26/10/08

COS, LLENGUATGE UNIVERSAL

Ha passat aquest dies per la ciutat de Reus el festival Cos, festival internacional de mim i teatre gestual, en la seva 11a edició. Com és tradicional, han desfilat pels diferents escenaris de la ciutat -una ciutat amb una densitat d'espais teatrals realment sorprenent-, des de figures consagrades com els catalans Vol Ras o els madrilenys Yllana, a companyies novelles o de vegades simples projectes d'estudiants, al costat d'estimables companyies estrangeres -fonamentalment franceses-.
Barreja estimulant i resultat que, tot i inevitablement irregularigualment interessant, sempre esdevé interessant.
Així, en aquesta edició, al costat d'un muntatge tan aconsguit i oportú com l'últim dels Yllana, Brokers, una brutal sàtira del món dels especuladors de les finances que han conduït a l'economia mundial al singular crash que estem travessant, hem pogut presenciar petites joies com Le placard, de la companyia francesa L'optimiste, un autèntic tour de force amb dos personatges que interactuen sense paraules en el petit espai d'un armari, on se situa la major part dels 5o minuts de l'espectacle (a la foto, fora d'ell tanmateix).


A l'escenari majestàtic del Teatre Fortuny, al costat del consagrat Albert Vidal, va actuar la companyia L'abric, constituïda per estudiants de l'Institut de teatre sota la batuta d'un dels seus professor, l'Alfred Casas, amb un muntatge, Mastorna, inspirat en un text de Fellini que recupera la simbologia i els modes del teatre de l'absurd i aconsegueix moments de molta plasticitat al costat de seqüències força menys inspirades. En canvi, els Vol Ras actuaven al petit i íntim escenari del teatre Bravium.

En conjunt, el que més m'ha interessat és precisament aquesta convivència entre professionalitat tan establerta i intèrprets que, amb evident aposta de professionalitat sens dubte, són en el camí del simple meritori.

La diversitat, la multiplicitat d'escenaris, fins i tot la desigualtat, fan d'aquest festival una mostra molt atractiva que, no de bades, atrau un públic fidel que respon calorosament a cada espectacle. Amb accessos gratuïts en molts casos, o en tot cas preus molt assequibles -7 euros, sense dret a reserva de cadira-, el festival és un exemple de servei democràtic a la cultura i l'espectacle. Alhora, el fet que es basi en el llenguatge corporal, sense el recurs del llenguatge parlat en la majoria dels casos, fa que es tracti d'un festival realment internacional, com el festival de circ Trapezi que també organitza la ciutat. Aquesta capacitat expressiva universal del mim o la gestualitat, acompanyats sovint del no menys universal llenguatge musical, fan que el valor comunicatiu no trobi barreres.
No es tracta, naturalment, de renunciar al llenguatge verbal en el teatre, ni a la literatura en general, sinó de fomentar espais en què l'impuls creatiu arribi a tot arreu sense necessitat d'intèrprets i traductors. Una part de tot aquest món, en fi, capaç de fer de perfectes missatgers de la necessitat de compartir formes universals al costat de les particularitats i diferències locals. Arriscant a desbarrar, diríem que aquests artistes serien una mena de cola necessària per tal de cohesionar les multiplicitats i localismes i nacionalismes en una vocació d'unitat, de diàleg universal i, recuperant un concepte de la Revolució Francesa que no ha fet precisament fortuna, de fraternitat entre tot el gènere humà.

23/10/08

CARTA A JULIO (DORITA)

Benvolgut Julio,

Els poetes teniu a les vostres mans la clau de la presó que custodia la nostra impotència verbal i us hem d’agrair una i mil vegades, amb la lectura activa, l’acte amb què ens regaleu l’expressió del nostre propi desfici. La nostàlgia és una articulació perfecta de desig i clarividència. És una projecció de futur que neix tocada de mort pel passat, i malgrat tot amb una vocació impassible i volenterosa d’immortalitat. Si hi ha algun miracle en aquest món tan prosaic nostre, és el descobriment de compartir a dos el mateix paradís perdut, les exactes mancances de l’ànima, les perdurables ferides de la ignominiosa volubilitat de l’alegria, les delicioses empremtes dels projectes comuns. Quina catàstrofe!*


Dorita

*
Tinc por aquesta tarda -en el desptatx
d'aquelles tardes nostres, d'aquells dies.
El món va a la catàstrofe, Bel·lisa


(Vicent Andrés Estellés)

15/10/08

QUINA COSA ÉS LA IDENTITAT CATALANA?

Que una de les protagonistes de Vicky Christina Barcelona sigui a la nostra capital fent una tesi sobre la identitat catalana pot ser un simple recurs per explicar la llarga presència a Catalunya d'una noia nord-americana a punt de contraure matrimoni al seu país, o pot ser una picada còmplice d'ullet de Woody Allen cap a un país no reconegut al mapa polític dels estats -a diferència de l'illa Palau, per exemple-. El novaiorquès no ha donat gaires explicacions sobre l'elecció d'aquest punt d'arrencada de la pel·lícula. Que la identitat catalana és prou coneguda arreu, ha vingut a dir. Diplomàtic o hàbil en encobrir la ignorància real d'un afer tan espinós? Probablement, coneixent i reconeixent -en el meu cas- la seva agudesa en l'observació social, més aviat sembla prudència i cautela.
Pocs de nosaltres gosaríem enfrontar-nos en un esforç intel·lectual d'aquesta dimensió: definir què pot ser aquesta identitat catalana que estudia amb profit la Vicky de la pel·lícula. La pel·lícula, però, parla per si sola. Que la distribució, aquest cop, hagi distribuït més còpies en doblatge català que castellà -per a escàndol i horror dels messetaris irredempts- potser ens ha privat de veure quins matisos o referències a la diferència lingüística es podrien haver insinuat. La identitat, més aviat, passa a ser una qüestió arquitectònica -l'omnipresent Gaudí, és clar-, gastronòmica i folclòrica -molt en segon pla-. Simptomàtic que el protagonista espanyol sigui descrit com un pintor natural... nascut a Astúries. Versemblant, tanmateix. No és Picasso un pintor català universal, bé que andalús de naixença i francès de radicació?

La identitat, realment, es pot explicar per matisos infinits. Vam publicar alguna reflexió sobre el tema en aquest bloc, El marcit encant del nacionalisme.
Després de l'apoteosi nacionalista, encara que sigui un coñazo, del dia de la Hispanidad, parlar de marcits encants pot sorprendre. Bé, només cal considerar que hi ha nacionalismes i nacionalismes. O, millor dit, nacionalismes (i, doncs, regressius, tribals, cavernícoles) i universalismes (bé que circumscrits a un Estat, com l'espanyol -un altre exemple-).

A l'Avui es publicava avui mateix una entrevista amb una americana (no del Nord, sinó veneçolana) que fa un màster a Barcelona, Maria Claudia Rossell -així, amb aquesta ortografia tan nostra- (a la foto). Bé que el màster no versa sobre identitat, sembla, en parla abundantment, a l'entrevista. Es tracta d'una gestora cultural que desenvolupa la seva tasca al Metro de Caracas -no és una errada!-, i assegura que el màster en gestió que efectua aquí li serà molt útil per a dos dels projectes en què treballa: "la política cultural del metro i un altre de titulat Paisatges per a l'autogovern."
Paisatges per a l'autogovern a la Veneçuela chavista? Doncs sí, ella, que és de Maracaibo, pot justificar així una identitat pròpia per a l'Estat de Zulia, d'on és capital aquesta bellíssima ciutat. Segons ella, chavista convençuda -se'n surt amb molta elegància de les ja habituals reprensions dels periodistes occidentals a l'estil Chaves-, el sistema polític del seu país busca promoure l'autogovern a través dels consells comunals, que tenen entre les seves premisses la història comunitària com a eina d'enfortiment del teixit social.
En aquesta història comunitària intervenen factors identitaris com aquests: Amb el reconeixement de la parla i la gestualitat pròpies es promou l'autoreconeixement i el reconeixement dels altres. Es reforça la identitat i la diferència, dos dels eixos que promouen els consells comunals.

Reforçar identitat i diferència. A Espanya, avui, és habitual donar lliçons de democràcia a països tercermundistes, tant se val que siguin democràtics (és a dir, amb sistemes polítics submisos al capital internacional) o populistes (és a dir, amb sistemes o governs no submisos amb el poder del capital internacional). Potser caldria més modèstia i més humilitat i anar pel món, fent màsters allà on convingui, amb ulls no miops -o corregits, si ho són, amb unes ulleres ben graduades-.

4/10/08

WOODY ALLEN ES DECANTA PER LA FUSIÓ


Vista Vicky Christina Barcelona, el primer que m'ha cridat l'atenció és que Woody Allen sembla haver optat per una criatura actualitzada als temps mestissos i apostat per la fusió cultural. No solament des del pla del contrast entre les cultures nord-americana i europea que forma l'argument més obvi de la trama, sinó també en els plans més secundaris. Així, des de la banda sonora (començant per la cançó dels títols de crèdit, una sorprenent cançoneta pop que martelleja el nom de Barcelona, i seguint per la presència reiterada de música de guitarra -flamenca, bés que des dels apropaments clàssics d'Albèniz o pop de Paco de Lucía-), veiem un Woody Allen que renova aires i s'endinsa en la seva lectura de la cultura catalana, espanyola, europea.
Certament, Barcelona és una protagonista més, com a marc, juntament amb Oviedo (fotografiades luxosament pel gran Javier Aguirresarobe). Sembla obeir a un tribut de WA a la producció catalana, però potser també a un agraïment personal a l'homenatge fervorós que les dues ciutats li havien tributat. En aquest pla, les ciutats provoquen una mena de guia turística pensada per a un públic americà, i el director se'n surt amb el recurs d'una veu narradora que ofereix explicacions de l'entorn de les escenes que eviten transicions més lentes.
Barcelona és també l'excusa desencadenant de la trama, o més aviat Catalunya, ja que és la tesi de Vicky sobre la identitat catalana el que motiva la seva presència i la de la seva amiga a la ciutat. Però aquest és tema per a una altra entrada.
Tanmateix, la factura més europea de la pel·lícula es deu, crec jo, a la recuperació d'un estil del WA més europeu, i que no havia revisitat des de feia molts anys, des de pel·lícules en la meva opinió injustament valorades com Interiors o Another woman. Diria que és en aquest terreny on es dóna en la pel·lícula l'aspecte més realment innovador de WA, on funciona més profundament el concepte de fusió. Aquí, entre estils. Mantenint una factura de comèdia o drama lleuger dels darrers anys, trobem ara un WA més reposat, amb menys diàlegs, amb més silencis, amb més esguards (tots aquests primers plans sostinguts!... un regal per al feliç repartiment). Em sembla que en aquesta pel·lícula s'equilibra la importància del que es diu amb la del que no es diu, i en això llueixen tots els protagonistes, Javier Bardem -com no!-, Scarlett Johansson, Penélope Cruz -que ha confessat que li va costar, però es va deixar dirigir pel mestre-, i la revelació per a la majoria del públic, la fantàstica Rebecca Hall. Però també els secundaris aporten molt de suc, com la frustrada amfitriona de Vicky i Christina, la molt encertada Patricia Clarkson. O, en un paper encara més amagat, el definitivament ocult personatge, el poeta incògnit, el pare del protagonista. Un personatge emblemàtic, al meu entendre, i que connecta amb l'estirp d'artistes ocults o desapareguts voluntaris, la tradició dels Bartleby que tan bé explora entre nosaltres Enrique Vila-Matas. Enfront de l'artista d'èxit, el fill, un personatge tanmateix dotat d'una sòlida vitalitat estoica, el pare representa el que ha renunciat, no a la creació o apreciació de la bellesa, sinó a la seva difusió, més enllà i més radicalment encara que a la seva mercantilització.
WA aconsegueix amb aquests elements una primorosa obra d'orfebreria sobre les relacions humanes, i dóna unes quantes voltes de pas a tant de producte made in Hollywood que ha explotat el tòpic de la confrontació entre la cultura nord-americana i (anglosaxona, més aviat) i la mediterrània. La situació no és que escapi al tòpic, és clar, sinó que parteix d'ell per arribar les profundes veritats humanes, com succeeix quan s'és capaç de construir personatge que fugen dels arquetips i esdevenes veritables criatures humanes, amb les seves càrregues de versemblants passions, pensaments, sentiments, dubtes i rebequeries.
Aquesta, la seva capacitat d'apuntar a l'interior real dels éssers humans amb una càrrega de compassiva ironia, és la clau del geni de WA. La clau d'Allen.