LA CAIGUDA DEL GUARDIÀ

L'any 2009, J.D. Salinger, el mundialment cèlebre escriptor, autor d'un dels clàssics moderns més resistents, "The catcher in the rye" (El guardià al camp de sègol), tenia 90 anys. Era una llegenda viva, tot i que feia més de trenta anys que no publicava cap llibre ni relat al seu habitual The New Yorker, i que feia dècades que mirava de fugir de la llum pública, des del seu retir isolat a Nova Anglaterra. També era notori el seu ànim de protegir hermèticament la trajectòria pública de la seva escassa obra editada, i la defensa a ultrança dels drets a no ser alterada. És conegut el seu reiterat rebuig a cedir els drets per al cinema o altres adaptacions de la seva obra més coneguda, la ja citada novel·la de 1951 que el va catapultar a una fama de la qual va abominar.


Aquest desig inflexible de protegir els seus drets d'autor, que abastava fins al mínim detall de la publicació per a martiri de tants editors, li havia valgut no poques lluites legals. Però poc podia pensar, potser, que a edat tan avançada hauria de lliurar la seva batalla més dura. Va demandar un obscur editor i escriptor suec anomenat Fredrik Cotling, que havia publicat amb el pseudònim de John David California el que ell anomenava una seqüela de "The catcher...", amb el títol de "60 Years Later". L'obra deixava en mal lloc els protagonistes principals del llibre, els germans Holden i Phoebe Caulfield, i jugava fins i tot amb Salinger com a personatge. Va guanyar Salinger en primera instància, tot i que la defensa de Cotling va al·legar aleshores que no era ja una seqüela sinó una paròdia, i que l'emparava, doncs, la llibertat de creació artística. El plet va tenir una gran repercussió, ja que venia a matisar l'abast de la Primera Esmena de la Constitució americana. Però el demandat va recórrer, i en una segona instància van ser els gegants més poderosos de la comunicació d'Estats Units, entre ells el mateix New York Times, els que li va fer costat i van atacar Salinger, doncs.

Aquest autor, que s'havia guanyat ja la fama de díscol eremita, no va aparèixer en cap moment del procés, i de fet va morir, el 27 de gener de 2010, abans que culminés el plet amb l'assentiment de Colting a no difondre als Estats Units i el Canadà la seva obra per cap mitjà. Però el que no podia evitar la representació de Salinger és que la seva obra ja circulés per la resta del planeta i, mercès a internet, arribés a tot arreu. Potser aquell eremita estava, com va dir en el seu darrer missatge, llegit pel seu fill Matthew, segurament fora d'aquest món feia molt de temps i no podia ja comprendre que la seva lluita per preservar la integritat de la seva obra tal com ell l'havia concebut era una il·lusió pueril a l'era de la globalització i d'internet.

Aquests dies, un post a Facebook de la meva filla, recordant el que hauria estat el 14è aniversari de la nostra gosseta que ens va deixar abans que comencés aquest estiu, anava comentat per un amic seu que senzillament recollia una d'aquelles expressions singulars que tota família amb mascota té per al consum intern. Això em va fer pensar com estem connectats i com depenem de tantes relacions diverses i en tantes direccions, i com ens és impossible de ser plenament conscients de quin és el radi que abasta la nostra intimitat. I avui, una figura com Salinger, tan obsedit amb el dret a conservar-la, és senzillament inexplicable. Al seu moment ja va fracassar en l'intent, i va cobrar el paradoxal resultat d'atreure més atenció com més la defugia. Però avui... avui què pensaria de tota aquesta faramalla de productes de consum que es basen en la venda més impúdica de la pròpia intimitat?

Hi ha més. Salinger, reclòs en el seu reducte de meditació i perfeccionament espiritual, no va ser aliè, evidentment, als atacs, justificats o no, a la seva honorabilitat. L'any 1963, per exemple, un diari novaiorquès avui desaparegut, el New York Herald Tribune, va decidir competir amb la poderosa revista The New Yorker amb el seu suplement dominical, i no va trobar millor sistema que atacar de cara aquesta revista i a la seva màxima figura de la llista de col·laborador, J.D. Salinger. El blanc més directe de la batalla periodística engegada pel Herald, i que tenia en dues plomes que farien època, Jimmy Breslin i el recentment desaparegut Tom Wolfe, va ser el director del New York, i màxim valedor de Salinger des de feia anys, William Shawn. Ni aquest ni Salinger, que el va defensar obertament, entenien que els temps canviaven. Wolfe, saludat com a creador d'un nou periodisme, entenia que era legítim furgar en les interioritats de les persones, i els vells conceptes d'honorabilitat i respecte professional ja no significaven res. Es tractava de vendes, difusió i publicitat. Just el que odiava Salinger.

Fa temps que ens hem adonat que estem seguint aquesta senda. De la política catalana es parlava fa encara no fa deu anys d'oasi. Ara és el mateix camp enllotat que ho és a altres parts del món. De fet, es va crear un partit específicament per aconseguir-ho, mentre altres partits s'hi han adherit amb entusiasme. Demagògia, populisme, filibusterisme, menyspreu per la veritat, l'honor i la decència, i ús desenfrenat del catàleg més sinistre de les tàctiques de la publicitat, el famós decàleg de Goebbels... aquest és l'actual camp de joc de la política i de tants altres aspectes de la vida social.

El passatge més conegut d'"El guardià..." és aquell en què el jove Holden explica el somni en què es veu com un protector dels nens que corren pel camp del sègol crescut i que, amb la vista tapada per les plantes, s'acosten perillosament al precipici que s'obre a un extrem del camp. Holden estava obsedit a preservar la puresa i la innocència d'un temps, l'infantil, que s'esvania a marxes forçades. Ni ell ni el seu creador van poder retenir l'implacable temps, i sens dubte sabien que no podien fer-ho.No sabem fins quin punt Salinger va saber aillar-se de la seva derrota i va trobar en la seva pràctica del zen la veritable il·luminació. Però, com diu l'autor de la seva exemplar biografia "J. D. Salinger: una vida oculta", Kenneth Slawenski (Galaxia Gutemberg), avui se'l recorda per la brevetat del seu testimoni i se li censura la seva negativa irreductible a continuar, però d'alguna manera, d'una manera tan mística com les suaus epifanies que inclouen els seus relats,el pas del temps revelarà que va complir amb el seu deure com autor i potser fins i tot amb la seva vocació de profeta.

Perquè és dels que ens han il·luminat precedint el nostre camí, i sobretot dels que han caigut defensant valerosament les seves fes i creences, fossin les que fossin, dels que podem extraure els elements per reavaluar les nostres vides.


N.- Per ampliar les notícies sobre Salinger, en aquest mateix bloc:  Salinger i la fama, i La literatura oculta de Salinger. Sobre els seus relats de la saga Glass, El mirall de Salinger.