19/12/21

TORNAR A CASA


Un dels elements mítics de la narrativa humana amb més arrelament i tradició és, sens dubte, la del sempre anhelat i en el fons impossible camí del retorn. A la jam del Safareig Poètic del mes de novembre, que tractava precisament d'aquesta figura o element central, el retorn, el retornat. el fill pròdig de la Bíblia, l'heroi errant protagonista de l'Odissea, vaig parlar-ne una mica. Aquí ho podeu ullar:


El retorn ens remet al passat, al temps que va quedar superat per l'avenç inapel·lable de les coses i els actes. El passat és un espai sense cos ni matèria, però és precisament allò que justifica l'espai material que ara ens fa existir.
La il·lusió, l'ànsia, l'esperança del retorn, és, doncs, la potser fútil voluntat de retenir el temps i el seu pas inexorable.
La poesia, la literatura, l'art en general, neixen tal vegada d'aquesta voluntat, d'aquesta ànsia, d'aquest somni.
Des dels relats fundacionals de la literatura la trobem, aquesta especulació. Des que l'home va "inventar" el temps es va veure abocat a invocar-lo en la literatura, la creadora de mites, llegendes i somnis.
Els cicles narratius homèrics, l'Odissea de l'heroi epònim -Ulisses-, és la representació viva de l'anhel del retorn a l'espai físic que les contingències de la vida ens van obligar a abandonar: la pàtria, la llar, la terra dels pares, de la dona i els fills, la del temps que vam anar descabdellant. El lloc, l'espai físic que ens va fer viure el temps i del que ens queda el record, la inestable, fràgil, traïdora memòria. Una memòria que pot ser confrontada cruelment amb els fets que han succeït els pretèrits en el present. Així, Ulisses quan torna a Ítaca.
Retornar als llocs és retornar al passat, que és en realitat una entelèquia. Cap lloc és igual al que hem conservat a la memòria.
És en aquesta voluntat on habita un gran motor per als nostres actes, que també pot ser una gran paralitzadora: la nostàlgia. Però parlar d'ella seria tema segurament d'una altra jam.

En efecte, també se'n pot parlar d'aquest tema connex al de la mitificació o miratge del retorn, el retorn en definitiva imposible a la llar, que és la nostàlgia o l'enyor.

Pocs dies després d'aquesta trobada amb els meus companys i amics del Safareig Poètic, vaig tenir ocasió d'assistir a dues plasmacions, en carn i ossos, de la figura del retorn en la persona de tres reusencs que han construït o estan construint la seva carrera professional i artística lluny de Reus. Com tants i tants. Reus ha aportat talent i continua aportant-lo, però inevitablement, a causa de la seva limitació, més aviat exportant-lo, perquè l'explotin i el donin a conèixer metròpolis com Barcelona o Madrid. Aquest retorn dels reusencs foravila ha estat també, no sé si encara ho és, una tradició de dates assenyalades, constitutiu d'una certa prosàpia. Al mateix Gaudí se li recorda encapçalament trobades d'aquesta mena, si no vaig gaire errat.

El primer cas va ser el de Jordi Cervera, escriptor, periodista, narrador prolífic i multipremiat, molt conegut com a crític cultural en la televisió i ràdio catalanes. No té res a veure amb un altre Jordi Cervera reusenc famós, el llegendari nedador de llarga distància, polític després, que és parent meu. El Jordi Cervera periodista va venir al lliurament del premi Martí Queixalós de poesia que cada any organitza el Centre d'Amics de Reus. La seva intervenció va ser un perfecte exemple de la crida poderosa que exerceix el territori propi, aquell en què un s'ha criat -el barri del Carme, en el seu cas-, de l'amor i l'enyorança dels pares. En vibrant i emotiu record a la mare recentment traspassada, la pintora Maria Magda Nogués, Cervera no va poder acabar el seu discurs, desbordat per l'emoció. A la sala d'exposicions de l'entitat es podia veure i es podrà veure durant uns mesos l'extens llegat de la pintura de la mare que li ha donat la família.

Poques dates més tard vaig veure com dos reusencs també de fora vila engalanaven la presentació del deliciós llibre que han publicat la Mariona Quadrada i l'Adela Blasi, titulat "Essències". El germà de la Mariona, el cèlebre músic de jazz Ramon Quadrada, va donar tres magistrals exemples del seu talent com a intèrpret i compositot, mentre que el jove actor Pau Ferran feia una molt encertada interpretació del famós passatge de l'obra de Marcel Proust, el de la magdalena (o altre pastís, que d'aquest debat en va fer ell una divertida ressenya) que desvetlla els records del narrador i en llega aquest monument meorialista que és un dels cims indisctubles de la literatura universal.

Embegut de fa uns mesos en la lectura sistemàtica de tots els volums d'"A la recerca del temps perdut", que en bona part es pot considerar una odissea del retorn al passat que només l'art pot acomplir, els mots de Proust se'm barrejaven amb la imatge dels meus compatricis reusencs que, com va dir també el Jordi Cervera, quan es troben en els carrers de la ciutat amb les rebufades impetuoses del Mestral que just en aquells dies es mostrava potent i tossut, se saben trepitjant casa seva.



Jordi Cervera, Ramon Quadrada i Pau Ferran, 
tres reusencs foravila, de dalt a baix