PRIMERA JAM A L'ESPAI PORTAL

La jam d'aquest dijous va comportar la novetat del lloc de trobada. Hem abandonat el Teïna en recerca d'un espai més íntim i més tranquil -amb menys soroll ambiental, vaja-, on els versos puguin circular més fàcilment, més a l'abast de tots els oients i -confesso també aquesta finalitat- de manera que faciliti que tothom se senti cridat a declamar-los.

L'espai Portal manté l'encant dels espais amb regust antic que teníem, la pàtina del temps que sembla ajudar a donar crèdit a la poesia,  certificat d'autenticitat i lligams amb tradicions que les parets que han contemplat el pas de generacions senceres semblen atresorar. Naturalment, res no seria tan fàcil i còmode sense el treball dels actuals propietaris, la Sol Navarro Tristan i l'Àlfred Pitarch, que l'han reconvertit dels seus primitius usos -no del tot aclarits, a hores d'ara- en aquest acollidor local on es pot gaudir de begudes i menjars amb sabor de la terra, i se'ls pot maridar amb mostres d'art, com en el nostre cas la poesia.

Vam començar la jam amb el recitat a càrrec de la Carme Andrade del poema triat enguany per la Institució de les Lletres Catalanes per al Dia Mundial de la Poesia -que es celebrava el passat dia 21-, un bell poema del poeta lleidatà Jaume Pont titulat "Illa escrita".

A continuació vam recitar poemes que alguns dels presents hem afegit al web de les lletres catalanes, atenent la crida dels seus gestors per homenatjar la mateixa diada. Antònia Farré va llegir poemes de Carme Andrade, del seu llibre "Els cercles obstinats" (Meteora, 2013), que trobareu a l'esmentat web, juntament amb el que va escriure expressament la Conxita Jiménez, i de què ja us havia parlat: "Et regalo una poesia". Jo vaig llegir el meu "Embruta'm de poesia", que vaig penjar també en aquest mateix blog.

Acte seguit, el Jaume Salvat ens va recitar de memòria una mostra de poesia popular, anònima, tot evocant la seva padrina Remei, que li ha transmès aquestes autèntiques joies
de tradició oral que avui correm el perill de perdre.

Fina Masdéu va homenatjar la Lena Paüls llegint un poema de "La falda buida", dins el llibre "Temps de penyora" del qual també us parlava recentment i que teniu lliure a la xarxa.

La Fina Veciana ens va regalar tres preciosos haikús japonesos de Taigi, Shiki i Bashó, que ella té il·lustrats.

Monserrat Aloy, Cantireta, va recitar "Elogi de la caiguda" i diversos poemes del seu llibre "Gàbies de vidre i pols". Ens va commoure amb les introduccions descriptives de la seva lluita vital, de les condicions dures en què la seva poesia s'arrapa a la vida amb la lucidesa, intel·ligència i fi humor amb què captiva tothom que la llegeix o -com vam tenir la sort dijous de fer- l'escolta.

Fina Alonso va recitar el poema "Plugim" de Josep Huguet, amic seu, poeta conegut per poca gent a la ciutat però molt valorat pels qui sí han tingut accés a la seva poesia.

Rubén Giménez va recitar també un poema seu, "Hem esgotat la nit".

Mirta Negro va declamar "L'alba", d'Àngela Jové, i un conte infantil de la poeta argentina Berta Finkel.

Elena Giménez i jo vam abordar la lectura del llarg, cru i impactant poema "Papa", de Sylvia Plath, en la traducció de Montserrat Abelló, que havíem esmentat en la jam dedicada a M. Mercè Marçal, en ocasió del poema que ella va incloure al seu llibre  "Desglaç" amb endreça d'aquest mateix poema, un dels més influents de la poeta nord-americana (de la qual he parlat a bastament en aquest blog, per exemple aquí o aquí). Podeu sentir-lo recitat per la mateixa Plath a la xarxa, o en la versió de Montserrat Abelló en la veu de Sílvia Bel.

Helena Martínez ens va recitar dos poemes propis, "Desenfocada" i "Remuntant el vol".

La Carme Andrade va oferir, en forma de regals a l'atzar a diversos assistents, petits meravellosos poemes de Núria Pujolàs, activa blogaire, tuitaire i molts altres aires sota el renom miramelsmots, i gran poeta, que ha editat de manera molt original talonaris on es reprodueixen aquests versos tan aptes per compartir i obsequiar.

La sessió es va prolongar amb una pluja intensa i variada de versos. Un catàleg amb ànim exhaustiu ve a ser:

-Sense títol, però amb el molt reiterat motiu "Ella tenia el meu penis a la seva boca" de Max Besora, recitat per Rubén Giménez.

-"Tinc un desfici, ai, inclement", de la Comtessa de Dia, recitat per la Fina Masdéu.

-"Professor Bonaventura Bassegoda", de Joan Margarit, en aquest cas repartir imprès per Marcel Banús per a ser llegit en silenci en homenatge a les víctimes de la recent tragèdia de l'avió enlairat de Barcelona que es va estavellar als Alps deixant 150 persones mortes. El va complementar el mateix Marcel amb la lectura d'un text de Laura Borràs.

-Un poema de l'osonenc Amadeu Lleopart Costa recitat per la Carme Andrade.Podeu trobar moltes mostres de la seva exquisida poesia al seu Facebook.

-"Arribada", poema de Christelle Enguix editat en forma de plaquette, de què us vaig parlar en ocasió de l'acte de la setmana anterior al Cafè Metropol.

-"Tot imitant Max Besora", poema propi a càrrec de Rubén G.

Vam acabar amb la lectura simultània del poema "Illa escrita" en les múltiples traduccions emparades per la Institució de els Lletres Catalanes, la nostra contribució a homenatjar aquest poema, la poesia i els diversos i rics llenguatges poètics de tot el món.

MARÇAL AL TEÏNA

La segona jam poètica d'enguany, que vam dedicar a M. Mercè Marçal (1952-1998), va aplegar al soterrani del Teïna, de Reus,  un bon grapat d'amants de la poesia de l'autora del Pla d'Urgell prematurament desapareguda. Els concurrents van superar la vintena, i molts d'ells es van animar a assumir la declamació d'alguns dels poemes que componen la seva densa, encara que malauradament curta, obra.

Els poemaris més freqüentats van ser "Bruixa de dol" i "Sal oberta". La Carme Andrade, conjuntament amb l'Antònia Ferré, la Fina Masdéu,  la Carme Masip, el Marcel Banús, la Fina Alonso, la Montserrat Aloy (Cantireta per a la blogosfera), el Biel Ferré, la Conxita Jiménez, l'Elena Giménez, la Mirta Negro, el Fito Luri, jo mateix, vam triar algun dels poemes d'aquests dos llibres que, juntament amb el primer que va publicar, "Cau de llunes", compondria un primer cicle, segons Isidor Cònsul ("Maria Mercè Marçal,la dona tranquil·la", 1998). Un cicle que vindria presidit per una tensió triangular entre el jo poètic, la lluna i l'ombra, un triangle que sempre remet a la pròpia solitud.

Del segon cicle, que segons aquest autor citat s'obriria amb "Terra de mai", i que suposa més aviat una tensió bipolar entre experiències exultants d'amor i presències funestes de mals averanys, vam poder escoltar alguns poemes, singularment de "Desglaç", en boca de Rubén Giménez, Fina Masdéu i jo mateix.

Ramon Salvat, Montser Aloy  i Biel Ferré van recórrer també a "Cau de llunes", el llibre amb què va guanyar el premi Carles Riba el 1976 i que seria el primer dels que publicaria.

Vaig aportar a més una breu lectura del seu recull de proses i assajos "Sota el signe del drac" (2004), que vaig recollir del treball de Pilar Godayol "Maria Mercè Marçal en ell mirall":

A «Llengua abolida: poesia, gènere, identitat», conferència que Maria-Mercè Marçal impartí a Berlín el 25 d’abril de 1995 sobre la seva experiència poètica (recollida el 2004 a Sota el signe del drac), la poeta iniciava la intervenció explorant la pregunta de la madrasta de la Blancaneu al seu mirall màgic: qui és la més bella? «Quan l’absolut d’aquesta bellesa —que li confereix una identitat, per cert ben fràgil— li és discutit, es torna bruixa, lletgíssima, activíssima, dolenta» (Marçal, 2004: 189). Marçal s’interessà per aquesta «donamonstre», que, quan un dia de cop i volta es mira al mirall, no es troba. El femení sempre ha de ser bell. Això l’imaginari androcèntric heretat no ho ha discutit mai; però, en el moment que esdevé l’altra cara del bell, apareix l’antinatural, el deforme, la quimera. Per Marçal, en la pregunta davant del mirall no tan sols hi ha «una recerca d’una identitat subjectiva» (és a dir, un subjecte que es qüestiona la finalitat de proveir-se d’un discurs propi), sinó que també es busca «la mirada anticipada dels altres, de l’Altre, d’aquell que té poder de judici sobre la nostra actuació» (és a dir, la identitat que prové del reconeixement dels altres) (2004: 189). «Seccionada d’aquest reconeixement, de l’amor i la tria per part d’aquest gran Ull-subjectedéu ordenador que defineix on és l’harmonia i la forma, la dona sembla atraure, com un imant, la follia i instaurar el caos i l’informe, la inversió i el desordre, en una paraula, el mal» (2004: 190). Aquesta és l’exposició abreujada de Maria-Mercè Marçal per justificar que l’escriptora, més concretament la poeta, no es pot trobar, no es pot veure, en el «mirall del bell», que sempre han fomentat els discursos dominants. El seu és una altra mena de mirall trencat en infinits bocins que reflecteix un ésser complex, híbrid i contaminat, abocat a viure entre Atenea i la Medusa, «movent-se entre la Llei del pare que organitza el món tot excloent-la i/o inferioritzant-la en tant que dona, i el femení inarticulat, caòtic, l’inexistent ‘ordre simbòlic’ de la mare» (2004: 164). «La Llei del pare i el femení inarticulat» marquen la visió esbiaixada davant del mirall de la dona que escriu, que lluita «entre un jo que es vol fer i els múltiples personatges que, des del mirall, li retornen una imatge múltiple» (2004: 197). Tot i residir en terra de ningú, amb un sentiment d’ira latent per tants anys de fúria acumulada, la poeta gaudeix de la dialèctica fantasmagòrica del joc dels miralls, es resisteix a ser reduïda, a ser una musa gràcil i complaent, a ser la muda i colonitzada més bella del món.  

També va haver ocasió d'escoltar poemes d'autoria pròpia suggerits per l'obra de la genial poeta -tan inspiradora, al cap i a la fi-. Conxita Jiménez va aportar una selecció dels seus exquisits haikus, i jo un poema/joc literari al voltant precisament de la imatge del mirall i les escales (amb la lluna, la sal i algunes altres, part del riquíssim imaginari marçalià):

Vaig carregar-me a espatlles el mirall.

Tu anaves i venies al meu voltant,

escales amunt, escales avall.

Volies ser tot ulls per preveure

cada accident, cada entrebanc.

Deies: si es trenca, set anys

de mala sort que se’ns vindran.

Vaig arribar al pis de sota,

vaig unir forces i el vaig rebotre

ben fort contra el trespol.

Fet miques, t’hi vaig mostrar

els teus ulls terroritzats

en cada bocí multiplicats.

I vaig dir-te amb gest cofoi:

“Busca’t ara en l’escampall,

troba quin de tots els que hi veus

és el teu jo de veritat”.

La lluna em va suggerir també la lectura d'un dels poemes que integren un dels poemaris que tinc entre mans (i dels que aviat us parlaré en aquest blog), de l'amiga i admirada Sílvia Armangué ("Estats del metall", 2013):

És poqueta cosa, un amor de lluna;
em vol alguns dies, i després m'oblida.

Gat en zel per les teulades,
espina encastada
al blanc de l'ull,
o un saxo de matinada,
rastres del meu dolor per tu.

És molt mala cosa, un amor de lluna;
ametlles amargues, dormir en la pluja.

Com a interessant acte previ, i per aquelles afortunades coincidències que de vegades es donen, vam poder assistir al Centre de Lectura a la presentació  de l'últim llibre de Fina Birulés, la que va ser companya de la poeta. Professora de Filosofia a la Universitat de Barcelona, Fina Birulés ha escomès una indagació en la tasca en bona part marginada de dones filòsofes del segle XX, i ha publicat "Entreactes entorn de la política, el feminisme i el pensament", a l’editorial Trabucaire, editorial que amb la direcció de la Carme Porta està portant a terme una impagable tasca de recuperació de textos fonamentals per al moviment feminista dins la col·lecció Tinta Fèmina. Va presentar el llibre la professora de la URV Coral Cuadrada, que va fer una amena introducció al context històric del pensament que uneix escriptores tan diferenciades com Hanna Arendt, Françoise Collin, Simone Veil o Simone de Beauvoir .


Fotografies: Elena Giménez

JAM DEDICADA A M. MERCÈ MARÇAL

EN MARXA LES #JAMS POÈTIQUES

Anit un grapat de bojos per la poesia vam començar a posar en marxa un projecte que em fa particular il·lusió: el manteniment d'unes trobades estables per recitar poesia en grup, de manera espontània, sense gaires guions ni compromisos. Només un, de compromís, de fet: manifestar i compartir l'amor per la poesia.

En l'àmbit acollidor i íntim del Teïna (gràcies, Sara i Zaida, per permetre-ho), ens vam trobar prop d'una dotzena de compromesos en aquesta primera crida: Carme Andrade, Pep Solà, Caterina Colom, Fina Veciana, Fina Masdéu, Ramon Salvat, Carme Masip, Rubén Giménez, Aleida López, Elena Giménez i un servidor. Altres van excusar-se, per viatges, per altres compromisos... La nit, freda i ventosa, no acompanyava, però el soterrani del local de la plaça de la Farinera va resultar un recer idoni contra l'hostilitat exterior.

El recital conjunt, en el qual cada partícip va aportar un poema o algun més que considerés especialment significatiu dins el seu gust poètic, va constar dels següents poemes:

-De Max Besora, poema sense títol del seu poemari "L'espectre electromagnètic" (per Rubén)

-D'Ibn Khafaja, en traducció de Josep Piera i Josep R. Gregori, "El temps passa de pressa", del llibre "Jardí ebri" (per Ramon)

-"Lament per Caïm", poema propi (per Eduard). Recull una notícia apareguda a la premsa, després d'un bombardeig de l'exèrcit israelià a la franja de Gaza:

Ahir dia 27 de desembre de 2008, el govern d'Israel va bombardejar la franja de Gaza i va causar prop de 200 víctimes mortals. El passat 28 d'abril, l'atac de l'artilleria israeliana a Beit Hanun, al nord de Gaza, va causar la mort de quatre nens de la mateixa família: Rudina, de 5 anys, Saleh (4), Hana (3) i Misab (15 mesos), i de sa mare, Mijasar. El pare, un refugiat de 70 anys  anomenat Ahmed Abu Mateg,  que tenia onze fills, havia sortit a comprar.


LAMENT PER  CAÏM

Abu, Abu,  què t'ha fet el teu germà?
Tens setanta anys, Ahmed Abu,
setanta anys són prou per tenir molts néts,
però tens onze fills, tenies onze fills,
ell ha mort quatre dels teus menuts,
quatre dels sis que s'estaven
a la teva caseta, a Beit Hanun.
Al pati, esmorzaven, sis d'ells,
ara ja només en queden dos.

Jo havia sortit a comprar, era a la botiga,
i he sentit esclatar les bombes tan a prop.
He tornat, he corregut, he vist la carn
dels nens barrejada amb ferros retorçats.
Mijasar, la meva dona, ha mort,
però no sé quins dels meus fills encara hi són.

Mijasar ha mort, Abu, i Rudina, de cinc anys,
i Hana, de tres, i Saleh, de quatre,
i Musab, el petit de quinze mesos.

He trobat una sabatilla, era de Saleh,
o de Hana, potser, sobre un toll de sang,
la sang de Mijasar, o de Rudina,
o de Hana, o de Saleh, o la
tan clara sang petita del pobret Musab.

Ahmed Abu, el teu germà ha matat
la teva segona dona i quatre dels teus fills.
Diu que investigarà per què les bombes
van caure, van caure allí a la teva casa
a Beit Hanun.

-De Iolanda Pàmies, diversos poemes del llibre conjunt amb la pintora Fina Veciana, "L'illa de la flor" (per Fina V.)

-M. Mercè Marçal, el poema "Seda i ònix..." de "La germana, l'estrangera" (per Fina M.)

-De Patricia Heras, "Todo lo aprendido es erróneo", del blog de l'autora tristament famosa aquests dies gràcies a l'exemplar documental de denúncia "Ciutat morta" (per mi mateix)

-De Joan Maragall, "Paternal" del recull "Poesies" (per Aleida)

-De Josep Carner, "Les prunes d'or" (per Carme M.)

-D'Anna Akhmàtova, un dels poemes inclosos al recull de traduccions fetes per M. Mercè Marçal i Mònika Zgustova de poemes seus i de Marina Tsvetàieva (per Carme A.)

-De Joan Vinyoli, "Versos molls" (per Pep i Caterina)

Els poemes van escandir-se entre una distesa tertúlia en què hi va caber tot, des dels comentaris de l'actualitat a què obeïen els poemes que vaig aportar (els atemptats de París, el cas 4F en què es va veure involucrada Patricia Heras) a la vella disputa entre modernistes i noucentistes que van introduir les seleccions de l'Aleida i la Carme Masip.

Una coda final va venir amb la lectura d'un poema de la reusenca Victòria Rodrigo, "Paraules a la pell", i d'un altre de Rober Graves (traduït per la seva filla Lucia Graves), "El país secret", que va introduir un debat sobre el feminisme que també connectava amb el cas Patricia Heras i la figura de Maria Mercè Marçal.

Precisament serà la poeta del Pla d'Urgell la protagonista de la primera jam temàtica que ens proposem iniciar el mes vinent, ja en el format que creiem que serà definitiu, dijous al vespre. Probablement, el dia 19 de febrer, passat Carnaval, a les 20h, al mateix soterrani del Teïna.

Ja donarem més notícies des d'aquest mateix blog.


Fotografies d'Elena Giménez