TRADICIÓ I REVOLUCIÓ

Concert de Sant Esteve 2013 al Palau de la Música - Fotografia d'Aleida López

De vegades un es veu immers enmig d'un esdeveniment històric per pur atzar. Bé, probablement és així en la majoria dels casos. Si hem de fer cas del que va dir, si no m'erro, Albert Sánchez-Piñol, per a la major part dels participants aquesta qualitat transcendent passa absolutament desapercebuda.

Potser passa això més amb els grans esdeveniments que amb els petits, amb aquella mena de successos puntuals que marquen la petita història d'una institució, associació, localitat, etc. Aquesta és la sensació que tinc jo després d'haver assistit ahir al tradicional Concert de Sant Esteve de l'Orfeó Català al Palau de la Música de Barcelona. Sense saber-ho em vaig deixar aconsellar per anar a un concert especialment commemoratiu, el que feia 100 d'aquesta celebració, i sense preveure-ho vaig assistir també no només a aquesta efemèride sinó també a una acte de reafirmació nacionalista que, tot i inscriure's dins del seguit d'actes molt més massius que s'han donat en l'últim any i escaig a casa nostra, no deixa de tenir un especial significat. L'execució per part de tots els cors de l'Orfeó  del "Cant de la Senyera" va tenir ressons especialment emotius, amb exhibició d'abundants estelades dalt i baix de l'escenari. Aquest himne de l'Orfeó, composició del fundador Lluís Millet sobre els versos de Joan Maragall, és també un símbol del catalanisme tradicional de la burgesia barcelonina, però va ser massivament corejat per la de la concurrència que omplia a rebentar el Palau, fins al punt que va haver-se de repetir dues vegades per poder donar fi a un acte que va venir marcat també per insistents clams del conegut In-inde-independència. De manera gens casual, el concert va acabar amb un autèntic bany de masses del president Artur Mas, present entre el públic.

El concert en si, sota la direcció de l'eminent músic i musicòleg Josep Vila i Casañas, va seguir un fil argumental (presentat per dos actorassos com Pep Munné i Pep Anton Muñoz) que feia un recorregut musical per aquest centenari de la més que centenària coral de l'Orfeó Català. Va tocar alguns dels punts delicats i durs de la seva història, però va evitar els escàndols de corrupció dels últims temps. Paral·lelament, va ser una reafirmació de les virtuts de tot el moviment coral i dels homes i dones que l'han impulsat, des de la llegendària figura de Josep Anselm Clavé a les múltiples associacions corals que avui poblen el país, i per a les quals el director va tenir una molt oportuna menció d'homenatge. Es tracta d'una tradició de les que, entre altres han fet aquest país com és i la seva cultura la que avui és.

Com van dir els presentadors, amb el text escrit per Francesc Orteu, una tradició és allò que hem fet i que ens enorgullim que els nostres fills facin. Efectivament, la tradició no només enllaça i traça l'ordit social en el present de manera horitzontal, sinó que també estén la seva trama de vincles entre generacions, de passat a futur. La tradició cohesiona un poble i el fa perviure al llarg de la Història.

Aquesta evolució intergeneracional ha de ser viva, però, per sobreviure. I ser viva vol dir haver-se d'actualitzar i evolucionar. Una tradició morta no només no és ja vàlida com a transmissora de cultura, sinó que és una trava per a desenvolupar-la. Tota generació té la responsabilitat de transmetre la tradició rebuda dels seus avantpassats cap als seus successors, però també de revisar-la, de qüestionar-la, fins i tot de capgirar-la. Crec que el més sa i natural és que cada generació adopti una actitud contestatària i rebel cap a les formes de la tradició, però perquè ho faci de manera efectiva i revifadora ha d'haver-la conegut en profunditat, ha d'haver-la mamat i compartit en l'edat més jove amb els seus majors.

He dit capgirar-la. Conscientment. Crec que hi ha moments històrics en què la societat ha de fer un salt. És el que en diem revolució. En substància, és contrària a la tradició. Però si analitzem detalladament la Història, veiem que la tradició és tossuda i acaba per tornar a aflorar després d'un gran sotrac revolucionari, fins i tot després d'un d'aquells que han semblat arrasar-la.

Avancem i pugem, però això no ens sembla sempre evident. Una tradició també fermament arrelada a Catalunya ens dóna, em fa la cara, una bona imatge: l'excursionisme. Com el caminant que s'enfila a la muntanya, cerquem els camins que ens elevin sense grans daltabaixos, buscant el pendent menys costerut. Serà el camí que serpentegi, que fins i tot de vegades sembla que descendeix. L'excursionista el prefereix així, mentre l'escalador prefereix enfrontar-se de dret a la paret més vertical.

No menyspreem la tasca de l'escalador. Potser ell traçarà noves rutes i farà salts espectaculars. Però el camí que ens hi porti a tots haurà de fer-se més lentament, amb paciència, grimpant suaument, donant voltes a la muntanya, com una espiral que va guanyant el cim sinuosament.

LA VERITAT DELS VENÇUTS

Ahir em vaig acabar "Victus", la monumental novel·la sobre la Guerra de Successió de l'Albert Sánchez-Piñol. He estat temptat de dir novel·la definitiva, usant un terme comú que considero traïdor. Tanmateix, si és evident que una novel·la no pot tancar l'exploració de cap fet històric, i com a molt pot fer-ho amb un fet encarnat en la seva intrínseca ficció -i això també ho discutiríem-, se m'ha fet evident també que es tracta d'una d'aquelles rares novel·les destinades a perdurar.

El meu coneixement de l'autor, per això, era fins ara només el del seu vessant periodístic. No havia llegit cap de les seves exitoses novel·les anteriors, en català, i em va semblar força curiós que engegués una obra tan radicada a Catalunya en castellà. Ho havia explicat, ell, però jo no ho havia entès. Probablement no hauria llegit el llibre si no m'hagués arribat a les mans en la seva molt encertada traducció al català (de Xavier Pàmies). Hauria estat un error difícilment salvable. Avui entenc millor l'impuls que va fer rajar de la ploma de Sánchez-Piñol el seu text en castellà.

Primer, perquè està clar el seu tribut a les colossals "Narraciones históricas" de Francesc de Castellví, l'obra d'aquest testimoni directe dels fets que des de l'exili de Viena va reunir un nombre incalculable d'altres testimonis i va maldar infructuosament per publicar-la. Segon, perquè al cap i a la fi aquesta no és una novel·la només de Catalunya: narra una veritable guerra mundial, i ateny en última instància tot el gènere humà (com tota bona novel·la, de fet).

I tercer, i molt important, buscava sens dubte la proximitat del lector espanyol, aquest que ha estat privat de la veritat dels fets per obra i gràcia de la llarga política repressora de l'Estat espanyol triomfant, emergent d'aquell crucial conflicte.

Coincideix, curiosament, la meva lectura del llibre amb la polèmica insensata promoguda per mitjans, partits i fins i tot el govern espanyol contra el simposi "Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)", organitzat aquests dies pel Centre d'Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d'Estudis Històrics, amb el suport del Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya. A part de la solvència contrastada dels ponents, el propòsit de les jornades sembla poc discutible: analitzar amb criteris històrics les actuacions repressives de l'estat espanyol envers la societat catalana des del segle XVIII a l'actualitat . Poc discutir-se l'oportunitat del títol, certament ja conclusiu en el seu enunciat, però ha tingut la vàlua de cridar l'atenció i posar els termes històrics de nou en la primera plana de l'actualitat. És clar que en temps en què tothom llegeix de la premsa poc més que titulars, i directament ignora els llibres, pretendre que es reaccioni sobre els continguts és gairebé una entelèquia. Com a mostra, només les declaracions del ministre d'Afers Exteriors del govern espanyol, García-Margallo, que ha estat capaç de titllar els participants de pseudohistoriadors nacionalistes excloents (!), admetent que s'ha guiat només pel títol del simposi. En fi, darrera l'habitual corrua de censors i salvapàtries proferint imprecacions, amenaces i exigint prohibicions i fins i tot sancions penals, en lloc de contrastos amb la realitat. Amb l'excepció del PP català, que diu per boca de la seva portaveu Alicia Sánchez-Camacho que promourà un fòrum sobre la veritat. Caldrà veure quines veus autoritzades és capaç de reunir. Esperarem, a diferència del que han fet tots els que ja han desqualificat per endavant i acusat de manipuladors i tergiversadors els organitzadors del simposi.

Evidentment, tot historiador ha de manipular, ha d'exercir la seva tasca des d'una selecció prèvia. El que diferencia una actitud d'altra no és la manipulació en si del material, sinó el rigor del mètode d'estudi i la voluntat última d'arribar a una recreació d'una veritat plausible. És a dir, l'autenticitat en la intenció d'obtenir respostes a algunes de les grans preguntes que tots el que s'aproximen a la Història han de fer-se: què va passar, per què va passar, si pot tornar a passar.

Aquest simposi s'emmarca en l'inici dels actes constitutius del Tercer Centenari de la gran derrota de 1714, que té un dels seus epicentres en el recentment inaugurat espai museístic del Born. Casualment, és en la seva llibreria que em vaig fer amb "Victus". Com sorgit de la recreació avui tangible de la desfeta, aquest llibre ens parla des de la ficció de la gran veritat, i s'alça contra el silenci que alguns volen confondre interessadament amb la veritat històrica, igual que confonen la veritable unió amb la imposició de la unitat. Enfront tanta estupidesa, ignorància i mala fe, "Victus" ens interpel·la directament amb la recuperació de la veu dels vençuts, dels que, contra tota lògica humana, van preferir la immolació, la resistència a ultrança fins a la mort, abans que rendir-se i renunciar als seus drets i constitucions. Que és tant com dir la pròpia història.


Sánchez-Piñol ho fa a través de la recreació de personatges històrics, barrejats amb alguns pocs personatges de ficció, i ho fa des de la primera persona, amb una honestíssima indagació en què es capbussa en les motivacions de bell antuvi incomprensibles d'aquells protagonistes d'uns fets tan extraordinaris.

I el millor que puc dir de la novel·la és que al final, un creu que ha entès molt millor aquells motius, i, els comparteixi o no, es troba més a prop dels personatges que ens els han narrat.