A VOLTES AMB CORTÁZAR

Ja que Julio Quintero i Miqui han llegit els "Papeles inesperados" de Julio Cortázar i l'han comentat en aquest bloc, m'he vist temptat a aportar la meva. M'he ensopegat amb una sèrie de papers marcadament polítics, gosaria dir que militants, que formen una secció sencera de les que conformen el llibre -molt valuós, d'altra banda-.
Entre aquests papers, me'n trobo un datat el 1976 que, tanmateix, sembla escrit en aquesta mateixa dècada que vivim, arran de moviments com els que van tenir els banlieus parisencs, o tenen lloc de fet, en intensitats més o menys grans, a totes les grans conurbacions occidentals, com Buenos Aires, on, com ell diu: ese sector de la nueva generación parece haber quebrado las murallas de la ciudad para ganar los bosques, allí donde el aullido tiende a reemplazar la palabra. Cortázar llança una càrrega de profunditat contra veus que parlaven, ja aleshores, d'un moviment alliberador de la joventut, i crec que amb gran lucidesa posa en connexió aquest fenomen amb les descripcions del lumpenproletariat que ja havia formulat Karl Marx. Tal com el descriu ell: Un sábado por la noche en el centro de París o de Londres es una renovada tentativa semanal de por lo menos instalar el bosque en la ciudad. Hombres y mujeres de 16 a 25 años covergen como por convenio tácito hacia la manada, hacia el gang, la pandilla. Ver desfilar esos grupos sin fuerza económica (apenas el dinero para el cine y los tragos, o a veces el pobre lujo de las motos y los blusones de cuero), es asistir a una errancia agresiva y estúpida.
I acaba: ¿Qué alternativa ofrece por su parte la sociedad capitalista? El trabajo, el ahorro, la compra a crédito: un día tendrás la moto y el transistor, trabaja y espera. Pero los sábados por la noche no son favorables a la paciencia o a la sobriedad (...) El fascismo ya está ahí, espera su brazal y su consigna y su botín.
Aquest text és una part que segueix, en una concatenació de gran coherència lògica, a un al·legat contra la pena de mort, aquesta recurrent temptació de les societats obertes o liberals per mantenir la seva voluntat d'ordre, disciplina i valors.

Tot i que ni el feixisme ni la pena de mort han reeixit a desplaçar les societats democràtiques liberals occidentals -al contrari, semblen haver-se reforçat a Llatinoamèrica en aquestes darreres dècades-, crec que la visió de Cortázar continua plenament vigent. Plausiblement, i tal com es pot veure a un Buenos Aires actual, potser la capital latinoamericana més europea, la segregació social augmenta mentre creix el desequilibri en la distribució de riquesa -també a Europa, el paradís somiat de les societats igualitàries del benestar-. Prosperen avui a Buenos Aires les urbanitzacions tancades i defensades com a castells medievals per exèrcits privats, on les classes acomodades creen nuclis de residència asètics i autoprotegits, enfront de les vastes extensions d'urbanisme informal i precari on campa la delinqüència sense control.

Tanmateix, les societats liberals se sostenen, en bona part, per un sistema polític que se sosté alhora en la desafecció massiva dels teòrics ciutadans que representa. Classes polítiques professionalitzades, sovint corruptes, enquadrades en partits que han passat a ser veritables maquinàries de reclutament de vots. Fins i tot en països on el vot és obligatori, com l'Argentina, l'esquema és idèntic: distanciament general de la política, grans partits que han fidelitzat o captivat el vot d'un conjunt més o menys considerable de la població censada, i disputa política reduïda a matisos de disposició normativa sobre les vides privades i els serveis que ha d'assegurar l'Estat. Al marge, aquell lumpen que rep les molles del benestar a canvi de silenci o vot còmplice. En el cas en què governants electes més o menys sincers accentuïn la depenència de les masses desheretades, pot sobrevenir el conflicte, en ser titllats de populistes i antidemocràtics pels poderosos que veuen declinar l'equilibri polític d'aquestes falses democràcies liberals. És el fenomen actual de Hugo Chavez a Veneçuela i els altres governants afins, que són a dures penes consentits pels representanst clàssics dels distints poders, socials i estatals. El recent cop d'Estat a Hondures contra Zelaya és una mostra de com traspassar aquesta ratlla de precari equilibri pot suposar en definitiva el col·lapse dels sistemes basats en una ficció de representativitat.