BELLESA I VIOLÈNCIA A BILL VIOLA

Si se'm permet l'acudit fàcil, dir-se Viola ha de marcar una certa tendència cap a la violència, encara que resulti merament una tendència analítica, teòrica o reflexiva, o com a mínim representativa.

Bill Viola va estar entre nosaltres per rebre el Premi Internacional Catalunya que atorga i dota (de diners, vull dir) la Generalitat, i va explicar, en una entrevista més que interessant per al suplement cultural de l'Avui del dia 11 de juliol (per cert, el darrer publicat fins avui) que el seu treball parteix de la recerca de la bellesa i la violència. Totes dues estan relacionades, diu l'artista novaiorquès. De fet, bellesa i lletjor són el mateix.

La reflexió de Viola apunta que el materialisme científic va suprimir una percepció de la bellesa més radicada en l'intern i invisible -i més real, per a ell-. I que la tecnologia digital ha permès recuperar aquesta consciència, aquesta posada en el pla de la visió, el que romania invisible.
Viola ens explica,des de les experiències personals íntimes -com la mort dels pares- la seva recerca. Pouant en tradicions místiques com la del sufisme, el seu viatge en la creació artística, fonamentalment en el vídeo, del qual es pot considerar un pioner, va en una direcció essencialista. Sense renegar de les religions (Si existeixen religions és perquè hi havia un sentiment religiós abans, i no a l'inrevés) manifesta la seva incomprensió de les lluites religioses, els enfrontaments sagnants entre partidaris de les diferents confessions, amb una certa -fingida?- candidesa.

En resum, sembla que la recerca de la bellesa i la violència, a Viola, l'ha dut o paratges místics que tenen més a veure amb la quietud i la contemplació. Sense que això li impedeixi abordar temàtiques que pròpiament connectin amb la violència o, si més no, amb l'episodi final del cicle vital, la mort.

Molt diferent, molt allunyat, de la recerca d'altres artistes que fan un tractament de la violència des d'un esteticisme que limita perillosament amb el terreny de la morbositat.

El tractament de la violència és avui habitual en tots els camps de les arts, i podríem dir que fonamentalment -però no exclusivament- en les que podríem denominanr arts més comercials: el cinema, teatre, literatura... Podríem dir que és normal, quasi obligat, si l'art ha d'aspirar a interpretar la realitat que l'envolta, que centri la mirada en la violència, en un món tan convuls com el nostre.

Tanmateix, és ben cert, la violència ha estat objecte de la creació artística des que, podríem dir, l'art és art. Per no remuntar-nos a les targèdies clàssiques o al món de les epopeies homèriques, només cal recordar les tragèdies de Shakespeare com El Rei Lear o el Titus Andrònic, d'actualitat avui per l'adaptació del grup madrileny Animalario, polèmica per -precisament- suavitzar el tractament de l'estrema violència de l'original.

Què podria fer diferent avui, doncs, el tractament de la violència del d'antany? Podríem dir que és més usual l'accent de la representació de la violència, més realista, més morbós? És possible, potser tot és qüestió de matisos, o tal vegada només de quantitat i no de qualitat.

De tota manera, sempre m'he plantejat que la sobrietat o la contenció en la visualització de la violència no és sinònim de menys morbositat o de menys denúncia de la seva condició d'atempat contra els més bàsics valors humans. Per posar un exemple del cinema: és més defensable la sobrietat visual de John Ford que el barroquisme quasi hiperrealista de Martin Scorsese? És asèptica la descripció en plans generals i més distanciats del nord-americà d'origen irlandès, a pel·lícules com "La diligencia" o "Fort Apache" , o el detallisme en primer pla del nord-americà d'origen italià de "Taxi driver" o "Gangs de Nova York"?

Per anar més enllà, ¿entranya més qualitat moral el cinema del sempre tan lloat i reverenciat Ford, que, llevat d'excepcions que l'honoren com "El gran combate", va col·locar a una banda quasi oculta de la pantalla un dels bàndols de les batalles tan magistralment recreades, o bé el de Scorsese, que incomoda amb la seva descarnada explicitació de l'agressió? I això per no parlar d'obres més crues o dures encara. En aquest sentit, podríem pensar en obres que, sense explicitar-ho amnb les imatges, pertorben amb un tractament el·líptic de les conductes més inhumanes, com són les de l'austríac Michael Haneke.

La polèmica d'actualitat, en aquest cas, la protagonitza el danès Lars von Trier, i la seva darrera pel·lícula presentada a Cannes, "Anticrist", on , en el cas oposat al citat d'Animalario, el seu tractament cru i directe del sexe i la violència associada al sexe ha mogut una gran quantitat d'opinions enfrontades. Que sigui més o menys pornogràfica no deixa de ser una qüestió semàntica, que sembla preocupar poc a l'autor, el qual fins ara ens havia mostrat més aviat un cinema estilitzat i despullat de formalismes retòrics, encara que no precisament descarregat de discurs -més aviat se'l podria acusar de certa artificiositat pretensiosa-.

Sigui com sigui, bellesa i violència sempre són cares d'una mateixa medalla. I no necessàriament oposades.