ZAPPA, EL GRAN VIRTUÓS

Frank Vicent Zappa Jr., universalment conegut com a Frank Zappa, va morir el 4 de desembre de 1993. Avui fa doncs, justament 20 anys. Li faltaven pocs dies per complir els 53, ja que havia nascut  el 21 de desembre de 1940, a Baltimore, Maryland, malgrat que va créixer entre Carolina del Nord i Califòrnia, seguint els destins itinerants dins l'Exèrcit de son pare.

Zappa era, doncs, d'una generació una mica intermitja: com el germà gran dels joves que van protagonitzar la gran revolució pop dels seixanta, o el petit dels que havien començat a fer evolucionar la música popular cap al rock'n'roll dels cinquanta. Aquesta situació generacional una mica a la contra no és del tot irrellevant: potser per ser un pèl mes gran que la majoria, Zappa va mirar-se la gran eclosió del pop sempre des d'una distància crítica. Com que no va ser un músic exactament precoç, malgrat haver començat a tocar en l'adolescència en grups de música de ball i bandes menors, la seva veritable introducció en la música amb unes certes pretensions coincideix amb l'inici de la dècada dels seixanta, quan ho fan els Beatles a l'altra banda de l'Atlàntic. Aquest inici, a més, coincideix amb la seva adopció de la guitarra com a instrument, ja que els seus precedents s'havien centrat en la bateria.

Autodidacta i experimental des del principi, Zappa -ja casat a 1960- es mira de guanyar la vida amb diverses feines de publicista i editor de pel·lícules, alternant-la amb feines de músic amb una banda anomenada The Black-Outs, o fins i tot de compositor independent. Podríem resumir dient que es tracta del que ja avui anomenaríem emprenedor. Un atzarós assumpte una mica tèrbol però prou il·lustratiu de l'ambient d'aquella Califòrnia justament anterior a la revolució dels hippies, és que una denúncia per suposada producció de material pornogràfic va acabar amb la modesta productora de cinema que havia muntat. Va tractar-se realment d'un parany estès per la policia, que li va colar un encàrrec de pel·lícula eròtica familiar i el va dur a un judici per conspiració per produir pornografia. Encara que va poder alliberar-se dels càrrecs més importants, allò va significar la fi de la seva carrera professional en el cinema. Tanmateix, potser va representar afortunadament un impuls a la seva dedicació exclusiva a la música.

Els reflexos de l'incident es trobaran en la seva obra musical, d'una banda, amb la seva contínua lluita contra els models autoritaris i puritans de la societat nord-americana, i en la seva vocació pel material audiovisual, que mai no va abandonar definitivament i que van suposar una atenció especial a la producció cinematogràfica, que va anar molt més enllà de la creació de vídeos de pura promoció i va arribar a la creació de pel·lícules amb entitat pròpia, com la versió fílmica del disc "200 motels", de 1971.

El distanciament de Zappa de les fomes pop dominants en el circuit musical que ja trobem establert a finals dels seixanta, es deu a les seves singularitats formatives, però també i principalment a la seva personalitat. Mestre de la sàtira i la paròdia, fustigador tant de la moral pública  com de la superficialitat i banalitat de les actituds falsament rebels amb què va acabar la revolució del flower power, Zappa és una figura incòmoda que va renunciar expressament a la comercialitat des d'una postura ideològica, i que des d'una inclinació purament musical o artística també es va veure molt allunyat de les estructures cada cop més estandarditzades i estereotipades del rock. Això inclou el seu embolcall cultural, fonamentalment el consum de drogues, del qual va ser fervent opositor -si exceptuem la seva addicció al tabac- .


En el pla estrictament musical Zappa és, tot i que autodidacta, un autor massa complex per reeixir en el sistema industrial del pop-rock. La seva mordaç aproximació satírica als distints gèneres populars no està exempta, tanmateix, d'afecte. També aquí el talent de Zappa cavalca entre línies. Trobem abundants exemples de cançons que, recreant estils com el do-woop o el blues, aconsegueixen ser autèntiques joies. En una altre extrem, va ser un abnegat estudiós i admirador de la música contemporània elaborada per compositors com Edgard Varèse o Strawinski i una part dels anomenats dodecafonistes. Mai va renunciar no solament a introduir complicats conceptes musicals inspirats en les innovacions de l'anomenada música seriosa, sinó que també va crear obres dins d'aquest marc. De fet, a mesura que es va anar desencantant de les possibilitats alternatives que va llaurar-se dins el món del pop, es va anar centrant més en la composició de música simfònica. El seu darrer treball discogràfic, "The yellow shark", de 1993, és purament i rigorosament orquestral, enregistrat a Alemanya dirigint el grup de cambra Ensemble Modern.

En aquest punt rau un altre dels aspectes poc convencionals de Zappa dins l'anticonvencionalisme, diguem-ho així, oficial. Zappa va ser un treballador inesgotable, un músic d'una autoexigència insubornable que s'estenia en una exigència altíssima també envers els seus col·laboradors. D'aquí sens dubte els seus abundants xocs amb els membres de les bandes que successivament va anar liderant, i les constants expulsions o renúncies dels que no reunien els requisits necessaris. L'ús d'estupefaents, per exemple, eren un motiu de descrèdit, no per qüestions morals òbviament, sinó perquè impedien la necessària implicació professional que ell requeria. Aquesta àrdua qüestió el va fer allunyar-se dels escenaris progressivament, i fins i tot de la producció de discos. En l'estil peculiar de Zappa els dos àmbits van molt entrellaçats, ja que sovint editava sobre la base del material en directe. Com diu ell mateix en la presentació de l'hexalogia "You can't do that on stage anymore" (és a dir, no ho podràs repetir mai més a l'escenari), Hi ha moltes coses diferents que pots fer quan tens una banda que no es limita a tocar un espectacle de llauna nit rere nit. Una banda que realment està tocant una cosa nova a l'escenari i pot respondre al moment, improvisar i desenvolupar-ho per crear un esdeveniment que es desplega  a l'escenari només una vegada i només per al públic. És a dir, exactament el contrari del que ell mateix denunciava que feien la majoria dels grups: un xou promocional del disc, una rèplica exacta, poca cosa més que un vídeo promocional, en definitiva: no són allà dalt per fer història, són allà per fer un anunci.

El desencís de Zappa i la contradicció de la seva exigència amb les imposicions de la indústria i dels seus propis servidors, els músics, el van allunyar primer de les discogràfiques importants, i ja amb "Sheik Yerbouti", àlbum del 1979 -curiosament el de més èxit comercial de la seva carrera- va iniciar el seu propi segell. Com hem dit, va acabar també renegant en bona part de l'estil de les bandes de rock, i apropant-se cada cop més al de la música orquestral. Tanmateix, acabaria també desencantat-se, denunciant les actituds igualment autocomplaents i poc rigoroses del circuit de la música més coneguda com a clàssica, poc donada a les innovacions i als riscos formals.

Amb el temps, però, els invents tecnològics van anar-li aportant solucions. El Synclavier, concretament, costós i complicat aparell productor de música electrònica, va cridar ràpidament la seva atenció, i amb el temps es va centrar cada cop més en les possibilitats d'una execució que li permetia prescindir dels inconvenients causats per la relació amb els músics humans. Probablement, si el càncer de pròstata no l'hagués sorprès a una edat tan prematura, Zappa hagués acabat aprofundint en la música electrònica, que tot just a principis dels noranta estava  a les portes de les grans innovacions tècniques avui a l'abast del gran públic.  O tal vegada s'hagués reconciliat amb el món de les orquestres, en el qual va obtenir el reconeixement i admiració de directors com Kent Nagano o Pierre Boulez.

Zappa va dir una vegada, referint-se al periodisme musical: persones que no saben escriure entrevistant gent que no sap pensar per a gent que no sap llegir. En una famosa entrevista televisada, ja a punt de ser definitivament vençut pel càncer, va desentendre's amargament del concepte d'immortalitat i transcendència. I tanmateix, avui és un geni mundialment reconegut. Si no popular ni líder de vendes, que mai ho va ser, la seva gegantina figura és recordada i respectada com un dels grans músics del segle XX. El seu exemple de dedicació, perfeccionisme i persecució incansable del virtuosisme es magnifica si es posa al costat de la seva irrenunciable honestedat intel·lectual i la seva capacitat crítica que va comprendre sàviament l'autocrítica.

Quina desgràcia haver-lo perdut. Quina sort haver-lo tingut.

Estàtua dedicada a Zappa a Vílnius, Lituània