WOODY ALLEN ES DECANTA PER LA FUSIÓ

Vista Vicky Christina Barcelona, el primer que m'ha cridat l'atenció és que Woody Allen sembla haver optat per una criatura actualitzada als temps mestissos i apostat per la fusió cultural. No solament des del pla del contrast entre les cultures nord-americana i europea que forma l'argument més obvi de la trama, sinó també en els plans més secundaris. Així, des de la banda sonora (començant per la cançó dels títols de crèdit, una sorprenent cançoneta pop que martelleja el nom de Barcelona, i seguint per la presència reiterada de música de guitarra -flamenca, bés que des dels apropaments clàssics d'Albèniz o pop de Paco de Lucía-), veiem un Woody Allen que renova aires i s'endinsa en la seva lectura de la cultura catalana, espanyola, europea.
Certament, Barcelona és una protagonista més, com a marc, juntament amb Oviedo (fotografiades luxosament pel gran Javier Aguirresarobe). Sembla obeir a un tribut de WA a la producció catalana, però potser també a un agraïment personal a l'homenatge fervorós que les dues ciutats li havien tributat. En aquest pla, les ciutats provoquen una mena de guia turística pensada per a un públic americà, i el director se'n surt amb el recurs d'una veu narradora que ofereix explicacions de l'entorn de les escenes que eviten transicions més lentes.
Barcelona és també l'excusa desencadenant de la trama, o més aviat Catalunya, ja que és la tesi de Vicky sobre la identitat catalana el que motiva la seva presència i la de la seva amiga a la ciutat. Però aquest és tema per a una altra entrada.
Tanmateix, la factura més europea de la pel·lícula es deu, crec jo, a la recuperació d'un estil del WA més europeu, i que no havia revisitat des de feia molts anys, des de pel·lícules en la meva opinió injustament valorades com Interiors o Another woman. Diria que és en aquest terreny on es dóna en la pel·lícula l'aspecte més realment innovador de WA, on funciona més profundament el concepte de fusió. Aquí, entre estils. Mantenint una factura de comèdia o drama lleuger dels darrers anys, trobem ara un WA més reposat, amb menys diàlegs, amb més silencis, amb més esguards (tots aquests primers plans sostinguts!... un regal per al feliç repartiment). Em sembla que en aquesta pel·lícula s'equilibra la importància del que es diu amb la del que no es diu, i en això llueixen tots els protagonistes, Javier Bardem -com no!-, Scarlett Johansson, Penélope Cruz -que ha confessat que li va costar, però es va deixar dirigir pel mestre-, i la revelació per a la majoria del públic, la fantàstica Rebecca Hall. Però també els secundaris aporten molt de suc, com la frustrada amfitriona de Vicky i Christina, la molt encertada Patricia Clarkson. O, en un paper encara més amagat, el definitivament ocult personatge, el poeta incògnit, el pare del protagonista. Un personatge emblemàtic, al meu entendre, i que connecta amb l'estirp d'artistes ocults o desapareguts voluntaris, la tradició dels Bartleby que tan bé explora entre nosaltres Enrique Vila-Matas. Enfront de l'artista d'èxit, el fill, un personatge tanmateix dotat d'una sòlida vitalitat estoica, el pare representa el que ha renunciat, no a la creació o apreciació de la bellesa, sinó a la seva difusió, més enllà i més radicalment encara que a la seva mercantilització.
WA aconsegueix amb aquests elements una primorosa obra d'orfebreria sobre les relacions humanes, i dóna unes quantes voltes de pas a tant de producte made in Hollywood que ha explotat el tòpic de la confrontació entre la cultura nord-americana i (anglosaxona, més aviat) i la mediterrània. La situació no és que escapi al tòpic, és clar, sinó que parteix d'ell per arribar les profundes veritats humanes, com succeeix quan s'és capaç de construir personatge que fugen dels arquetips i esdevenes veritables criatures humanes, amb les seves càrregues de versemblants passions, pensaments, sentiments, dubtes i rebequeries.
Aquesta, la seva capacitat d'apuntar a l'interior real dels éssers humans amb una càrrega de compassiva ironia, és la clau del geni de WA. La clau d'Allen.