FORTUNY, EL MITE I EL GENI

Aquest cap de setmana passat tancava portes l'exposició temporal al Museu Nacional d'Art de Catalunya sobre Marià Fortuny i Marsal i la seva obra mestra inacabada, "La batalla de Tetuan". Una setmana abans tancava l'exposició que sota la llegenda "Fortuny, el mite" li havia dedicat el Museu Salvador Vilaseca de la seva ciutat natal, Reus, des d'abril. Es coronen així els actes de l'Any Internacional Fortuny que commemoraven una efemèride certament peculiar (els 175 anys del seu naixement ).

Detall de La batalla de Tetuan. Un dels sector més acabats, on apareix la cara
d'un oficial que ens observa, que ens recorda al pintor

L'exposició del MNAC era una ocasió immillorable per admirar la gegantina obra que Fortuny no va poder acabar mai, amb un complet fons dels treballs preparatoris i un interessant documental sobre els vaivens que l'obra va tenir al llarg del passat segle. Es complementava amb una ocasió encara més excepcional, la cessió temporal per part del Museu del Prado de les diferents versions de la complementària obra "La batalla de Wad-ras", que cal interpretar com a treballs preparatoris d'un altre llenç monumental que mai va emprendre, però que donen una idea del mestratge absolut de Fortuny. Ambdues obres responien a l'encàrrec de la Diputació de Barcelona, que l'havia enviat a cobrir la campanya militar espanyola al Marroc de 1859-60, al costat del regiment de voluntaris catalans que la mateixa institució va sufragar i que va ser encapçalada pel també reusenc Joan Prim, que en tal ocasió obtindria una fama extraordinària. Fortuny, en canvi, va patir molt amb aquell encàrrec, i en resum no se'n va sortir, ja que no va poder completar cap dels dos grans quadres compromesos. Tanmateix, la influència del paisatge i color d'aquelles terres magribines exercirien sobre ell una influència molt notable i són segurament claus en la seva evolució com a pintor. Completen l'exposició les aportacions d'alguns materials aportats per la Fundació Dalí. El geni empordanès va estudiar fascinat concretament el quadre de Tetuan i va oferir una versió pictòrica i algunes interpretacions característiques que han contribuït no poc a perllongar la fama d'una obra que avui es considera una cimera de la pintura catalana del XIX.

Il contino,
el popular "Condesito" a Reus

Si els atzars i final abrupte del quadre es poden d'alguna manera associar a la vida prematurament extinta del seu autor, també és una mostra del Fortuny que va coquetejar amb els poders establerts i va impulsar així el seu indiscutible art. En aquest sentit, Fortuny és encara un pintor clàssic que viu de les relacions amb institucions que li bequen les estades a Itàlia o l'envien a una campanya bèl·lica per exaltar els valors que simbolitzen les mateixes institucions, com l'exèrcit. En aquest aspecte, és essencial la seva relació amb el director del Museu del Prado, Federico de Madrazo, de qui seria gendre.

L'exposició que li ha dedicat la ciutat natal, en canvi, permetia fer un recorregut ampli pels diversos Fortunys que van succeir-se en la seva curta vida. La seva formació es podia seguir pas a pas, des dels esbossos i dibuixos fets en els anys d'estudi a l'acadèmia del pintor Domingo Soberano (una acadèmia que va fornir altres talent reusencs enormes com Josep Tapiró, de qui ara justament es commemorarà el centenari de la mort), a les obres ja executades a l'acadèmia barcelonina de la Llotja, sota la direcció de Claudio Lorenzale, o les fetes a la romana Acadèmia Giggi on s'adverteix ja un salt qualitatiu enorme del seu art, període que culmina amb "Il contino", l'aquarel·la que reproduïda en estàtua és un dels emblemes de la capital del Baix Camp. L'exposició entrava després en els anys de fama universal de Fortuny, el pintor d'èxit que cotitza alt en el mercat de l'art europeu i en nous mercats com el nord-americà, a través de la seva relació comercial amb el poderós marxant parisenc Goupil. Emblemàtic, per descomptat, d'aquest període, "La vicaria", un quadre que tot reusenc coneix de memòria ja que qui més qui menys en guarda una reproducció, o "El col·leccionista d'estampes" i l'escandalosa "Odalisca". Assistim així a un vessant ja modern, un pintor que viu -i bé- de la venda en un mercat dominat per hàbils comerciants i dirigit a nous o vells rics que veuen en l'art una mostra més de l'esplendor social que manifesten.

Detall de La vicaria

La odalisca

El venedor de tapissos

Aquesta fama, aquest èxit, van permetre fer de Fortuny una estrella de l'art, però probablement també van paralitzar la seva evolució artística. Obligat a fer lliurament de pintures de gènere, aviat es va sentir constret. Al seu estudi de Roma, a banda de lluitar amb el malson de "La batalla de Tetuan", l'exotisme de què es rodeja amb l'excusa d'aquesta obra li permet també explorar temes que, tot i inserir-se en una de les modes del moment, impulsarà de manera inusual la seva paleta, com es comprova en un altre dels grans quadres present a l'exposició,"El venedor de tapissos". Potser necessitat d'explorar aquest aire nou, es va instal·lar a prop de Nàpols, a Portici, en contacte amb altres artistes. La singularitat a què s'encaminava el seu art es veu ja en els paisatges i en els retrats que ens situen en el Fortuny definitivament modern, un geni molt probablement revolucionari  que va estroncar la seva mort sobtada.

Retrat de nen a portici

No hi ha dubte que una mort prematura -va morir amb 36 anys-, a més embolcallada en cert misteri sobre unes causes que encara avui no són clares (com les del seu amic i paisà, el general Prim), contribueixen a forjar un mite, com sens dubte ho és avui Fortuny. I, de fet, passejant per aquestes dues exposicions, el cop traïdor de la mort se'ns apareixia omnipresent, en el cabal d'obres que van quedar inacabades i que provenen del catàleg inventariat rescatat del seu estudi romà. De vegades, certament, era en l'esbós que va quedar definitivament inacabat que tenim la sensació que el veritable Fortuny, l'immens artista que les necessitats comercials retenien, estava pugnant per manifestar-se, a punt d'eclosionar, de manifestar-se com un dels gegants que faria avançar irremissiblement la pintura cap a una nova dimensió.

Encarnació, doncs, de la paradoxa de l'artista que ha de menester l'èxit per subsistir i que té en l'èxit el principal obstacle per progressar en el seu art, Marià Fortuny ens apareix justament avui com un mite que ens explica profundament la realitat dels nostres temps, aquests temps que ell ja va anunciar, amb aquesta capacitat gairebé visionària que només tenen els genis d'anticipar els canvis que després tota la resta viurem com a naturals.

Nu a platja de Portici
 (probablement el fill del pintor, el després també famós artista Mariano Fortuny i Madrazo)