27/11/10

EL SILENCI DELS ESQUIROLS

El silenci s'ha usat de manera profusa en la cançó. Aparent oxímoron, el silenci implica de vegades un objectiu, de vegades un punt de partida, per a l'expressió.

En els temps (no tan) llunyans de la dita cançó protesta, que va tenir la seva edat d'or al nostre país a la dècada dels setanta, abans i després del final de la Dictadura, l'anomenada Transició, i en els inicis -vacil·lants, exuberants, efervescents- de la democràcia constitucional, el silenci va ser molt cops emprat pels trobadors de l'època com a metàfora de l'ansiada llibertat d'expressió reprimida. Ells, els cantautors i grups de l'època que van abanderar els diferents moviments d'aquest genèric no ben bé homogeni -naturalment- però sí prou identificat de la cançó protesta, van ser de moltes maneres uns autèntics abanderats d'un poble que en efecte anhelava expressar-se i manifestar-se i conquerir un futur en llibertat.

Ha plogut molt. Demà tenim eleccions a casa nostra i sembla que la paraula de moda ja no és ni llibertat, ni protesta, ni potser futur. La paraula de moda és desafecció, aquest mot que significa un distanciament generalitzat de la política i dels polítics, classe professional que potser en els moments de la transició no era ni tan sols previsible que es formés de la manera que s'ha format.

Tanmateix, els grans temes que van néixer d'aquell temps efusiu continuen vius. És sorprenent fins i tot comprovar, si mirem endarrera, com molts dels títols més emblemàtics continuen tenint una vigència extraordinària i viva. No parlo només d'aquells que, per la seva temàtica general o més abstracta, tenen la virtut de ser, ja des del seu orígen, clàssics d'aquells que anomenem intergeneracionals. També parlo de temàtiques polítiques que, per molt que hagin passat trenta anys i moltes vicissituds, continuen sense resoldre. La qüestió nacional catalana, per exemple, però també temàtiques com l'ecologisme ja anunciat aleshores. No s'ha de perdre de vista que molts autors de l'època provenien del món folk, caracteritzat per un fort sentiment d'arrelament a la terra, que en el nostre país es qualificaria amb epítets no sempre merament descriptius o elogiosos, com xirucaire o kumbaià.

Però tornem al silenci com a tema. Com a metàfora de la repressió va donar grans himnes de l'època, com el Silenci de Lluís Llach, o Jo vinc d'un silenci de Raimon. Des d'un vessant més general, més universal podríem dir -sense que això vulgui dir que cançons tan immenses com les esmentades no hagin acabat esdevenint també universals-, s'han tractat també en el mateix àmbit.

Potser una de les cançons més emblemàtics, en aquest sentit, sigui El crit del silenci, dels Esquirols. Esquirols van ser un dels grups més característics i típics de l'època, des dels seus orígens folk i fins i tot xirucaires, a la seva evolució de cants cada cop més políticament compromesos i fins la seva sobtada i radical dissolució a mitjan dels vuitanta. El seu silenci final, en aquest sentit, és també força eloqüent: un grup que és autor d'autèntics himnes que perviuen amb una actualitat absoluta, que va desfer-se, per moltes raons sens dubte, quan es tractava de donar un salt definitiu a la professionalització o morir, i va preferir aquesta darrera sortida.

En relació al que abans apuntava, Esquirols mantenen l'actualitat en moltes de les seves cançons més polítiques, de del seu himne potser més pur, Torna, torna, Serrallonga, a, no cal dir Al banderer de la pau, o Cada dia és un nou pas,



o els seus al·legats ecologistes, com la mateixa Torna, torna... o el seu enorme clàssic Arrels. Però també es mantenen, i bé, en cançons que tenen des de la seva mateixa concepció un sentit molt general i una capacitat evocativa universal i eterna, més enllà de fronteres d'espai i temps. La prova és que avui es reivindica activament la seva herència, fins al punt que s'han format moviments que reclamen la seva tornada, i fins i tot grups que, a la manera de les imitacions tipus ABBA o The Beatles, recreen amb meticulositat les seves interpretacions, com són els Sciurus (esquirols en llatí).






Sciurus pretenen mantenir l'esperit original, i estan tan lluny de les versions d'ABBA com Esquirols ho estaven dels suecs. De fet, són veritables fans dels Crosas, Vilamala, Roca, etc, i si han fet el pas ha estat davant la negativa d'aquests de reunir de nou la formació original.

Esquirols ens van deixar un llegat, doncs, que difícilment esborrarà la pols del camí. Una de les cançons més clares, en aquest sentit, és El crit del silenci. Malgrat la seva pervivència indiscutible, però com el fons era d'esperar, no és fàcil trobar a la xarxa les cançons originals d'ells en les seves múltiples actuacions pels quatre cantons de la seva terra al llarg dels més de quinze anys d'exercici musical, i menys en format vídeo. Ni tan sols es troben fàcilment les lletres, de manera que copio aquest Silenci majúscul d'un grup immortal:

El silenci d'un riu et parlarà d'una font
d'un salt d'aigua
d'un ramat i d'un pastor.
I el silenci del mar tenebrós
de tempestes,
de tresors de pirates
i de cales salvatges
on es gronxa l'escuma.

I de l'home?
Què et dira el silenci de l'home
enmig de paraules , gestos,
llàgrimes, rialles,
plànols i esquemes
primes i plusos
copets a l'espatlla
rebaixes, programes,
màquines, sorolls.

Qui pot obrir camí
qui coneix silencis
pot obrir camí
Qui gosarà escoltar
el soroll i entendre
del silenci el crit

Des del torn a la destral
des de la ploma fins al didal
des del pic fins al martell,
des de l'aixada fins al pinzell,
coneixen l'home i la raó,
que dia a dia es fa silenci dins la por
mentre el diner compra la dansa dels mots.

I el nostre crit fet cançó
que no es perd en la dansa dels mots és silenci
I el nostre crit fet cançó
seguirà pas a pas el camí de l'home.

Qui pot obrir camí...


El seu crit es va fer cançó i no es va perdre, realment, en aquest silenci que genera el diner. Un silenci per acumulació que els diners cegament van escampant. Serà només aquest el camí de l'home que ells prometien seguir.

El seu silenci ha estat eloqüent, com dèiem. Siguin quines siguin les causes individuals que el va motivar, el retir prudent, elegant i discret del Esquirols encara ens parla, allunyat de les primes i plusos, copets a l'espatlla, rebaixes, programes, màquines, sorolls.

17/11/10

EL SOROLL DEL SILENCI


Hem tractat en un post anterior de l'excés de soroll mediàtic que caracteritza actualment el nostre món , partint d'un exemple concret i concloent en la qualitat significativa del silenci com a alternativa. Aquesta qualitat, que entranya en si mateixa una evident paradoxa, ha estat àmpliament tractada per tota mena d'escoles de pensament, des de les aproximacions religioses, singularment en els tractats místics, a les purament filosòfiques i metafísiques.

Aquesta mateixa amplitud ha generat un altre efecte paradoxal, ja que ha provocat un increment del discurs, o si més no de la teorització del discurs. Tanmateix, resulta evident que no es pot combatre contra els defectes del llenguatge més que des de l'apropiació del llenguatge, o, almenys, del metallenguatge.

Per il·lustrar alguna de les més fructíferes aproximacions a l'anàlisi de la hipertròfia del discurs, començaré amb una cita del filòsof de la ciència, i psiquiatra penedit Magnus Theodore Pfaff, del seu llibre "La conspiració dels infeliços" (Die Verschwörung der unglücklich, 1954): La psicoteràpia és la venjança premeditada de les persones infelices contra les felices. Com ell mateix diu en la seva pròpia introducció al llibre, aquest és només un aspecte d'una conspiració que es manifesta en molts altres camps. El títol del llibre, extret alhora de l'obra d'un filòsof de referència per al mestre de Turíngia, l'hongarès d'origen alemany -o alemany d'origen hongarès, per a altres- Janos Gupka, s'encapçala de fet amb una cèlebre citació d'aquest autor (d'altra banda gairebé impublicat): El món es divideix en dues categories de persones: els infeliços i els que es defensen dels infeliços.

Al marge d'aquest homenatge al seu mentor i durant molts anys director de la seva inacabada tesi doctoral sobre la inconsistència de l'hermenèutica freudiana -en part afortunadament reutilitzada al seu divertidíssim opuscle "Freud i la tradició titellaire de Moràvia"-, en realitat l'epicentre de l'obra citada de Pfaff es destina al tractament de l'excés que ell anomena verborràgia (verblutung, en l'original), i que podem assimilar al que en un post anterior hem considerat com una manifestació del nominalisme ingenu, és a dir, la particular idea que els conflictes es poden solucionar simplement amb la posada en marxa del diàleg. Un diàleg que sovint és només un fals diàleg encobert, com Pfaff demostra a bastament . Recollint una altra frase del llibre de Pfaff, els partidaris del diàleg sempre són els que només saben usar el monòleg, una característica, segons ell, dels conspiradors infeliços.

En fi, una visió detallada del tema ens conduiria a caure en el mateix vici que els apòlegs del silenci diuen combatre. Com va dir George B. Shaw, S
óc tan partidari de la disciplina del silenci que podria parlar hores senceres sobre ella. És universalment famosa la frase de Shakespeare Prefereixo ser amo del meu silenci que esclau de les meves paraules, però pocs són els que saben aplicar-la en la seva vida (inclès el mateix Shakespeare). El resultat és la banalitat del discurs que ens envaeix en tots els espais de comunicació, una banalitat que en moltes ocasions acaba donant la raó a Mariano José de Larra quan va dir allò de ¡Bienaventurados los que no hablan; porque ellos se entienden! O a l'aplicació de la llei de Murphy segons la qual Tothom menteix, però no importa perquè ningú no escolta.

Potser els que millor entenen la qualitat del silenci siguin els músics. Beethoven va dir Mai no trenquis el silenci si no és per millorar-lo (probablement ho va dir abans deperdre l'oïda). I el gran músic de jazz (al qual li rebentava que li diguessin que tocava jazz), Miles Davis, va dir que el silenci és potser el soroll més fort, en una de les reflexions potser més centrals sobre la qualitat germinativa del silenci, l'absència del so sense la qual el so mateix no existiria.

Per acabar amb un tema inacabable i a fi de limitar el dany col·lateral de generació de més soroll que genera qualsevol discurs sobre l'eliminació del soroll, una mica de poesia, aquest singular art que fa de la celebració de la paraula la millor invitació a restar callats. Són uns versos de la gran poeta argentina Alejandra Pizarnik, una gran cultivadora de l'oxímoron que va fer de la seva vida i la seva voluntària mort un testimoni absolut de la voluntat de no parlar gratuïtament:

Aun si digo sol y luna y estrella me refiero a cosas que me suceden. ¿Y qué deseaba yo? Deseaba un silencio perfecto. Por eso hablo.

15/11/10

OMNIPRESÈNCIA DEL RELAT


Avui he escoltat a la ràdio, en una de les tertúlies que emplenen i saturen la graella, una discussió al voltant de la campanya electoral en la qual ja estem immersos de ple dret -i no només de fet, com fins ara-. En algun moment, crec que era de la boca d'una representant d'una de les faccions del tripartit, s'ha escapat aquesta expressió que, com ha recollit i apuntat un dels altres tertulians, s'ha posat de moda: el relat. El relat no com a forma concreta de ficció literària, s'entén, sinó com a quasi-sinònim de discurs.

En efecte, es tracta d'un mot que ha fet forrolla i se l'usa en molts sentits, però en general ve a designar, segons he entès, no una simple narració, sinó una elaboració verbal tenyida de matisos psicològics, d'una banda, i d'altra banda carregada de repercussions sociològiques, dins l'anàlisi psicosociològica o sociopsicològica o de qualsevol pretesa ciència, en definitiva, que es mogui al voltant de la relació entre individu i societat.

L'omnipresència de la paraula suposa una ambigüitat inevitable, a part d'una sensació de fastig -almenys a mi me la provoca-, que acaba buidant-la de cap contingut aprofitable. Una paraula destinada a cremar-se i morir tan ràpidament com multitud d'expressions que neixen, despeguen i despareixen contínuament en cada argot, ja sigui en registres col·loquials o cultes.

Ara bé, jo crec que, posats a examinar-la abans que ella sola s'autofagociti, aquesta paraula ve a fer palès un mal que crec ja haver comentat en aquest bloc, el que jo anomeno nominalisme ingenu de la nostra societat. Es tracta d'aquella creença gairebé religiosa -i, per tant, irrefutable i, doncs, indemostrable- que les coses se solucionen pel fet de parlar d'elles. Imagino que és un mal que s'origina en la psicoanàlisi i les seves seqüeles i faccions (una mena de religió del segle XX, vaja). Ben mirat, però, la psicoanàlisi ha de tenir nombrosos precedents i un pot imaginar que part d'ells deuen estar en l'interior de les llars maternals i xerraires de les dones de l'entorn familiar del vell Sigmund.

Crec que en aquests temps, la xerrameca ha substituït el raonament -ja no usem la paraula enraonar per dir parlar, per exemple-. Tot és soroll i fúria, com va dir Shakespeare i va recollir Faulkner en una memorable novel·la, on, per aquestes paradoxes de l'art, va construir un relat, ara sí, de la confusió que niua a l'interior de cada ment, igual que el bard va narrar el caos i el sense sentit de la petita i la gran història.

I és que només l'art, com dèiem en un article recent manllevant al poeta Margarit les paraules, pot fer que es conformi l'ordre interior. Sense el sedàs del desordre que representa la creativitat artística, el nostre relat exterior no pot ordenar-se. Així és des dels temps primitius, quan l'home es va construir els mites per explicar-se a si mateix i al seu món, i així ho és ara, quan fabulem tothora sobre la nostra condició d'espècie racional.

De la mateixa paradoxal manera, només des del silenci pot sorgir el so, només des d'un cervell callat pot sorgir un discurs dotat de sentit, regenerador. Un relat, si voleu.

12/11/10

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (5)

CREAR CANSA

Fa pocs dies em va cridar l'atenció escoltar en una roda de premsa de les que ofereix Pep Guardiola al final d'un partit que un periodista li preguntava si havia pres vi i pernil. La pregunta era en castellà i vaig detectar alguna ironia que se'm va escapar, i la resposta de l'entrenador del Barça tampoc em va donar pistes -se'n va sortir amb la seva elegància habitual-. Dies després m'he topat amb el motiu de la pregunta llegint un anunci d'aquests que fa el Pep Guardiola per a una entitat bancària. Em refereixo als que publica la premsa escrita, que són bastant més densos que els que difon la televisió i la ràdio, i que de fet són bastant més densos que qualsevol anunci normal.

L'anunci, de fet, ve a ser una mena de microtractat sobre el tema que aquí ens ocupa, la petita filosofia del futbol aplicada a la vida, sota el format d'una pretesa entrevista amb el tècnic blaugrana. La qüestió és que a l'anunci Guardiola diu: El jugador se’n va i se’n va a casa. Jo acabo, guanyo, menjo una mica de pernil al vestidor o bec una copa de vi. Ok, perfecte, avui hem guanyat. Però després ve un jugador que et diu: “No vegis com d’enfadat està qui no ha jugat, qui no has tret, qui has fet que s’escalfés…” I tu t’emportes a casa l’enuig d’aquell jugador.

Aquest paràgraf, distorsionat o tret de context pel periodista de torn, fa referència a la capacitat de gestionar un grup de treball, especialment en situacions d'alta competitivitat. Una qüestió bastant insoluble, si atenem la resta del paràgraf, i que a l'entrenador sembla dur-lo a la conclusió que els equips humans i la seva estructura jeràrquica estan subjectes a una llei natural de canvi i renovació inevitables.

Particularment, però, em crida més l'atenció, potser per menys usual, la reflexió sobre la fatiga en l'execució i posada en acció del talent: El més talentós és el més fatigat. Crear costa molt i cansa molt. El que fan, de manera natural, jugadors considerats els millors del món, cansa molt. Han de crear i sempre hi haurà expectatives que en cada partit facin tres gols. Això cansa una barbaritat. Crear cansa. Sempre n’hi ha un de qui s’espera més i la seva repercussió mediàtica és molt més gran. I tot això també cansa.

Tampoc aquí, realment, es pot dir que Guardiola ens aporti una bonica càpsula de filosofia d'autoajuda. Aquest home no ens ven cap condensada fórmula de millora de les nostres habilitats o competències, ni de les relacions amb els nostres familiars, companys de feina o simples veïns. Simplement, ens revela una veritat tan evident que, molts cops, se'ns passa per alt. Això de crear és molt cansat.

I, malgrat tot, i gràcies a no sabem quin do natural o diví, hi ha molta gent com ell, el Pep Guardiola -al qual el poden titllar de prepotent, orgullós o xulo, o fins i tot de filòsof (per a alguns una mena d'insult)-, que es capfica en continuar creant i sotmetent-se, doncs, al rigor de la crítica -sovint tan poc rigorosa!-. I toto això sent capaç de dir coses com aquesta: Sempre dic a la meva gent: “No feu ostentació de de les coses que tenim perquè hi ha gent que ho està passant malament, sigueu discrets, sigueu humils.” Jo em sento més còmode amb la gent de perfil baix que amb la de perfil alt, la gent ostentosa. Prefereixo que els meus jugadors tinguin un cotxe o dos que en tinguin set, per posar un cas. Al final, nosaltres també estem donant un missatge a la societat, i crec que tenim una responsabilitat.

Capaç de dir-ho i d'actuar en conseqüència. I, a més, afegir, ell, que es mou en un àmbit tan professionalitzat com el del futbol d'alta competició, que Crec més en el món amateur que en la professionalitat,(...) La gran sort que tenim nosaltres és que fem del nostre amateurisme la nostra professió.El drama és que costa saber el que t’agrada. El drama és que molta gent voldria dedicar-se a allò que tant li agrada, però no té l’habilitat necessària o n’hi ha d’altres que són millors. Jo reivindico sempre l’amateurisme de les coses, que facis la teva feina per amor, perquè ho sents, perquè t’agrada.

I, per acabar, una mostra de la manipulació periodística, però aquí amb sentit de l'humor.


5/11/10

LA NECESSÀRIA POESIA


Potser els poetes no són necessaris... però sense ells, on fóra la poesia? Només en el record d'un temps millor i, desventuradament, perdut?

A una entrevista al diari Avui de l'edició del 28 d'octubre passat, amb ocasió de la presentació del seu nou poemari "No era lluny ni difícil", el gran poeta Joan Margarit respon així a la pregunta de si la poesia ho té especialment difícil en un món cada cop més trepidant:
(:::) cada cop és més necessària. No hi ha gaires coses que puguin posar ordre dins teu i tot això que va tan de pressa no ho fa. L'ordre interior no el busquis més que en la poesia, la pintura, l'assaig, la filosofia, potser la religió... I sempre amb la profunditat d'una cultura, no en la superficialitat d'un llibre d'autoajuda.

Margarit, poeta que s'ha autotraduït exhaustivament al castellà, ha estatdarrerament en el disparador del debat social i polític encès al voltant de la catalanitat, el catalanisme i la independència/supervivència de Catalunya, en el qual es va situar inequívocament en el costat dels qui defensen la prioritat de la nació catalana com a projecte polític en el seu pregó a les festes d'enguany de la Mercè.

Amb aquestes paraules abans citades, ens expressa rotundament que la cultura, amb el seu inherent caràcter de cohesionador social, és també un aprenentatge exploratori individual, un camí solitari en la seva arrel i en la seva capacitat de generar les estructures on pot ramificar-se i fertilitzar el vincle amb els altres.

En una altra part de l'entrevista confessa que, per a ell, l'única forma d'estimar els altres és fent un bon poema. Cadascú ha de trobar la seva manera, segons ell. Però l'art, aquesta capacitat d'indagar en el propi món interior i retornar-lo a l'exterior en forma de testimoni profundament, purament, individual, ha de ser una forma de vincular-nos tots entre tots des de la veritat irreductible del nostre isolament intern i envers la capacitat de constitució d'espais externs que ens permetin desenvolupar-nos com a agents de la societat, la cultura, la nació i la Humanitat. Només així té sentit l'art, i només així, quan sigui universal, tindrà sentit la societat que construïrem.

1/11/10

QUI NO HA ENCÈS MAI AQUESTA BRASA

Qui no ha encès mai aquesta brasa
A ple pulmó, amb mans tremoloses,
Qui no ha somiat la fi del món i el temps
No perviurà en aquest instant etern
Que és el mateix dolor de la fugacitat,
La saviesa llampant de saber-se efímer.
Qui no ha atiat el foc amb seca fúria
No obtindrà aquesta pau de fresca pluja.

franz appa

Dedicat a Joan Vinyoli, estiu de 2010