L'ARTISTA COM A MERCADERIA

Andy Warhol, Accident de cotxe en plata (Doble desastre)

Fa pocs dies la gran escriptora tarragonina Olga Xirinacs escrivia en el bloc que manté amb exemplar constància  una il·lustrativa crònica sobre el descortès tractament amb què va ser obsequiada per part dels organitzadors de l'acte de presentació d'un llibre en el qual participà de manera altruista, el llibre que s'edita en ocasió de la famosa marató organitzada per TV3 amb una finalitat d'allò que en diuen social.

Al marge de l'elegància proverbial del seu estil i del seu tractament dels temes, és útil llegir la petita crònica per adonar-nos de quant hi ha de cert en la imatge victimitzada que tenen els artistes de si mateixos en general, i el literats en particular, respecte a la consideració social i reconeixement públic que reben. Dubtosos actes d'homenatge com el que ens descriu l'Olga ens fan palès que, si bé un autor publicat pot gaudir d'un modest i sempre precari prestigi, la seva tasca en si sempre és considerada en termes subsidiaris. Per dir-ho clar, sembla que la seva tasca ha de guanyar-se el respecte només des del moment en què es pot reduir a valors crematístics, o en fórmules comptables, si més no: ha publicat? Si és així, ha venut? Si és així, ha pogut cobrar? L'artista, doncs, considerat com a mercaderia.

Una enquesta recent presentada pel president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts, el poeta Carles Duarte, mostra que només un 16 % dels professionals de la cultura de Catalunya ingressen més de 25.000 euros bruts anuals. I un 25 % menys de 6.000 l'any.

Enfront aquesta precarietat, les xifres milionàries que fan anar un reduït grup d'autors poden arribar a moure a escàndol. No és tan habitual en el món de les lletres, però en el mercat de l'art que representen les grans cases de subhastes, l'aparició periòdica de noves xifres de vertigen no ha patit descensos amb la crisi global. Recentment, a tall d'exemple, la icona del pop art Andy Warhol batia rècords propis venent a Sotheby's de Nova York el seu quadre Accident de cotxe en plata (Doble desastre) per 78 milions d'euros. Evidentment, no pas venent ell, sinó els propietaris dels seus drets.

Mercats com aquests, on una elit mou uns ingressos que superen en conjunt els d'una majoria que no només malviuen sinó que no disposen de recursos per accedir al gran públic per donar a conèixer la seva obra, són el clar exponent de la disfuncionalitat d'un mercat que projecta en uns pocs un consum desorbitat en detriment de les possibilitats d'accés als béns culturals de la majoria.

El mercat, lluny de fomentar la igualtat com pregonava la doctrina econòmica liberal i sostenen amb més cruesa i falsa convicció la teoria neoliberal avui dominant, tendeix a desequilibris extrems que suposen la tendència a l'acaparament per part d'una minoria i la despossessió consegüent de la majoria.  En l'odre cultural, això implica que la capacitat de compra es potencia per a la mateixa minoria, però també que la producció només es considerada privilegi i reserva per a una altra minoria, un limitat nombre de creadors als quals el mercat i els seus mitjancers (més que no pas les pròpies elits consumidores) eleven a la categoria de genis o bé es veuen reconeguts com a veritables artistes, carn de col·leccionista o de culte.

Dit això, no puc estar-me de citar la mateixa Olga Xirinacs en el seu bloc: Al món literari hi ha de tot, com a tot arreu. Però el que busquem els autor literaris, jo la primera i almenys els que jo conec i molts dels que els lectors coneixen, és fer la nostra obra, i com més ben feta, millor. Així és la literatura. Si arriben premis i distincions, benvinguts. Si no arriben, cada autor sabrà molt endins seu, o potser no ho sabrà si no s’analitza, quins són els motius de no ser conegut o reconegut. La solitud diria que la patim una gran majoria d’escriptors. 

Aquesta és la plaça forta de tot escriptor: la seva autoconsideració. Si una autora publicada per editorials convencionals pot rebre banys d'humilitat a còpia d'olímpics menyspreus, calculeu els que rebem els que no publiquem, fora dels circuits de franc. Però el fons de l'obra és el mateix. La seva justificació, la mateixa. L'autor no publicat, simplement, estarà més lliure de sospita, però l'autor de veritat sempre serà el que busca en les seves íntimes conviccions, en les satisfaccions i frustracions que s'autoinfligeix, les raons per continuar bastint la seva obra.