POETAULADA A PRADELL DE LA TEIXETA

Enric Casasses va entretenir l'espera
 amb la seva capacitat innata d'improvisació

El Festival En Veu Alta  (EVA) a Pradell de la Teixeta ha arribat aquests dies a la seva 11a edició. Una xifra molt respectable, que parla molt bé de la constància dels seus programadors. A la presentació dels recitals poètics de dissabte passat, la directora, Jordina Biosca, va explicar que l'escenari de la Plaça dels Vellets, on es va realitzar el que el programa descrivia com a poetaulada rodona amb tots els poetes i rapsodes participants, s'havia anomenat Escenari Les Roses en honor de dues senyores anomenades Rosa que vivien a la plaça, en particular la Rosa Gairal que va ser un dels motors de la posada en marxa d'aquest singular festival. Inevitable, doncs, l'emoció de la Jordina en retre-les tribut en ocasió d'aquest primer any sense la seva presència.

Jaume C. Pons-Alorda dirigint la tertúlia

Llàstima que la poetaulada, destinada -acudeixo de nou al programa de mà- a treure l'entrellat de tot plegat i remoure el cuquet, fer salivar i desitjar amb tot el cor i tot el cos què passaria en els recitats posteriors, no va respondre a les expectatives. Ja fos per la calor de les sis de tarda d'aquests tòrrids dies de juliol, per algun precedent immediat que el públic desconeixíem, o simplement pel to inicial d'algunes respostes que van arrossegar la resta de la tertúlia, el fet és que poc entrellat se'n va poder treure. I no és que no s'hi esforcés, el moderador, el jove poeta mallorquí Jaume C. Pons-Alorda, que va repartir preguntes amb bon humor però sense perdre el fil. Només puc extraure dues qüestions remarcables: la resposta de Núria Martínez Vernis sobre el fet de publicar en llibre/publicar a la xarxa, que va evidenciar cert desencís sobre la possibilitat de publicar en paper i que alguns van fer notar que en cap cas equival al fet encara més improbable de pretendre guanyar-hi diners. Això va conduir inevitablement a la intervenció de Joan Duran, per la seva condició també d'editor al front de l'editorial Terrícola, activitat que més aviat arriba al mecenatge (us en vaig parlar aquí). Dolors Miquel, que fa unes setmanes va provocar un cer enrenou amb un contundent article sobre l'estat de la nostra cultura publicat al diari ARA, va preferir no respondre cap pregunta, tot i ser-hi present. Potser precisament perquè ja havia expressat allà tot el que volia dir.

Josep Pedrals, Joan Todó, Martí Sales, Anna Ballbona
 i Albert Benzekry en la poetaulada sense taula

Jaume Pons-Alorda, interpel·lant el narrador de la Sènia, Joan Todó, va treure també un tema encara més fonamental: el del coneixement de la tècnica literària. Ell ho va aplicar per al cas del poeta que entra a la narrativa (ell és professor de tècniques narratives a l'Ateneu Barcelonès), però igualment podríem parlar-ne a l'inrevés: la necessitat de conèixer la tècnica poètica per poder transgredir-la amb consistència. Joan Todó va definir la diferència entre poesia i narrativa pel simple fet que la poesia suposa escriure sense arribar al final de la línia. La definició, que no és seva, comporta, crec, molts riscos. Oblidar, per exemple, la premissa que cal conèixer el que es vol superar. Jaume C. Pons-Alorda, al qual la nostra literatura deurà sempre una monumental traducció del poemari complet "Fulles d'herba" de Walt Whitman , deu conèixer bé què i com es pot fer per jugar amb la tradició per trencar-la, com ho va fer el poeta emblemàtic de la nova Amèrica, que pot ser un dels fundadors d'aquesta poesia que anteposa la potència de les imatges a la depuració tècnica.

En fi, potser és que no cal esperar res més d'un debat entre poetes. Picasso deia que quan els crítics d'art es reuneixen tracten de la tècnica, l'estil, etc, mentre que quan es reuneixen els artistes parlen dels llocs on poden trobar els pinzells i els estris a millor preu. Potser els poetes només han de parlar amb els seus poemes, i la poesia només pot ser explicada a partir de la poesia.

El recital posterior, denominat A tres (+I) bandes, va desenvolupar-se en quatre escenaris (3+1) repartits pel petit i bonic poble enclavat entre les avançades de la serra del Montsant,  que oferien recitals simultanis d'uns quinze minuts de tres poetes en cada un d'ells, de manera que es podien anar seguint en grups ben organitzats (més o menys la fórmula que ja he explicat en el Mussart).

És cert que hi ha una efervescència d'actes de declamació públicade la poesia, especialment al carrer, potser en un intent de treure-la  del seu reducte exclusiu d'accés per a poetes, com solia ser, o és encara, la fama que arrossega. El recital va demostrar que sí que els poetes s'hi sentien a gust i van oferir una bona mostra de les seves obres (no tots, alguns, com Andreu Subirats, van preferir recitar poemes d'altres autors, Francesc Garriga i Jesús Lizano en el seu cas).

Andreu Subirats, Joan Duran i Dolors Miquel
van compartir l'escenari més amable
davant la sufocant calor: el del Castell

Joan Todó, Josep Pedrals i Anna Ballbona
van actuar a l'espai anomenat la Soli

Albert Benzekry, Jaume C. Pons-Alorda i  Boris Porter
-acompanyat a la guitarra per Ivan Lagarto-,
van quedar-se a l'escenari de Les Roses

Núria Martínez Vernis, Enric Casasses i Martí Sales van desplaçar-se
a l'escenari de la plaça de Soldevila, potser el més allunyat
 del centre del poble, i casualment amb les intervencions més poèticament "excèntriques"

Pot ser, tanmateix, que la poesia estigui desviant-se cap a la necessitat d'oferir espectacle i perdi la seva essència? Pot ser que acabi trobant un refugi en un artifici que especuli amb el llenguatge des del pur joc d'enginy i oblidi o abandoni els quatre o cinc grans temes que obsessionen l'home des que va aprendre a fer anar el llenguatge?

Debat que donaria per a molt, i que aquí em limito a apuntar. Només diré que crec que no són incompatibles rigor i entreteniment, com així ho demostra un Enric Casasses, amb la seva capacitat de seduir un auditori des d'un enginy superlatiu, però també des d'un coneixement enciclopèdic de la tradició.

En tot cas, llarga vida a l'EVA i per molts debats, o almenys per molta poesia en el futur!