30/1/12

VENENT LA VIDA A TROSSOS

La setmana passada, el dimarts 24, va morir el reconegut cineasta grec Theo Angelopoulos.Tenia 76 anys però va morir en ple exercici professional. De fet, amb tot el sentit literal de l'expressió, ja que la mort li va sobrevenir a causa d'un accident mentre buscava localitzacions per a la pel·lícula en què estava treballant, a Atenas. El va atropellar una moto conduïda per un policia fora de servei.
Algunes fonts diuen que el van conduir immediatament amb ambulància a l'hospital. D'altres, que les ambulàncies van trigar una mitja hora a causa de diversos problemes. Sembla confirmar-se que el retard encara va ser més greu i produït per una cadena de fets lamentables, de defectes organitzatius i de disfuncions dels serveis d'urgència, que podrien atribuir-se a l'estat dels serveis públics causat per la greu crisi econòmica del país.

Angelopoulos preparava precisament una pel·lícula sobre la crisi grega, en el que es podria anomenar una ironia del destí. Igual que alguns mitjans parlen d'ironia en el fet que l'autor  per excel·lència del cinema pausat morís en un accident de trànsit. Massa sovint hom recorre a la figura tràgica del destí per justificar els actes i les omissions humanes, massa humanes.

Llegia dissabte al diari ARAque Grècia es ven a bocins per afrontar la pesada càrrega del deute que la subjuga a la direcció econòmica (?) del rescat financer. El diari Bild alemany s'erigia el març del 2010 en portaveu dels creditors impacients exigint en titulars als grecs que es venguessin les illes, i l'Acròpolis de pas, en plena negociació del govern grec amb la banca privada per condonar una part del deute. El problema és que Grècia ja ha privatitzat o començat a intentar privatitzar quasi tot el que té valor d'explotació immediat. Ara ja han posat en el mercat terrenys, més de 70.000  propietats estatals, incloses 528 illes.

Venent el país a trossos, doncs. El problema, n'hi ha un altre, és que a penes han aparegut inversors interessats per a 100 d'aquestes propietats.

Afortunadament, sospito, no podran posar en venda el patrimoni intangible, universal, de l'obra d'Angelopoulos.

28/1/12

TECLEJANT

Teclegem dies, nits, restes de nits en el dia. Construïm una vasta xarxa de teclejades empremtes de les nostres vides, les nostres vides -en la seva gran majoria- allunyades, a penes tangents més enllà del contacte dels teclejars nocturns i diürns que fem envolar cap a la misteriosa xarxa.

Llegeixo en un d'aquests contactes fugaços, una d'aquestes tangències efímeres, una frase, un vers: Teclejo la nit. Una d'aquestes joietes que quasi passen desapercebudes en la magnitud enorme de cada dia de tants blocs.

I m'impregna, com la fotografia d'una interioritat quotidiana que, encara que tots compartim cada nit i cada dia, se'ns revela ara com a nova dins de la nova mirada que ens la regala.

viatgeplural.blogspot.com

I allí queda, com tantes altres: registre de somnis, de pensaments, de comunicacions que insinuen més que diuen, i que apropen.

Que ens apropen...

És el món dels blocs i dels blogaires.

20/1/12

LA FELICITAT ÉS UNA FESTA

La Sara, que és la part filosòfica de la Gemma Sara, l'autora doble del bloc Truquem al Gegant del Pi?, defineix la felicitat així: tots contents en una festa. M'imagino la Sara en una festa, contenta, i sé que la definició no pot ser més encertada.


Potser la felicitat només pot ser visualitzada, en definitiva, i és esquiva a les paraules, a les etiquetadores, embalsamadores, paralitzadores paraules. A diferència de la permanència dels textos -per volàtils que siguin els mitjans que usem per fixar-los-, la felicitat és bellugadissa, fonedissa. Durant anys vaig tenir enganxat a alguna paret del despatx, la cambreta de casa on acostumo a escriure, un petit cartellet portat d'alguna procedència ja oblidada, crec que des d'un viatge a l'Argentina, que deia: La felicidad siempre aletea en torno nuestro... Com una fràgil, inquieta papallona, la felicitat se'ns presenta en constant moviment al nostre abast, però com la papallona, també, si la mirem d'aferrar la destruïm.

Perplex davant  la possible tautologia que pot representar la introducció de l'adjectiu contents dins la definició de la Sara, em decideixo a consultar al meu anti-psiquiatra de guàrdia, Magnus T. Pfaff, del qual ja us he parlat en alguna altra part d'aquest bloc. Pfaff, segons crec, es va dedicar més a l'antidefinició de la felicitat que a la d'ella mateixa, cosa esperable en aquest autor i ben mirat potser una bona manera d'aproximar-se a la veritable essència d'un concepte.

Tanmateix, repassant la seva obra cabdal, "La conspiració dels infeliços" (Die Verschwörung der unglücklich, 1954), trobo alguns paràgrafs força directes. Es tracta en realitat de comentaris a citacions d'altres autors.


La primera és la famosa fase de Sartre, filòsof pel qual sentia una animositat notòria, que diu que la felicitat no és fer el que un vol sinó voler el que un fa. Pfaff diu que aquesta frase és en realitat una variació d'una altra de Tolstòi, que diu que la felicitat consisteix en saber apreciar el que es té i no desitjar en excés el que no es té. Per a Pfaff, la felicitat que s'empara en el desig és sempre una pura aspiració. A penes un accident en una existència que s'acaba tan aviat com se'n va de l'oblidadissa memòria del que l'ha experimentat.


El mestre de Turíngia carrega també, lògicament, contra Freud, la seva particular bèstia negra. Si el vienès va dir: existeixen dues maneres de ser feliç en aquesta vida, un és fer-se l'idiota i l'altra és ser-ho, Pfaff replica: La felicitat d'un idiota és l'única felicitat perfecta. Un idiota no es qüestiona la seva felicitat. La felicitat del qui es fa l'idiota és una ficció, és com la felicitat de l'actor que interpreta un altre en una pel·lícula. S'acaba tan aviat com s'apaga la pantalla.


Pfaff deixa molt clar que la felicitat resideix en un factum, en l'acció, i, consegüentment, és contingent i impermanent. A la felicitat oposa l'alegria, que pot ser una actitud estable, una tendència innata o adquirida del caràcter de l'individu que li fa entomar les adversitats de la vida amb bon ànim i capacitat de superació. 


En una altra part del llibre, en fi, cita al seu mestre, Janos Gupka, per al qual només pot haver veritable felicitat en la satisfacció i no en el plaer. Perseguir el plaer és el principi característic dels infeliços, el leit motif de les seves frustracions i desgràcies, mentre que el principi dels raonablement feliços (l'adverbi és subratllat a l'original) és perseguir la satisfacció, és a dir, la retribució íntima del treball ben fet, més encara si imposa esforç, dedicació sostinguda i ... penalitats.


La felicitat, doncs, s'acosta molt, en efecte, a una festa. Per definició, és temporal, fatalment finita. Quina festa podria durar per sempre? De ben segur, ens acabaríem afartant tant d'ella que l'avorriríem i deixaria de semblar-nos realment una festa. Per això, com ens diu un altre gran savi actual, Woody Allen, és millor aprofitar allò de bo que poguem atrapar, mentre funcioni.


14/1/12

BALLS DE NÚMEROS

Quan Mariano Rajoy ha parlat per fi, ha estat per lamentar no poder complir la seva promesa electoral de no elevar els impostos. És clar que ha sabut trobar una excusa: el dèficit de caixa que ha trobat era molt més elevat del que li havien dit.


La comptabilitat té aquestes trampes. De fet, sempre s'ha dit que els números són els números, volent donar a entendre que les coses són inequívocament d'una manera quan es veuen  reduïdes a xifres. La veritat és que els números són els números perquè sempre els pots interpretar d'una manera adient als teus interessos. Almenys en Economia.

Mirem si no l'exemple del que previsiblement serà el candidat republicà a les presidencials nord-americanes d'enguany, Milt Romney. Com explica Paul Krugman en el seu article habitual al New York Times, Romney acusa a Barack Obama de destruir dos milions de llocs de treball en el seu mandat, i per contra es proposa a si mateix com a creador de 100.000 llocs de treball gràcies a la seva activitat a la companyia de capital d'inversió Bain.
Les xifres són les xifres, d'acord. Pots negar que a partir del segons semestre de 2009 (realment, doncs, des de gairebé l'inici del mandat d'Obama, si li donem uns mesos de gràcia), l'economia nord-americana ha recuperat 1,2 milions de llocs de treball, dels 3,1 que havia perdut precisament en aquell primer semestre. I pots atribuir tot el mèrit de creacions de feina a la teva administració,  si tries el punt de partida que més et convingui, com fan els republicans.

Així ho aplica Romney: tota la suma de llocs creats per les empreses que la seva inversora va impulsar se'ls atribueix a ell mateix, encara que s'hagin generat en períodes molt posteriors a la seva gestió.

De la mateixa manera que es pot manipular el lapse temporal es poden manipular altres paràmetres: si només tries les empreses que creen llocs de treball i t'oblides de les empreses que la teva política de creixement elimina o fa que eliminin llos de treball, estaràs atribuint-te un guany parcial. Un còmput potser legítim per a un gestor empresarial, però no per a un gestor públic, o un aspirant a gestor públic. I sense necessitat d'entrar en l'última i potser més transcendent conseqüència d'aquesta lluita de mercats, i és que els llocs que es creen tenen pitjor condicions de treball i retributives que els destruïts . Aquesta, en definitiva, és una de les circumstàncies que atorguen avantatge en el mercat a les empreses que creen tals llocs. Per molt que s'emmmascari amb millores de productivitat, de gestió, etc, la clau al final és abaratir costos, i els salarials són sempre la part que pitjor sort es porta.

Això ens il·lustra perfectament sobre el procés en què ens han embarcat les nostres direccions polítiques. Quan ens parlen de millorar la nostra competitivitat, de flexibilitzar el nostre marc de contractació laboral, de la moderació salarial, etc., ja sabem la que ens espera. En paraules de Paul Krugman: Romney i els de la seva mena no han destruït llocs de treball, però s'han enriquit ajudant a destruir la classe mitjana americana.


Aquest és, ni més ni menys, el veritable ball amagat darrera els jocs de mans amb les xifres: destruir les condicions de treball que han estat la base dels estats del benestar occidentals. Precaritzar l'ocupació i enfonsar encara més la participació dels salaris en el creixement de la producció, seguint la línia del que ja està succeint de forma sostinguda en les dues o tres darreres dècades.

9/1/12

ONADES DE TALENT AL CLUB KEYBOARD DE REUS

Aquest cap de setmana van disparar-se els registres sismogràfics musicals a Reus. No és estrany, de tota manera, tenint com té la ciutat un magnífic escenari per fer d'epicentre d'aquesta mena de fenòmens, el Jazz Keyboard Lounge, que continua la seva tasca de promoure la gran música, sense etiquetes innecessàries (hi afegiu les majúscules, si voleu), malgrat la mort ara fa poc més d'un any del seu fundador, el gran Jaume Juan Magrinyà. El seu fill, Jimmy, i dos grans músics locals fets en part a l'ombra protectora del club, els germans Joan i Pau Terol, continuen dinamitzant una tasca que els amants del gènere (o de la música, vaja) no podrem mai agrair prou.


Joan Terol, aquest jove bateria d'enorme projecció, ha estat el promotor d'una trobada el passat dissabte de quinze joves músics formats, com ell, a l'Escola Superior de Música de Catalunya. Aquesta escola, l'únic centre oficial públic que imparteix el grau de música a Catalunya,  compta amb un Departament de Jazz i Música Moderna, el qual, a més d'oferir un refugi professional a un seguit  de músics de tan talent com, entre d'altres, Gorka Benítez, Agustí Fernández, Albert Bover, Manel Camp, Carme Canela o Ignasi Terraza, s'ha constituït, com deia aquest últim recentment en una entrevista a l'ARA, en un veritable planter de joves d'un gran talent i potencial, al qual han unit una solidíssima formació que beu de l'experiència dels anteriors.


Una bona mostra la vam tenir a Reus, sota els auspicis dels esmentats germans Terol i d'un altre enorme músic local de gran futur, el pianista Néstor Giménez. Després d'una trobada matinera al mas familiar d'aquest, a la vall d'Alforja, tal com va comentar el Joan Terol en la seva presentació, el clima prometia una unió i cohesió que no va defraudar les expectatives. El veterà club reusenc es va omplir a vessar i l'espectacle, compost de molt encertades i ben coordinades agrupacions dels quinze músics convidats, va resultar altament estimulant i eficaç. Més de dues hores de concert que van passar com un sospir, des dels estàndards executats per quartets o quintets més o menys clàssics, a duets de caràcter força innovador, com el format per la veu de Mayte Alguacil i el baix de Pau Lligadas, o el de la flauta de Pablo Selnik i el piano de Marco Mezquida.


Són precisament moments de les actuacions d'aquests dos duets els que se m'han gravat més a la memòria, com ara la versió del "My favourite things" d'Alguacil/Lligadas, i els temes de Selnik/Mezquida, explorant els límits de les sonoritats dels seus instruments. El pianista menorquí, triat Músic de Jazz de l'any per l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya, va tancar el concert amb una petita peça del seu repertori de piano sol, una de les moltes facetes que cultiva i que mostren la versatilitat i excel·lència del seu talent.


Fotografies d'Aleida López
No voldria, però, quedar-me només amb algunes actuacions en particular. Si el programa va destacar per alguna cosa va ser per la seva varietat, flexibilitat i amenitat, i crec que hi va haver per a tots els gustos.

M'he entretingut a fer un seguiment de cada un dels músics participants a través de la xarxa, i el resultat, irreproduïble aquí, és un mapa de relacions i col·laboracions realment fascinant, que va conduint de l'un a l'altre, de col·laboració en col·laboració, de formació en formació, de projecte en projecte, i deixant marques del gran talent que els uneix a tots i cada un d'ells.

Us passo la llista exhaustiva de noms, amb algun enllaç de mostra per cada un. Cadascú pot traçar el seu propi itinerari a partir de la llista. N'estic tan segur que veurà la seva feina recompensada com que l'acumulació dels itineraris personals teixirien una xarxa inesgotable ... És el vertigen i l'atracció de la gran xarxa, amics meus!

Bateries:
Pianistes:

Guitarrista:

Baixos:

Saxos:

Trompetes:

Flauta:

Veus:







3/1/12

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (12).

BUSCANT EL GRAN ERIC


Potser una de les millors pel·lícules que s'han fet mai sobre el futbol és, en realitat, una pel·lícula poc futbolística. O poc futbolística en termes convencionals. Parlo d'una pel·lícula recent, "Looking for Eric", del gran Ken Loach (2009) i protagonitzada per un autèntic astre del futbol, el francès Eric Cantona que va brillar especialment al Manchester United. Una experiència rara, fins on jo sé, perquè habitualment les estrelles del futbol, com a molt protagonitzen cameos de si mateixos, o bé fan simplement d'especialistes del seu propi art, com en la per altra banda poc afortunada "La gran evasión" de John Houston.

Cantona, tanmateix, reuneix evidents dots interpretatives. De fet, es va dedicar a una carrera modesta d'actor i productor un cop retirat prematurament del futbol (amb trenta anys), en plena glòria com a davanter del Manchester United. Ja havia renunciat feia anys a la selecció francesa en guanyar el Campionat del Món a 1998, i  havia deixat al darrera una carrera esquitxada per nombrosos conflictes de caràcter que li havien valgut sancions tan llargues com la dels nou mesos que apareix referida a la pel·lícula.

Loach, per la seva banda, és un enamorat del futbol,com el seu guionista habitual, Paul Laverty. Mestre del realisme social, va acceptar l'encàrrec de dirigir un projecte sobre la relació de Cantona amb els seus fans i el va saber dur al terreny que més li interessa.

El petit Eric (Steve Evets) s'encara amb el gran Eric
La presència, poderossíssima, de Cantona, dota al film de la seva singular condició. Una condició paradoxal: Cantona, com a futbolista, i podríem dir com a arquetip, no podria semblar més allunyat al món de Loach. Individualista, orgullós, insubornablement tossut, Cantona no semblaria l'heroi de la cooperació que trobem en les pel·lícules socials de Loach.

Una escena ens pot oferir la clau de trobada de dos móns aparentment oposats, és aquella en què Eric Cantona li respon al seu fan Eric (el petit Eric, un carter que passa per una greu situació personal i familiar) quina es la jugada seva que millor recors li duu: contra tot pronòstic, no és un dels seus fantàstics gols, sinó una assistència, una meravellosa passada que l'etern Ryan Giggs acabaria rematant a gol. L'escena es correspon literalment amb una conversa entre Cantona i Paul Laverty. Cantona va dir a l'escriptor: the pass is more important than the goal. The goal is an individual act, but the pass is to a colleague. La passada és més important que el gol, el gol és un acte individual, però la passada és a un col·lega. Loach va reproduir aquesta frase en una entrevista a un mitjà britànic, afegint aquesta explicació, quan se li interpel·lava sobre el missatge essencial que volia transmetre al públic amb aquesta pel·lícula: That you have to believe in your friends, your teammates. No I don't believe in a God, I believe in the collectivity of people: that you are stronger as a group. I chose to make Eric a postman because I wanted a working class job for him, but I also wanted to emphasize the collective power of a team. Football is a team too (Que tu has de creure en els teus amics, els teus companys d'equip. No crec en Déu,crec en la col·lectivitat de la gent: que tu ets més fort com a grup. He triat fer d'Eric un carter perquè volia una feina de classe treballadora per a ell, però també volia fer èmfasi en el poder col·lectiu d'un equip. Futbol és un equip també).

Una de les peculiaritats de la pel·lícula, però, és aquesta difícil combinació, aquest punt d'equilibri tan complex, entre la capacitat individual de superació i el suport de l'equip. Cantona filosofa sovint, com ho sol fer en la seva vida (al final veiem la famosa roda de premsa en què va replicar a la sanció de nou mesos a la Lliga anglesa per una brutal agressió a un espectador, on va deixar anar aquella frase críptica que ha esdevingut mítica: When the seagulls follow the trawler, it's because they think sardines will be thrown in the sea. , quan les gavines segueixen el vaixell, és perquè creuen que les sardines aniran a parar al mar), i de vegades apunta al sentit de l'humor tan britànic que recorre tot el text de la pel·lícula. He that sows thistles shall reap prickles,  li xiuxiueja el gran Eric al petit Eric a la barra del bar, poc abans que es trobi la solució col·lectiva als seus problemes. La frase conté un missatge simple ( qui sembra cards recollirà espines) però és molt difícil de pronunciar per a qualsevol no angloparlant, i Cantona se la va prendre com a una broma pesada del guionista que va produir força hilaritat durant el rodatge.

La capacitat de riure's de si mateix de l'estrella del futbol va ser un altre dels elements de connexió entre Cantona i l'equip de Loach, tan reticent a treballar amb famosos. Amb tot, els consells del gran Eric són tot menys absurds, i encara que es fa una mica de befa dels llibres d'autoajuda en una de les més divertides escenes, l'estil aforístic en la boca de Cantona obté meravellosos resultats. If they are faster than you, don't try and outrun them, diu el gran Eric If they are taller, don't outjump them. If they are stronger on the left, you go right. But not always. Remember, to surprise them, you've got to surprise yourself first (si són més ràpids, no tractis de córrer més que ells, si són més alts, no vulguis saltar més. Si són més forts per l'esquerra, vés per la dreta. Però no sempre. Recorda, per sorprendre'ls has de sorprendre't a tu mateix abans).

Si hi ha dos consells centrals, són: has de prendre riscos per poder superar-te, i has de tenir la ment oberta a altres opcions quan t'enfrontes a un mur insalvable. Certament, no es tracta de grans troballes, però en boca d'un home que va abandonar el futbol i es va dedicar a una altra professió molt diferent quan, segons ell mateix diu, va comprendre que no es podria ja superar a si mateix, sonen veritablement convincents. La ironia és que les digui un ésser real que fa el paper d'un heroi que, en la realitat dins la ficció, és una projecció interior del personatge central.

Potser, en definitiva, el veritable punt de trobada de realitzador i estrella és un aspecte que els uneix més enllà de l'esperit d'equip, del valor col·lectiu: l'aferrissada voluntat de resistència. Allò que podem anomenar tossuderia, si volem, però que conté una valerosa lluita contra les transaccions i renúncies als propis valors.

Ken Loach i Eric Cantona



Well, it's not obstinacy, Loach diu. I think it's more that life's too short to sell out, really. Why bother in the end? It's easier to stay with what you think than make a compromise with something you're not happy with. Then you regret it for ever. (No es tracta de ser obstinat. Crec que és més aviat que la vida és massa curta per malversar-la. Per què molestar-se? És més fàcil continuar amb el que de veres creus que fer pactes amb allò que no et fa feliç. Després ho lamentaràs per sempre).

En l'equilibri entre la convicció del valor propi i la necessitat del grup està la clau, en el futbol i en la vida de les col·lectivitats, de l'èxit.