En encesa espera apreníem mots de recança
mentre queien els dies a groguencs calendaris,
i dúiem ben desats els de la vella esperança,
els que els nostres pares tancaren a armaris.
Així servàvem la llengua, tot i emmordassada,
i així ens escalfava el cor una antiga flama.
Nodríem els fruits ressecs de la fruita amarga
i els endolcíem somiant la llibertat anhelada.
En encesa espera vam aprendre a alçar-nos
per damunt de les restes dels camps de batalla.
Alliberats de ser esclaus, vam saber-nos amos
del temps que bullia i que ara ens demanava
l'esforç de la lluita en què vam retrobar-nos.
No ens calia esperar ni esmolar ja cap arma.
Sweny, un dels centres dublinesos
del culte a Joyce
S'escau avui el Bloomsday, la data en què Dublin, els irlandesos i el món en general celebra un fet certament curiós, ja que és purament literari: la recreació d'un dia complet que constitueix la magna obra de James Joyce, l'Ulisses.
Enguany no és tan rodó com ho serà quan d'aquí a set anys es compleixi el centenari de la publicació, ni tan sols el de l'any passat, que suposava el centenari de la data en què sembla que Joyce va començar a treballar en la seva particular odissea fictícia -que aquí mateix vaig glossar-. Però Dublin no falta mai a la seva cita anual amb el fill díscol que la va immortalitzar des del seu exili autoimposat.
No va ser fàcil per a Joyce la relació amb el seu país natal, però tampoc ho va ser la seva relació amb el món literari del moment. És sabut el tràngol que va haver de passar per veure publicada la seva obra. La recepció, un cop ho va aconseguir, també va ser fortament conflictiva. Una anàlisi de com es va rebre al nostre país, molt interessant, es troba en l'estudi de Teresa Iribarren publicat al núm. 72 de la revista Els Marges, de l'hivern de 2004. Una recepció controvertida, com ho va ser en general en el seu temps, amb acusacions de pornografia, però que va tenir entre nosaltres defensors tan notables com Josep Pla, que va escriure: En tot cas no és mai mòrbid,
ni sicalíptic, ni corromput. Creu que l’instint genèsic juga un primer paper –molt més
important que el que s’anomena la intel·ligència o la raó, coses que si hom no disseca
prèviament els homes, és impossible de saber el que són– en la vida anímica
humana, Joyce té raó i només cal tenir un punt de sentit d’observació per veure-ho.
(...) A aquest novel·lista li interessa la realitat en brut i no estilitza mai. El seu fort és
crear atmosferes reals. O Carles Soldevila, que es va veure tan influït per l'obra, sens dubte, com per escriure la seva Fanny.
Avui aquesta polèmica està superada, però podríem dir que pesa en canvi una altra llosa sobre la novel·la, la que ja Iribarren posa de manifest que va atribuir-se-li de bell inici: Joyce és un autor avorrit, enrevessat, incapaç de complaure els gustos
del common reader. Vegeu, si no, el que deia ara fa dos anys escassos aquest campió de la literatura destinada al common reader que és el brasiler Paulo Coelhoa una entrevista a El País: "Solo soy un peregrino que busca la sencillez en su escritura". Ese deseo de "ser muy directo", le lleva a contraponerse con el extremo, el Ulises de James Joyce, "que hizo mucho mal a la literatura porque nadie lo ha leído pero todo el mundo dice que lo ha leído". Bé, alguns l'hem llegit. I rellegit. I entre nosaltres tenim un dels màxims experts mundials, Joaquim Mallafrè, el seu traductor al català. Que Joyce no pot ser avorrit es pot desprendre només reparant en les innovacions lingüístiques que es va haver d'empescar el professor reusenc per traduir algunes de les joies joycianes d'aquest llibre monumental. Les podeu consultar en el treball de Dídac Pujol La creativitat lèxica en la traducció de l'Ulisses de Joyce. La saviesa de Mallafrè, combinada amb l'enginy del dublinès, ens proporciona meravelles com apedaçaossos (per cirurgià), caphom (ningú), capricornut (banyut), circumambient, glopejaxarel·lo, grimpaveles (navegants), iambegambejar, pornosòfic, primularmillat i tantes d'altres. O mots col·loquials tan ben recuperats com boranit, cagabandúrries o despusahir. En fi, que si l'Ulisses va fer molt de mal, som molts els malats que n'estem contents de patir-lo. Bon Bloomsday!
Dissabte vam tenir l'ocasió d'alliberar els versos de mar de la jam de dijous a Tarragona, a la seva monumental Part Alta, gràcies a la invitació de la gent de l'Ateneu Llibertari Alomà, que ja porta uns quants anys organitzant jornades de poesia ambulant, com aquestes 12 hores de Versos Lliures de Carrer..
Hi vam fer cap, a l'hora del vermut, a la plaça de Dames i Vells, la Carme Andrade, acompanyada de la Cristina Duran, la Mònica de Dalmau i jo.
Carme i Cristina van oferir un recital a partir d'una selecció del poemari "Els cercles obstinats", de la Carme, que inclou una versió musicada i cantada per la Cristina.
Mònica va recitar el poema de "Dona i ocell" d'Empar Sáez del qual ja us feia notícia a l'apunt de la jam de dijous, i "Pètals", el meravellós poema del llibre "M'he empassat la lluna"Marta Pérez i Sierra, a més d'una selecció del seu poemari "Vòmits", inèdit i -em sembla- en continu creixement.
Jo vaig llegir el poema que va sorgir dins d'Itineràncies Poètiques, de què també us parlava en la jam de dijous, i dos poemes d'una sèrie també en construcció, que porta el títol provisional de "Divergències".
Us deixo amb la transcripció d'un d'ells i amb un petit muntatge audiovisual sobre aquesta intervenció. Amb agraïment al Marc i la resta de components de l'Ateneu Llibertari Alomà, i òbviament a la Mònica, la Cristina i la Carme.
La sessió de la jam de juny tenia com a leitmotiv els versos de mar, anunciant l'entrada ja gairebé tangible de l'estiu i la nostra participació dies després a les 12 hores de poesia ambulant a Tarragona que organitza l'Ateneu Llibertari Alomà.
Com jo esperava, van resultar inspiradors els aires marins que ens arriben a Reus directament als carrers encarats al sud de l'antiga ciutat intramurs, com el carrer de la Font, on tenim ara seu gràcies a la cordialitat i bon ofici de la Sol i l'Àlfred, els propietaris del Portal de Catalunya.
Vaig començar fent un petit homenatge al poeta barceloní Jesús Lizano, traspassat el dia 26 de maig als 84 anys. Vaig llegir unes declaracions de l'autodenominat poeta anarquista, extretes d'una entrevista que li va fer Víctor Amela a la secció la Contra de La Vanguardia: El artista de verdad vive sólo para su obra, y su obra es para los demás. La obra no nace hasta que no llega a los demás. El artista sabe que no tiene mérito, que es la energía creativa la que le vive. Por eso no se le puede conocer ni juzgar sin leer su obra.
I vaig recitar un brevíssim poema seu que ja ens introduïa de ple en la temàtica de la jam: El capitán / no es el capitán. / El capitán / es el mar...
Enllaçant amb aquesta capacitat sintètica, vaig citar dos poemes molt visuals del blog miramelsmots, de la Núria Pujolàs, poeta que ja havia estat citada a les nostres jams. Els reprodueixo amb el seu permís:
A partir d'aquí es va anar succeint el recitat de poemes de molt divers tipus, m'agradaria dir que al compàs suau d'una brisa marina. En tot cas, crec que tothom va coincidir que l'ambient va ser relaxat i el ritme, tot i fluid, serè, com corresponia a la poesia que els distints rapsodes anàvem escandint al voltant de la taula parada per l'amiga Sol.
Fina Veciana va recitar diversos poemes del llibre "Quid veritas", de l'artista reusenca Cori Pedrola, més coneguda com a membre d'una nissaga de fotògrafs locals.
Carme Masip es va centrar en el llibre d'una altra assídua de les jams, la poeta resident a Tarragona Roser Guasch, concretament en el poemari "Platja llarga". D'aquest llibre també en va fer lectures Carme Andrade, juntament amb alguns poemes propis.
Pep Macaya va llegir obres del poeta de Vilaplana Jaume Mariné, del seu llibre "L'eina fa l'home".
Fina Masdéu ens va llegir "Tant, ai, mon cor ple de joia", de J.V. Foix (del seu "Sol i de dol"), i la "Cançó" de Joan Salvat-Papasseit, de "La gesta dels estels".
Francesc Cerro-Ferran va llegir-nos dos immensos poemes de T.S. Eliot: "Marina", del "Poemes d'Ariel", i la secció I de "Dimecres de cendra", ambdós amb les traduccions d'Alfred Sargatal de l'edició de Poemes de 1925-1930 que va publicar Adesiara el novembre de l'any passat, i de la qual també ja us he parlat en aquest blog.
Elena Giménez va recitar "La noche en la isla" del gran Pablo Neruda.
Ramon Salvat també va recitar Neruda, el poema 23 del seu poemari "Aún", amb una lectura d'un fragment del seu llibre autobiogràfic, l'imprescindible "Confieso que he vivido", a més de dos poemes de Konstandinos Kavafis traduïts per Joan Ferrater,contrastant-los en un cas amb una traducció molt diferent de Carles Riba ("Mar matinal", poema del qual justament es compleix el segle).
Maribel Serra ens va llegir "Veles e vents", el clàssic d'Ausiàs March. La versió de Raimon, gairebé ja tan clàssica com el sublim text de March, sonava en la petita banda sonora que vaig proposar com a música de fons.
Antònia Farré ens va recitar dos poemes genials del genial Enric Casasses: "Cançó gallega de les Illes Medes" i "Illa deserta".
Jo vaig llegir un poema propi, "Pujaràs a la meva barca?", que fa pocs dies havia publicat al blog d'Itineràncies Poètiques, seguin el fil del poema "Pensaments", de la infatigable mantenidora d'aquest blog de blogs, la Carme Rosanas, i del següent, "Pensar-te", de Fanal Blau.
Ramon Salvat va recitar, a petició de l'Elisa Moure, una part de les cèlebres "Coplas" de Jorge Manrique.
Carme Andrade va aportar també un poema del reusenc Joan Marimon, que li havia sol·licitat ella mateixa.
La nostra amfitriona Sol Navarro Tristán, a petició meva, ens va proporcionar una bella lectura de la poeta terrassenca Empar Sáez, del seu llibre "Dona i ocell" (Denes, 2014) que vaig tenir la fortuna de rebre de les seves mans a la nostra trobada a Manresa, en la presentació dels "Estats del metall" de Sílvia Armangué. Us el transcric aquí:
El vent i l’home callen.
I jo albiro peixos d’aire
esmunyint-se
entre les branques de l’arbre caigut.
Silenciosa,
s’escorre l’ombra per les meves mans.
Els secrets llisquen a recer del cos.
Cap a on van els sons blaus de les aigües ?
L’immens silenci on trenca l’oratge
inunda la darrera
absència
de mar.
I d'aquesta manera vam acomiadar la sessió, no sense comprometre'ns a una propera jam al mes vinent, però tal vegada, i excepcionalment, en escenari diferent. Ja ho comentarem oportunament.
De la nostra participació a les 12 hores de poesia ambulant de Tarragona ahir, dissabte, us en parlaré en un proper apunt.
Això sí, cal ressenyar que Francesc Cerro-Ferran ens va oferir l'excel·lent primícia que tornarem a poder gaudir al bell mig de l'estiu d'una nova edició del Mussart a la màgica muntanya de la Mussara. També n'informarem!
La cloenda d'aquesta temporada del cicle Grans Mestres a Escena del Teatre Fortuny, que dirigeix Francesc Cerro-Ferran, ens deixa un immillorable regust de boca, amb unes quantes lliçons d'aquelles que un amant de la cultura no pot oblidar:
-Es pot fer un espectacle superb simplement confiant en el poder de la paraula poètica
-La paraula poètica en mans dels grans clàssics com Puixkin és intemporal
-Si la paraula poètica està dita per dos actors de primera magnitud, es transporta al present amb la vibració enèrgica de la vida mateixa
Cerro-Ferran va confiar en una tria de les obres de Puixkin que relegava les seves peces dramàtiques, i es centrava en un poema llarg, de grandiós recorregut narratiu, "El genet de bronze", i una selecció de mostres dels seu irresistible lirisme romàntic. I va confiar aquest material a dos actors impressionants, Enric Majó i Joan Carreras. De dicció impecable, amb estils contrastats i contrastants, van mantenir el to vital de la immensa poesia del l'anomenat pare de la poesia russa moderna amb una saviesa i una fluïdesa senzillament magistrals. I em consta que va ser gràcies a un esforçat treball previ.
Imatge del twitter de Francesc Cerro-Ferran
La posada en escena va començar amb els dos actors entrant des del pati de butaques, instal·lant-se a una falsa sala de cinema a l'escenari, i assistint -amb el públic real, nosaltres-, a una llarga seqüència de l'inici d'una de les obres transcendentals de la cinematografia soviètica, la maleïda, perseguida i malaurada "Ivan el terrible", que seria el testament fílmic del gran Eisenstein. La connexió amb la famosa ànima russa dels grans representants del cinema soviètic, com el mateix Eisenstein i Pudovkin, entre d'altres, justifica l'elecció de plans dels seus films en els habituals interludis audiovisuals a càrrec d'Ivó Vinuesa.
Acte seguit, Joan Carreras va fer una breu introducció a la figura d'Aleksandr Puixkin, un autor menys conegut per al públic català que per al rus. I en acabat, ell i Majó es van submergir en el món poètic que tan bé van saber transmetre al públic.
Les bones notícies són que la continuïtat -i encara ampliació- del cicle per a la propera temporada sembla garantida, mentre el públic reusenc respongui. Tota una responsabilitat, i tot un plaer, per als afortunats que hem pogut gaudir d'aquest cicle.