TERRA CREMADA

© Montserrat Forés. La Vanguardia

Em miro amb cert retard un apunt de la sempre inquieta i penetrant Lena Paüls, reusenca de lletres resident fa anys a Barcelona (abans, però, de migrar a la capital com han fet tants reusencs il·lustres, em va fer subscriure un deute etern amb ella a través del curs a Òmnium Cultural on vaig realitzar el meu únic estudi sistemàtic de la meva llengua materna, aquesta en què ara escric).

Es tracta d'un apunt sobre el tancament d'una pastisseria tradicional del carrer de Santa Anna, de Barcelona, de nom "La Montserratina". M'omple d'una vaga tristesa nostàlgica, malgrat que en veritat no recordo aquest establiment ni crec haver-ne estat mai client. Sí recordo haver menjat prou vegades en aquell carrer situat entre les Rambles i el Portal de l'Àngel  a un conegut self-service vegetarià que ja no existeix tampoc.

I és que, malauradament, el que ens explica la Lena està lluny de ser un cas aïllat, ans al contrari ha esdevingut una veritable plaga, el tancament d'establiments comercials tradicionals que no han pogut fer front a les alces dels preus de lloguer dels locals propiciada per la normativa de la Llei d'Arrendaments Urbans que va entrar en vigor a primers d'aquest any, si no vaig errat. Un veritable desastre que a Reus ha provocat aquest efecte de plaga, de terra cremada que ha arrasat amb molts comerços del seu tan lloat centre comercial urbà. I que potser aviat haurem d'anomenar ex-centre comercial. Com en el cas de "La Montserratina", no pocs comerciants han hagut d'abaixar la persiana davant la miopia i voracitat combinades de propietaris i legisladors, i van sent substituïts per establiments de grans cadenes i franquícies que uniformitzen el paisatge urbà des d'aquesta cornisa de la Mediterrània fins a les illes Fidji.

A Reus, l'antiga cansaladeria Segarra es convertirà
en una botiga de joguines. ©Carla Bergadà, Nació Digital

Al mateix compàs que tants altres sectors econòmics, la globalització arrasa amb el comerç local i ens imposa un món sense les textures i el sabor de la diferència i la personalitat. Davant d'això, és cert que floreixen múltiples petites iniciatives que han de buscar-se les garrofes -hauríem de dir molles- en l'extra-radi de l'activitat econòmica: botiguetes de barri, microeditorials, petites productores, etc, etc. Un món dur, certament, que ha de buscar un espai fora dels marges del màrqueting agressiu  i de les implacables polítiques comercials de les multinacionals.

Dissabte més de 140.000 socis del FC Barcelona estan cridats a elegir el seu president. Rara avis avui al panorama mundial dels grans clubs de futbol, amb el Real Madrid, són propietat teòrica d'una massa social de gran extensió, i no de quatre grans accionistes. Hi ha, tanmateix, indicis preocupants que aquest model social modèlic -valgui la redundància-, pot desaparèixer aviat. El rival madrileny ja fa temps que és de facto reu del caprici d'un sol soci molt poderós, el cèlebre Florentino Pérez, al qual l'Estat espanyol li paga no se sap quins serveis amb favors que ara salven el club blanc (la requalificació de la ciutat esportiva que el va treure de la bancarrota), ara el seu propi grup empresarial (per exemple i només per citar un cas escandalós, la indemnització del famós cas Castor).

racoblaugrana.com

el mundo.es

El Barça, sembla, segueix per la mateixa línia, sobretot des que Sandro Rosell (amiguet de Florentino), es va fer amb el poder ara fa cinc anys. Tot i dimitir fa un any, el seu successor Josep M. Bartomeu, és evidentment continuista d'un model que busca en inversions multimilionàries en jugadors de renom mundial i grans projectes urbanístics la seva grandesa. La diferència, de moment, són els resultats esportius, però la devastació ja ha fet malbé el gran actiu que van deixar Pep Guardiola i els seus predecessors, sobretot Johan Cruyff: el planter, l'escola de futbol i de valors que suposa La Masia. Abandonant el club a l'empori petrolier de Qatar, tacant la samarreta amb la publicitat de la companyia aèria d'aquesta nació que és al darrera de l'islamisme més violent i ferotge que està sacsejant cada cop més zones del món musulmà, Bartomeu-Rosell han posat els fonament per fer del Barça una cara més d'aquest món despersonalitzat que fa de la mida abusiva l'única llei permissible.

La llei de la selva, podríem dir-ne, si no fos perquè crema la terra al seu pas i la transforma en un desert, un erm com el de les llunyanes terres aràbigues.