EN MARXA LES #JAMS POÈTIQUES

Anit un grapat de bojos per la poesia vam començar a posar en marxa un projecte que em fa particular il·lusió: el manteniment d'unes trobades estables per recitar poesia en grup, de manera espontània, sense gaires guions ni compromisos. Només un, de compromís, de fet: manifestar i compartir l'amor per la poesia.

En l'àmbit acollidor i íntim del Teïna (gràcies, Sara i Zaida, per permetre-ho), ens vam trobar prop d'una dotzena de compromesos en aquesta primera crida: Carme Andrade, Pep Solà, Caterina Colom, Fina Veciana, Fina Masdéu, Ramon Salvat, Carme Masip, Rubén Giménez, Aleida López, Elena Giménez i un servidor. Altres van excusar-se, per viatges, per altres compromisos... La nit, freda i ventosa, no acompanyava, però el soterrani del local de la plaça de la Farinera va resultar un recer idoni contra l'hostilitat exterior.

El recital conjunt, en el qual cada partícip va aportar un poema o algun més que considerés especialment significatiu dins el seu gust poètic, va constar dels següents poemes:

-De Max Besora, poema sense títol del seu poemari "L'espectre electromagnètic" (per Rubén)

-D'Ibn Khafaja, en traducció de Josep Piera i Josep R. Gregori, "El temps passa de pressa", del llibre "Jardí ebri" (per Ramon)

-"Lament per Caïm", poema propi (per Eduard). Recull una notícia apareguda a la premsa, després d'un bombardeig de l'exèrcit israelià a la franja de Gaza:

Ahir dia 27 de desembre de 2008, el govern d'Israel va bombardejar la franja de Gaza i va causar prop de 200 víctimes mortals. El passat 28 d'abril, l'atac de l'artilleria israeliana a Beit Hanun, al nord de Gaza, va causar la mort de quatre nens de la mateixa família: Rudina, de 5 anys, Saleh (4), Hana (3) i Misab (15 mesos), i de sa mare, Mijasar. El pare, un refugiat de 70 anys  anomenat Ahmed Abu Mateg,  que tenia onze fills, havia sortit a comprar.


LAMENT PER  CAÏM

Abu, Abu,  què t'ha fet el teu germà?
Tens setanta anys, Ahmed Abu,
setanta anys són prou per tenir molts néts,
però tens onze fills, tenies onze fills,
ell ha mort quatre dels teus menuts,
quatre dels sis que s'estaven
a la teva caseta, a Beit Hanun.
Al pati, esmorzaven, sis d'ells,
ara ja només en queden dos.

Jo havia sortit a comprar, era a la botiga,
i he sentit esclatar les bombes tan a prop.
He tornat, he corregut, he vist la carn
dels nens barrejada amb ferros retorçats.
Mijasar, la meva dona, ha mort,
però no sé quins dels meus fills encara hi són.

Mijasar ha mort, Abu, i Rudina, de cinc anys,
i Hana, de tres, i Saleh, de quatre,
i Musab, el petit de quinze mesos.

He trobat una sabatilla, era de Saleh,
o de Hana, potser, sobre un toll de sang,
la sang de Mijasar, o de Rudina,
o de Hana, o de Saleh, o la
tan clara sang petita del pobret Musab.

Ahmed Abu, el teu germà ha matat
la teva segona dona i quatre dels teus fills.
Diu que investigarà per què les bombes
van caure, van caure allí a la teva casa
a Beit Hanun.

-De Iolanda Pàmies, diversos poemes del llibre conjunt amb la pintora Fina Veciana, "L'illa de la flor" (per Fina V.)

-M. Mercè Marçal, el poema "Seda i ònix..." de "La germana, l'estrangera" (per Fina M.)

-De Patricia Heras, "Todo lo aprendido es erróneo", del blog de l'autora tristament famosa aquests dies gràcies a l'exemplar documental de denúncia "Ciutat morta" (per mi mateix)

-De Joan Maragall, "Paternal" del recull "Poesies" (per Aleida)

-De Josep Carner, "Les prunes d'or" (per Carme M.)

-D'Anna Akhmàtova, un dels poemes inclosos al recull de traduccions fetes per M. Mercè Marçal i Mònika Zgustova de poemes seus i de Marina Tsvetàieva (per Carme A.)

-De Joan Vinyoli, "Versos molls" (per Pep i Caterina)

Els poemes van escandir-se entre una distesa tertúlia en què hi va caber tot, des dels comentaris de l'actualitat a què obeïen els poemes que vaig aportar (els atemptats de París, el cas 4F en què es va veure involucrada Patricia Heras) a la vella disputa entre modernistes i noucentistes que van introduir les seleccions de l'Aleida i la Carme Masip.

Una coda final va venir amb la lectura d'un poema de la reusenca Victòria Rodrigo, "Paraules a la pell", i d'un altre de Rober Graves (traduït per la seva filla Lucia Graves), "El país secret", que va introduir un debat sobre el feminisme que també connectava amb el cas Patricia Heras i la figura de Maria Mercè Marçal.

Precisament serà la poeta del Pla d'Urgell la protagonista de la primera jam temàtica que ens proposem iniciar el mes vinent, ja en el format que creiem que serà definitiu, dijous al vespre. Probablement, el dia 19 de febrer, passat Carnaval, a les 20h, al mateix soterrani del Teïna.

Ja donarem més notícies des d'aquest mateix blog.


Fotografies d'Elena Giménez

UN VINYOLI A CADA CANTONADA, SIUSPLAU!

La jam de dissabte a Tarragona, dins el cicle de la Crida a homenatjar Vinyoli des dels bars, va tenir lloc a la cafeteria La Cantonada, del carrer Fortuny. Que estigui situada al carrer que pren el nom de l'insigne pintor reusenc ja era un auguri que havia de servir de punt de trobada entre reusencs i tarragonins -en altres coses tan enfrontats-.

Bromes a part, La Cantonada és un espai de gran magnificència, d'una amplitud i noblesa de cafè antic dels que ja no queden, i l'actual direcció del Sergi li ha donat, a més, una empenta cultural que cal remarcar i agrair. Fa un bon grapat d'anys, quan treballava a la vora,va ser lloc freqüent d'esmorzars per a mi. Em sabia greu veure'l una mica abandonat i em satisfà moltíssim veure'l en plena ebullició actualment.

Pep Solà en plena acció magistral

Va ser un marc idoni per a aquesta jam, on van arribar-se els dos grans promotors d'aquesta crida, el Pep Solà i la Mònica de Dalmau. La coordinació i impuls van córrer a càrrec de Rubén Giménez, del qual ja havia parlat en aquest blog, i que no conec per cap intersecció passatgera, ja que és nebot meu. A través d'ell van apropar-se gent molt activa en els cenacles poètics tarragonins, dins l'Ateneu Llibertari Alomà.

Rubén i els seus col·legues en acció poètica

Xavi Saladrigues, Mariona Pico, Caterina Colom i un servidor, entre d'altres,vam aportar la quota reusenca amb la Mònica. Va incloure fins i tot una atrevidíssima improvisació poètica per part nostra. Espero que els assistents ens ho hagin perdonat.

La Mònica interpretant amb passió

El Xavi i el seu recitat ple de convicció

La Mariona enlluernant el públic

Un moment de l'agosarada improvisació
(Fotografia: Teresa Adserà)

Va ser una jam especial, com ho han estat totes aquelles en què he participat i com ho han estat totes en general, segons m'han explicat els amics que han acudit a les que s'han fet a Barcelona, Santa Coloma i altres indrets. I aquesta sens dubte és bona part de la gràcia i atractiu d'aquesta Crida que ha intentat revifar la flama de la poesia vinyoliana en un dels llocs on ell va saber trobar acollida per al seu art vital i apassionat, la geografia urbana que tracen els bars, cafeteries i establiments similars que fa sovint de les ciutats uns espais més hospitalaris per a viatgers i autòctons.

I encara queden altres cites, per als qui us hi volgueu enganxar. Consulteu programacions aquí i aquí.

VINYOLI AL QUIN CACAU! DE CAMBRILS

Fotografia: Elena Giménez

Aquest proper diumenge es compliran els trenta anys de la mort de Joan Vinyoli. Amb una programació extensa i intensa que s'escampa arreu de Catalunya, el nostre país ret homenatge a un dels seus més grans poetes, el que tot i dubtar permanentment de la vàlua de la seva pròpia poesia no va consentir mai a amidar-la més que amb els més grans de tots els temps, com el seu adorat Shakespeare. D'aquesta manera enfilarem ja la recta final de l'Any Vinyoli, l'any del seu centenari, que gràcies a la infatigable tasca de gents com Jordi Llavina -comissari de l'Any Vinyoli-, Pep Solà -el seu biògraf-, o Xavier Macià -un dels màxims estudiosos de la seva poesia-, ha servit per apropar l'obra del poeta barceloní al lloc que es mereix.

Vinyoli és un poeta vitalista.  De ben segur, el que desitjaria és que la seva poesia fluís entre la vida de la gent: en les escoles, universitats, ateneus, i els bars. Els bars on tanta vida va fer ell mateix i on es va veure rescatat tants cops de la rutina quotidiana que tant l'aclaparava.

La Crida a homenatjar Vinyoli als bars, una iniciativa que parteix del nucli de vinyolians i que han coordinat Pep Solà i la reusenca Mònica de Dalmau, vol contribuir a fer ressonar, doncs, la seva poesia al lloc d'on tants cops va néixer i va almenys començar a prendre forma en la ment del seu autor. També pretén demostrar la seva plena vigència, donar nova acta de fe de la seva capacitat de commoure, remoure i somoure consciències i fer participar de la seva insubornable i adelerada exploració vital.

Ahir vam fer una nova edició a les nostres comarques, a la cafeteria Quin Cacau! de Cambrils. A més d'una bona excusa per trobar-nos, compartir el bon ambient d'aquest indret tan acollidor de la vila de la Costa Daurada -allunyada del seu més conegut i populós nucli portuari-, va servir per apuntalar una comunitat vinyoliana que afortunadament sembla que es pot consolidar al nostre territori, gràcies en bona part a la llavor plantada per un ganxet per afinitat com el nostre amic Pep Solà.

Fotografia: Elena Giménez

La propera cita, al cafè La Cantonada de Tarragona, dissabte vinent. No us la perdeu!

CAP DE SETMANA AMB VINYOLI

Foto: Elena Giménez

Aquest passat cap de setmana, Reus bullia d'activitats, comercials i culturals. Renuncio a fer-ne un inventari, però volia destacar que entre un grapat de cites temptadores, van treure el cap un parell d'actes en homenatge a Joan Vinyoli. Les dues amb el meu gran amic Pep Solà com a protagonista.

La primera va ser divendres, una xerrada amb lectura de poemes  organitzada pel Centre d'Amics de Reus. Després d'una breu introducció a la vida del gran poeta barceloní a càrrec del Pep, biògraf seu i un dels grans coneixedors també de la seva poesia, el grup de declamació del mateix Centre va oferir un recital d'una selecció de poemes ordenats temàticament, amb els enriquidors comentaris del Pep per emmarcar els diversos temes de la poesia vinyoliana (el mestratge poètic de Rilke i Nietzsche, la condició de l'home condemnat a ser poeta, la creació poètica, l'ascensió espiritual, l'amor, la mort, i la culminació de la seva obra amb aquest gran monument que és l'Elegia a Vallvidrera).

Dissabte a la nit li va tocar el torn a una activitat que sota l'impuls del mateix Pep, amb la col·laboració de Mònica de Dalmau, reusenca resident a Barcelona, està recorrent al llarg d'aquest mes de novembre diversos punts de la geografia catalana. Concretament, diversos bars. La idea, ara que som al mes en què, fa trenta anys, Vinyoli ens deixà, és celebrar la seva poesia en aquest ambient que va ser tan afí a la seva vida, especialment a l'edat més madura, i alhora tan brillantment celebrat en la seva obra. Es tracta d'unes jams poètiques, lectures dels poemes que crida tothom, més  o menys amant de la poesia, més o menys coneixedor de la seva poesia, a sumar-s'hi.

Foto: Pep Solà

A Reus, el marc triat va ser el bar Teïna, al seu atractiu i reduït soterrani, que va proporcionar un ambient molt íntim. Malgrat tractar-se d'una aposta per la improvisació, un petit nucli organitzador abanderat per Xavi Saladrigues i Mariona Pico va garantir una estructura mínima (incloent acompanyaments musicals) sobre la qual va resultar molt còmode afegir-se. En paraules del Pep, no serà fácil superar el caliu que es va crear i l'atmosfera lírica i vinyoliana que vam compartir.






Per saber-ne més, podeu visitar el facebook de la Crida a homenatjar Vinyoli des dels bars, i l'agenda del web del Centenari Vinyoli.

Tenim en preparació dues noves jams per aquestes comarques, l'una a Cambrils i l'altra a Tarragona. En parlarem.

EL PA DE VIDA DE LA POESIA, AMB VINYOLI

Coincidint amb el Dia Mundial de la Poesia, el col·lectiu En veu alta va dedicar una de les seves habituals lectures dramatitzades  dins el Centre de Lectura de Reus a Joan Vinyoli. L'encarregat de la presentació va ser Jordi Llavina, comissari de l'Any Vinyoli que celebrem en el 100è aniversari del seu naixement i 30è de la seva mort.

Llavina està molt vinculat al Baix Camp, per filiació materna, i a la institució reusenca per una llarga tradició de col·laboracions. També lligat a la ciutat és un altre dels grans vinyolians del país, el biògraf Pep Solà, en aquest cas per afinitat familiar, per haver-hi residit un grapat d'anys i perquè compta entre nosaltres amb molts amics. No ens falten excuses, doncs, per dur la memòria del gran poeta barceloní a casa nostra, i no hi ha dubte que fer-ho directament escenificant la seva poesia és de les millors maneres.


La introducció de Llavina va ser tan amena i divertida com són sempre les seves presentacions. Com ja havia fet recentment en la seva  conferència sobre la seva vida d'escriptor, va començar per situar l'inici de la seva pròpia vocació literària en una mena d'il·luminació rebuda a edat ben precoç per la lectura d'un poema de Vinyoli.

Bàsicament autodidacta, bandejat consegüentment per una bona part de la crítica acadèmica i oficial -tot i que admirat públicament per Carles Riba i Salvador Espriu-, Vinyoli és, en canvi, una referència ineludible per a una gran part de les generacions de nous poetes catalans que sorgeixen després dels anys seixanta, com el mateix Llavina. La seva obra sol dividir-se en una de tendència metafísica o mística, que es trobaria exemplificada en llibres com "El callat" (1956), i una realista, materialista i sensual, que podria encarnarun llibre com "Realitats" (1963).

Llavina va manifestar no estar en absolut d'acord amb aquesta divisió, i malgrat citar exemples de les dues línies, va defensar que sempre l'una pot integrar l'altre, com va mostrar en poemes com "Dies al camp", un d'aquests que ell recita de memòria, i que és una profunda reflexió sobre vida, evolució, i en conseqüència la mort, des de la més directa i terrenal descripció de la realitat:

Amb ulls de fred i plens de vent contemplo la gebrada a l’hort
i la metàl·lica teranyina
clavada als muntants de fusta
el galliner que guarda
l’escapadís aviram.
I sento la fetor
grisa, coent, de gallinassa
tova, calenta, que asfixia.
Més tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines
estarrufades, que fugen.
Jo gusto la quallada
negror dels fems rics de solatge, festa
de la gran boca de la terra
que els menjarà fumejants.
Les eines del treball dormissen a l’entrada
de la masia en ombra, cada dia més
arraconades pel triomf vermell
de les grans màquines ferrisses
que sobre els camps naveguen.
Magall, aixada, càvec,
diuen pel mànec la indefensió
de no poder servir sense la mà d’un home,
però proclamen tostemps,
dessota l’òxid del tall,
l’antiga força de la mà de l’home.


Acte seguit, Jordi Francesch, Dolors Esquerda i Montserrat Auqué, sota la direcció de Dolors Juanpere, van llegir amb rigor i àgil ritme un bon grapat de poemes, una mostra ben representativa que, com va dir Jordi Llavina, ens permet als assidus lectors de Vinyoli una revisió dels seus textos sempre fecunds, sempre propicis a una nova descoberta, a una nova il·luminació. Una mostra l'havia proporcionat ell mateix, quan es va referir a l'últim poema publicat per Vinyoli, "Testament", del qual parla en un article recent a El Punt/Avui en els mateixos termes en què ho va fer al Centre de Lectura: He llegit moltes vegades els poemes d'un i altre llibre ( Domini màgic i Passeig d'aniversari), però no ha estat fins fa poc que m'he fet conscient de l'autèntica significança de l'últim poema del darrer, del seu valor testamentari. No és gens casual que aquest poema –que tanca la suite “Elegia de Vallvidrera”– citi el conegut vers-divisa de Hölderlin sobre la perdurabilitat d'allò que funden els poetes. I no ho és, justament, pel valor que té com a formalització de les últimes paraules (gairebé de les últimes voluntats) de Vinyoli com a poeta.

Aquest és el poema que acaba amb el famós vers i tot el blat es torna pa de vida. Metàfora d'arrels evangèliques que a Llavina li va servir per fer una proposta que trobo que tots hauríem de subscriure: en aquests temps on ja no anem a comprar el pa proveïts d'una bossa de roba o coixinera, com feien els nostres mares, el paper amb què ens emboliquen la barra de pa a la fleca hauria de dur, com a lema i insígnia, la reproducció d'aquest vers pletòric, al·legòric i fundador dela perdurabilitat de la poesia.

Per als que no coneguessin o no conegueu Vinyoli, també Llavina va tenir les seves últimes paraules, quan va exalçar l'oportunitat d'entrar en el món vinyolià, una ocasió que com ell mateix va dir, parafrasejant Borges en relació a Wells, cal envejar als qui encara la tenen, per les hores de plaer que els ha de reportar la seva lectura.


Com a pròleg, l'acte va comptar amb la lectura del poema triat per la Institució de les Lletres Catalanes i la Federació Catalana de la UNESCO per commemorar el Dia Mundial de la Poesia. Es tracta d'un poema de la poeta  tarragonina Montserrat Abelló, quasi centenària i curiosament vinculada també a Joan Vinyoli pels llaços afectius que van unir el gran poeta amb la seva germana, Isabel.

El poema diu així:

Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d’un altre
la que reflecteix una vida
dins d’una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi
tan precís que
s’allarga en el contingut
de cada paraula clara.

Com ho és la poesia.

I aquesta és la lectura de la pròpia poeta:

L'OFICI D'ESCRIURE DE JORDI LLAVINA

reusdirecte.cat

Vaig assistir dilluns passat a la conferència de Jordi Llavina al Centre de Lectura de Reus. Coneixia aquest escriptor, crític, periodista, etc,  a través de presentacions que havia fet al mateix espai de referència, i per la seva col·laboració en alguns programes de ràdio. Però a més el títol de la seva conferència no podia ser més atractiu per a mi, mantenidor d’aquest bloc que es postula contra l’art professional: “Viure d’escriure (i escriure del viure)”.

La seva xerrada va començar amb una recomanació de lectura (el tractat "La utilitat de l'inútil" de Nuccio Ordine) que ens condueix a un dels elements clau de la definició mateixa de l'art, i és la seva manca d'objecte material directe, la seva aposta per allò que no recerca un fi utilitarista, per molt que el sistema mercantil després el transformi en valor d'intercanvi o que hi hagi qui legítimament vulgui extreure d'ell el seu modus vivendi.

Llavina va justificar la dedicació professional a l’escriptura per la passió que desperta en el seu practicant, però va començar per situar com a detonant del seu exercici l'experiència prèvia de lector.  Ho va fer partint d’una il·luminació o epifania de la seva infantesa, la troballa en una llibreria propera a la seva escola, a Sant Sadurní d'Anoia, d’un llibre de poemes de Joan Vinyoli. Mentre els seus companys es distreien fullejant còmics o les revistes eròtiques que proliferaven en aquella època –poc després d’acabada la dictadura-, ell va ser abduït per la lectura de "Domini màgic", concretament de "Joc", poema que va recitar-nos de memòria:

M’he tornat una bola de billar
de vori que rodola empesa sempre
pel tac sinistre i dolorosament,
topant contra les bandes del rectangle,
és repel·lida amb seca violència,
sense parar.
                  No puc ja més, retira’m
del feltre verd, jugador empedreït, 
deixam sentir com van caient les hores,
com cessen el soroll i el moviment,
com, inactiu, el vori es fa de cera,
que fondrà, al capdavall, la mà del foc. 

Aquest mateix poema va servir-li a Llavina per explicar una molt divertida anècdota sobre els seus anys de servei al funcionariat de l'ensenyament, una de les incursions en l'humor que va prodigar en la seva xerrada, de vegades irònics i afuats dards dirigits  a institucions com el mateix ensenyament o els mitjans de comunicació públics, però d'altres camins comentaris costumistes deliciosos, entre els quals les magnífiques imitacions de personatges que van de Salvador Espriu a Maria de la Pau Janer, o les recreacions de la parla popular local, que l'autor coneix bé a causa dels seus antecedents familiars arrelats  al Baix Camp.

Reprenent el camí de l'escriptura professional, Llavina va concloure que avui és possible viure d'escriure al nostre país, pero amb la doble condició de: a) tenir molt clar que es tria com a professió i b) consagrar-li la vida sencera. Realment, la seva xerrada va insistir més en aquest punt, en el viure d’escriure, és a dir, de l’ofici de l’escriptor. Ho va fer des d’un plantejament molt personal, basat en la seva pròpia experiència. La d’algú que ha renunciat dues vegades a una feina estable de funcionari, i que avui és un professional que viu del fet d’escriure (amb precarietats i estretors econòmiques, segons va  apuntar). 

Joan Vinyoli

Jordi Llavina és el comissari de l'Any Vinyoli, que ara hem iniciat. Va anunciar que vindria més endavant a parlar del gran poeta barceloní, però va incidir ja en algunes de les parts de la seva obra, que juntament amb referències a autors com George Steiner, Stefan Zweig o el nostre Salvat-Papasseit, van perfilar un recorregut sobre la relació íntima entre vida i escriptura. Una relació indestriable per qui ha estat atrapat per l'epifania reveladora de la literatura.

Entre els vincles que l'uneixen a la capital del Baix Camp, Llavina va citar, juntament amb aspectes com l'afició a les pastisseries tradicionals que encara es mantenen -ai! cada any que passa ens queden menys...-, la seva qualitat de punt de trobada per al reduït nucli de vinyolians, experts en la vida i obra del poeta, que  retroben en Reus la seva qualitat de intersecció de camins: Xavier Macià, de Lleida, el meu amic Pep Solà, de Santa Coloma de Farners però reusenc per afinitat matrimonial, i ell mateix.

Segur que l'any Vinyoli no serà tan multitudinari ni aclaparador com l'any Espriu. Tal vegada això ja li aniria bé al gran poeta, que mai va viure sota els focus de la fama i la celebritat. De tota manera, només amb la contribució dels citats vinyolians, ja comptem amb la garantia que aquest  any no serà gens balder i que reviurem com escau l'obra d'un dels nostres grans poetes. I tant de bo ajudi que així es vegi reconegut de manera indiscutible. 

BASTINT SOMNIS

El nostre amic Pep Solà va presentar ahir a Reus el seu llibre "La bastida dels somnis", la biografia de Joan Vinyoli editada per CCG Edicions. Com ell mateix va explicar, l'obra obeeix a l'encàrrec que li va fer la Fundació Valvi de Girona, que li va permetre mitjançant una beca preparar amb profunditat aquest treball que, sens dubte, ve a facilitar molt el coneixement de la vida i l'obra d'un dels grans genis de la nostra poesia, que no comptava encara amb cap biografia completa.

La presentació va anar a càrrec de Josep Murgades i va comptar amb una lectura de poemes de Vinyoli a càrrec de Dolors Juanpere, dins el cicle de lectures En veu alta que programa habitualment la Biblioteca del Centre de Lectura, en el seu propi espai. Un espai de luxe, sens dubte, que convida a un especial recolliment i concentració, envoltats dels nobles mobiliaris carregats de llibres sedimentats al llarg de la vida de la institució que l'any passat celebrava el seu 150è aniversari.

La introducció de Murgades, amena, no exempta de polemitzacions, va incidir en un aspecte que aquí ja ens havia ocupat: quin sentit i quina justificació pot tenir indagar en la vida dels artistes, desentranyar la seva intimitat, exposar-la al públic i, en definitiva, esventar en molts casos veritables secrets de la seva vida personal. Equidistant entre un formalisme que Murgades creu superat i, òbviament, la morbositat, Murgades advocava -lògicament, ja que estava presentant una biografia- pels treballs que ajudin a donar coneixement i major capacitat interpretativa a l'obra de l'autor. En la literatura, tot s'hi val, va dir. Cosa que hem de llegir: sempre que ajudi a la millor apreciació de la literatura.


Estàvem segurs que Pep Solà no podia contravenir aquesta idea en la realització del seu llibre. Com deia ahir mateix Sam Abrams a les pàgines de cultura de l'Avui, ell arriba a aquesta tasca, no en qualitat d'erudit o professional de la biografia, sinó d'entusiasta i profund admirador i coneixedor de l'obra de Joan Vinyoli. Com el mateix Pep va explicar, ell ha estat un impulsor de l'admirable itinerari poètic que es pot visitar a Santa Coloma de Farners -vegeu el web-, i del Simposi Internacional Joan Vinyoli a la mateixa ciutat el 2004. En Pep és colomenc i aquest vincle amb el poble on Vinyoli va passar diversos estius de la seva jovenesa, explica en bona part l'origen de la seducció d'en Pep pel poeta barceloní. Però és la pròpia obra la que explica el seu entusiasme.

Un entusiasme que ha sabut ponderar i aconduir per oferir aquesta biografia -en un mot de Murgades- reposada. No altra cosa podíem esperar del seu tarannà, meticulós, serè i reflexiu, que ha permès el miracle d'incidir en la vida de l'home per il·luminar la seva obra genial sense trair la seva memòria.

Podem dir amb tota justícia que el llibre del Pep Solà és una pota més per sostenir en el temps la bastida dels somnis de Joan Vinyoli, un poeta ja clàssic que, per citar el Pep, va tenir una vida en combustió constant i va deixar, doncs, una alta flama darrera seu.

SALINGER I LA FAMA

En un altre article d'aquest bloc (Art i bugaderia) especulàvem ja sobre les interferències amb l'art d'aquesta mena d'encomanadissa malaltia dels temps moderns (o postmoderns?) de ficar el nas en la vida dels famosos. Sí, potser no és tan modern. Ja podem remetre'ns, almenys, al gran Henry James i "Els papers d'Aspern" per trobar un perfil exacte i meridianament clar de la intromissió de la xafarderia en l'art. I el seu joc d'espills: la intromissió de l'art en la xafarderia. Precisament aquests dies es commemoren els 50 anys de "La dolce vita", l'emblemàtica pel·lícula de Federico Fellini que és una mena d'acta fundacional del món dels paparazzi (fundacional en el mateix terme, segons que sembla).

Potser el que hi ha de nou en aquesta desventurada primera dècada de tercer mil·lenni sigui que, més que perseguir la institucionalitat xafardera els famosos, pròpiament els crea, llançant a l'arena del circ els que no presenten més mèrit que vendre's totes les seves intimitats -reals o imaginàries-.

No era el cas de J.D. Salinger, evidentment. El genial escriptor nord-americà, traspassat el passat dia 27 a l'edat de 91 anys, era famós precisament, en la paradoxal major mesura, per haver repudiat la fama. L'universalment aclamat autor d'"El guardià al camp de sègol" no va ser únicament un autor ocult,que va preferir mantenir la seva imatge al marge de la llum dels focus, com han fet altres escriptors o artistes que han anat publicant la seva obra emparant-se en un anonimat de major o menor grau. Entre els nostres contemporanis, per exemple, el compatriota de Salinger, Thomas Pynchon, entre els més cèlebres, o entre nosaltres el cas singular de Miquel Bauçà.
No, Salinger, encara que va intentar continuar publicat des de l'estratosfèric èxit de la seva emblemàtica novel·la de 1951, va acabar renunciant també a això -no a escriure, segons va deixar entreveure en una de les seves rares declaracions públiques-.

Es pot especular molt sobre els seus motius, i podem saber algunes de les raons a través de les acerades i sovint morboses revelacions sobre la seva vida privada que han anat esmunyit-se en vida d'ell. Però el que és segur és que un cop mort les revelacions sobre la seva vida, certes, incertes o inventades, constituiran una allau.

Sense anar més lluny, ja en la eva edició del diumenge passat, El País duia una nota sobre una història extreta de una biografia de Salinger ja publicada, escrita per Kenneth Swalenski, de la qual The Times publicava uns extractes. Segons aquesta nota, ni més i menys que Charlie Chaplin hauria robar a Salinger una nòvia, la filla del famós Eugene O'Neill que després seria la seva dona, Oona.

A la mateixa pàgina d'aquest diari seriós, El País volem dir, que sempre reserva almenys una pàgina a aquests articles que abans es deien ecos de societat, i que allí es publiquen sota el títol de Gente, Salinger, Chaplin i O'Neill van del bracet amb una notícia sobre l'escàndol que sacseja la societat anglesa, i que té com a protagonista al capità de la seva selecció de futbol, John Terry, per haver tingut una aventura amb la nòvia d'un company d'equip, i amb una fosca i tèrbola història sobre la mort d'una actriu nord-americana, Brittany Murphy, morta en estranyes circumstàncies i aparentment, segons denuncia el seu vidu, després d'haver estat espremuda sense escrúpols i acomiadada finalment pels estudis de cinema. Alta literatura, futbol, cinema amb reminiscències del gran Hollywood de temps més glamourosos... Tot un serial d'allò més refulgent dels nostres temps.

Què queda de vàlid en tota aquesta xafarderia, en tota aquesta bugada d'alt o baix nivell? Probablement, com avançàvem -si no recordem malament- en l'article esmentat, la pròpia voluntat en vida de l'autor. Si és ell mateix el que col·labora o consenteix en la difusió de la seva vida -al cap i a la fi, i això és inqüestionable, un element hermenèutic de gran valor per a la seva obra-, poca cosa a dir. Fins i tot, diríem, poc a dir quan l'autor es nega a sortir a la llum però alhora vol gaudir dels rèdits de la fama: vol cobrar el drets d'autor però es queixa com un tartuf dels efectes del muntatge que li aporta els drets materials. Crec que això mateix ho va entendre perfectament Salinger i per això va mantenir oculta la seva obra -si va arribar a existir-, actitud d'una coherència exemplar i irreprovable.

En la mort de l'autor, doncs, qui pot vetllar per la intimitat de la seva vida ja passada? Qui pot erigir-se en custodi, en guardià del seu camp de sègols, blats i eventualment males herbes? Evidentment, els dipositaris dels materials que va deixar, o els simples dipositaris de la memòria dels seus actes, bé han de tenir tot el dret a esventar-los, i sens dubte seran el valor de les seves obres el reclam perquè el públic hi accedeixi, fora de detalls escabrosos que puguin fer picar algunes curiositats morboses. Al cap i a la fi, amb aquest material memorístic es confegeixen les biografies que ens han d'ajudar a conèixer en profunditat un autor i la seva obra.

No em queda dubte que en aquesta perspectiva se situa una obra de propera aparició, la biografia d'un dels nostres poetes "majors", Joan Vinyoli, que ha preparat Pep Solà i de la qual el número de L'Avenç del passat gener avançava un capítol admirable i sense pèrdua.









Sanguina de Joan Vinyoli dibuixada pel pintor i escultor Esteve Monegal, a l'any 1928, a Santa Coloma de Farners