23/10/08

CARTA A JULIO (DORITA)

Benvolgut Julio,

Els poetes teniu a les vostres mans la clau de la presó que custodia la nostra impotència verbal i us hem d’agrair una i mil vegades, amb la lectura activa, l’acte amb què ens regaleu l’expressió del nostre propi desfici. La nostàlgia és una articulació perfecta de desig i clarividència. És una projecció de futur que neix tocada de mort pel passat, i malgrat tot amb una vocació impassible i volenterosa d’immortalitat. Si hi ha algun miracle en aquest món tan prosaic nostre, és el descobriment de compartir a dos el mateix paradís perdut, les exactes mancances de l’ànima, les perdurables ferides de la ignominiosa volubilitat de l’alegria, les delicioses empremtes dels projectes comuns. Quina catàstrofe!*


Dorita

*
Tinc por aquesta tarda -en el desptatx
d'aquelles tardes nostres, d'aquells dies.
El món va a la catàstrofe, Bel·lisa


(Vicent Andrés Estellés)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada