26/1/14

LES TOSSUDES EMPREMTES DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Aquest cap de setmana commemorem els 75 anys de la caiguda de Catalunya a mans de les tropes franquistes, el desenllaç ja definitiu de la guerra civil que va acabar amb la segona experiència republicana de l'Estat espanyol. 2014 se'ns revela així un any molt significatiu, en què coincideix aquesta efemèride amb els tres-cents anys de la caiguda de Catalunya a la Guerra de Successió. Dues derrotes que s'enllacen amb un interval de temps considerable, però que demostren que el pas de les generacions no és suficient sempre per esborrar les petjades dels grans fets històrics, especialment els tan tràgics com els al·ludits.

Jo mateix vaig intentar recrear aquesta mena de paral·lelismes que encobreixen en realitat lligams directes, a un conte que vaig dedicar ara fa poc de mig any a la meva filla Marta, i que recentment vaig publicar a Relats en català. La memòria d'aquells fets, malgrat els anys d'obstinació manipuladora i ocultadora de l'Estat vencedor, es manté tossudament. I Catalunya es torna a trobar precisament en aquest 2014 en una cruïlla transcendental per al seu futur.

Espero que hàgim après de les derrotes, perquè no  sembla que aquest Estat opressor ho hagi fet. Sospito que sempre és més difícil aprendre de les victòries. Crec que exemples històrics recents ho demostren: de les guerres dels Balcans, Sèrbia ha sorgit més dèbil però més decidida a mirar cap al futur reconeixent els traumes generats.

No és el cas, evidentment, de l'Espanya juancarlista. El desembarcament de la cúpula del PP en aquest mateix cap de setmana, amb l'excusa d'una convenció del partit, tan premeditat, tan oportunament calculat, tan desconsiderat, ho fa palès. Les actituds que exhibeixen els seus líders, els d'allà i els d'aquí, són una patètica còpia de la dels invasors de les dues desfetes que commemorem enguany.

Un desembarcament que llança al món dos missatges fonamentals: un, la seva croada antinacionalista es basa en la idea emesa per la seva secretària general Dolores de Cospedal que la sobirania nacional -l'espanyola, s'entén- és innegociable. Ho rebla el propi president del govern Mariano Rajoy: mai no permetrà -ell mateix!- que es trenqui la unitat d'Espanya. I dos, no es farà la consulta aprovada per aclaparadora majoria al Parlament català. I punt. Una transparent lliçó de quina democràcia funciona per aquestes llars.

Confesso que em subleva que aquest essencialisme autoritari i antidemocràtic campi desvergonyidament als ulls de tot el món, i que passi olímpicament desapercebut davant la neutralitat aparent del mateix món. Em subleva però ho entenc, ho entenc per la distància i la incomoditat que genera implicar-se en fets aliens,  i a més enllaça amb els precedents històrics que celebrem: a la Guerra de Successió les potències aliades van vendre els drets dels catalans per botins de guerra, i a la Guerra Civil van encastellar-se en la neutralitat que va donar ales als règims feixistes i va conduir a la gran catàstrofe de la II Guerra Mundial.

Però hi ha una neutralitat que dedicidament no tolero. La interna, la dels de dins de Catalunya o de dins d'Espanya. D'aquests segons poc podem esperar, ja hem vist que el gran aparell mediàtic espanyol no té fissures, i com a molt estableix el ja conegut matís entre la dreta cavernícola i la seva constel·lació de mitjans que ens titlla els catalans de nazis i l'esquerra d'ordre que des d'El País ens renya més amablement i insinua que tenim tics nazis, o -en algunes de les seves últimes apassionant edicions- ens assimilen a una submissa classe menestral sotmesa per l'aristocràcia rústica dels hereus o als simpàtics hobbits de la saga de Tolkien. Vaja, l'exacta bipolaritat que separa el no rotund al dret de decidir del PP (el cop de porta, com solen dir els titulars de premsa), o el no però amb alguna reforma inconcreta i sense calendari previsible de la Constitució, del formós duet PSC-PSOE. D'una pobresa intel·lectual astoradora, aquesta dualitat de l'espanya dominant actual ens remet a una altra continuïtat històrica, la de l'alternança de partits a l'Espanya de la Restauració que sobrevé amb l'ensulsiada del primer intent republicà i federalista, la malaurada I República que alhora sorgia del no menys malaurat intent regenerador de la revolució de 1868 encapçalada pel general Prim.

Aquesta visió que ens acusa de ser víctimes d'una manipulació d'alguns líders polítics, i per tant de ser arrossegats per un autoritarisme poc dissimulat arrelat en les nostres escoles públiques i l'única ràdio i televisió rellevant en català -la mateixa que ara han prohibit al País Valencià-, en veritat és una transposició, no sé cínicament conscient o sincerament inconscient, dels seus propis tics autoritaris/gregaris que es neguen a veure la biga en l'ull propi.

I hi ha la neutralitat interna, la dels que sota l'escrúpol de la ponderació i l'equanimitat, equiparen les tergiversacions d'uns amb les dels altres, la dels nostres. Un exemple recent és la polseguera aixecada pel simposi engegat perla Societat catalana d'Estudis Històrics sota el títol d'Espanya contra Catalunya. No pocs van posar al mateix nivell dues interpretacions de la Història que oposen la tasca rigorosa de revisió de les falsificacions històriques d'un bon grapat de prestigiosos estudiosos amb la pseudohistoriografia oficial que ha vessat aquesta mistificació (una Catalunya del mil set-cents prostrada per una crisi econòmica secular i pel llast dels furs medievals, rescatada a la modernitat pel despotisme il·lustrat de la casa dels Borbons, etc).


No podem mantenir la neutralitat i deixar passar carros i carretes sobre la realitat de casa nostra. Ho devem als que van patir la desfeta i als que s'han lliurat a la tasca desagraïda de mantenir-ne la memòria. I ho devem, sobretot, al nostre futur, al dels nostres fills. Només cal que analitzem algun dels missatges que com a corol·laris dels que abans he enunciat han deixat anar els líders del PP. Deixem de banda el català Jorge Fernández Díaz i la seva entranyable convicció que Santa Teresa de Jesús en persona -no sé si en carn i algun os- vetlla per Espanya. Un aspecte crec que molt representatiu l'ofereix la patètica intervenció del ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro, que entre embarbussaments i vacil·lacions va desdir-se -un cop més- d'una promesa, la de publicar les balances fiscals. La seva genialitat rau a enunciar que deixaran de publicar-les per substituir-les per una nova metodologia que té ja el resultat predestinats, la demostració que Catalunya no pateix la sagnia del dèficit fiscal històric que els càlculs oferts pels mètodes homologats a nivell internacional vénen demostrant reiteradament any rere any.

No, quan un topa amb tanta grollera trampa, no pot instal·lar-se en la neutralitat. Ni quan se les ha de veure ni més ni menys que amb una tropa de sants i místics traspassats fa segles. Els segles han corregut, però els seves tossudes empremtes perviuen en l'avui.

24/1/14

L'OFICI D'ESCRIURE DE JORDI LLAVINA

reusdirecte.cat
Vaig assistir dilluns passat a la conferència de Jordi Llavina al Centre de Lectura de Reus. Coneixia aquest escriptor, crític, periodista, etc,  a través de presentacions que havia fet al mateix espai de referència, i per la seva col·laboració en alguns programes de ràdio. Però a més el títol de la seva conferència no podia ser més atractiu per a mi, mantenidor d’aquest bloc que es postula contra l’art professional: “Viure d’escriure (i escriure del viure)”.



La seva xerrada va començar amb una recomanació de lectura (el tractat "La utilitat de l'inútil" de Nuccio Ordine) que ens condueix a un dels elements clau de la definició mateixa de l'art, i és la seva manca d'objecte material directe, la seva aposta per allò que no recerca un fi utilitarista, per molt que el sistema mercantil després el transformi en valor d'intercanvi o que hi hagi qui legítimament vulgui extreure d'ell el seu modus vivendi.

Llavina va justificar la dedicació professional a l’escriptura per la passió que desperta en el seu practicant, però va començar per situar com a detonant del seu exercici l'experiència prèvia de lector.  Ho va fer partint d’una il·luminació o epifania de la seva infantesa, la troballa en una llibreria propera a la seva escola, a Sant Sadurní d'Anoia, d’un llibre de poemes de Joan Vinyoli. Mentre els seus companys es distreien fullejant còmics o les revistes eròtiques que proliferaven en aquella època –poc després d’acabada la dictadura-, ell va ser abduït per la lectura de "Domini màgic", concretament de "Joc", poema que va recitar-nos de memòria:

M’he tornat una bola de billar
de vori que rodola empesa sempre
pel tac sinistre i dolorosament,
topant contra les bandes del rectangle,
és repel·lida amb seca violència,
sense parar.
                  No puc ja més, retira’m
del feltre verd, jugador empedreït, 
deixam sentir com van caient les hores,
com cessen el soroll i el moviment,
com, inactiu, el vori es fa de cera,
que fondrà, al capdavall, la mà del foc. 

Aquest mateix poema va servir-li a Llavina per explicar una molt divertida anècdota sobre els seus anys de servei al funcionariat de l'ensenyament, una de les incursions en l'humor que va prodigar en la seva xerrada, de vegades irònics i afuats dards dirigits  a institucions com el mateix ensenyament o els mitjans de comunicació públics, però d'altres camins comentaris costumistes deliciosos, entre els quals les magnífiques imitacions de personatges que van de Salvador Espriu a Maria de la Pau Janer, o les recreacions de la parla popular local, que l'autor coneix bé a causa dels seus antecedents familiars arrelats  al Baix Camp.

Reprenent el camí de l'escriptura professional, Llavina va concloure que avui és possible viure d'escriure al nostre país, pero amb la doble condició de: a) tenir molt clar que es tria com a professió i b) consagrar-li la vida sencera. Realment, la seva xerrada va insistir més en aquest punt, en el viure d’escriure, és a dir, de l’ofici de l’escriptor. Ho va fer des d’un plantejament molt personal, basat en la seva pròpia experiència. La d’algú que ha renunciat dues vegades a una feina estable de funcionari, i que avui és un professional que viu del fet d’escriure (amb precarietats i estretors econòmiques, segons va  apuntar). 

Joan Vinyoli

Jordi Llavina és el comissari de l'Any Vinyoli, que ara hem iniciat. Va anunciar que vindria més endavant a parlar del gran poeta barceloní, però va incidir ja en algunes de les parts de la seva obra, que juntament amb referències a autors com George Steiner, Stefan Zweig o el nostre Salvat-Papasseit, van perfilar un recorregut sobre la relació íntima entre vida i escriptura. Una relació indestriable per qui ha estat atrapat per l'epifania reveladora de la literatura.

Entre els vincles que l'uneixen a la capital del Baix Camp, Llavina va citar, juntament amb aspectes com l'afició a les pastisseries tradicionals que encara es mantenen -ai! cada any que passa ens queden menys...-, la seva qualitat de punt de trobada per al reduït nucli de vinyolians, experts en la vida i obra del poeta, que  retroben en Reus la seva qualitat de intersecció de camins: Xavier Macià, de Lleida, el meu amic Pep Solà, de Santa Coloma de Farners però reusenc per afinitat matrimonial, i ell mateix.

Segur que l'any Vinyoli no serà tan multitudinari ni aclaparador com l'any Espriu. Tal vegada això ja li aniria bé al gran poeta, que mai va viure sota els focus de la fama i la celebritat. De tota manera, només amb la contribució dels citats vinyolians, ja comptem amb la garantia que aquest  any no serà gens balder i que reviurem com escau l'obra d'un dels nostres grans poetes. I tant de bo ajudi que així es vegi reconegut de manera indiscutible. 


9/1/14

BILL EVANS I LES NOVES CONCEPCIONS DEL JAZZ

Aquest Nadal ja passat he rebut un regal inesperat que m'ha transportat molts anys enrere, a l'època dels vinils i del jazz que té origen als anys cinquanta, la música que, per molt que pugui oblidar-la durant un temps i vagaregi per molts altres i diversos estils, sempre acaba sent la que, en tornar-hi, em convenç més que no n'hi ha cap altra de millor per al meu esperit.

Es tracta d'un disc de Bill Evans, el gran Bill Evans. I no qualsevol disc: el primer que va editar, el 1956, de títol "New Jazz Conceptions". I no en qualsevol format: en un vinil majestuós, amb la coberta reproducció de l'original. Com diu un full insert dins la tapa, presentant un  sumptuós Jazz Catalogue, vinyls are back, el vinil ha tornat. Afortunadament, acabo de reestructurar un espai a casa on he recuperat un vell equip, en el qual el disc ha sonat com realment es mereix una joia d'aquesta dimensió. Una joia que m'ha fet arribar un amic invisible, que en definitiva va resultar molt visible i que és evident que coneix bé els meus gustos.

Evans va enregistrar aquest disc no precisament en una edat primerenca. Ja tenia 27 anys, i com explica Orrin Keepnews, un dels editors, en les notes originals del disc, més aviat van haver de convèncer-lo a ell que es decidís a enregistrar que no a l'inrevés, com sol ser la norma, en paraules del mateix editor. Keepnews encapçalava així el seu comentari (tradueixo aproximadament):  Els seguidors de l'actual onada de jazz no necessiten que se'ls digui que un important nombre d'àlbums d'avui dia s'estan dedicant a nous talents. En general (encara que hi ha casos de joves músics que sembla que han estat llançats sota els focus massa aviat), la majoria d'aquests debuts semblen  legítims signes d'un període d'alta producció dins el jazz. Tanmateix, aquest èmfasi en la presentació de nouvinguts té la seva contrapartida: d'una banda, resulta ja un tòpic assenyalar que cada un d'ells obre un nou camí, però paradoxalment és també recurrent suggerir que l'intèrpret ha de ser jutjat amb indulgència -almenys sobre la base del que ofereix ara mateix en relació al que probablement pot produir més endavant-.

Keepnews s'apressa a afegir que Evans no estava en cap cas entre els casos de novells que requerissin un tracte de favor. En aquell moment, recordem que a meitat dels cinquanta, quan el bebop ja havia acomplert la revolució essencial en el jazz de la mà de monstres com Charly Parker o Dizzy Gillespie, i havia patit la sacsejada que els Miles Davis, John Coltrane i Thelonius Monk, aprenents dels anteriors, van impulsar fins a trencar amb alguns dels conceptes del bebop i crear dues línies que en aquells moments van resultar dominants i antagòniques: el hard bop i el cool. Mentre el primer accentuava la complexitat harmònica del bebop i afavoria un fraseig més nerviós, dominat per stacattos, el cool es desenganxava de les arrels africanes i rebia influències harmòniques i melòdiques de la música europea, apostant més pel fraseig en legato.

A Evans se'l sol adscriure en les ressenyes biogràfiques al corrent cool. Havia cursat estudis a escoles de música de Nova York, entre les que destaca la de Lee Konitz i Lennie Tristano, dos dels grans impulsors d'aquell estil. Però el cert és que també va estudiar amb un dels grans representants del hard, Horace Silver, i havia begut també en les arrels directes del bebop, estudiant figures com el mateix Parker, o pianistes com Bud Powell o Nat Cole. També és cert que poc després d'aquest debut discogràfic que comento va enrolar-se amb el sextet de Miles Davis, el gran representant del cool, però, tot i que hi duraria poc, va contribuir en gran mesura a la nova revolució gestada des de les formacions del genial trompetista d'Illinois, la del jazz modal, amb l'enregistrament de l'àlbum "Kind of Blue".

Bil Evans deia en una entrevista de 1981 que es reprodueix dins d'un dels seus discos últims, l'excels "Concert in Paris": Crec en les coses que s'han de desenvolupar amb treball dur. Sempre m'ha agradat la gent que s'ha desenvolupat llargament i durament, especialment mitjançant la introspecció i molta dedicació. Penso que arriben sovint a alguna cosa molt més profunda i bella que la gent que sembla tenir aquesta habilitat i fluïdesa des del principi. Un exemple d'artista d'arribada més retardada és Miles Davis, segons indica ell més endavant. Pots escoltar com de conscient era en els seus solos i com el seu coneixement era producte de l'atenció, deia en referència a Davis.

Podríem usar les mateixes paraules en relació a ell mateix. Sentint aquest espectacular disc, ja amb el format trio que ell ajudaria a assentar en la forma moderna que avui coneixem -i amb Paul Motian ja a la bateria-, però amb breus temes de piano solo (destacant un primer enregistrament de la seva gran composició "Waltz for Debby"), podem adonar-nos de la progressió musical que ja duia. Però si acte seguit agafem els Concerts de París gravats el novembre de 1979, és a dir pocs mesos abans de la seva mort prematura, veurem com s'havia introduït en noves sendes. En paraules de Burt Korall, en les notes que acompanyen l'edició en CD que tinc, estava esdevenint més extrovertit, l'execució havia guanyat convicció. El swing era prou innegable, sempre ho havia estat, però ara t'aferrava per les emocions i et sotragava i afectava.

Enteneu-me, no estic menyspreant el debut discogràfic que com un tresor m'ha arribat. Simplement, enfront dels fanàtics de la novetat que tan sovint ha senyorejat el mercat musical -i molt més si pensem en el que ha plogut des de l'època del savi avís d'Orrin Keepnews-, estic posant l'accent en el valor que té no ja l'experiència per si sola, sinó l'aprenentatge, la pràctica dedicada i dura, com deia Evans.

Hi ha un moment en què tot aquest aprenentatge interioritzat genera, paradoxalment, un alliberament de la tècnica. Novament Bill Evans en una entrevista amb Len Lyons: Estic intentant dir coses fortes, idees fortes. Parlo com si es tractés d'una consideració tècnica, però quan toco estic pensant en ser dins del fluir de la música, permetent-la que es desenvolupi sobre un període de temps.

Probablement no hi ha millor manera de dir-ho, excepte la que va fer servir usualment Bill Evans: simplement asseient-se davant el piano i deixant que la música fluís.