Estimem les noies dels trens de l’alba,
Els seus ulls de llum nocturna,
El fugisser esquinç del somni
Que encara duen pestanyes humides.
Estimem les noies del migdia,
Les furtives mirades de què són dipositàries,
Fesomia encesa del nostre homenatge
Que es ret i es retira, però no s’oblida.
Estimem les noies del capvespre,
El llumí silenciós de la pupil·la exhausta,
Els rebrecs menuts de la minuciosa jornada
De botigues i quefers i salaris indignes.
Estimem les noies de la nit,
La boira dels seus rínxols revoltats
Per tantes hores sense el descans
Que pertinaç les acuita i les agombolarà
En les hores de la matinada prompta.
Imaginem-les rendides a l’espai sense veus
A les imatges que ens són vedades
Dins l’esbós jovenívol dels seus rostres.
Estimem-los, companys,
Que aviat volaran sense nosaltres,
Seran l’ombra del pensament precís
Que les ha admirat un breu instant.
Estimem-les i acomiadem-les,
Generosos i inútils.
I una mica tristos.
Un bloc en contra del mercantilisme a l'art. Un bloc a favor de l'art , a favor de l'artista.
28/5/07
26/5/07
MERCAT DE L'ART
Llegeixo a la premsa que un Rothko va ser venut en una subhasta al Sotheby's el passat dia 15 de maig, per gairebé 54 milions d'euros, batent un rècord per a una obra del segle XX en el món de les subhastes, si bé encara lluny del 103 milions que un milionari mexicà sembla haver pagat per un Jackson Pollock.
Mark Rothko,pintor americà d'origen lituà, va tenir ja bastant d'èxit en vida, amb les seves combinacions de colors més aviat poc elaborades, però segurament no va somniar amb fer-se amb un grapat tan gros de bitllets d'una sola tacada.
Vejam: a quant li sotiria el preu treball/hora a Rothko per un treball com aquest, que, francament, semblava tenir ja apamat? Menyspreant el preu de la pintura(bàsicament tres colors) i el llenç, encara ens queden 154 quilos a repartir entre... posem un mes de treball? (siguem una mica prudents). Un treballador mitjà treballaria 160 h en aquest mes, per tant, a Rothko, si ningú no li descomptés cap percentatge per gestionar la seva obra dins el mercat, cosa certament impensable, l'hora de feina li sortiria remunerada per prop d'1 milió. Lluny del salari mínim interprofessional, oi?
El cas és que Rothko no ha vist aquests calers, ni de lluny. Aquest quadre el va pintar el 1950 i el va comprar David Rockefeller, el mateix que l'ha venut ara, el 1960, per menys de 7.400 euros.
Bon marge per al milionari, que assegura, però, que destinarà el benefici a obres de caritat.
Podem deixar a Rothko en pau, doncs, lluny de la polèmica que en vida el va acusar de mercantilitzar el seu art, i que el va conduir a postures pròpies de l'artista maleït que , curiosament, solen reportar bones cotitzacions en el mercat de l'art, especialment si l'artista maleït s'acaba tallant les venes, com en el cas de Rothko. Tot i que els beneficis no acabin, evidentment, a les seves maleïdes butxaques.
23/5/07
CARTAS DE JULIO A DORITA
Querida Dorita,
Los días pasan, vuelan, o tal vez ingrávidos flotan, como los turistas espaciales millonarios que se gastan la plata para experimentar la vida lejos del planeta, lejos del suelo, cerca del cielo.
No conozco más cielo que el que rasea el prado o el asfalto, y casi siempre lo he viso en el mismo ras. Cuando uno ve el suelo suspendido en las alturas experimenta ya un extraño alejamiento, pero sabe que pertenece a allá abajo. No somos ángeles. Pesamos. Así que no sé qué será perder el peso, flotar como pluma, más que una pluma, sin arriba y abajo, sin desalojar aire y cielo, ser sólo cielo.
Ser el caballo, la pradera, el aire que hendimos, ser uno y no más.
Estos días, Dorita, estos días... Sentimos la tentación de sujetarlos con manos rígidas y crispadas. Y todo lo que necesitan es volar. Ligeros de equipaje.
Experimentar la ingravidez, padre nuestro de los suelos, déjanos besar el cielo.
Stephen Hawking volando, la cara, su cara, de la felicidad.
No hacen falta, no obstante, simulacros físicos de antigravedad. Escuchá a Wayne Shorter. “Alegría”, vaya disco!!! Gracias miles a los editores de El País.
Si no he volado con cada uno de mis viejos y enmohecidos huesos, al menos mi cabeza sí lo ha hecho.
Besos,
Tu recordante Julio
PS_ No atiendas voces que dicen que persigo jovencitas aspirantes a actrices por los circos rodantes. No les des crédito: mi cabeza vuela, mis pies están sujetos.
Los días pasan, vuelan, o tal vez ingrávidos flotan, como los turistas espaciales millonarios que se gastan la plata para experimentar la vida lejos del planeta, lejos del suelo, cerca del cielo.
No conozco más cielo que el que rasea el prado o el asfalto, y casi siempre lo he viso en el mismo ras. Cuando uno ve el suelo suspendido en las alturas experimenta ya un extraño alejamiento, pero sabe que pertenece a allá abajo. No somos ángeles. Pesamos. Así que no sé qué será perder el peso, flotar como pluma, más que una pluma, sin arriba y abajo, sin desalojar aire y cielo, ser sólo cielo.
Ser el caballo, la pradera, el aire que hendimos, ser uno y no más.
Estos días, Dorita, estos días... Sentimos la tentación de sujetarlos con manos rígidas y crispadas. Y todo lo que necesitan es volar. Ligeros de equipaje.
Experimentar la ingravidez, padre nuestro de los suelos, déjanos besar el cielo.
Stephen Hawking volando, la cara, su cara, de la felicidad.
No hacen falta, no obstante, simulacros físicos de antigravedad. Escuchá a Wayne Shorter. “Alegría”, vaya disco!!! Gracias miles a los editores de El País.
Si no he volado con cada uno de mis viejos y enmohecidos huesos, al menos mi cabeza sí lo ha hecho.
Besos,
Tu recordante Julio
PS_ No atiendas voces que dicen que persigo jovencitas aspirantes a actrices por los circos rodantes. No les des crédito: mi cabeza vuela, mis pies están sujetos.
21/5/07
EL QUE HEM DIT
El que hem dit,
acerades paraules de retret,
burletes mots de descrèdit,
irònics comentaris descuidats,
superficials judicis sense parar esment
en el dany que causàvem.
Els gestos que hem fet,
arrufant les celles amb obstinació,
plegant mans amb gasiveria,
negant l’abraçada a l’amic
i la mà a l’enemic.
Tot el que ha quedat suspès
pendent del nostre cap adolorit,
ens ha d’enfonsar una mica més
l’esquena en la terra esquerpa.
I el que no hem dit
és que cada víctima de l’odi
i cada victimari destrossat
per la seva pròpia bomba
ens fa morir una mica també.
I així ens traïm,
i així, decandits, morim.
acerades paraules de retret,
burletes mots de descrèdit,
irònics comentaris descuidats,
superficials judicis sense parar esment
en el dany que causàvem.
Els gestos que hem fet,
arrufant les celles amb obstinació,
plegant mans amb gasiveria,
negant l’abraçada a l’amic
i la mà a l’enemic.
Tot el que ha quedat suspès
pendent del nostre cap adolorit,
ens ha d’enfonsar una mica més
l’esquena en la terra esquerpa.
I el que no hem dit
és que cada víctima de l’odi
i cada victimari destrossat
per la seva pròpia bomba
ens fa morir una mica també.
I així ens traïm,
i així, decandits, morim.
Julio Quintero
A PROPÒSIT DE "RETRATO DE UNA OBSESIÓN"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)