22/7/09

CARTA DE DORITA (EN JULIO PARA JULIO)


Mi queridísimo Julio,

¡Qué lindo que me escribís desde allá! Yo lo hago desde la quietud risueña del alba. Te extraño. Y extraño ese libro que no he leído y que deseo poseer y aprehender. Ese libro que es nuestro a fuerza de querer, de necesitar a Cortázar para pegarle un zarpazo a la desafiante claridad de los actos diarios, agazapados detrás de las puertas para colgarse de nuestros hombros y achatarnos la mirada. Yo lo confieso, preciso a Cortázar para hendir el cuchillo en el pan. ¿Cómo se puede pedir a alguien así que sea de aquí o de allá, que viva y muera en uno u otro lugar más que el que se le da la gana? ¿Hay que militar eternamente alguna otra bandera que no sea la de lo humano, lo estrictamente humano, que se da por igual en un entierro en el cementerio de la Chacarita que en un puente de París?
Te leo y le leo. Quiero estar allá, contigo, sintiendo lo argentino del Cortázar francés, no exiliado, sino cosmopolita involuntario a fuerza de talento y hambre de vivir. Tengo en casa dos volúmenes que rezan en la portada: “Julio Cortázar. Obras completas”. ¡Qué ironía!. ¡Las obras completas burladas por el cajón de una cómoda traidora!. ¡Qué suerte, qué chance!
Contámelo todo, no te quedés ahí, a una cuadra del Aleph, sin llevarme contigo. Enseñame a darle cuerda al reloj.


Tu Dorita, siempre

Nota adjunta:
(S'eliminen les referències a situacions personals que, transitòries o no, són com són)...Però les coses sempre poden ser d’una altra manera, i ho són, obligatòriament. S’han de fer travessies pel desert, de vegades, per tornar a trobar oasis, i fins i tot vergers. Aquests dies faig lectures per a la meva tesina (un cop acabades oficialment totes les altres etapes del màster) i m’adono que la psicologia, que beu directíssimament de les fonts de la filosofia, té tota una tradició rica i profunda que es basa en la idea de la llibertat del subjecte, en la capacitat d’imaginar, construir i crear paràmetres per percebre el món. No el món, la natura, en primera instància i després el subjecte intentant apropiar-se de les característiques d’aquest món, sinó el subjecte en primera instància, construint el món. El subjecte primer, actuant i, fruit d’aquesta actuació, una experiència objectivada que ja no és ell, estranya a ell, que es converteix en un altre jo i que transforma alhora a aquest subjecte que l’ha creat (Hegel, no ho dic jo, he demanat ajuda per arribar a aquesta conclusió –Vigotski havia llegit a Hegel. També una gran part de la literatura sobre l’art: producció pròpia que, en sortir d’un mateix, ja no es reconeix com a pròpia). Això es carrega d’una manera fulminant l’existència d’un estat de coses inamovible, d’una estructura on nosaltres només som peces sense gaires o nul•les possibilitats de transformació (estructuralisme –Gestalt, per exemple). No dic tot això per vomitar palabros sinó per il•lustrar que l’activitat humana no té límits, ho crea tot, fins i tot, sobretot, el món que l’envolta. Un altre món és possible (eliminem qualsevol connotació relativa a moviments més o menys exitosos, més o menys honestos, més o menys creditors de tot el respecte, quedem-nos amb el sentit genuí d’aquesta expressió).

13/7/09

A VOLTES AMB CORTÁZAR

Ja que Julio Quintero i Miqui han llegit els "Papeles inesperados" de Julio Cortázar i l'han comentat en aquest bloc, m'he vist temptat a aportar la meva. M'he ensopegat amb una sèrie de papers marcadament polítics, gosaria dir que militants, que formen una secció sencera de les que conformen el llibre -molt valuós, d'altra banda-.
Entre aquests papers, me'n trobo un datat el 1976 que, tanmateix, sembla escrit en aquesta mateixa dècada que vivim, arran de moviments com els que van tenir els banlieus parisencs, o tenen lloc de fet, en intensitats més o menys grans, a totes les grans conurbacions occidentals, com Buenos Aires, on, com ell diu: ese sector de la nueva generación parece haber quebrado las murallas de la ciudad para ganar los bosques, allí donde el aullido tiende a reemplazar la palabra. Cortázar llança una càrrega de profunditat contra veus que parlaven, ja aleshores, d'un moviment alliberador de la joventut, i crec que amb gran lucidesa posa en connexió aquest fenomen amb les descripcions del lumpenproletariat que ja havia formulat Karl Marx. Tal com el descriu ell: Un sábado por la noche en el centro de París o de Londres es una renovada tentativa semanal de por lo menos instalar el bosque en la ciudad. Hombres y mujeres de 16 a 25 años covergen como por convenio tácito hacia la manada, hacia el gang, la pandilla. Ver desfilar esos grupos sin fuerza económica (apenas el dinero para el cine y los tragos, o a veces el pobre lujo de las motos y los blusones de cuero), es asistir a una errancia agresiva y estúpida.
I acaba: ¿Qué alternativa ofrece por su parte la sociedad capitalista? El trabajo, el ahorro, la compra a crédito: un día tendrás la moto y el transistor, trabaja y espera. Pero los sábados por la noche no son favorables a la paciencia o a la sobriedad (...) El fascismo ya está ahí, espera su brazal y su consigna y su botín.
Aquest text és una part que segueix, en una concatenació de gran coherència lògica, a un al·legat contra la pena de mort, aquesta recurrent temptació de les societats obertes o liberals per mantenir la seva voluntat d'ordre, disciplina i valors.

Tot i que ni el feixisme ni la pena de mort han reeixit a desplaçar les societats democràtiques liberals occidentals -al contrari, semblen haver-se reforçat a Llatinoamèrica en aquestes darreres dècades-, crec que la visió de Cortázar continua plenament vigent. Plausiblement, i tal com es pot veure a un Buenos Aires actual, potser la capital latinoamericana més europea, la segregació social augmenta mentre creix el desequilibri en la distribució de riquesa -també a Europa, el paradís somiat de les societats igualitàries del benestar-. Prosperen avui a Buenos Aires les urbanitzacions tancades i defensades com a castells medievals per exèrcits privats, on les classes acomodades creen nuclis de residència asètics i autoprotegits, enfront de les vastes extensions d'urbanisme informal i precari on campa la delinqüència sense control.

Tanmateix, les societats liberals se sostenen, en bona part, per un sistema polític que se sosté alhora en la desafecció massiva dels teòrics ciutadans que representa. Classes polítiques professionalitzades, sovint corruptes, enquadrades en partits que han passat a ser veritables maquinàries de reclutament de vots. Fins i tot en països on el vot és obligatori, com l'Argentina, l'esquema és idèntic: distanciament general de la política, grans partits que han fidelitzat o captivat el vot d'un conjunt més o menys considerable de la població censada, i disputa política reduïda a matisos de disposició normativa sobre les vides privades i els serveis que ha d'assegurar l'Estat. Al marge, aquell lumpen que rep les molles del benestar a canvi de silenci o vot còmplice. En el cas en què governants electes més o menys sincers accentuïn la depenència de les masses desheretades, pot sobrevenir el conflicte, en ser titllats de populistes i antidemocràtics pels poderosos que veuen declinar l'equilibri polític d'aquestes falses democràcies liberals. És el fenomen actual de Hugo Chavez a Veneçuela i els altres governants afins, que són a dures penes consentits pels representanst clàssics dels distints poders, socials i estatals. El recent cop d'Estat a Hondures contra Zelaya és una mostra de com traspassar aquesta ratlla de precari equilibri pot suposar en definitiva el col·lapse dels sistemes basats en una ficció de representativitat.

10/7/09

RESPOSTA -NO AÏRADA- A JULIO

No és que vulgui entrar amb polèmiques amb tu, germà de l'ànima, que tan feliç i despreocupat deus estar a la teva Argentina, entre grips porcines i dengues i totes les plagues que no et fan ni fred ni calor.
No em preocupa, doncs, que puguis emmalaltir o ser ferit en algun dels episodis de delinqüència que -si hem de creure la pròpia premsa s'allà- també assolen el país. No, jo sé bé que ets immune a totes aquestes amenaces.
Però m'han deixat preocupades algunes expressions que uses a la teva carta a Dorita, d'on em sembla deduir que fas lectures de Cortázar que poden desprendre un missatge antinacionalista.
Vagi pel davant el meu respecte i -tu saps que també- admiració per l'escriptor/cronopi, i aclareixo que no em mereix cap altra consideració que la del mateix respecte la seva postura de viure i sentir-se ciutadà del país que li donés la gana.
Tanmateix, he llegit jo també el seu darrer llibre, i no puc combregar amb ell quan diu coses com que sota tot nacionalista s'amaga un feixista. Entenc que des de certes experiències nacionalistes com les del moviment peronista o les diverses dictadures que va patir el seu país -i també el nostre!- el feixisme es pugui confondre amb el nacionalisme. Però és tan erroni com dir que el socialisme comporta el germen del feixisme. Que el feixisme hagi agitat i agiti les banderes nacionalistes, i socialistes fins i tot, no indica més que es va saber i se sap apropiar dels seus missatges per ofegar les llibertats.
No crec, en absolut, que la llibertat individual sigui enemiga del sentiment nacional. Pel contrari, és en la comunitat i en la seva capacitat d'articular projectes d'alliberament i progrés col·lectiu -i quina altra cosa pot significar el nacionalisme?- on es poden efectivament realitzar plenament les llibertats dels seus individus.
Cortázar havia optat per una pàtria latinoamericana per fer residir el seu projecte polític alliberador i antiimperialista. Un projecte, un ideari, que defensava la llibertat individual dins la via socialista, i lluitava contra l'imperialisme -és a dir, la negació de les llibertats nacionals d'altres pobles per part dels representants polítics d'un altre poble-. Per tant, ell també reconeixia la necessitat d'articular els projectes alliberadors en una comunitat homogènia culturalment -que no vol dir unicultural- i políticament -que no vol dir subjecta a un sol ideari sense espais de debat-.
I és que, al final, un sempre opta per alguna pàtria, encara que la nació pugui ser una altra -perquè ve del naixement i altres llegats culturals que s'assumeixen de manera no voluntària-.

Afectuosament,
Miqui

8/7/09

CARTES DE JULIO A DORITA: SOBRE JULIO EN ARGENTINA

Querida Dorita,

Te hablo desde Argentina, desde Buenos Aires, con lecturas de mi (nuestro) Julio Cortázar, al que siempre queremos tanto, al que siempre hay que regresar, al que siempre regresamos. Los papeles inesperados que aparecen ahora en forma de libro, sacados por Aurora Bernárdez de una desvencijada cómoda, han llenado mis verpertinas porteñas.

Julio y su desapego a lo Argentino para ser tan argentino, al cabo, para ser tan latinoamericano. Recién el día de la bandera, esa explosión de tanto argentinismo, me envolvía a la par que yo daba en sus textos con su militancia antinacionalista, sus respuestas públicas a quienes le recriminaron el no regresar a Argentina (en su descargo, el de ellos, eso era antes de Videla y sus adláteres), a quienes le injuriaron por nacionalizarse francés (en descargo de nadie). No se fue, antes del golpe, porque no le daba la gana, decia en respuestas a unos chicos argentinos que pasaron fugazmente a verle por París. ¿Y qué mejor razón, digo yo, acomodado en un rincón de Belgrano?

En uno de los papeles, su sesuda y larga respuesta a un cuestionario remitido por la norteamericana y poco latina revista Life, carga contra la etiqueta de exiliado, que, dice (te copio, por si aún no te hiciste con el libro), se traduce en una casi siempre vana búsqueda de razones de esos "exilios" y una reafirmación enfática de permanencia in situ de los que hacen su obra sin apartarse, como dice el poeta, del rincón donde empezó su existencia. De golpe me acuerdo de un tango que cantaba Azucena Maizani: 'No salgas de tu barrio, sé buena muchachita, casate con un hombre que sea como vos', etc. y toda esta cuestión me parece afligentmente idiota en una época en que por una parte los jets y los medios de comunicación les quitan a los supuestos "exilios" ese trágico valor de desarraigo que tenían para un Ovidio, un Dante y un Garcilaso, y por otra los mismos "exilados" se sorprenden cada vez que les pega alguien la etiqueta en una conversación o un artículo.

Y se desembaraza también de la polémica sobre lo autóctono, aludiendo en el mismo texto a una pregunta que le hicieron en su Cuba (a la que tanto defiende en otros artículos publicados en el mismo libro). Dice Julio que ser autóctono, en el fondo, es escribir una obra que el pueblo reconozca, elija y acepte como suya, aunque en sus páginas no siempre se hable de ese pueblo ni de sus tradciones. Y he aquí su soberbia conclusión: Lo autóctono está antes o por debajo de las identificaciones locales y nacionales; no es una exigencia previa, un módulo al que ajustarse nuestras literaturas. Cortázar, pues, ante quien pueda agitarle una bandera de antiautóctono, maneja el término y lo resitua en su profundo y fecundo sentido. El que tantas páginas memorables le hizo parir a golpes de pensamiento y ensimismamiento, o, tal vez, acaso solo de desimismamiento.

Convinamos, querida, en que él no se consideraba un exilado. Pero ché, qué contarte, es tan lindo estar ahora en Belgrano, o allá en el Tigre, husmeando en el río manso las huellas de ese "Relato con fondo de agua" que el mismo libro me revela ahora con su bellísimo horror de logradísmo cuento de terror.

Un abrazo,

Tu Julio