. A través d'aquest relat reformula i recondueix el sentit del primer, el celebrat "Un dia esplèndid per al peix plàtan", relat que ja havia publicat al The New Yorker el 1948 i que sens dubte era prou enigmàtic. Abans, tanmateix, poc després de "The catcher", havia publicat un altre relat inclòs a la compilació, "El període blau de Daumier-Smith", si bé no al New Yorker sinó a una revista anglesa. En aquest relat, no dels més celebrats del llibre, ja trobem una clàssica il·luminació mística molt zen.

La reconducció del sentit del "Peix plàtan", on assistim a la mort de Seymour Glass, per suïcidi, li va obrir la llarga trama del cicle de relats Glass en el qual va treballar almenys fins a 1965, i que probablement va continuar elaborant en la seva soledat. Nombrosos seguidors i crítics li han retret que no continués la seva tasca de publicar, acceptant que va ser la seva voluntària renúncia a la fama i als seus efectes banals el que va fer-li tancar una tasca que, paradoxalment, una sincera voluntat de servei li hagués pretesament imposat. Potser ho diuen els mateixos crítics que el van maltractar almenys després de "Franny", el relat de 1955. Si bé els relats que va venir publicant després van ser acollits de manera fervorosa pel públic, no va ser el cas de molta part de la crítica professional, que en general va ser implacablement dura, incloent bona part del consell de redacció del New Yorker, on, segons revela el llibre, no hauria pogut publicar alguns dels últims relats de no haver comptat amb el suport incondicional del seu màxim responsable, William Shawn, que havia succeït el mític fundador Harold Ross a finals de 1951.

Slawenski s'hi refereix així a aquesta censura, al final del llibre: Por lo menos durante una época, Salinger pudo considerarse a sí mismo un profeta americano, una voz que clamaba en el desiero urbano. En nuestros días, es recordado por la brevedad de su testimonio y todavía se le censura por su negativa a continuar, como si le debiera al mundo más de lo que ya había dado. De alguna manera, de una forma casi tan mísitca como las suaves epifanías de sus relatos, el paso del tiempo revelará que J.D. Salinger cumplió hace mucho tiempo con su deber de autor y quizás incluso con su vocación como profeta. El resto de las obligaciones nos corresponden a nosostros. De este modo, la historia de Salinger continúa, pasando del autor a los lectores para que la completen. Al examinar la vida de J.D. Salinger, con todas sus tristezas e imperfecciones, junto con los mensajes que ofrecen sus escritos, nos corresponde a nosotros reevaluar nuestras propias vidas, examinar nuestras `propias relaciones y sopesar nuestra propia integridad.

Estic convençut que el deure de la literatura és apuntar a l'interior de les persones i de la Humanitat sencera, és una missió que duu implícit un missatge, segurament un missatge ocult, i que no és textual ni comporta un discurs filosòfic directe. Com ens va ensenyar Salinger, que sens dubte va assumir una percepció de la seva comesa com autor com a deure de caire sagrat, la ficció elabora aquests missatges amb les imatges que ha de saber transmetre i fer arribar. I si ho aconsegueix, si l'autor reïx, no ens farà millors, però ens farà qüestionar-nos, com diu Slawenski, la nostra integritat. Tornant la mirada a Holden, el personatge emblemàtic que va sorgir de la ploma de Salinger i que tant i tantes coses diverses ha significat per a generacions senceres de lectors, l'autor ens haurà trobat, no agafat.

EL MIRALL DE SALINGER

Dintre de la molt limitada obra publicada per J.D. Salinger destaca, a part de la novel·la que el va fer cèlebre, "The catcher in the rye" (1951), el cicle de relats que té com a protagonistes la família Glass, una família de ficció a la qual va dedicar bona part dels altres tres llibres que va publicar. Es tracta dels dos relats aplegats a "Franny i Zooey", llibre de 1961 on s'unien dos relats concatenats que havia publicat per separat a la revista NEW YORKER el 1951 i el 1957, i d'altres dos que també va reunir en un volum, "Pugeu la biga mestra, fusters, i Seymour: una introducció" (1963) després d'aparèixer a la mateixa revista el 1955 i el 1959. L'últim relat publicat per Salinger al NEW YORKER, "Hapworth, 16, 1924", és una llarga carta escrita per un Seymor infant increïblement precoç a la seva família, i va tenir una recepció crítica molt dolenta. No comptem, que jo sàpiga, amb cap traducció al castellà o al català, i l'exemplar de la revista on es va publicar resulta de molt difícil troballa. Cal afegir al cicle una part dels contes aplegats al volum "Nine stories" (1953), singularment el que obre la compilació, "A perfect day for banana fish", probablement el primer fil del qual aniria descabdellant la trama. Però també tracten dels Glass altres dels contes que hi va incloure. Sens dubte és el cas d' "Allà baix a la barca", i molt probablement de "L'oncle Wiggily a Connectitut".

Afortunadament, comptem amb traduccions al català de totes aquests relats. "Nine stories" ha estat editat com "Nou contes" per Empúries el 1986, amb traducció de Quim Monzó. "Franny i Zooey" va ser publicat per Proa el 1970 amb una traducció de Jordi Sarsanedas, i "Pugeu la biga mestra..." va ser publicat per Edicions 62 el 1971, amb traduccions de Jordi Pigrau i Manuel de Pedrolo, i va aparèixer posteriorment dins la col·lecció de les Millors Obres de la Literatura Universal.

"Un dia esplèndid per al peix plàtan" narra el suïcidi del germà gran dels Glass, Seymour, i no apareix directament cap altre membre de la família, llevat de la política, la seva muller i la seva sogra, que mantenen una llarga conversa telefònica abans de l'aparició pròpiament dita de Seymour. "Allà baix a la barca" està protagonitzat per per una de les germanes, la gran, coneguda per Boo Boo. També en aquest relat l'entrada en escena de la protagonista es difereix bastant, després d'una escena que funciona a manera d'introducció. I també com l'anterior el membre dels Glass interactua preferentment amb nens, en una aproximació aparentment casual, però servida sota un angle inquietant, en el primer cas, i en una sàvia conducció materna dels conflictes propis del creixement de fi de la primera infància en la segona.

Més problemàtica resulta l'atribució del conte "L'oncle Wiggily a Connectitut" al cicle, però tot indica que el soldat Walt que és evocat com el novi mort durant la guerra per una de les dues protagonistes que mantenen el llarg diàleg que és la base del conte, és Walt Glass, un dels bessons, la història dels quals apareix tangencialment en els relats posteriors del cicle.

Si bé no sembla que estiguin relacionats, tanmateix altres contes d'aquest volum mantenen una familiaritat i una línia similar que justificaria la seva elecció per formar un sol llibre. Cal recordar que Salinger va publicar una trentena llarga de relats a diverses revistes, com ESQUIRE o COLLIERS, però mai no els va voler reeditar en un format unitari, tret dels ja esmentats. De fet, quan cap a principis dels setanta va circular una edició pirata dels seus relats anteriors, sota el títol de "The uncollected short stories of J.D. Salinger", es va produir una de les escasses aparicions públiques de l'autor des de primers dels seixanta, per tal de dirigir una batalla legal en defensa de la propietat legal d'una obra que declarava no voler veure reeditada, com també del seu dret a la privacitat que, com és prou conegut, l'havia conduït a un total isolament voluntari.

La presència d'infants força singulars que solen expressar-se com adults prematurs, que és una característica dels Glass (encara que normalment els retrati en l'edat adulta, tenim prou notícies de la seva precocitat), es troba també a relats com "Esmé, amb amor i abjecció". Infants també són el narrador del prodigiós relat "L'Home Rialler", i una pertorbadora filla de la protagonista de l'esmentat "L'oncle Wiggily...". El cas més extrem, amb tot, és el del protagonista de l'últim relat del volum, "Teddy", que es perfila com un veritable geni d'una gran profunditat de pensament que l'associa a la personalitat de Seymour Glass, l'ascendència del qual sobre la resta de la família és evident.

De fet, la resta de relats que formen el nucli essencial de la història delsGlass, si bé tots narrats -llevat, potser, de "Franny"- pel segon dels germans, el professor, escriptor i eremita Buddy, giren al voltant del llegat espiritual de Seymour, la personalitat del qual mira de desentranyar-nos Buddy en el llarg assaig retratístic que és en realitat "Seymour, una introducció". És en tot cas un text molt dens, clarament diferenciat de la resta per la pràctica absència de diàleg, i farcit d'intromissions del narrador fictici que apel·la constantment al lector en un exercici metaliterari. De vegades de difícil comprensió, sens dubte va causar seriosos problemes de traducció a Pedrolo.

Fins i tot "Franny i Zooey", que conformen realment una novel·la curta, si bé se centren en els dos germans menors anys després de la mort del gran, mantenen la constant al·lusió a Seymour, al seu dictat moral, a la seva callada i retrospectiva tutela de la qual Zooey, el germà actor, sembla voler-se alliberar en un gest rebel, però que finalment es personifica en el seu propi discurs a la germana abatuda i deprimida. Si Seymour, segons sembla derivar-se del cicle en conjunt, se suïcida no perquè no sigui capaç d'arbitrar el seu propi camí a la felicitat, sinó perquè aquest és incompatible amb la felicitat del qui l'envolten, Zooey s'afanya a conciliar la via espiritual que atrau a la seva germana petita amb els pactes i transaccions de la vida ordinària. I en reeixirà.

Perquè els Glass, en la seva extravagància, una extravagància que més que deliberadament perseguir els ve imposada per una intel·ligència extraordinàriament precoç que els ha exposat a la llum pública a edat molt tendra, en tant que estrelles de la ràdio, són un conjunt de personalitats que difícilment encaixen en el món, però tenen una comunicació privilegiada entre ells, bé que certament a través de formes no convencionals.

Boo Boo, a “Pugeu la biga mestra, fusters”, deixa un missatge al mirall de l’apartament de sons germans grans, dirigit a Seymour amb motiu de la seva boda, la frustració de la qual és el tema central del relat. Hi insereix la cita d’un vers de Safo que li dóna títol : Raise high the roof beam, carpenters. Like Ares comes the bridegroom, taller than a tall man (...) Please be happy happy with your beautiful Muriel. This is an order. Es tracta d’una exhortació de Boo Boo a ser feliç, dirigida a un home, per molt que sigui, com Ares –el déu grec d’origen traci que destaca en les arts de la guerra però també de la seducció- més alt que un home alt. La felicitat que desitja és plenament humana, però nosaltres ja hem estat posats al corrent que Seymour ha fugit del matrimoni perquè es considera massa feliç.

Buddy s’estén a “Seymour, una introducció” en l’intent de reflectir la personalitat del seu germà gran. Potser una de les anècdotes més reveladores és la del joc de bales a un carreró de Manhattan, que Buddy rememora molt descriptivament emmarcada per la llum de capvespre i una atmosfera de temps dilatat que es correspon a certes experiències de trànsit tal vegada recurrents en la infantesa. Seymour proporciona al seu germà un consell sobre com encertar la bala que s’assimila per part del propi narrador ja adult a les lliçons dels mestres zen de tir amb arc, la teoria de l’acció sense intenció.

Salinger, com és sabut, va ser un estudiós de les filosofies orientals, especialment de l’escola zen japonesa, i de la seva poesia en particular. “Nou contes”, per exemple, du un famós koan japonès a l’encapçalament.

“Teddy” és el conte on potser va reflectir més explícitament la seva interpretació personal d’aquesta filosofia. El seu protagonista, un nen de deu anys, ens reporta algunes lliçons magistrals mercès a la inquietud d’un personatge, company de viatge al vaixell on transcorre l’acció, que li fa diverses preguntes que el nen, tot i certa reticència, contesta amb sol·licitud. Per exemple, a la pregunta de si estima a sons pares, respon: Tinc una afinitat molt forta per ells. Són els meus pares, vull dir, i cada un de nosaltres és part de l’harmonia dels altres i tot això (...) Vull que s’ho passin bé mentre visquin, perquè els agrada passar-s’ho bé... Però ells no m’estimen a mi i a Booper, la meva germana, d’aquesta manera. Vull dir que sembla que siguin incapaços d’estimar-nos tal com som. No semblen capaços d’estimar-nos, a menys que puguin anar canviant-nos una miqueta. S’estimen les raons per estimar-nos gairebé tant com ens estimen a nosaltres, i molt sovint més i tot. I això no és tan bo.

Teddy també exposa la seva absoluta manca de por a morir, donat que es postula totalment a favor de l’existència de la reencarnació. Més encara, revela que en la seva anterior vida va ser el coneixement d’una dona el que li havia impedit avançar en la seva realització. Aquest detall, que el fa més familiar a Seymour, ens mostra els motius del suïcidi d’aquest a una esclaridora llum i ens suscita la sospita que en realitat estem davant el mateix personatge en vides consecutives.

Teddy és ja un ésser a la vora mateixa de la il·luminació, o sigui el pas a la completa integració en la divinitat que fineix el cicle de reencarnacions. Però els set germans Glass, en conjunt i potser cada un d’ells en major o menor mesura, són individus que es troben en el camí, encara massa enganxats a aquesta mena d’estimació que anteposa la raó d’estimar a la persona presumptament estimada. Per dir-ho així, són habitants d’una casa amb una biga mestra massa baixa per a la seva alçada.

Cal recordar que glass es pot traduir per mirall. Tot fa pensar que Salinger ens el mostra com una imatge d’ell mateix a través de la superfície lleument deformant d’aquest mirall, o que en ells ens va deixar el seu particular missatge fet amb sabó. Sembla ser que va treballar molt més en la configuració dels personatges de la família que havia d’encarnar segurament les revelacions de la seva pròpia vida interior. A la coberta de l’edició de “Franny i Zooey” de 1961 declarava tenir molt de material sobre els Glass, a més del que ja havia aparegut –per tant, a més de les que ja hem esmentat-, el qual ell mateix definia com un projecte molt ambiciós. Afegia: jo mateix hi treballo a un lubricat ritme , però el meu alter ego i col·laborador Buddy s’ha posat insofrible últimament.

Fos com fos, si finalment es va entendre amb Buddy o no, el resultat no ens ha arribat. Almenys de moment. Podem encara, quan aviat farà dos anys de la seva mort, esperar que s’acabi desenterrant d’algun racó de la seva solitària casa de Cornish, New Hampshire. Si no és així, el molt singular eremita J.D. s’haurà dut a la tomba el fruit de les revelacions obtingudes mirant de fit a fit el seu fascinant, polièdric mirall.

SALINGER I LA FAMA

En un altre article d'aquest bloc (Art i bugaderia) especulàvem ja sobre les interferències amb l'art d'aquesta mena d'encomanadissa malaltia dels temps moderns (o postmoderns?) de ficar el nas en la vida dels famosos. Sí, potser no és tan modern. Ja podem remetre'ns, almenys, al gran Henry James i "Els papers d'Aspern" per trobar un perfil exacte i meridianament clar de la intromissió de la xafarderia en l'art. I el seu joc d'espills: la intromissió de l'art en la xafarderia. Precisament aquests dies es commemoren els 50 anys de "La dolce vita", l'emblemàtica pel·lícula de Federico Fellini que és una mena d'acta fundacional del món dels paparazzi (fundacional en el mateix terme, segons que sembla).

Potser el que hi ha de nou en aquesta desventurada primera dècada de tercer mil·lenni sigui que, més que perseguir la institucionalitat xafardera els famosos, pròpiament els crea, llançant a l'arena del circ els que no presenten més mèrit que vendre's totes les seves intimitats -reals o imaginàries-.

No era el cas de J.D. Salinger, evidentment. El genial escriptor nord-americà, traspassat el passat dia 27 a l'edat de 91 anys, era famós precisament, en la paradoxal major mesura, per haver repudiat la fama. L'universalment aclamat autor d'"El guardià al camp de sègol" no va ser únicament un autor ocult,que va preferir mantenir la seva imatge al marge de la llum dels focus, com han fet altres escriptors o artistes que han anat publicant la seva obra emparant-se en un anonimat de major o menor grau. Entre els nostres contemporanis, per exemple, el compatriota de Salinger, Thomas Pynchon, entre els més cèlebres, o entre nosaltres el cas singular de Miquel Bauçà.
No, Salinger, encara que va intentar continuar publicat des de l'estratosfèric èxit de la seva emblemàtica novel·la de 1951, va acabar renunciant també a això -no a escriure, segons va deixar entreveure en una de les seves rares declaracions públiques-.

Es pot especular molt sobre els seus motius, i podem saber algunes de les raons a través de les acerades i sovint morboses revelacions sobre la seva vida privada que han anat esmunyit-se en vida d'ell. Però el que és segur és que un cop mort les revelacions sobre la seva vida, certes, incertes o inventades, constituiran una allau.

Sense anar més lluny, ja en la eva edició del diumenge passat, El País duia una nota sobre una història extreta de una biografia de Salinger ja publicada, escrita per Kenneth Swalenski, de la qual The Times publicava uns extractes. Segons aquesta nota, ni més i menys que Charlie Chaplin hauria robar a Salinger una nòvia, la filla del famós Eugene O'Neill que després seria la seva dona, Oona.

A la mateixa pàgina d'aquest diari seriós, El País volem dir, que sempre reserva almenys una pàgina a aquests articles que abans es deien ecos de societat, i que allí es publiquen sota el títol de Gente, Salinger, Chaplin i O'Neill van del bracet amb una notícia sobre l'escàndol que sacseja la societat anglesa, i que té com a protagonista al capità de la seva selecció de futbol, John Terry, per haver tingut una aventura amb la nòvia d'un company d'equip, i amb una fosca i tèrbola història sobre la mort d'una actriu nord-americana, Brittany Murphy, morta en estranyes circumstàncies i aparentment, segons denuncia el seu vidu, després d'haver estat espremuda sense escrúpols i acomiadada finalment pels estudis de cinema. Alta literatura, futbol, cinema amb reminiscències del gran Hollywood de temps més glamourosos... Tot un serial d'allò més refulgent dels nostres temps.

Què queda de vàlid en tota aquesta xafarderia, en tota aquesta bugada d'alt o baix nivell? Probablement, com avançàvem -si no recordem malament- en l'article esmentat, la pròpia voluntat en vida de l'autor. Si és ell mateix el que col·labora o consenteix en la difusió de la seva vida -al cap i a la fi, i això és inqüestionable, un element hermenèutic de gran valor per a la seva obra-, poca cosa a dir. Fins i tot, diríem, poc a dir quan l'autor es nega a sortir a la llum però alhora vol gaudir dels rèdits de la fama: vol cobrar el drets d'autor però es queixa com un tartuf dels efectes del muntatge que li aporta els drets materials. Crec que això mateix ho va entendre perfectament Salinger i per això va mantenir oculta la seva obra -si va arribar a existir-, actitud d'una coherència exemplar i irreprovable.

En la mort de l'autor, doncs, qui pot vetllar per la intimitat de la seva vida ja passada? Qui pot erigir-se en custodi, en guardià del seu camp de sègols, blats i eventualment males herbes? Evidentment, els dipositaris dels materials que va deixar, o els simples dipositaris de la memòria dels seus actes, bé han de tenir tot el dret a esventar-los, i sens dubte seran el valor de les seves obres el reclam perquè el públic hi accedeixi, fora de detalls escabrosos que puguin fer picar algunes curiositats morboses. Al cap i a la fi, amb aquest material memorístic es confegeixen les biografies que ens han d'ajudar a conèixer en profunditat un autor i la seva obra.

No em queda dubte que en aquesta perspectiva se situa una obra de propera aparició, la biografia d'un dels nostres poetes "majors", Joan Vinyoli, que ha preparat Pep Solà i de la qual el número de L'Avenç del passat gener avançava un capítol admirable i sense pèrdua.









Sanguina de Joan Vinyoli dibuixada pel pintor i escultor Esteve Monegal, a l'any 1928, a Santa Coloma de Farners