26/1/14

LES TOSSUDES EMPREMTES DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Aquest cap de setmana commemorem els 75 anys de la caiguda de Catalunya a mans de les tropes franquistes, el desenllaç ja definitiu de la guerra civil que va acabar amb la segona experiència republicana de l'Estat espanyol. 2014 se'ns revela així un any molt significatiu, en què coincideix aquesta efemèride amb els tres-cents anys de la caiguda de Catalunya a la Guerra de Successió. Dues derrotes que s'enllacen amb un interval de temps considerable, però que demostren que el pas de les generacions no és suficient sempre per esborrar les petjades dels grans fets històrics, especialment els tan tràgics com els al·ludits.

Jo mateix vaig intentar recrear aquesta mena de paral·lelismes que encobreixen en realitat lligams directes, a un conte que vaig dedicar ara fa poc de mig any a la meva filla Marta, i que recentment vaig publicar a Relats en català. La memòria d'aquells fets, malgrat els anys d'obstinació manipuladora i ocultadora de l'Estat vencedor, es manté tossudament. I Catalunya es torna a trobar precisament en aquest 2014 en una cruïlla transcendental per al seu futur.

Espero que hàgim après de les derrotes, perquè no  sembla que aquest Estat opressor ho hagi fet. Sospito que sempre és més difícil aprendre de les victòries. Crec que exemples històrics recents ho demostren: de les guerres dels Balcans, Sèrbia ha sorgit més dèbil però més decidida a mirar cap al futur reconeixent els traumes generats.

No és el cas, evidentment, de l'Espanya juancarlista. El desembarcament de la cúpula del PP en aquest mateix cap de setmana, amb l'excusa d'una convenció del partit, tan premeditat, tan oportunament calculat, tan desconsiderat, ho fa palès. Les actituds que exhibeixen els seus líders, els d'allà i els d'aquí, són una patètica còpia de la dels invasors de les dues desfetes que commemorem enguany.

Un desembarcament que llança al món dos missatges fonamentals: un, la seva croada antinacionalista es basa en la idea emesa per la seva secretària general Dolores de Cospedal que la sobirania nacional -l'espanyola, s'entén- és innegociable. Ho rebla el propi president del govern Mariano Rajoy: mai no permetrà -ell mateix!- que es trenqui la unitat d'Espanya. I dos, no es farà la consulta aprovada per aclaparadora majoria al Parlament català. I punt. Una transparent lliçó de quina democràcia funciona per aquestes llars.

Confesso que em subleva que aquest essencialisme autoritari i antidemocràtic campi desvergonyidament als ulls de tot el món, i que passi olímpicament desapercebut davant la neutralitat aparent del mateix món. Em subleva però ho entenc, ho entenc per la distància i la incomoditat que genera implicar-se en fets aliens,  i a més enllaça amb els precedents històrics que celebrem: a la Guerra de Successió les potències aliades van vendre els drets dels catalans per botins de guerra, i a la Guerra Civil van encastellar-se en la neutralitat que va donar ales als règims feixistes i va conduir a la gran catàstrofe de la II Guerra Mundial.

Però hi ha una neutralitat que dedicidament no tolero. La interna, la dels de dins de Catalunya o de dins d'Espanya. D'aquests segons poc podem esperar, ja hem vist que el gran aparell mediàtic espanyol no té fissures, i com a molt estableix el ja conegut matís entre la dreta cavernícola i la seva constel·lació de mitjans que ens titlla els catalans de nazis i l'esquerra d'ordre que des d'El País ens renya més amablement i insinua que tenim tics nazis, o -en algunes de les seves últimes apassionant edicions- ens assimilen a una submissa classe menestral sotmesa per l'aristocràcia rústica dels hereus o als simpàtics hobbits de la saga de Tolkien. Vaja, l'exacta bipolaritat que separa el no rotund al dret de decidir del PP (el cop de porta, com solen dir els titulars de premsa), o el no però amb alguna reforma inconcreta i sense calendari previsible de la Constitució, del formós duet PSC-PSOE. D'una pobresa intel·lectual astoradora, aquesta dualitat de l'espanya dominant actual ens remet a una altra continuïtat històrica, la de l'alternança de partits a l'Espanya de la Restauració que sobrevé amb l'ensulsiada del primer intent republicà i federalista, la malaurada I República que alhora sorgia del no menys malaurat intent regenerador de la revolució de 1868 encapçalada pel general Prim.

Aquesta visió que ens acusa de ser víctimes d'una manipulació d'alguns líders polítics, i per tant de ser arrossegats per un autoritarisme poc dissimulat arrelat en les nostres escoles públiques i l'única ràdio i televisió rellevant en català -la mateixa que ara han prohibit al País Valencià-, en veritat és una transposició, no sé cínicament conscient o sincerament inconscient, dels seus propis tics autoritaris/gregaris que es neguen a veure la biga en l'ull propi.

I hi ha la neutralitat interna, la dels que sota l'escrúpol de la ponderació i l'equanimitat, equiparen les tergiversacions d'uns amb les dels altres, la dels nostres. Un exemple recent és la polseguera aixecada pel simposi engegat perla Societat catalana d'Estudis Històrics sota el títol d'Espanya contra Catalunya. No pocs van posar al mateix nivell dues interpretacions de la Història que oposen la tasca rigorosa de revisió de les falsificacions històriques d'un bon grapat de prestigiosos estudiosos amb la pseudohistoriografia oficial que ha vessat aquesta mistificació (una Catalunya del mil set-cents prostrada per una crisi econòmica secular i pel llast dels furs medievals, rescatada a la modernitat pel despotisme il·lustrat de la casa dels Borbons, etc).


No podem mantenir la neutralitat i deixar passar carros i carretes sobre la realitat de casa nostra. Ho devem als que van patir la desfeta i als que s'han lliurat a la tasca desagraïda de mantenir-ne la memòria. I ho devem, sobretot, al nostre futur, al dels nostres fills. Només cal que analitzem algun dels missatges que com a corol·laris dels que abans he enunciat han deixat anar els líders del PP. Deixem de banda el català Jorge Fernández Díaz i la seva entranyable convicció que Santa Teresa de Jesús en persona -no sé si en carn i algun os- vetlla per Espanya. Un aspecte crec que molt representatiu l'ofereix la patètica intervenció del ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro, que entre embarbussaments i vacil·lacions va desdir-se -un cop més- d'una promesa, la de publicar les balances fiscals. La seva genialitat rau a enunciar que deixaran de publicar-les per substituir-les per una nova metodologia que té ja el resultat predestinats, la demostració que Catalunya no pateix la sagnia del dèficit fiscal històric que els càlculs oferts pels mètodes homologats a nivell internacional vénen demostrant reiteradament any rere any.

No, quan un topa amb tanta grollera trampa, no pot instal·lar-se en la neutralitat. Ni quan se les ha de veure ni més ni menys que amb una tropa de sants i místics traspassats fa segles. Els segles han corregut, però els seves tossudes empremtes perviuen en l'avui.

14 comentaris:

  1. Jo, personalment, que és com puc parlar, considere el tema del dret a l'autodeterminació una conquesta dels pobles i el vostre dret a la independència i a la possible posada en marxa d'aquest dret com un assumpte intern, ara et diria, també personalment, com em va comentar Sergi Monteagudo, un company de la xarxa, català com tu, que és un intent de defensar-se de la castellanització, un intent de sobreviure com a poble i tot i no defensar la independència per al meua país, regió, comunitat o regne (les coses no estan per ací com per a dividir-nos més en contra de la nostra llengua, que sens dubte ho patiria, com ho va patir a la batalla de València viscuda per mi, no sé si malauradament o afortunada pel que em va ensenyar de valentia a l'hora de parlar la llengua del meu pare) vos entenc perfectament, a més si pensem que el grau de criollització del vostre poble no ha estat tan palès i, des de la naixença com el nostre, recorda que el país, regió, nació, regne o comunitat valenciâ va nàixer, si bé dins de la Corona Aragonesa, amb dues llengües i per a mi el problema de la identificació dels pobles té sempre molt a veure amb les llengües, és a dir que ho considere en el 90 % dels casos un problema lingüístic, doncs bé, et dic, la zona aragonesa i la castellana més tard afegida a configurat la criollitat de València, tot i parlar majoritàriament fins ben entrats el segle XX el català-valencià.
    Si recordes tinc un article que és ací al meu bloc titulat "Conseqüències lingüístiques de la batalla de València" en que hi parle, de les repercussions que van tenir les tesis fusterianes en la desfeta de la nostra llengua, ací al meu país, perquè viscuda una guerra o batalla un sap que no hi ha innocents mai, i en un conflicte sempre hi ha el botxí i l'aquiescència de la víctima.
    Jo espere pel bé de la nostra llengua dues coses, que el partit més castellanista deixe de governar al meu país, regne o regió i que arribats els nacionalistes o simplement valencians de "Compromís" no tornen a repetir les errades de les tesis fusterianes, que sí, tenien la veritat, però tu ja saps que jo sé que la veritat no és l'important del discurs sinó la seua intenció, i així van postular un País Valèncià tan veritable com impossible, si més no, ja als anys 60 i 80 del segle passat.
    Gràcies, malgrat tot i malgrat que algú puga pensar en un ideal ja perdut, la catalanitat de les nostres terres, tot i que la catalanitat de la llengua és evident, malgrat dic, hi van haver els intel·lectuals, gens sospitosos de castellanistes com Eduard Mira i Damià Mollà que van plantejar la eixida a la crisi que, malgrat els paranys en què ens hem clavat amb el castellanisme i el discurs capitalista, van resoldre amb la criollitat del país/regne i la catalanitat de la nostra llengua, com a una eixida ja fora de l'abast d'una possible o futurible independència.

    ResponElimina
  2. Per això i és una de les meues solucions, que jo plantege al meu altre bloc en un article titulat "Conflicte lingüístic espanyol. La segona transició", la del ple federalisme lingüístic de totes les quatre o sis llengües que malviuen en aquest estat/nació dins dels seus territoris històirics autonòmics/nació també, i el federalisme polític per a Catalunya i el País Basc, fent una autonomia tal i com va quedar als anys 2000 per a les altres comunitats, però tot i això no he tingut un debat en profunditat i només algunes veus com la teua ha fet una anàlisi de manera oberta, com jo havia deixat les possibles solucions.
    L'estat/nació ha de parlar amb les autonomies/nació i arribar a una entesa, si no el conflicte estarà servit o el que també pot ser greu, tan greu com un sentiment larvat a l'inconscient col·lectiu, bàsicament de dos pobles, el català i el basc, l'animadversió contra l'estat espanyol, la nació espanyola o el país espanyol, tant se val. Deia Sòcrates quan li plantejaven que no s'havia mullat mai en el govern d'Àtenes que sí ho havia fet, una vegada, i que va desobeir les ordres dels qui li manaven, cosa que el va portar al seu judici vint o trenta anys després, del qual no tenia por, sinó por pels seus, foc amic.

    Bé, ja m'he explaiat un muntó i espere que m'hages comprés, ara, et torne a dir, si jo fora completament sol i tot el meu país fóra o estiguera format per clons de Vicents jo defensaria la meua independència, cosa impossible la repetició dels Vicents, però ni tan sols jo ací al meu país sóc, si és possible ésser, totalment valencià, en definitiva, que tant el gaudi com el desig, l'amor i la voluntat poden afaiçonar una resposta o una acció.

    Una abraçada des d'un racó del domini lingüístic.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'admira la teva capacitat de fer d'un comentari un article addicional al que comentes.
      Sempre benvinguts els teus matisos.

      Elimina
  3. Que aquesta colla d'hereus del franquisme no hagin demanat perdó pel cop d'estat de Franco, per les matances que va ocasionar la guerra que va venir a continuació, i per tant de sofriment que va venir després del 26 de gener de 1939 és indicatiu de quina mena de gent són.
    Ara, això de Santa Teresa, ja és malaltís.
    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Diuen les llengües, no sé si bones o dolentes, que franco dormia custodiant el braç incorrupte de la Santa. Potser Jorge Fernández Díaz l'ha trobat en algun racó del seu ministeri.
      I ja que dius malaltís, cada cop se'l veu més, a aquest home,de malaltís. Serà el corcó de la consciència?
      Gràcies pel comentari, una abraçada

      Elimina
  4. Tens tota la raó i t'aplaudeixo l,article...

    Tanta trampa no pot generar cap mena de neutralitat... Ens hem despavilar a marxar com sigui ... A veure si aconseguim de fer una democràcia real i no de fireta i que el respecte sigui autentic entre tots...

    ResponElimina
    Respostes
    1. El gran repte és aquest: fer una democràcia real. Sé que sempre serem en el camí, i mai l'aconseguirem del tot, però l'important és iniciar aquest camí. Crec que a molts en aquest país se'ns han caigut ja fa temps les benes dels ulls.

      Elimina
  5. No m'esperava trobar una comparació amb els hobbits en un article d'aquest tipus xD Però està ben encaixada ^^

    ResponElimina
  6. Sí, és d'un tal César Molinas, matemàtic i ex-alt càrrec dels governs del PSOE. Ha estat rebuda amb divisió d'opinions, hi ha qui la considera ofensiva -suposo que és la intenció de l'autor-, però d'altres l'han celebrada i s'han identificat amb els hobbits. Són alegres, familiars, amants de la bona vida però pencaires, i molt tossuts. I al final són els que guanyen.

    ResponElimina
  7. Se'm regira l'estómac només veure la primera fotografia amb la que il·lustres l'article, records d'una història que segueix present. Ja no ens poden tapar els ulls quan tot està tan a la vista. Un bon article, Eduard.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una història present, sí, aquí i en latituds no tan llunyanes encara amb la mateixa cruesa que en aquell desastre històric nostre. Mirem a Síria, mirem-li als ulls als refugiats d'avui i llegirem un nou capítol de la mateixa història de derrotes i desfetes de la Humanitat.

      Elimina
  8. Més que genialitat, bon amic, el que exhibeixen és 'genitalitat', i no parlen ells sinó els seus pebrots.
    Ara bé, torno a posar Jericó d'exemple: els traïdors de dins van facilitar l'entrada a l'invasor que era, per a més 'inri', el poble de Déu, amb Josuè al davant. Exèrcit+església.
    Salut per resistir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Genitalitat, sens dubte! Però també racionalitat: saben bé el que es juguen i com s'ho juguen.Nosaltres, o molts de nosaltres, no deixem anar el lliri de la mà, però ells porten el lliri només per encobrir la porra a l'altra ,com bé descrius en el duet de la ignomínia. Falta una tercera pota en aquesta dansa macabra. La podem veure en els que van anar el cap de setmana passat a fer-se un gran àpat a no sé quina masia d'un ric de casa nostra. A omplir-se el pap i a buidar després mediocres receptes d'entesa i diàleg, com si ells estiguessin per sobre de la resta dels ciutadans d'aquest país només perquè tenen els calés. Farts d'olla, i, encara que no ho reconeguin, farts d'haver d'acceptar les formes de la democràcia (egs, quina angunieta!).
      Salut ens donin, i que sapiguem resistir!

      Elimina
  9. Hem perdut moltes guerres, però guanyarem totes les paus.
    Si més no, lluitarem.

    ResponElimina