FITO LURI, ENTRE LLUM I GEL

reusdigital.cat

M'he perdut la presentació del darrer disc de Fito Luri. No sé si per defecte dels reusencs o per mèrits de més enllà, aquest cop l'ha estrenat fora de la nostra ciutat, a la capital barcelonina, que sembla que per fi comença a prestar-li l'atenció que es mereix. No sóc partidari dels discursos victimistes i planyívols dels que formem aquesta entitat una mica boirosa que en diuen territori a l'àrea metropolitana, o comarques o -en la pitjor i recent versió tractoria-. Tanmateix, que amb Fito Luri el món de la música catalana no s'hagi donat per al·ludida a penes fins fa molt poc és una greu injustícia que, com se sol dir, clama al cel. Però ja se sap, com va dir el Tenorio, una cosa és clamar al cel i l'altre que t'escolti, de manera que potser cal esperar que la qualitat dels dos darrers discos de Fito i la seva promoció en un segell d'àmbit nacional facin la resta.

Aquest "Cru" és, respecte a l'anterior, una passa que no sé si qualificar de pas enrere o al costat.Com ja sembla anunciar el seu títol, es tracta d'un disc amb uns acabats més bàsics, que no vol dir menys treballats. A la profusió d'acompanyaments de "Planetes càlids" contraposa ara un conjunt sobri, una formació clàssica del rock, amb guitarra, baix i bateria. Un so més pur però, com ja he dit, no menys elaborat, gràcies al treball impecable de producció i arranjaments guitarrístics de Pau Romero, que també assumeix la interpretació d'aquest instrument. Un mur esponjós d'arpegis imaginatius, farcit de exquisideses que proporciona un transparent sòcol perquè la veu de Fito s'elevi o es reculli a la seva voluntat per aquests onze temes intimistes que ens serveix per repassar algunes de les seves obsessions habituals:

"Sempre fossis estona", que obre el disc amb un poderós fons de riff elèctric, i "Ser gota d'aigua" -s'haurà presentat cap cançó millor al panorama del pop-rock català de la darrera dècada?- són dos temes impressionants que tracten de l'amor més sensual, carnal, des del lirisme inconfusible marca de la casa.

"Mal al cos", i "Entre els teus records", són per oposició dos temes adolorits que abunden en l'altra vessant de l'amor, la cara trista de la seva pèrdua. El segon, des de la memòria, que és el punt des del qual parteix "Entre el cor i el cel", un d'aquells catàlegs de materials de vibrant eloqüència que no solen faltar en els reculls de cançons que surten de la ploma del Fito.

Dues cançons més es dediquen a la memòria dels malauradament absents, la delicadíssima "Cartes trobades", en referència a una persona anònima, i "El venedor de somnis", dedicada a Jordi Boronat, l'enyorat Jorbor, "feliç en un astre, / penjat sobre un riu; / homenet de paper, / autògraf d'un déu...".

Acabant el disc trobem un altre dels seus catàlegs habituals: la seva mirada concisa i precisa sobre el món quotidià que l'envolta, aquest cop des d'un bar que no ha canviat en dècades, un vestigi d'un Reus que inexorablement desapareix amb la voracitat dels temps de capitalisme global i especulatiu, "Mentrestant al bar Miami". Un cant, també, a la gent senzilla que fa del dia a dia una feina constant i abnegada.

I un temàs que enllaça magistralment el passat i el present i resol l'equació de la nostàlgia, que en la veu del poeta/cantant sempre repercuteix en melodies d'una rara profunditat, en el torcebraç amb el desig, sempre perdut i sempre per conquerir: "Ostatges som dels que hem viscut,/ sempre vençuts per desig,/ (...)/ però et toco (...)/ i les meves mans s'eixuguen de por" ("Vençuts pel desig").

Encara ens queda, però, "Sara", cançó amb cara i nom, la cara i el nom de la petita rescatada de la inacabable tragèdia de la deriva de les persones que fugen de l'horror en la Mediterània i que, en braços de la seva rescatadora -la parella del Fito- va creuar el món gràcies a la fotografia inclosa -l'única a color de les que, cadascuna d'un autor que ha col·laborat, s'uneixen en una impecable edició al llibret del disc-.  La vessant més compromesa i solidària d'un Fito que sempre presta la seva veu  en tot allò que suposa impugnar l'estat de la situació tan injusta i dura en què ens trobem.

Però encara abans de tancar el disc trobem una propina, un regal en forma de cançó sobre un poema del poeta reusenc de fa un segle, Sebastià Torroja, "Del cor a la boca", amb una sorprenent melodia que evoca el més clàssic Cat Stevens i que el gran autor anglès d'origen grec i suec hauria signat sense dubtar en els seus millors dies com a músic.

Fito Luri ha transitat entre el fum i el gel, com diu a "Vençuts pel desig". Però no ens ven fum, ni s'empara en la gelor i la distància. Continua sent proper, tendre, delicat i obert a mostrar-nos les ferides d'on raja la seva creativitat. Continua sent un dels nostres. I estem segurs que sempre ho serà encara que se li obrin altres cels. Sempre el podrem trobar refugiat en una barra de bar mirant-nos amb els seus ulls plens de vivor, encara que semblin immersos en les seves fructíferes introspeccions.