LA VERITAT DELS VENÇUTS

Ahir em vaig acabar "Victus", la monumental novel·la sobre la Guerra de Successió de l'Albert Sánchez-Piñol. He estat temptat de dir novel·la definitiva, usant un terme comú que considero traïdor. Tanmateix, si és evident que una novel·la no pot tancar l'exploració de cap fet històric, i com a molt pot fer-ho amb un fet encarnat en la seva intrínseca ficció -i això també ho discutiríem-, se m'ha fet evident també que es tracta d'una d'aquelles rares novel·les destinades a perdurar.

El meu coneixement de l'autor, per això, era fins ara només el del seu vessant periodístic. No havia llegit cap de les seves exitoses novel·les anteriors, en català, i em va semblar força curiós que engegués una obra tan radicada a Catalunya en castellà. Ho havia explicat, ell, però jo no ho havia entès. Probablement no hauria llegit el llibre si no m'hagués arribat a les mans en la seva molt encertada traducció al català (de Xavier Pàmies). Hauria estat un error difícilment salvable. Avui entenc millor l'impuls que va fer rajar de la ploma de Sánchez-Piñol el seu text en castellà.

Primer, perquè està clar el seu tribut a les colossals "Narraciones históricas" de Francesc de Castellví, l'obra d'aquest testimoni directe dels fets que des de l'exili de Viena va reunir un nombre incalculable d'altres testimonis i va maldar infructuosament per publicar-la. Segon, perquè al cap i a la fi aquesta no és una novel·la només de Catalunya: narra una veritable guerra mundial, i ateny en última instància tot el gènere humà (com tota bona novel·la, de fet).

I tercer, i molt important, buscava sens dubte la proximitat del lector espanyol, aquest que ha estat privat de la veritat dels fets per obra i gràcia de la llarga política repressora de l'Estat espanyol triomfant, emergent d'aquell crucial conflicte.

Coincideix, curiosament, la meva lectura del llibre amb la polèmica insensata promoguda per mitjans, partits i fins i tot el govern espanyol contra el simposi "Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)", organitzat aquests dies pel Centre d'Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d'Estudis Històrics, amb el suport del Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya. A part de la solvència contrastada dels ponents, el propòsit de les jornades sembla poc discutible: analitzar amb criteris històrics les actuacions repressives de l'estat espanyol envers la societat catalana des del segle XVIII a l'actualitat . Poc discutir-se l'oportunitat del títol, certament ja conclusiu en el seu enunciat, però ha tingut la vàlua de cridar l'atenció i posar els termes històrics de nou en la primera plana de l'actualitat. És clar que en temps en què tothom llegeix de la premsa poc més que titulars, i directament ignora els llibres, pretendre que es reaccioni sobre els continguts és gairebé una entelèquia. Com a mostra, només les declaracions del ministre d'Afers Exteriors del govern espanyol, García-Margallo, que ha estat capaç de titllar els participants de pseudohistoriadors nacionalistes excloents (!), admetent que s'ha guiat només pel títol del simposi. En fi, darrera l'habitual corrua de censors i salvapàtries proferint imprecacions, amenaces i exigint prohibicions i fins i tot sancions penals, en lloc de contrastos amb la realitat. Amb l'excepció del PP català, que diu per boca de la seva portaveu Alicia Sánchez-Camacho que promourà un fòrum sobre la veritat. Caldrà veure quines veus autoritzades és capaç de reunir. Esperarem, a diferència del que han fet tots els que ja han desqualificat per endavant i acusat de manipuladors i tergiversadors els organitzadors del simposi.

Evidentment, tot historiador ha de manipular, ha d'exercir la seva tasca des d'una selecció prèvia. El que diferencia una actitud d'altra no és la manipulació en si del material, sinó el rigor del mètode d'estudi i la voluntat última d'arribar a una recreació d'una veritat plausible. És a dir, l'autenticitat en la intenció d'obtenir respostes a algunes de les grans preguntes que tots el que s'aproximen a la Història han de fer-se: què va passar, per què va passar, si pot tornar a passar.

Aquest simposi s'emmarca en l'inici dels actes constitutius del Tercer Centenari de la gran derrota de 1714, que té un dels seus epicentres en el recentment inaugurat espai museístic del Born. Casualment, és en la seva llibreria que em vaig fer amb "Victus". Com sorgit de la recreació avui tangible de la desfeta, aquest llibre ens parla des de la ficció de la gran veritat, i s'alça contra el silenci que alguns volen confondre interessadament amb la veritat històrica, igual que confonen la veritable unió amb la imposició de la unitat. Enfront tanta estupidesa, ignorància i mala fe, "Victus" ens interpel·la directament amb la recuperació de la veu dels vençuts, dels que, contra tota lògica humana, van preferir la immolació, la resistència a ultrança fins a la mort, abans que rendir-se i renunciar als seus drets i constitucions. Que és tant com dir la pròpia història.


Sánchez-Piñol ho fa a través de la recreació de personatges històrics, barrejats amb alguns pocs personatges de ficció, i ho fa des de la primera persona, amb una honestíssima indagació en què es capbussa en les motivacions de bell antuvi incomprensibles d'aquells protagonistes d'uns fets tan extraordinaris.

I el millor que puc dir de la novel·la és que al final, un creu que ha entès molt millor aquells motius, i, els comparteixi o no, es troba més a prop dels personatges que ens els han narrat.