ALLEN I LA CRÍTICA ESTÚPIDA

Fa poc llegia que pocs artistes provoquen tants prejudicis a favor o en contra com Woody Allen. És a dir, molta gent té d'entrada, davant la seva obra, una actitud prèvia de rebuig o adhesió total, en funció no del que hagi pogut llegir o sentir de l'obra en concret, sinó de la seva percepció del creador, o personatge.
Diria que això és parcialment cert. Ho és, si ens cenyim al món cinematogràfic, on això de l'autoria és lluny de ser a l'abast de la majoria. Potser va haver un temps (cineclubs, sales d'art i assaig), on, aquí a Europa bàsicament, hi havia una minoria considerablement extensa -però minoria a la fi- que es basava en conceptes d'autoria a l'hora d'enjudiciar les pel·lícules. Avui, diria jo, això és en decadència. En tot cas, la singularitat d'Allen és que, sent un director que arriba a una capa important de consumidors de cinema, és immediatament reconegut també per aquesta capa àmplia com a autor. Això es dóna en pocs cineastes en actiu. Es va donar -amb efecte retroactiu sobretot- en autors com Hitchcock o John Ford, especialment després de ser beneïts pels crítics de la nouvelle vague i moviments europeus similars, però avui es pot atribuir a molt pocs autors de cinema.
El prejudici, doncs, és poc usual en el cinema per la senzilla raó que pocs consumidors van a veure pel·lícules del seyor o senyora Tal. De fet, pocs espectadors hi van, avui dia. La majoria, ja, ho baixa d'internet o sistemes paral·lels. Comercialitat i autoria, doncs, són de difícil casament.
En el món de l'art en general trobaríem, en canvi, molts woodyallens, amb les seves més o menys modestes legions de seguidors afectes o desafectes. Literats, pintors, etc., poden gaudir d'aquesta fama, positiva o negativa.
Una conseqüència important per a aquests autors és la seva relativa independència de la tasca assumida pels intermediaris amb el públic, especialment els crítics. Potser a Allen li passa menys al seu país -en general els nord-americans són bastant donats a seguir l'opinió dels crítics, en comparació a països com el nostre-, però podríem dir que no té perquè preocupar-se gaire de les males crítiques a Europa. Per això, el que va dir al diari Avui en una entrevista publicada dimarts passat és prou interessant: "Fa trenta-cinc anys que ni llegeixo ni escolto res sobre mi, ni als mitjans escrits ni a la televisió. I sóc molt disciplinat en aquest afer. Com menys sapiguem de nosaltres mateixos, millor. Si diuen que ets un idiota, es corre el perill de perdre confiança, i si et diuen que ets un geni, es corre el perill de caure en una autoconfiança gens merescuda."

Paraules que confirmen la saviesa adquirida per Allen. Saviesa que, si no l'han privat de totes les desventures que solen envoltar-nos als mortals -genis inclosos-, sí l'han permès sens dubte manejar-les amb prou encert. Vaja, el que avui dia diuen intel·ligència emocional, aquesta capacitat humana per enfrontar-se amb els rigors de les experiències sense caure en la desesperació. Reconduint-les, o bandejant-les, com sembla que ha fet ell amb les crítiques. No crec que sigui mal sistema ignorar-les, sobretot si no aporten res al coneixement de les nostres obres -opino que en aquest sentit cal interpretar el que diu Allen quan diu que és millor conèixer el mínim de nosaltres mateixos-.

Un exemple de crítica malèvola la té el propi diari precisament a pàgina següent , la signada per Bernat Dedéu. Tot i que no se situa en les pàgines de crítica cinematogràfica, sinó potser més en les d'opinió, l'article en qüestió es permet qualificar de pel·lícula fallida l'última del cineasta novaiorquès, i de nyaps les últimes en general, sense justificar aquests qualificatius amb cap argument tècnic, encara que sí fa unes interpretacions freudianes de les seves obres que, usant expressions del seu article, sí són realment de vergonya aliena.

Crec que la crítica d'art pot valorar les obres, faltaria més, fent anar qualificatius, però crec també que ha de facilitar arguments d'interpretació i valoració als lectors o oients, i si és possible ampliar la seva capacitat d'anàlisi amb l'aportació de criteris que els eixamplin el seu judici. En un llibre recent, Per l'ull de l'art (La Magrana) , el pintor Antoni Llena diu: "el mercat no es preocupa de si els nous compradors tenen gaire sensibilitat per l'art, sinó de col·locar mercaderia". I culpa de la desorientació del públic i d'aquesta mania consumista diferents intermediaris, sobretot els crítics: "... els crítics van perdre el valor suprem de l'art que és el coneixement, oimés que l'afany d'anar informats els investia de tanta seguretat que ja sols creien en les notícies, i amb les notícies van perdre la capacitat de creure... Però què és l'art, com diu molt bé Duchamp, sinó una qüestió de fe?".

Àngela Molina, al quadern de cultura catalana de El País (12/06/2008), replicava Llenas, tot admeten això de la qüestió de fe, argumentant que "la necessitat de la crítica passa per acceptar que el crític no és un observador, un lector més, ni tampoc ha de ser un bon lector de l'obra. És un lector en situació de fer públic el seu judici amb la intenció d'orientar els altres. La fe d'aquest "lector" ha de ser d'una altra mena. Es tracta més aviat d'una creença -sempre apassionada- en una escala de valors que l'obra hauria d'encarnar" (subratllat i cometes de l'original).

Subscric la crítica de Llenas als crítics i la justificació de la funció (potser no exactament de la necessitat) de la crítica d'Àngela Molina. I afegeixo encara més convençut aquest comentari d'aquesta darrera: "Amb tot, el crític, com l'artista, no és immune a la ignorància, fins i tot Homer davalla de l'Olimp de tant en tant. Hem d'assumir-la com a risc i destí comú dels humans, conscients de ser a vegades ignorants i a vegades més tontos que el senyor o la senyora del costat". Dit això, i acceptant la volubilitat de l'estupidesa humana, Àngela Molina fa una crítica a un fotògraf per usar un determinat format. Però ho justifica.

És evident que també Allen davalla de tant en tant de l'Olimp, però també crec que saltant-se les pàgines culturals dels diaris ha evitat caure en la vanitat absurda que sovint crítiques i moltes xerrameques propaguen inflant talents molt inferiors al d'ell, i segurament ha esquivat no poques amargors.