15/7/15

TERRA CREMADA

© Montserrat Forés. La Vanguardia
Em miro amb cert retard un apunt de la sempre inquieta i penetrant Lena Paüls, reusenca de lletres resident fa anys a Barcelona (abans, però, de migrar a la capital com han fet tants reusencs il·lustres, em va fer subscriure un deute etern amb ella a través del curs a Òmnium Cultural on vaig realitzar el meu únic estudi sistemàtic de la meva llengua materna, aquesta en què ara escric).

Es tracta d'un apunt sobre el tancament d'una pastisseria tradicional del carrer de Santa Anna, de Barcelona, de nom "La Montserratina". M'omple d'una vaga tristesa nostàlgica, malgrat que en veritat no recordo aquest establiment ni crec haver-ne estat mai client. Sí recordo haver menjat prou vegades en aquell carrer situat entre les Rambles i el Portal de l'Àngel  a un conegut self-service vegetarià que ja no existeix tampoc.

I és que, malauradament, el que ens explica la Lena està lluny de ser un cas aïllat, ans al contrari ha esdevingut una veritable plaga, el tancament d'establiments comercials tradicionals que no han pogut fer front a les alces dels preus de lloguer dels locals propiciada per la normativa de la Llei d'Arrendaments Urbans que va entrar en vigor a primers d'aquest any, si no vaig errat. Un veritable desastre que a Reus ha provocat aquest efecte de plaga, de terra cremada que ha arrasat amb molts comerços del seu tan lloat centre comercial urbà. I que potser aviat haurem d'anomenar ex-centre comercial. Com en el cas de "La Montserratina", no pocs comerciants han hagut d'abaixar la persiana davant la miopia i voracitat combinades de propietaris i legisladors, i van sent substituïts per establiments de grans cadenes i franquícies que uniformitzen el paisatge urbà des d'aquesta cornisa de la Mediterrània fins a les illes Fidji.

A Reus, l'antiga cansaladeria Segarra es convertirà
en una botiga de joguines. 
©Carla Bergadà, Nació Digital

Al mateix compàs que tants altres sectors econòmics, la globalització arrasa amb el comerç local i ens imposa un món sense les textures i el sabor de la diferència i la personalitat. Davant d'això, és cert que floreixen múltiples petites iniciatives que han de buscar-se les garrofes -hauríem de dir molles- en l'extra-radi de l'activitat econòmica: botiguetes de barri, microeditorials, petites productores, etc, etc. Un món dur, certament, que ha de buscar un espai fora dels marges del màrqueting agressiu  i de les implacables polítiques comercials de les multinacionals.

Dissabte més de 140.000 socis del FC Barcelona estan cridats a elegir el seu president. Rara avis avui al panorama mundial dels grans clubs de futbol, amb el Real Madrid, són propietat teòrica d'una massa social de gran extensió, i no de quatre grans accionistes. Hi ha, tanmateix, indicis preocupants que aquest model social modèlic -valgui la redundància-, pot desaparèixer aviat. El rival madrileny ja fa temps que és de facto reu del caprici d'un sol soci molt poderós, el cèlebre Florentino Pérez, al qual l'Estat espanyol li paga no se sap quins serveis amb favors que ara salven el club blanc (la requalificació de la ciutat esportiva que el va treure de la bancarrota), ara el seu propi grup empresarial (per exemple i només per citar un cas escandalós, la indemnització del famós cas Castor).

racoblaugrana.com

el mundo.es

El Barça, sembla, segueix per la mateixa línia, sobretot des que Sandro Rosell (amiguet de Florentino), es va fer amb el poder ara fa cinc anys. Tot i dimitir fa un any, el seu successor Josep M. Bartomeu, és evidentment continuista d'un model que busca en inversions multimilionàries en jugadors de renom mundial i grans projectes urbanístics la seva grandesa. La diferència, de moment, són els resultats esportius, però la devastació ja ha fet malbé el gran actiu que van deixar Pep Guardiola i els seus predecessors, sobretot Johan Cruyff: el planter, l'escola de futbol i de valors que suposa La Masia. Abandonant el club a l'empori petrolier de Qatar, tacant la samarreta amb la publicitat de la companyia aèria d'aquesta nació que és al darrera de l'islamisme més violent i ferotge que està sacsejant cada cop més zones del món musulmà, Bartomeu-Rosell han posat els fonament per fer del Barça una cara més d'aquest món despersonalitzat que fa de la mida abusiva l'única llei permissible.

La llei de la selva, podríem dir-ne, si no fos perquè crema la terra al seu pas i la transforma en un desert, un erm com el de les llunyanes terres aràbigues.


8 comentaris:

  1. Jo sí que havia comprat més d'una vegada coques montserratines a la Pastisseria de Santa Anna. Ara mateix m'assebento que també ha tancat i ho lamento.
    No sóc soci del Barça, però m'agrada que esportivament, i també políticament, representi Catalunya internacionalment.
    M'ha agradat l'anàlisi que en fas. Estaria bé qeu si és que la sammarreta ha de portar publicitat, ho faci de Catalunya. O dels Països Catalans, que encara seria més necessària.

    ResponElimina
  2. Jo també hi havia comprat les coques de Montserrat, més d'un cop. Unes coques llargues i primes tovetes, especials i diferents de totes les altres.

    Sóc entusiasta de les coques, de moltes menes de coques... en tenim tantes! Jo penso que les coques és un dels nostres patrimonis gastronòmics que deixem perdre mica en mica, tan alegrement com les botigues de tota la vida...

    Una pèrdua, sap greu que tanquin!

    A veure qui guanya a can Barça... espero que no guanyi aquest continuisme...

    ResponElimina
  3. El bogardisme pren nota de tot això.

    ResponElimina
  4. De fet, tots els candidats es van desmarcar de Qatar, oi? fins i tot el continuador (que diu el Joan, que el coneix, que és honest i bona persona, ep). Tant de bo!

    ResponElimina
  5. a dia d'avui, 14 d'agost, el bogardisme segueix pencant a peu de blog. Esperem el teu alè. Preguntem si has rebut un paquet de Nico Nubiola... i esperem la teva ponderada veu escrita.

    ResponElimina
  6. avui tot és més que abans d'ahir i que ahir, mira mira el blog, ajudan's, el teu amic Nico ens ha deixat de pedra picada i no sabem interpretar la seva art poètica. Eduard, a veure si ens expliques com t'anat el teu paquet, doncs aquest magestuós Nico diu que ha fet de tot i força, mira bé el nostre blog que és antiart poètic de primera...ajudan's a desxifrar el verí d'aquest missatge tant bogarder.

    ResponElimina
  7. IMPRESIONANT LA FOTOGRAFIA DEL TANDEM POÈTIC OLGA XIRINACHS/EDUARD....LA PENYA BOGARDE HA CAPTAT EL GRAN MOMENT I HA QUEDAT IMMORTALITZAT...MIREU...EL NOSTRE BLOG...

    ResponElimina
  8. bona la foto amb la Xirinachs a can Bogarde!
    I ARA ET PASSO EL MEU MILLOR TEXT, EL VAIG REGALAR ALS BOGARDIANS JA FA TEMPS.

    Els binocles de la iaia Anita em fan pensar en la possibilitat de fer-me dels bogardillos.
    He seguit els consells d'en Nico, m'arrapo de pet cap a aquest blogx i m'estampo contra la pantalla amb el risc de petar els vidres dels binocles de la iaia Anita.


    Ous! Testicles! Boles! Aquest cinerama és com l'angonal d'un pebrot bord d'Ulldecona!
    Miro i remiro, guipo i reguipo, ullo i reullo, això és pasta de boniato tendre!
    Nico, m'has portat al rebost de la fantasia i de la ciència, de la fantaciència que dimonis!
    Fantaciència, que és com la Fanta mesclada amb ciència, broma meva, fa riure, no, no en fa.
    Segueixo i passo la guirnalda, salto el llacet i penetro a cada comentari, un Mozart, un mariner de batalla antiga, un madridista histèric pixabandurries, gent de tota pinta i mena.

    Rellegeixo fins la darrera estrofa i miro remirant la mironada que esberla el pantallot i no paro de dir ai ai el cor quin ensurt de graciositat. Valga'm la flauta màgica Mozart culé. Valga'm Déu l'esperma em demana permís, vol volar lliurement i és comprensibl, tot això és més del que em vas dir, artista Nico, que em creixen els pels del nas de tant ensumar aquest broquil antològic i més lògic que el parc zooloògic que mai tindreu els de Reus, epa-li Eduard, epa-li fot-li foc al xarampió.


    Messi, Cucufate, Claudio Bravo, Damocles, l'espasa de Damocles, l'espasa de Guillem el Gran.
    Segueixo que no paro, segueixo husmejant com un gos darder que llepa pistes del delicte. Sou uns brontosauris del mot i uns camaserrats de la baula tensa.
    Luís Enrique, Gaziel, Deulofeu, Obama, Meymar, Cassen, el general Moscardó, en Laporta, la Caballé, el meu cor s'embela com una lavativa motoritzada amb fuel-oil de Qatar, brinco, salto, espatllo guineus, tot s'em fa de fantasia. Fantaciència ja us ho he dit.


    Nico m'has fet una de bona amb aquesta pàgina web dels melucs bogardistes, tant de parlar-ne i tant de dir "no m'atabalis, compadre" i res que ja ho veig, com un quorum a la sortida del sol, com una ginesta carregada de cuques de llum. I és poc Nico, doncs miro el que em deies al bosc i segueixo la pendent del Miramelindo jolines que ja en som de granadets, Nico. Ara bé que no recordo massa l'Eduard, estava també al Montevideo? No sé ara no se. Del Canaló si és el que sempre hem pensat m'ho espero tot però així emperrucat com un Mozart de caricatura, què cols que et digui! i el mariner, vols dir que és l'esperit que diu ser o realment amaga la personalitat d'en Pau Masclans? No sé, no sé.

    I vols dir que aquesta bona gent del Bogarde m'acceptaran com a tú en el club i podrem sortir juntets a les fotos? Ma i dó, Nico, això teu és com un paquet de sorpreses, mai t'hauria fet futbulero, manopla Nico! Quin trosset de vida tenim aquí. Veiam veiam que cal fer per ser part d'aquest pessebre? Veiam-ho i ja saps on soc, a la panxa del bou que no neva ni plou com en Patufet i com et diré ara, que't daria jo ara: m'has fet entaforar els binocles de la iaia Anita i tot el que veig em commou com un esparver de miralpeixos. Ara ja veurem si algú em diu quelcom per sortir a la vostra pantalla guapa.


    Quina lavativa, ventolín a mansalva, mansos!

    AMB ESTIMA....
    CESC 'GORGUI' FORTUNY

    ResponElimina