TERRA CREMADA

© Montserrat Forés. La Vanguardia

Em miro amb cert retard un apunt de la sempre inquieta i penetrant Lena Paüls, reusenca de lletres resident fa anys a Barcelona (abans, però, de migrar a la capital com han fet tants reusencs il·lustres, em va fer subscriure un deute etern amb ella a través del curs a Òmnium Cultural on vaig realitzar el meu únic estudi sistemàtic de la meva llengua materna, aquesta en què ara escric).

Es tracta d'un apunt sobre el tancament d'una pastisseria tradicional del carrer de Santa Anna, de Barcelona, de nom "La Montserratina". M'omple d'una vaga tristesa nostàlgica, malgrat que en veritat no recordo aquest establiment ni crec haver-ne estat mai client. Sí recordo haver menjat prou vegades en aquell carrer situat entre les Rambles i el Portal de l'Àngel  a un conegut self-service vegetarià que ja no existeix tampoc.

I és que, malauradament, el que ens explica la Lena està lluny de ser un cas aïllat, ans al contrari ha esdevingut una veritable plaga, el tancament d'establiments comercials tradicionals que no han pogut fer front a les alces dels preus de lloguer dels locals propiciada per la normativa de la Llei d'Arrendaments Urbans que va entrar en vigor a primers d'aquest any, si no vaig errat. Un veritable desastre que a Reus ha provocat aquest efecte de plaga, de terra cremada que ha arrasat amb molts comerços del seu tan lloat centre comercial urbà. I que potser aviat haurem d'anomenar ex-centre comercial. Com en el cas de "La Montserratina", no pocs comerciants han hagut d'abaixar la persiana davant la miopia i voracitat combinades de propietaris i legisladors, i van sent substituïts per establiments de grans cadenes i franquícies que uniformitzen el paisatge urbà des d'aquesta cornisa de la Mediterrània fins a les illes Fidji.

A Reus, l'antiga cansaladeria Segarra es convertirà
en una botiga de joguines. ©Carla Bergadà, Nació Digital

Al mateix compàs que tants altres sectors econòmics, la globalització arrasa amb el comerç local i ens imposa un món sense les textures i el sabor de la diferència i la personalitat. Davant d'això, és cert que floreixen múltiples petites iniciatives que han de buscar-se les garrofes -hauríem de dir molles- en l'extra-radi de l'activitat econòmica: botiguetes de barri, microeditorials, petites productores, etc, etc. Un món dur, certament, que ha de buscar un espai fora dels marges del màrqueting agressiu  i de les implacables polítiques comercials de les multinacionals.

Dissabte més de 140.000 socis del FC Barcelona estan cridats a elegir el seu president. Rara avis avui al panorama mundial dels grans clubs de futbol, amb el Real Madrid, són propietat teòrica d'una massa social de gran extensió, i no de quatre grans accionistes. Hi ha, tanmateix, indicis preocupants que aquest model social modèlic -valgui la redundància-, pot desaparèixer aviat. El rival madrileny ja fa temps que és de facto reu del caprici d'un sol soci molt poderós, el cèlebre Florentino Pérez, al qual l'Estat espanyol li paga no se sap quins serveis amb favors que ara salven el club blanc (la requalificació de la ciutat esportiva que el va treure de la bancarrota), ara el seu propi grup empresarial (per exemple i només per citar un cas escandalós, la indemnització del famós cas Castor).

racoblaugrana.com

el mundo.es

El Barça, sembla, segueix per la mateixa línia, sobretot des que Sandro Rosell (amiguet de Florentino), es va fer amb el poder ara fa cinc anys. Tot i dimitir fa un any, el seu successor Josep M. Bartomeu, és evidentment continuista d'un model que busca en inversions multimilionàries en jugadors de renom mundial i grans projectes urbanístics la seva grandesa. La diferència, de moment, són els resultats esportius, però la devastació ja ha fet malbé el gran actiu que van deixar Pep Guardiola i els seus predecessors, sobretot Johan Cruyff: el planter, l'escola de futbol i de valors que suposa La Masia. Abandonant el club a l'empori petrolier de Qatar, tacant la samarreta amb la publicitat de la companyia aèria d'aquesta nació que és al darrera de l'islamisme més violent i ferotge que està sacsejant cada cop més zones del món musulmà, Bartomeu-Rosell han posat els fonament per fer del Barça una cara més d'aquest món despersonalitzat que fa de la mida abusiva l'única llei permissible.

La llei de la selva, podríem dir-ne, si no fos perquè crema la terra al seu pas i la transforma en un desert, un erm com el de les llunyanes terres aràbigues.

TAPIRÓ, L'ARTISTA A L'OMBRA DEL GENI

Josep Tapiró, per Ramon Vinyes

Josep Tapiró pot passar a la història per haver salvat la vida una vegada al seu gran amic Marià Fortuny, en un conegut incident que no ha transcendit de l'anècdota gràcies a la decisió i valor amb què Tapiró va treure de l'aigua, del port de Barcelona, al seu amic, que havia caigut accidentalment.

Fortuny ha esdevingut un dels artistes més influents del segle XIX, malgrat haver mort igualment prematurament. Sense la intervenció del seu amic, tanmateix, no hagués esdevingut aquest pintor universal que és.

Tapiró va seguir una trajectòria vital paral·lela a la del seu amic. Reusenc com ell, només dos anys més gran, es va formar com a pintor igual que ell a l'acadèmia de l'artista local Domènec Soberano, i com ell va marxar a completar la seva formació artística a Barcelona, a l'Escola de la Llotja. Ja en aquell moment, però, comença a estar a l'ombra de Fortuny, ja que quan aquest va aconseguir una beca per acabar el seu aprenentatge a Roma, Tapiró s'havia presentat al mateix concurs, però va ser Fortuny qui se'l va endur.

El cardenal, de J. Tapiró

Tanmateix, acabaria anant a Roma pels seus mitjans, unint-se al seu amic. Abans havia estat a Madrid, on va estudiar amb Federico de Madrazo, que acabaria sent sogre de Fortuny. També seguint l'estela de Fortuny va enamorar-se del nord d'Àfrica, a on acabaria residint, concretament a la ciutat oberta de Tànger, en morir el seu gran amic a Roma, ciutat on ja no va voler tornar.

Certament, l'ombra del geni devia pesar molt, però no va mai vèncer el sentiment de l'amistat que els va unir sempre. Fora d'això, Tapiró va desenvolupar una carrera artística molt brillant, i es va fer internacionalment famós i la seva obra molt cobejada en el mercat artístic de l'últim quart de segle, especialment l'anglosaxó, que va valorar en gran mesura la seva exquisida tècnica aquarel·lística.

Tot i que ja en aquell moment, l'aquarel·la es considerava una tècnica menor en comparació a l'oli, Tapiró va fer de la necessitat virtut, adoptant-la per ser de més fàcil transport. Des de Tànger, on passava l'hivern pintant al taller de la casa que havia comprat, enmig de la població local i no en els barris de residents estrangers, facturava les seves pintures amb més facilitat que si s'hagués tractat d'olis.

Va repetir aquest esquema fins gairebé la seva mort: pintar a l'hivern, vendre a la primavera i passar l'estiu al seu Reus natal, entre festa major i festa major.

Cap al final de la seva vida, ara fa cent anys, el seu art va començar a declinar. Els gustos del públic van anar canviant, amb la poderosa emergència dels nous corrents pictòrics que ja preparaven l'arribada dels grans canvis revolucionaris del segle XX. Avui, Tapiró és un artista mig oblidat, però certament la seva obra, molt dispersa en haver estat objecte de vendes a una gran quantitat de col·leccionistes particulars, manté un gran valor, i no parlo només de l'econòmic.

Núvia berber, de J. Tapiró

La retrospectiva que li hem dedicat ara a la seva ciutat natal, allà on sempre va deixar un racó a la llar familiar -propietària d'una coneguda ferreteria molt cèntrica fins a temps recents-, és doncs una oportunitat extraordinària per redescobrir-lo. Una oportunitat per revisar uns originals que estan en mans molt diverses, i una ocasió per fer justícia a un pintor que no solament resulta un virtuós de l'aquarel·la -fins a nivells que freguen l'increïble-, sinó que va saber construir un món propi a base de retratar amb gran autenticitat i personalitat la figura humana. I això fent-la present  no aïllada sinó emplaçada en el seu context cultural i social, bàsicament a través del retrat detallat de la vestimenta però també d'escenes que resulten avui veritables documents d'excepció.

La primera exposició al Museu de Reus ha tancat portes el proppassat diumenge, però queda encara un segon cicle, que s'iniciarà el proper dia 9 i s'allargarà al dia 31 de maig. Si teniu una mínima possibilitat de fer-hi cap, no us la perdeu.

L'ARTISTA COM A MERCADERIA

Andy Warhol, Accident de cotxe en plata (Doble desastre)

Fa pocs dies la gran escriptora tarragonina Olga Xirinacs escrivia en el bloc que manté amb exemplar constància  una il·lustrativa crònica sobre el descortès tractament amb què va ser obsequiada per part dels organitzadors de l'acte de presentació d'un llibre en el qual participà de manera altruista, el llibre que s'edita en ocasió de la famosa marató organitzada per TV3 amb una finalitat d'allò que en diuen social.

Al marge de l'elegància proverbial del seu estil i del seu tractament dels temes, és útil llegir la petita crònica per adonar-nos de quant hi ha de cert en la imatge victimitzada que tenen els artistes de si mateixos en general, i el literats en particular, respecte a la consideració social i reconeixement públic que reben. Dubtosos actes d'homenatge com el que ens descriu l'Olga ens fan palès que, si bé un autor publicat pot gaudir d'un modest i sempre precari prestigi, la seva tasca en si sempre és considerada en termes subsidiaris. Per dir-ho clar, sembla que la seva tasca ha de guanyar-se el respecte només des del moment en què es pot reduir a valors crematístics, o en fórmules comptables, si més no: ha publicat? Si és així, ha venut? Si és així, ha pogut cobrar? L'artista, doncs, considerat com a mercaderia.

Una enquesta recent presentada pel president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts, el poeta Carles Duarte, mostra que només un 16 % dels professionals de la cultura de Catalunya ingressen més de 25.000 euros bruts anuals. I un 25 % menys de 6.000 l'any.

Enfront aquesta precarietat, les xifres milionàries que fan anar un reduït grup d'autors poden arribar a moure a escàndol. No és tan habitual en el món de les lletres, però en el mercat de l'art que representen les grans cases de subhastes, l'aparició periòdica de noves xifres de vertigen no ha patit descensos amb la crisi global. Recentment, a tall d'exemple, la icona del pop art Andy Warhol batia rècords propis venent a Sotheby's de Nova York el seu quadre Accident de cotxe en plata (Doble desastre) per 78 milions d'euros. Evidentment, no pas venent ell, sinó els propietaris dels seus drets.

Mercats com aquests, on una elit mou uns ingressos que superen en conjunt els d'una majoria que no només malviuen sinó que no disposen de recursos per accedir al gran públic per donar a conèixer la seva obra, són el clar exponent de la disfuncionalitat d'un mercat que projecta en uns pocs un consum desorbitat en detriment de les possibilitats d'accés als béns culturals de la majoria.

El mercat, lluny de fomentar la igualtat com pregonava la doctrina econòmica liberal i sostenen amb més cruesa i falsa convicció la teoria neoliberal avui dominant, tendeix a desequilibris extrems que suposen la tendència a l'acaparament per part d'una minoria i la despossessió consegüent de la majoria.  En l'odre cultural, això implica que la capacitat de compra es potencia per a la mateixa minoria, però també que la producció només es considerada privilegi i reserva per a una altra minoria, un limitat nombre de creadors als quals el mercat i els seus mitjancers (més que no pas les pròpies elits consumidores) eleven a la categoria de genis o bé es veuen reconeguts com a veritables artistes, carn de col·leccionista o de culte.

Dit això, no puc estar-me de citar la mateixa Olga Xirinacs en el seu bloc: Al món literari hi ha de tot, com a tot arreu. Però el que busquem els autor literaris, jo la primera i almenys els que jo conec i molts dels que els lectors coneixen, és fer la nostra obra, i com més ben feta, millor. Així és la literatura. Si arriben premis i distincions, benvinguts. Si no arriben, cada autor sabrà molt endins seu, o potser no ho sabrà si no s’analitza, quins són els motius de no ser conegut o reconegut. La solitud diria que la patim una gran majoria d’escriptors. 

Aquesta és la plaça forta de tot escriptor: la seva autoconsideració. Si una autora publicada per editorials convencionals pot rebre banys d'humilitat a còpia d'olímpics menyspreus, calculeu els que rebem els que no publiquem, fora dels circuits de franc. Però el fons de l'obra és el mateix. La seva justificació, la mateixa. L'autor no publicat, simplement, estarà més lliure de sospita, però l'autor de veritat sempre serà el que busca en les seves íntimes conviccions, en les satisfaccions i frustracions que s'autoinfligeix, les raons per continuar bastint la seva obra.

LES FAL·LÀCIES DEL PODER

bitsrojiverdes.org

El president del govern espanyol, el popular Mariano Rajoy, no es cansa de repetir en els fòrums internacional on últimament es prodiga, que el modern és la unió, que l'evolució natural va cap a la unió. Es tracta d'un discurs gairebé filosòfic, però que segurament ignora la clara separació entre el ser i el deure de ser que va establir ja Hume, amb la seva cèlebre guillotina. O, el que és igual, incorre en la fal·làcia naturalista de la qual s'han servit des dels segles dels segles els falsos analistes que simplement són propagandistes del poder establert. En el cas de Rajoy, la seva benaurança sobre la unitat confón la veritable unió, que només pot basar-se en la llibertat dels que la integren, amb la unificació forçada. En veritat, un discurs de la unificació imperialista que sempre han escampat les nacions que han volgut sotmetre les altres que consideren inferiors o conquerides, i que en la modernitat que ell predica ha estès un poder més subtil, el poder econòmic, l'imperialisme econòmic del qual l'imperialisme polític és simple altaveu i pregoner. Un discurs buit de contingut real, ple de fal·làcies, esbombat a fòrums igualment buits i desangelats -com es pot comprovar en qualsevol de les activitats internacionals del president espanyol- però que després propaguen els obedients mitjans de comunicació com a simplificades consignes en forma de titulars.

Aquest imperialisme político-econòmic es construeix sota nobles principis democràtics, amb la bandera dels drets humans, però se li veu el llautó a la més mínima: tenim avui la ignomínia d'una manifestació en contra d'una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans... fomentada i animada per un govern formalment democràtic com l'espanyol.

I és que, igual que el partit de Rajoy ha segrestat l'adjectiu popular del seu sentit profund, d'arrelament en el poble, el concepte de democràcia es veu reduït a un esclerotitzat sistema legal i institucional, baluard i barrera per restringir la llibertat de decidir, dels ciutadans i dels pobles. Pel contrari, democràcia és, millor dit: hauria de ser -no caiguem en la trampa naturalista- una acció quotidiana, l'exercici del dret a decidir, la llibertat de triar i la possibilitat de reqüestionar-ho tot en un debat general.

La trampa naturalista també sol fer caure en el pecat de l'optimisme històric: pensar que els nostres destins ja estan marcats en una futura terra on la llet i la mel sorgeixen soles. La democràcia no pot tenir un final feliç: és un camí permanent de construcció d'un societat més participativa, més justa, més profundament arrelada en la societat i en la natura.

No parlo, és clar, de drets o evolucions naturals a la manera tomista que encara usa el president Rajoy: parlo del lligam a la terra que ens fa éssers amb voluntat de sostenir aquest planeta com un hàbitat per a generacions futures, generacions que han d'honorar les dels passat que les han precedit i han construït la societat on han crescut, però que han de reconsiderar i criticar també aquesta herència per projectar un futur millor. La independència sense (veritable) democràcia i sense aquest lligam sòlid amb la cultura rebuda i la cultura volguda no té cap sentit més enllà dels tristos, mediocres, improductius jocs de la política amb minúscules.

FORTUNY, EL MITE I EL GENI

Aquest cap de setmana passat tancava portes l'exposició temporal al Museu Nacional d'Art de Catalunya sobre Marià Fortuny i Marsal i la seva obra mestra inacabada, "La batalla de Tetuan". Una setmana abans tancava l'exposició que sota la llegenda "Fortuny, el mite" li havia dedicat el Museu Salvador Vilaseca de la seva ciutat natal, Reus, des d'abril. Es coronen així els actes de l'Any Internacional Fortuny que commemoraven una efemèride certament peculiar (els 175 anys del seu naixement ).

Detall de La batalla de Tetuan. Un dels sector més acabats, on apareix la cara
d'un oficial que ens observa, que ens recorda al pintor

L'exposició del MNAC era una ocasió immillorable per admirar la gegantina obra que Fortuny no va poder acabar mai, amb un complet fons dels treballs preparatoris i un interessant documental sobre els vaivens que l'obra va tenir al llarg del passat segle. Es complementava amb una ocasió encara més excepcional, la cessió temporal per part del Museu del Prado de les diferents versions de la complementària obra "La batalla de Wad-ras", que cal interpretar com a treballs preparatoris d'un altre llenç monumental que mai va emprendre, però que donen una idea del mestratge absolut de Fortuny. Ambdues obres responien a l'encàrrec de la Diputació de Barcelona, que l'havia enviat a cobrir la campanya militar espanyola al Marroc de 1859-60, al costat del regiment de voluntaris catalans que la mateixa institució va sufragar i que va ser encapçalada pel també reusenc Joan Prim, que en tal ocasió obtindria una fama extraordinària. Fortuny, en canvi, va patir molt amb aquell encàrrec, i en resum no se'n va sortir, ja que no va poder completar cap dels dos grans quadres compromesos. Tanmateix, la influència del paisatge i color d'aquelles terres magribines exercirien sobre ell una influència molt notable i són segurament claus en la seva evolució com a pintor. Completen l'exposició les aportacions d'alguns materials aportats per la Fundació Dalí. El geni empordanès va estudiar fascinat concretament el quadre de Tetuan i va oferir una versió pictòrica i algunes interpretacions característiques que han contribuït no poc a perllongar la fama d'una obra que avui es considera una cimera de la pintura catalana del XIX.

Il contino,
el popular "Condesito" a Reus

Si els atzars i final abrupte del quadre es poden d'alguna manera associar a la vida prematurament extinta del seu autor, també és una mostra del Fortuny que va coquetejar amb els poders establerts i va impulsar així el seu indiscutible art. En aquest sentit, Fortuny és encara un pintor clàssic que viu de les relacions amb institucions que li bequen les estades a Itàlia o l'envien a una campanya bèl·lica per exaltar els valors que simbolitzen les mateixes institucions, com l'exèrcit. En aquest aspecte, és essencial la seva relació amb el director del Museu del Prado, Federico de Madrazo, de qui seria gendre.

L'exposició que li ha dedicat la ciutat natal, en canvi, permetia fer un recorregut ampli pels diversos Fortunys que van succeir-se en la seva curta vida. La seva formació es podia seguir pas a pas, des dels esbossos i dibuixos fets en els anys d'estudi a l'acadèmia del pintor Domingo Soberano (una acadèmia que va fornir altres talent reusencs enormes com Josep Tapiró, de qui ara justament es commemorarà el centenari de la mort), a les obres ja executades a l'acadèmia barcelonina de la Llotja, sota la direcció de Claudio Lorenzale, o les fetes a la romana Acadèmia Giggi on s'adverteix ja un salt qualitatiu enorme del seu art, període que culmina amb "Il contino", l'aquarel·la que reproduïda en estàtua és un dels emblemes de la capital del Baix Camp. L'exposició entrava després en els anys de fama universal de Fortuny, el pintor d'èxit que cotitza alt en el mercat de l'art europeu i en nous mercats com el nord-americà, a través de la seva relació comercial amb el poderós marxant parisenc Goupil. Emblemàtic, per descomptat, d'aquest període, "La vicaria", un quadre que tot reusenc coneix de memòria ja que qui més qui menys en guarda una reproducció, o "El col·leccionista d'estampes" i l'escandalosa "Odalisca". Assistim així a un vessant ja modern, un pintor que viu -i bé- de la venda en un mercat dominat per hàbils comerciants i dirigit a nous o vells rics que veuen en l'art una mostra més de l'esplendor social que manifesten.

Detall de La vicaria

La odalisca

El venedor de tapissos

Aquesta fama, aquest èxit, van permetre fer de Fortuny una estrella de l'art, però probablement també van paralitzar la seva evolució artística. Obligat a fer lliurament de pintures de gènere, aviat es va sentir constret. Al seu estudi de Roma, a banda de lluitar amb el malson de "La batalla de Tetuan", l'exotisme de què es rodeja amb l'excusa d'aquesta obra li permet també explorar temes que, tot i inserir-se en una de les modes del moment, impulsarà de manera inusual la seva paleta, com es comprova en un altre dels grans quadres present a l'exposició,"El venedor de tapissos". Potser necessitat d'explorar aquest aire nou, es va instal·lar a prop de Nàpols, a Portici, en contacte amb altres artistes. La singularitat a què s'encaminava el seu art es veu ja en els paisatges i en els retrats que ens situen en el Fortuny definitivament modern, un geni molt probablement revolucionari  que va estroncar la seva mort sobtada.

Retrat de nen a portici

No hi ha dubte que una mort prematura -va morir amb 36 anys-, a més embolcallada en cert misteri sobre unes causes que encara avui no són clares (com les del seu amic i paisà, el general Prim), contribueixen a forjar un mite, com sens dubte ho és avui Fortuny. I, de fet, passejant per aquestes dues exposicions, el cop traïdor de la mort se'ns apareixia omnipresent, en el cabal d'obres que van quedar inacabades i que provenen del catàleg inventariat rescatat del seu estudi romà. De vegades, certament, era en l'esbós que va quedar definitivament inacabat que tenim la sensació que el veritable Fortuny, l'immens artista que les necessitats comercials retenien, estava pugnant per manifestar-se, a punt d'eclosionar, de manifestar-se com un dels gegants que faria avançar irremissiblement la pintura cap a una nova dimensió.

Encarnació, doncs, de la paradoxa de l'artista que ha de menester l'èxit per subsistir i que té en l'èxit el principal obstacle per progressar en el seu art, Marià Fortuny ens apareix justament avui com un mite que ens explica profundament la realitat dels nostres temps, aquests temps que ell ja va anunciar, amb aquesta capacitat gairebé visionària que només tenen els genis d'anticipar els canvis que després tota la resta viurem com a naturals.

Nu a platja de Portici
 (probablement el fill del pintor, el després també famós artista Mariano Fortuny i Madrazo)

GRAFITI: UN ART COMERCIAL?

Banksy-Londres-Clipton Street

Parlàvem fa unes setmanes del grafiti com d'un art del carrer, un art democràtic ja que es troba a l'abast lliure de la població i permet una llibertat d'expressió no sotmesa als dictats del mercat. Ho fèiem en relació a les mostres d'aquest autèntic art que podíem copsar en carrers, immobles i mobles de tot tipus que s'ofereixen a la lliure observació del vianant. Tanmateix, apuntàvem ja que el grafiti també ha tingut les seves derivacions comercials.

Podia ser d'una altra forma? La llei del mercat sembla inexorable i acaba absorbint en la seva dialèctica d'oferta i demanda tota manifestació nova de l'art. Per molt que, com sol ser usual, aquesta manifestació aparegui dins d'una oposició dialèctica precisament contra la llei del mercat, contra el capitalisme, per dir-ho des d'una expressió més rotunda. Així va succeir amb totes les manifestacions de la cultura pop, singularment la música. Un mena de constant en l'evolució de l'art és l'intent de ruptura amb les generacions anteriors, denunciades invariablement per les posteriors com a assimilades per l'establishment i impugnades des de renovades bases  que pretenen rescatar l'art d'una traïció als mateixos principis de rebel·lió contra la cultura oficial, l'establerta, que defensaven els que ara passen a ser considerats parts d'aquesta.

Banksy-Londres-The falling Shopper-Burton lane

Fa uns pocs dies, un article d'Stephen Bates al diari britànic The Guardian ironitzava sobre el curiós cas del grafiti desaparegut del molt cèlebre artista Banksy, un grafiti de denúncia de l'explotació infantil a la indústria tèxtil, que havia estat retirat del seu emplaçament al nord de Londres, i que aparentment havia estat comprat legalment per una empresa de multiserveis. Aquesta intermediària havia anunciat la seva intenció de retornar-la per un sol dia al Regne Unit a fi de ser subhastada. Bates jugava amb la paradoxa implícita en el cas de l'obra d'un artista que denuncia les perversions del sistema capitalista, que podia esdevenir ella mateixa una preversió del sistema: The 'slave labour' Banksy sale should be enough to provoke another Banksy ( la venda del mural de l'esclau del treball de Banksy podria bastar per provocar un altre Banksy).

Banksy-Londres

Banksy és el cas més paradigmàtic i més famós de l'artista del grafiti que acaba instal·lant-se com a artista consagrat que posa en venda el seu art. És famós per haver generat un autèntic culte per les seves obres de subtil i lúcida denúncia de les contradiccions del sistema, des dels anys 80 a Bristol, d'on sembla que és natal. A les parets d'un dels districtes més deprimits d'aquesta localitat del sud d'Anglaterra, famosa per estatjar la seu central de la totpoderosa BBC, va acabar popularitzant la tècnica de l'estergit, amb l'ús de plantilles, que segons alguna de les seves raríssimes declaracions, va adoptar per requeriments de la urgència amb què necessitava efectuar les seves intervencions clandestines, els bombardejos, com se les coneix en l'argot del gremi. Banksy és també famós precisament per defugir qualsevol aparició personal en públic. Una altra paradoxa que representa, la de l'artista ocult esdevingut cèlebre .

Banksy - Londres- Naked Man

Però la gran contradicció és, sens dubte, el fet que subratlla la sornegueria de The Guardian. Banksy és avui un artista que ven per xifres milionàries a través d'una agència, que ha publicat diversos llibres i fins i tot ha realitzat una pel·lícula. Inevitablement, doncs, és objecte d'impugnacions per part dels cultivadors puristes del seu mateix art, segons la llei que abans esmentàvem.

No és particularment estrany, doncs, i no deixa de ser una nova mostra del doble joc irònic que això comporta, que els mitjans conservadors, com The Guardian, furguin gratificats en aquestes contradiccions. Si no podem sostenir raonablement que sigui un sistema pervers el que deliberadament degluteix els exponents més conspicus de cada manifestació revolucionària de l'art, sí podem sens dubte creure'ns que aquests fills abduïts de la revolució són l'objecte rebut amb més agraïment i soterrada morbosa satisfacció pels que un dia els van mirar per damunt de l'espatlla amb la particular barreja de recel, temor  i menyspreu que es reserva als abanderats de la lluita contra el sistema on hom se sent confortablement instal·lat. No és estrany veure, aleshores, com aquests dignes representants dels mitjans respectables els puguin acusar de mantenir cínicament la denúncia de principis d'un sistema del qual s'aprofiten i treuen suculents beneficis.

La contradicció és innegable. Tanmateix: no seria més pervers que l'artista abduït acabés fent la lloa del sistema i renegués de les fonamentades crítiques amb què va despuntar?

Nick Walker - Bristol

De qualsevol manera, Bristol és avui una ciutat on el grafiti és un del seus actius turístics. Darrera Banksy han vingut artistes com Nick Walker, i des de 2011 organitza un esdeveniment de creació de grafitis conegut com See no evil, considerat elvmés important del Regne Unit, i on artistes d'arreu del món acudeixen per participar en un procés que compta amb el suport econòmic de les autoritats municipals.

Roa - See no evil- Bristol

Fotografies: Aleida López

GRAFITI: UN ART DEMOCRÀTIC

El grafiti és un tipus d'expressió artística associat fonamentalment a la cultura del hip-hop, que neix a les ciutats de Nord-Amèrica cap als anys setanta del passat segle. Certament, té precedents importants, especialment als moviments contraculturals de la dècada anterior, però de fet podríem buscar-los ja a l'època romana, com es pot veure a les catacumbes romanes o a les ruïnes de Pompeia.

La seva explosió, tanmateix, va associada fonamentalment a l'ús de l'aerosol, que permet una pintada sobre murs o altres suports urbans, immobles o mòbils -com els trens, especialment el metro, un dels vehicles mes usats en la seva època de màxima difusió-.

Es podrà discutir el seu caràcter artístic, però els que li ho neguin partiran d'un concepte reduccionista de l'art. Entès aquest, com ho hem fet nosaltres, com a expressió lliure de l'afirmació individual dins d'una societat democràtica, antiutilitarista i exempta de la mediació de subjectes mercantils, seria el més pur dels arts.
En efecte, la cultura del grafiti neix molt associada a la signatura, el tag o altres formes de reafirmació de la persona que l'exposa a la publicitat del carrer des de la configuració del seu nom propi, real, artístic o fingit, purament individual o col·lectiu. No es tracta exactament d'una apropiació de l'espai públic, sinó de la redefinició d'aquest espai per a un ús particular però que troba en la seva dimensió pública el seu sentit.
El tag ha evolucionat, primer en altres formes més o menys sofisticades, cap a veritables elaboracions pictòriques, generalment molt influïdes per l'estètica del còmic, o ha resseguit una tradició anterior, la de la proclama en forma de lema que busca una emissió de missatges textuals, directament polítics o no.

Algunes signatures han transcendit l'anonimat, fregant el terreny de la comercialitat, però independentment d'això existeix una enorme, inabarcable quantitat de material arreu del món, molts cops d'una gran qualitat artística que mereixeria ser retinguda en la memòria, tot i que per essència, el grafiti no deixa de ser un art destinat a ser anorreat pel temps. Com tot testimoni mut de la vida quotidiana que transcorre al carrer, és en la seva no permanència que troba la seva raó de ser.

En això té una nota diferencial respecte a l'art en general, que bàsicament busca la seva autoperpetuació, sens dubte il·lusòria i destinada al fracàs. En això, el grafiti, conscient de la seva condició efímera, potser li dóna una gran i definitiva lliçó de modèstia.

La xarxa ha vingut a reorientar en bona part aquesta idea, i la difusió de l'obra mitjançant la fotografia qüestiona precisament la seva condició temporal i espacial, multiplicant la seva difusió i dilatant la seva durabilitat. Vegeu,per exemple, aquest web, entre centenars.

Una altra cosa és la permanència de l'original, sempre més problemàtica -almenys mentre internet perduri-. Encara que, per descomptat, no se sap mai què passarà amb cada obra dins els atzars de la vida. Qui sap si una catàstrofe natural com l'erupció d'un volcà no farà que la modesta pintada a un carreró perduri per a les generacions de segles futurs que un dia la descobriran i la tractaran com una gran joia, com un diamant en brut sorgit de les capes cegues de sediments.

A Reus, el grafiti ha estat durant dècades un art fins a cert punt respectat i protegit, per la seva societat civil tradicionalment tolerant i oberta, i per unes institucions que han estat prou intel·ligents per seguir amb aquesta tolerància, ja que no directament al seu foment. L'actual equip de govern municipal, on sembla que la política urbanística està molt subjecte a la tinença d'alcalde del Partit Popular, ha anat inequívocament posant setge a l'expressió d'aquesta cultura de carrer i a d'altres associades, com la de l'skating -posant traves i obstacles a la circulació, denegant permisos per a concerts a espais públics, etc-. La crisi també està passant factura a la proliferació de la pintada -el cost de l'aerosol no és menyspreable-.

Malgrat tot, un passeig per les avingudes del Comerç i dels Jocs Olímpics, que conformen els flancs de la via de ferrocarril en el seu pas pel nord de la ciutat, amb els seus murs en forma de talussos que sostenen l'elevació de les vies, ens proporciona una mostra àmplia i representativa del grafiti. Us ofereixo una part mínima del que s'hi pot veure avui, amb la pretensió, sens dubte pueril, de dotar-les d'una mica de la longevitat dins la xarxa que abans comentava.

Camí del pont entre les dues avingudes, obstacles urbans reconvertits en smileys

El tag evolucionat en autoretrat

Integració de mobiliari urbà en la pintura

La degradació de la pintura sembla alarmar la figura

Un altre autoretrat amb aerosol

La presència del còmic

SORTIDA DEL PLANETA IKEA

He estat aquesta última setmana residint al planeta Ikea. Imagino que ja sabeu de què parlo. Vas un dia al centre comercial de Gran Via-l'Hospitalet, per un cas, et passeges per aquell bé de Déu d'exposicions de mobles i accessoris, i a poc que et deixis dur per l'entusiasme, te'n vas a les fileres del magatzem i comences a adonar-te de la magnitud de la feina en què t'embarques. Però encara no ho saps prou. Comences a adonar-te només quan tots aquelles impol·luts embalums comencen a plantar-se per tots els racons de casa teva. La resta és Història, com sol dir-se.

Això i altres compromisos familiars m'han mantingut gairebé desconnectat de la blogosfera, però a canvi he fet algunes interessants descobertes:
-Com, contra el que diu la física tradicional, el volum d'objectes que desallotges d'una habitació petita -realment petita- port envair la totalitat de la resta d'un pis -no tan petit-.
-Per moltes voltes que li donis abans del muntatge al magnífic manual d'instruccions, sempre hi haurà un pas del procés que et saltaràs -i fregaràs així la tragèdia titulada On coi anava aquesta peça?-.
-Que com diu el manual, dos millor que un.

Espero que amb aquestes conclusions redimeixi en part la meva absència no voluntària. Torno a la vida, surto d'Ikea. O quasi, la conclusió amarga final m'ha arribat avui en constatar que el caos dels desordre en què vivies permetia encabir moltes més coses a la minsa habitació que la netedat de l'ordre que has implantat gràcies al disseny suec. Novament sembla que la física elemental ens falla i que haurem d'aprendre d'una vegada això de la física quàntica.

 A l'octubre passat va estar  a Barcelona un senyor suec que respon al nom d'Anders Dahlvig, que resulta ser, per als que no el conegueu, l'home que al capdavant d'Ikea va triplicar la seva facturació en deu anys -entre 1999 i 2009- i va contractar 70.000 treballadors. Dahlvig presentava el seu llibre "Cómo hacemos las cosas en Ikea". S'ha de reconèixer que, amb els resultats a la mà, era un llibre a tenir en compte.


La ironia és que Dahlvig ja no té cap relació amb la seva antiga empresa, on va començar d'ajudant al departament de finances i va acabar sent el conseller delegat. Dahlvig explica així la seva marxa: vaig notar que estava perdent una mica la motivació després de10 anys fent el mateix... i aquesta feina només la pots fer bé si estàs motivat al 120 %. 

Malgrat això, Dahlvig defensa la idea de cultura empresarial que representa Ikea, una cultura i detalls que posen l'accent en la igualtat entre els empleats, la promoció professional per davant de la contractació externa, i la persecució d'altres valors diferents al pur benefici: amb un propòsit més ambiciós que limitar-se a guanyar diners, les empreses poden proporcionarun sentit més ampli a la feina i a la vida de molts empleats.

¿No té parts fosques, aquest model de l'empresa groga i blava? Ben segur, i certament Dahlvig no les va refusar: la manca de transparència fiscal, per exemple (Ikea, de fet, és un conglomerat amb estructura difusa que només controla en el cim de la piràmide una sola persona, encara, el veterà fundador Ingvar Kamprad). O la manca de renovació en el personal i en les estructures internes que han provocat, segons Dahlvig, una pèrdua de capacitat d'innovació i creixement. No és solament que amb l'assentament de persones en els càrrecs al llarg dels anys es perdi agilitat (Dahlvig no va eludir per això apuntar directament al mateix Krampad, que ja té 86 anys, com a bon exemple d'aquest anquilosament), sinó que l'èxit actual pot ser el camí més segur cap al declivi futur. Com en tantes empreses exitoses, la principal amenaça d'Ikea és la mateixa Ikea.

Fidel als seus principis, Dahlvig va proposar les seves solucions: dividir l'empresa i començar de nou en unitats independents més petites que tinguins nous propietaris, capaços i compromesos. Hummmm, independència, compromís, començar de nou... Ves que no em vingui al cap una idea política per a la crisi que sacseja economies com l'espanyola, la mateixa on els seus dirigents polítics continuen aferrats a les velles formes i insistint en els valors de la unitat i la immobilitat.

Potser podríem mirar de prendre exemple d'una empresa guanyadora que sempre ha fet les coses de manera diferent, com li proposa Dahlvig a la mateixa Ikea: potser ha arribat el moment de tornar-ho a fer.

Potser jo mateix necessito només aplicar aquest principi per entendre com dimoni m'ho he de fer per tornar a entaforar la muntanya de llibres, dossiers, carpetes de tota forma i condició, cedés i disquets i etcèteres al seu lloc d'origen.

Però una cosa em sembla segura: si no ho aconsegueixo, l'esforç igualment haurà valgut la pena, encara que només sigui pel gust de tastar la renovació. I és que sospito que tots necessitem de tant en tant canviar, per poc que sigui. Com es diu ara, reinventar-nos.

POUAR EN EL TALENT

Alquímia és un projecte musical que gira al voltant del guitarrista Eduardo Sánchez i el percussionista Jordi Salvadó. El cap de setmana passat vaig tenir l'ocasió de veure'ls en el seu darrer espectacle, muntat en col·laboració amb el grup de ball flamenc de Tato Romero, i amb músics d'excepció com Gerard Marsal i Nèstor Giménez, i la cantaora Luisa Márquez. L'escenari, el petit i acollidor teatre Bràvium de Reus.

Aquest teatre, com altres sales arreu del país, manté viu l'art amb el simple esforç -que no és lleuger, no se'm mal interpreti- d'obrir portes a artistes inquiets que estan disposats a mostrar les seves creacions sense sostmetre's només al càlcul de guanys materials.

Per entendre'ns, es tracta del cercle d'artistes que viatgen en la fina corda de l'àmbit professional i l'amateur, que afortunadament sobreviu gràcies a la creativitat i il·lusió d'un grapat d'artistes i programadors. En molts casos,com el de l'espectacle d'Alquímia i Tato Romero, es tracta d'artistes que combinen la professió docent amb la creartivitat amateur.

Un cas singular, una experiència realment destacable, és el de la iniciativa del compositor Joan Martínez Colàs, que està passejant per diversos escenaris la seva òpera "L'home del paraigua" -dedicada a la gran figura de Vicenç Ferrer-, sempre amb la col·laboració de grups amateurs locals.

La iniciativa, per una banda, tracta de trencar els motlles de la música batejada com a clàssica que sembla dirigida només a un tipus de públic. En paraules del creador i director del projecte: Dient “música clàssica” ja li donem una etiqueta negativa. En realitat tot és música. Les etiquetes són el problema més gros que tenim. La gent que està acostumada a l’òpera tradicional mira el nostre projecte amb recel, però també hi ha molta gent que quan sent paraula òpera li fa mandra. Ens hem de deixar de prejudicis i considerar-ho tot música, a seques, perquè les nostres influències són molt diverses i el nostre bagatge cultural ara és molt més ampli.

I, per altra banda, tracta d'eliminar les fronteres entre l'art professional i l'amateur: [Tothom pot fer de tot?] No, però tothom porta a dins un artista.Tothom és creatiu i cal potenciar-ho perquè ajuda a pujar l’autoestima.Quan una persona o un grup amateur participa en el nostre espectacle, ens adeqüem al seu potencial. Si un nen sap fer el sol i el la amb una flauta, jo li faig un arranjament amb aquestes dues notes. En aquests dos anys he descobert que hi ha gent molt bona. Aquest país és un pou de talent i allà on vas trobes gent excepcional.

Molta creativitat, molt de talent, i moltes ganes. La interacció entre veritables professionals i amateurs carregats de talent és una font, sense dubte, per destapar els pous de talent que sovint ens passen desapercebuts.

DINOU ANYS SENSE ZAPPA

 

Frank Zappa va publicar "The Yellow Shark" el 1992 , i el va presentar en una gira amb el grup Ensemble Modern. Era una obra de música contemporània i suposava,  segons una entrevista que va concedir a la revista alemanya Der Spiegel abans de l'estrena de l'obra a Francfort, la seva ruptura definitiva amb la música rock. Deia: Tinc 51 anys i no tornaré a fer mai una gira de rock, de la mateixa manera  que no penso gravar mai més un disc pop.

Aparentment, el fet que la seva anterior gira amb el grup rock fos cancel·lada a causa de les dissensions internes entre els músics, cosa que li va costar tres mesos d'assajos infructuosos i la pèrdua dels diners invertits, va ser el detonant d'una decisió arribada en acabat d'una progressiva tendència a centrar-se en la música clàssica contemporània.  Un camp que ja havia explorat als seus inicis musicals i que mai no havia abandonat del tot, amb col·laboracions amb músics com Pierre Boulez. Segons diu a l'entrevista, no li havia interessat mai escoltar la música pop: Les estructures són tan simples que, ¿per què? A la pregunta de si li molestava la simplicitat, responia: No, el que em molesta són les raons d'aquesta simplicitat. M'agrada la música folk, que és molt simple. Però gairebé tot el que es fa avui no té ni la intel·ligència de la senzillesa. No és música, és un producte. És com paper pintat, pensat per a combinar amb l'estil de vida del consumidor (...) El rock and roll ha esdevingut un gran negoci. Ja no està subjecte a la música o a l'estètica, només ha de quadrar amb la identitat corporativa de les companyies de discos. El rock és un gran frau.

Tampoc deixava en bon lloc el món de la música clàssica. Preguntat per què no havia triat la professió de músic professional en aquest àmbit, responia que això era impossible a EEUU, on no era possible guanyar-s'hi la vida com a compositor,  a menys que un es dediqués a fer música per a telefilms o anuncis. També carregava contra el món de les orquestres: Els concerts a Estats Units funcionen como els museus: les orquestres trien les peces més fácils de tocar, que costen menys d'assajar i que el públic coneix millor.

Sobre els seus origens, com a artífex de l'anomenada cultura freak, una de les avantguardes de la que s'ha conegut com a contracultura,  se li preguntava si la intenció era canviar el món. La resposta era rotunda: Simplement, no volíem empassar-nos tota aquella merda.

Un any abans només, Zappa havia declarat que es presentaria a les eleccions presidencials nord-americanes. Ara es mostrava ja desinteressat en el tema. Desqualificava radicalment totes les opcions politiques oficials, però ja no es veia amb pit de desafiar-les directament: tenia càncer de pròstata i això, assegurava, el desqualificava per al càrrec. El càncer de pròstata l'acabaria duent a la mort, poc més d'un any després, el 4 de desembre de 1993, avui fa dinou anys.

Parlant sobre la seva variada carrera,  l'entrevistador assegurava: no s'havia limitat a un gènere, sinó que els havia caricaturizat, disseccionat i destruït tots ,  i malgrat això sempre havia sostingut que hi havia una macroestructura en la seva obra. Com era aquesta estructura?, es preguntava.

Aquesta va ser la seva resposta: Com la meva vida. Un converteix la seva vida en la seva obra i el resultat és: la meva obra sóc jo.

Els seus hereus, encara avui, continuen remenant la seva ingent obra i publicant vells materials o fins publicant nous inèdits.

S'HA ACABAT EL CAFETÓ!

Res no tornarà a ser com abans, ha dit el gran home, el secretari d'Estat per a les Administracions Públiques. Me l'imagino, el gest adust, duent-se uns parell de sòlids dits al pinçanàs que li vela els ulls seriosos i reflexius i deixant-lo caure per sota la lleugera papada que tremola de digna indignació de zelós guardià de les virtuts de la Corona, sobreeixint de la immaculada blancor de la gorgera.

El gran servidor patri no és renaixentista i els detalls anacrònics de l'abillament són fruit de la meva imaginació. Antonio Beteta és l'actual secretari de les Administracions Públiques del govern Rajoy, i en una ostentació de modernitat, va afegir a la greu sentència filosòfica un advertiment encara més greu als funcionaris que depenen d'ell -que són tots els de les espanyes, en darrera instància-: hay que olvidarse del cafelito y de leer el periódico.

Així que els grans sacrificis que li demana als treballadors públics són, no sé si per aquest ordre, deixar-se estar de fer el cafetó i de llegir el diari. No podem estar més en desacord. Però més en desacord estaran encara, sens dubte, els gremis de l'hostaleria -particularment el de les capitals de provincia o la gran capital del Estado, on hi ha tanta concentració de funcionaris que sostenen tants honestos negocis sostinguts a l'entorn del cafelito-, i el dels periodistes -que ja la ballen prou magre, pobrets-.

Però deixem que sigui cada gremi el que aguanti la seva vela, que hostalers i periodistes ja tenen prou portaveus. I deixem que paeixin  les comunitat autònomes que un dia van reclamar el café para todos que ara les deixin fins i tot sense un trist descafeïnat (que algunes fins i tot s'hi han posat bé, com la de la inefable Esperancita Aguirre).  A mi, el que em sap greu és que des d'un esglaó tan alt del govern es vagi en contra de la més elemental lògica de mercat que diu que sense activar el consum no activarem l'economia. Fent seva aquesta doctrina garrepa i rància de l'austeritat mal entesa, aquest govern no fa sinó obeir els dictats dels banquers alemanys que celebren cada cop de tisora als pressupostos dels estats d'aquells dropos d'allà baix amb grans entrexocars de gerres repletes de cervesa.

Fa molts anys ja, un meu veí, o quasi veí, que va arribar poc després a centenari, em comentava escandalitzat la notícia d'un pobre immigrant que s'havia guanyat no sé quina bestiesa de milions -de pessetes aleshores- a la loteria. Em deia, amb santa raó: és que aquest home podrà esmorzar dues vegades? Què en farà, de tants calés? Aquest home savi sabia perfectament que els marges de rendiment del consum empitjoren a mesura que la distribució de la riquesa és més desigual. O sigui, la demanda de productes és menys eficient com menys igualitari és el repartiment de les rendes, ja que els rics, per molt que malversin, mai poden sostenir una oferta equiparable a la demanda d'un major nombre de consumidors.

Deixar sense cafetó una legió de funcionaris no és, doncs, ni més eficient ni més just que permetre que hi hagi una bona tropa de bons servidors públics que accepten amb alegria el seu treball diari i la seva contribució obligada i agradable al consum que manté una oferta raonable, lícita i resplendent de producció de benestar públic.

MIRÓ I LES MARQUES

A primers del mes de febrer passat, Joan Miró va batre un nou rècord de cotització al mercat internacional de l'art. Bé, no ell, per descomptat, sinó els qui van pagar la suma de més de 20 milions d'euros per un quadre seu. Ells, o ell, i els hàbils venedors de Christie's que ho van fer possible, i que havien proposat una xifra de sortida de poc més de 7 milions. Una ridiculesa.

L'obra, que porta el suggerent títol de "Le corps de ma brune", pertany al període aparentment més valorat del mestre català, el dels anys 20 i 30 del passsat segle, i concretament la va realitzar a Mont-roig, segurament l'estiu de 1925. Es tracta d'un quadre de dimensions regulars, que sembla ser desprèn un gran erotisme. La podeu entreveure a la foto -la noia que el sosté no hi forma part-. El nu és realment difícil de copsar, però el text sobrepintat és bastant explícit: El cos de la meva morena. Me l'estimo com la meva gateta vestida d'amanida verda, o de calamarsa. Ve a ser igual.

Miró és avui una font d'ingressos per al municipi del Baix Camp on va crear aquesta obra tan  cotitzada . Sens dubte, com li passaria a Picasso a Horta de Sant Joan, els paisans d'aquell temps no podien sospitar que aquell artista estrany acabaria creant una marca que s'associaria a la promoció turística del seu petit país. Avui, Figueres explota Dalí, com Barcelona Gaudí, Picasso, i d'altres.

Entre aquests altres,  probablement acabi situant-se Antoni Tàpies. El mateix dia que Miró obtenia el seu particular rècord, 11.000 visitants desfilaven per la fundació de l'artista que acabava de desaparèixer a punt d'arribar a nonagenari. O potser no. Potser encara ha passat poc temps i el seu eco és discutible. Sobretot des de paisatges veïns. Es va donar també aquells dies l'espectacle força insòlit de veure un atac en tota regla a la seva obra des d'una televisió espanyola, o potser autonòmica madrilenya, no recordo bé. L'argumentació tècnica, de fet, era prou de pes, però... l'haguéssim sentit si Tàpies no hagués estat tan compromès amb el catalanisme?

Gaudí és més indiscutible. Artista en estat pur mort en plena construcció de la seva obra més monumental i universal, la Sagrada Família, pot ser invocat fins i tot pel magnat dels casinos Sheldon Adelson que aquests dies es passeja entre Madrid i Barcelona deixant-se estimar per la classe política amb el seu projecte de petit Las Vegas europeu. L'acudit del gran rei del joc: dotar el seu projecte amb el nom de Gaudí si finalment es decanta per plantar-lo a Barcelona. El Vaticà el vol beatificar, Las Vegas el vol col·locar als altars dels jugadors...Gaudí no pararia d'alçar nous temples expiatoris si tornés a aquesta vall de llàgrimes...i luxe.

Casinos d'Adelson a Las Vegas

Diners, política... subhastes i marques comercials. El mercat de l'art gaudeix de bona salut. Malgrat la crisi. O gràcies a ella. La futilitat dels diners, volàtils i capriciosos, impregnen les obres que acaben per condemnar al trist paper de simples productes. El fet de ser valorades, marcades per una etiqueta de preu, és el que acaba dotant-les de valor, i buidant-les paradoxalment del valor que per si soles poguessin oferir-nos.

CREMAR PROU PER DURAR

Fa uns quants anys, abans de l'era internet, jo duia ja un bloc. Un bloc en el sentit tradicional, aquell que era una llibreta, amb paper, anelles o altra tipus d'enquadernació, i que es feia servir per a tota mena de treballs. Fins i tot per a dur diaris, aquella mena de literatura íntima que solia quedar per a la intimitat i que, si és que no esdevenies famós després de mort, tenia moltes possibilitats d'acabar en un contenidor de brossa.

Això és el que devia passar amb el meu bloc, en un dels trasllats de domicili que he fet des de llavors. Queda, doncs, d'ell, només el que la meva memòria infidel pot recuperar. El que em diu aquesta memòria és que, en realitat, era una mena de blog avant la lettre on desava materials que el feien similar al que avui per avui són els blocs a la xarxa, oberts i, en principi, destinats a ser llegits per altres -de vegades des de les províncies més remotes, com suposo que constateu amb els vostres amb la mateixa sorpresa que jo-.

Un dels materials més usuals, crec, era un comentari, sovint repenjat en un retall de premsa, sobre algun espectacle -pel·lícula, obra de teatre, concert- o obra editada -llibre, disc- que jo hagués consumit. Una cosa ben habitual, doncs, també en els blocs d'avui.

Un comentari que recordo bé, vés a saber per quin motiu, és el de l'ascens fulgurant  d'una nova figura de la música, l'avui malaurada Whitney Houston. Dècades després, em ressonen encara les frases d'amiració cap a la bellesa inigualable de la seva veu extraordinària i del seu rostre radiant que jo vaig deixar anotades.

Avui, Whitney Houston és una figura més de la pàgina negra de l'espectacle de masses, una peça més de la llegenda fosca, la cara negra de les llums desorbitants de l'èxit que acaba engolint les seves criatures. Trobada negada a la banyera d'un hotel de Los Angeles, als 48 anys, deixava enrera l'amarga estela de l'estrella que havia quedat a mig camí de tot el que prometia, arrossegada per les turbulències d'una vida que contradeia en la intimitat la glamourosa imatge que es projectava des dels escenaris.

Igual que el bloc físic que vaig perdre, aquest que ara porto quedarà oblidat en el temps remot. Potser d'una altra manera, encara recuperable dins la dimensió inaudita de la memòria de la xarxa. L'altre dia accedia per casualitat a un rànquing que situava el meu bloc al lloc 12.123.615 (!) dins de no sé quina mesura del trànsit a la xarxa. Poques possibilitats de sobreviure, doncs, a cap record fiat del més pur atzar.

Potser també Whitney Houston s'anirà eclipsant , diluint-se, com un objecte immaterial, perdent-se en l'evolució inexorable del temps i la permanent eclosió de noves figures, noves cares, noves àvides apostes de futur. O potser no, potser sobreviuran, almenys unes generacions més, la seva veu superdotada i la bellesa d'un somriure que, una vegada, prometia la felicitat per a si mateixa i per als que la contemplessin.

Almenys, i això és segur, van irradiar energia i alegria per cremar prou per durar,  abans que la nit ens caigui a sobre, amb els últims compassos de la cançó que ballem.

NO EN SÉ

En una jornada com la d'avui, en què els honestos i honestes ciutadans i ciutadanes som convidats oficialment a reflexionar, just i prou per emetre la nostra màgica butlleta que concentra la nostra capacitat permesa de contribució a la democràcia que ens empara, en una jornada com aquesta, em dóna per reflexionar sobre el sentit real de la nostra particpació.

I se m'acut que cada cop més perdem més el sentit de la nostra paticipació. I no només en la política. De fet, em ve més de gust parlar de la pèrdua constant de participació en altres àmbits, en els àmbits associatius, culturals... artístics en general.

Sentia ahir al programa "L'oracle" de Xavier Grasset el musicòleg Jaume Ayats, autor del recent estudi "Els segador, de cançó eròtica a himne nacional", reflexionant sobre la pèrdua col·lectiva de l'hàbit de cantar. Una frase recollida em sembla molt avinent: és lamentable sentir tan sovint els nostres polítics i dirigents negant-se a cantar al·legant que podrien ocasionar pluja. Deia Ayats que expressions com aquesta haurien de prohibir-se.

I el cert és que massa sovint busquem excuses sobre la nostra pretesa ineptitud per evitar cantar, pintar, escriure... Sense adonar-nos, hem perdut el fil amb la creativitat que espontàniament ens sortia quan érem infant, i un tel de vergonya ens oculta el talent natural i ens condemna a l'actitud d'espectadors i adoradors dels pocs escollits que tenen dret a ser reconeguts com artistes. De tant de dir-nos: d'això no en sé, acabarem tots per no saber.

Ens diuen també: de l'economia, de la política, no ens sabeu, deixeu que se l'emmaneguin els experts. Potser fins i tot ha arribat el dia en què, a la manera d'Unamuno, diem: no sabem produir, deixem que ho facin uns altres.

A Reus, una iniciativa singular, anomenada El Ressupó, està oferint concerts en petits espais amb alguns dels músics que estan forjant un emergent entrellat de talent al nostre país. Vaig assistir anit al concert a un restaurant situat a una de les antigues naus industrials que, entre el passeig de Mata i el Mercat Central, conformaven dècades enrere el que avui diríem un cluster d'elaboració de derivats vinícoles. Avui queda poca cosa d'allò: només sobreviuen algunes naus reconvertides, com en el cas del restaurant Reusfusió, on va actuar Quart Primera.


En aquest espai que evoca encara un impuls productiu avui en declivi i en permament expectativa de refundació, les cançons íntimes i despullades interpretades en solitari pel líder i ànima creativa dels Quart Primera, Pere Jou, van fluir elegants en un ambient on semblaven encaixar com si fossin unes peces més de les magnífiques voltes del sostre que el temps ha respectat. I quan, com ens havia avisat, en Pere Jou va concloure amb el molt afortunat tema "Doctor" i ens va convidar a cantar, o molt em vaig enganyar o molts dels presents vam saber entonar acceptablement. Ens havíem oblidat que no en sabem?



Fotografia d'Aleida López