CARTA DE DORITA (EN JULIO PARA JULIO)

Mi queridísimo Julio,

¡Qué lindo que me escribís desde allá! Yo lo hago desde la quietud risueña del alba. Te extraño. Y extraño ese libro que no he leído y que deseo poseer y aprehender. Ese libro que es nuestro a fuerza de querer, de necesitar a Cortázar para pegarle un zarpazo a la desafiante claridad de los actos diarios, agazapados detrás de las puertas para colgarse de nuestros hombros y achatarnos la mirada. Yo lo confieso, preciso a Cortázar para hendir el cuchillo en el pan. ¿Cómo se puede pedir a alguien así que sea de aquí o de allá, que viva y muera en uno u otro lugar más que el que se le da la gana? ¿Hay que militar eternamente alguna otra bandera que no sea la de lo humano, lo estrictamente humano, que se da por igual en un entierro en el cementerio de la Chacarita que en un puente de París?
Te leo y le leo. Quiero estar allá, contigo, sintiendo lo argentino del Cortázar francés, no exiliado, sino cosmopolita involuntario a fuerza de talento y hambre de vivir. Tengo en casa dos volúmenes que rezan en la portada: “Julio Cortázar. Obras completas”. ¡Qué ironía!. ¡Las obras completas burladas por el cajón de una cómoda traidora!. ¡Qué suerte, qué chance!
Contámelo todo, no te quedés ahí, a una cuadra del Aleph, sin llevarme contigo. Enseñame a darle cuerda al reloj.


Tu Dorita, siempre

Nota adjunta:
(S'eliminen les referències a situacions personals que, transitòries o no, són com són)...Però les coses sempre poden ser d’una altra manera, i ho són, obligatòriament. S’han de fer travessies pel desert, de vegades, per tornar a trobar oasis, i fins i tot vergers. Aquests dies faig lectures per a la meva tesina (un cop acabades oficialment totes les altres etapes del màster) i m’adono que la psicologia, que beu directíssimament de les fonts de la filosofia, té tota una tradició rica i profunda que es basa en la idea de la llibertat del subjecte, en la capacitat d’imaginar, construir i crear paràmetres per percebre el món. No el món, la natura, en primera instància i després el subjecte intentant apropiar-se de les característiques d’aquest món, sinó el subjecte en primera instància, construint el món. El subjecte primer, actuant i, fruit d’aquesta actuació, una experiència objectivada que ja no és ell, estranya a ell, que es converteix en un altre jo i que transforma alhora a aquest subjecte que l’ha creat (Hegel, no ho dic jo, he demanat ajuda per arribar a aquesta conclusió –Vigotski havia llegit a Hegel. També una gran part de la literatura sobre l’art: producció pròpia que, en sortir d’un mateix, ja no es reconeix com a pròpia). Això es carrega d’una manera fulminant l’existència d’un estat de coses inamovible, d’una estructura on nosaltres només som peces sense gaires o nul•les possibilitats de transformació (estructuralisme –Gestalt, per exemple). No dic tot això per vomitar palabros sinó per il•lustrar que l’activitat humana no té límits, ho crea tot, fins i tot, sobretot, el món que l’envolta. Un altre món és possible (eliminem qualsevol connotació relativa a moviments més o menys exitosos, més o menys honestos, més o menys creditors de tot el respecte, quedem-nos amb el sentit genuí d’aquesta expressió).