VERSOS DE MAR

La sessió de la jam de juny  tenia com a leitmotiv els versos de mar, anunciant l'entrada ja gairebé tangible de l'estiu i la nostra participació dies després a les 12 hores de poesia ambulant a Tarragona que organitza l'Ateneu Llibertari Alomà.

Com jo esperava, van resultar inspiradors els aires marins que ens arriben a Reus directament als carrers encarats al sud de l'antiga ciutat intramurs, com el carrer de la Font, on tenim ara seu gràcies a la cordialitat i bon ofici de la Sol i l'Àlfred, els propietaris del Portal de Catalunya.

Vaig començar fent un petit homenatge al poeta barceloní Jesús Lizano, traspassat el dia 26 de maig als 84 anys. Vaig llegir unes declaracions de l'autodenominat poeta anarquista, extretes d'una entrevista que li va fer Víctor Amela a la secció la Contra de La Vanguardia: El artista de verdad vive sólo para su obra, y su obra es para los demás. La obra no nace hasta que no llega a los demás. El artista sabe que no tiene mérito, que es la energía creativa la que le vive. Por eso no se le puede conocer ni juzgar sin leer su obra.

I vaig recitar un brevíssim poema seu que ja ens introduïa de ple en la temàtica de la jam: El capitán / no es el capitán. / El capitán / es el mar...

Enllaçant amb aquesta capacitat sintètica, vaig citar dos poemes molt visuals del blog miramelsmots, de la Núria Pujolàs, poeta que ja havia estat citada a les nostres jams. Els reprodueixo amb el seu permís:

A partir d'aquí es va anar succeint el recitat de poemes de molt divers tipus, m'agradaria dir que al compàs suau d'una brisa marina. En tot cas, crec que tothom va coincidir que l'ambient va ser relaxat i el ritme, tot i fluid, serè, com corresponia a la poesia que els distints rapsodes anàvem escandint al voltant de la taula parada per l'amiga Sol.

Fina Veciana va recitar diversos poemes del llibre "Quid veritas", de l'artista reusenca Cori Pedrola, més coneguda com a membre d'una nissaga de fotògrafs locals.

Carme Masip es va centrar en el llibre d'una altra assídua de les jams, la poeta resident a Tarragona Roser Guasch, concretament en el poemari  "Platja llarga". D'aquest llibre també en va fer lectures Carme Andrade, juntament amb alguns poemes propis.

Pep Macaya va llegir obres del poeta de Vilaplana Jaume Mariné, del seu llibre "L'eina fa l'home".

Fina Masdéu ens va llegir "Tant, ai, mon cor ple de joia", de J.V. Foix (del seu "Sol i de dol"), i la "Cançó" de Joan Salvat-Papasseit, de "La gesta dels estels".

Francesc Cerro-Ferran va llegir-nos dos immensos poemes de T.S. Eliot: "Marina", del "Poemes d'Ariel", i la secció I de "Dimecres de cendra", ambdós amb les traduccions d'Alfred Sargatal de l'edició de Poemes de 1925-1930 que va publicar Adesiara el novembre de l'any passat, i de la qual també ja us he parlat en aquest blog.

Elena Giménez va recitar "La noche en la isla" del gran Pablo Neruda.

Ramon Salvat també va recitar Neruda, el poema 23 del seu poemari "Aún", amb una lectura d'un fragment del seu llibre autobiogràfic, l'imprescindible "Confieso que he vivido", a més de dos poemes de Konstandinos Kavafis traduïts per Joan Ferrater,contrastant-los en un cas amb una traducció molt diferent de Carles Riba ("Mar matinal", poema del qual justament es compleix el segle).

Maribel Serra ens va llegir "Veles e vents", el clàssic d'Ausiàs March. La versió de Raimon, gairebé ja tan clàssica com el sublim text de March, sonava en la petita banda sonora que vaig proposar com a música de fons.

Antònia Farré ens va recitar dos poemes genials del genial Enric Casasses: "Cançó gallega de les Illes Medes" i "Illa deserta".

Jo vaig llegir un poema propi, "Pujaràs a la meva barca?", que fa pocs dies havia publicat al blog d'Itineràncies Poètiques, seguin el fil del poema "Pensaments", de la infatigable mantenidora d'aquest blog de blogs, la Carme Rosanas, i del següent, "Pensar-te", de Fanal Blau.

Ramon Salvat va recitar, a petició de l'Elisa Moure, una part de les cèlebres "Coplas" de Jorge Manrique.

Carme Andrade va aportar també un poema del reusenc Joan Marimon, que li havia sol·licitat ella mateixa.

La nostra amfitriona Sol Navarro Tristán, a petició meva, ens va proporcionar una bella lectura de la poeta terrassenca Empar Sáez, del seu llibre "Dona i ocell" (Denes, 2014) que vaig tenir la fortuna de rebre de les seves mans a la nostra trobada a Manresa, en la presentació dels "Estats del metall" de Sílvia Armangué. Us el transcric aquí:

El vent i l’home callen.

I jo albiro peixos d’aire

                                               esmunyint-se

entre les branques de l’arbre caigut.

Silenciosa,

s’escorre l’ombra per les meves mans.

Els secrets llisquen a recer del cos.

Cap a on van els sons blaus de les aigües ?

L’immens silenci on trenca l’oratge

inunda la darrera

                                   absència de mar.

I d'aquesta manera vam acomiadar la sessió, no sense comprometre'ns a una propera jam al mes vinent, però tal vegada, i excepcionalment, en escenari diferent. Ja ho comentarem oportunament.

De la nostra participació a les 12 hores de poesia ambulant de Tarragona ahir, dissabte, us en parlaré en un proper apunt.

Això sí, cal ressenyar que Francesc Cerro-Ferran ens va oferir l'excel·lent primícia que tornarem a poder gaudir al bell mig de l'estiu d'una nova edició del Mussart a la màgica muntanya de la Mussara. També n'informarem!

LA MÚSICA DE PROXIMITAT DE FITO LURI

FITOLURI.COM

Amb el cantautor Fito Luri m'uneixen moltes coses, moltes interseccions, que diria jo autocitant-me sense modèstia. A part del fet de ser compatricis, és clar, i de tenir racons a sota de La Mussara, tant ell com jo, si bé ell està afincat permanentment a Vilaplana, el bonic poblet prop del qual tinc la meva casa d'estiu.

Recordo perfectament que durant una temporada que jo vaig anar diàriament en autobús a Tarragona a treballar, coincidia amb ell. Jo en tenia referències, és clar, del seu pas per mítics conjunts musicals locals com Cafè París i l'Orquestra La Padrina. Els usuaris d'aquell autobús gairebé nocturn, de primeríssima hora, que feia un itinerari una mica particular, érem gairebé tots habituals i ens coneixíem, si més no de vista.

Temps després, precisament el vaig perdre de vista. Crec que va ser el moment que va encetar la seva carrera com a cantautor, amb el seu disc editat el 2002 ("Aromes").  Sabia que duia un dels bars que han recuperat el centre de la ciutat per a l'ambient nocturn, el ja avui més que consolidat "Absenta", i poca cosa més.

Tanmateix, ara fa cinc anys ha recuperat amb renovada energia la seva tasca de cantautor, i ha editat ja tres discos consecutius : "Zoòtrop" (2009), "Entrepans i mandarines" (2012) i "1440 biorritmes i una taula on hi pot seure tothom" (enguany). I he de confessar que, per diverses raons o mals atzars mai no l'havia seguit de prop.

Una nova coincidència familiar -interseccions de persones molt properes a tots dos- m'ha fet seguir en canvi el seu procés recent de recuperació a causa de problemes de salut que ara semblen feliçment superats. I en el marc del cicle de concerts que s'han programat aquest mes en el que sembla també  feliçment recuperat espai cultural de Cal Massó, he descobert en profunditat aquest cantautor que se m'ha revelat dotat d'una sensibilitat i una creativitat molt singulars.

CANALTE.XIPTV.CAT

El concert de dissabte passat, compartit amb Sanjosex, va resultar íntim i molt proper, en aquest àmbit versàtil i peculiar que és l'antiga fàbrica de licors. Cal Massó és un dels vestigis del que va ser un barri nascut al voltant de les indústries relacionades amb l'elaboració de l'alcohol, el gran motor de l'economia reusenca durant els seus segles d'or. Aquest barri, que té el carrer Ample com a eix, acarat a l'estació de ferrocarril dita dels directes (avui l'única existent a la ciutat, un cop va ser abandonada i ensorrada la del Nord), és en bona part el meu. Allí vaig córrer i passar moltes hores de la meva infantesa. Però aquesta seria una altra història. Fito Luri, acompanyat pel seu guitarrista actual, Gerard Juanpere (també de Vilaplana) va oferir un recital molt especial, repassant alguns temes del seu darrer disc però també alguns dels més coneguts dels anteriors. Va ser un recital recorregut i abraçat per l'emoció, com va expressar molt bé Carles Sanjosé, abans d'advertir-nos que ells, els Sanjosex, farien més fressa.

CALMASSO.CAT

Fito Luri, per tant, ja m'és avui molt més conegut. Ell desenvolupa una música que podríem dir autènticament local, és a dir, arrelada al seu país més immediat, però que -com tot el més autèntic- esdevé realment universal, ja que canta els sentiments, experiències i contradiccions on tothom es pot reconèixer. Això és també exactament el que passa amb els seus temes més costumistes, exquisides peces d'orfebreria on descriu amb notable bon ull la vida quotidiana, singularment la dels carrers reusencs. És el cas de temes com "Sant Pere a Cassiopea" o "Plaça del Baluard", de "Zoòtrop", o ""Barri de Santa Teresa", de "Entrepans i mandarines". Una música de proximitat, per usar una etiqueta que avui ens remet al producte fresc fet al costat de casa, però que en aquest cas pot arribar a qualsevol racó del planeta sense perdre la seva essència.

Una mostra: "Sant Pere a Cassiopea", la lletra que us podeu descarregar, com l'àudio, gratis,

al web personal del nostre cantautor. 

Sant Pere a Cassiopea

Carrer dels àngels de la guarda
numero setze, primer pis,
sobre el terrat hi ha Cassiopea
on cada nit vaig a dormir.
en Gerard Gort escriu poemes
crida que no li agrada el vi.
S'asseu a l'ombra d'una espelma
que balla amb l'aire del desig.
Silenci, llum, acció,
tothom que ompli el seu got.
Sant Pere ja és a prop,
aquí és festa major.
Émile tranquil per les Galanes,
just arribant al Mercadal,
ha ensopegat amb una pedra
i diu, que sí, sota hi ha el mar.
Núria te un bosc a la Cerdanya,
tanca els ulls i se n'hi va,
jo faig cafè sol a la taula,
la gent creu que estem casats.
Silenci, llum, acció,
tothom que ompli el seu got.
Sant Pere ja és a prop,
aquí és festa major.
Nana a la casa de la vila,
han plantat tots els gegants,
puja al coll que la tronada
és a punt de començar.
Silenci, llum, acció,
tothom que ompli el seu got.
Sant Pere ja és a prop,
aquí és festa major.

Aquesta cançó serà, segons ens va comentar Fito al final del seu concert, la que donarà títol al proper àlbum, que es gravarà en directe al Teatre Bartrina el proper dia 18 de gener. Una cita ja indefugible a les nostres agendes!

SETEMBRE I DILLUNS

Aquest setembre comença just un dilluns. Com si fos més dilluns que altres dilluns qualssevol, o més setembre que cap altre setembre.
Ahir vam empaquetar mitja casa d'Alforja i vam tornar a Reus, on ens esperava la xafogor de la ciutat i el Barça a la tele. De nou a la normalitat!

Tanmateix, la ruptura amb el període estival no és total, a setembre. Hi ha com una mena de transició, una ràpida etapa en què ens cal adaptar-nos a les rutines i els deures de la vida quotidiana: encara no ha començat el curs per a les noies, encara ens queden dies de vacances -no hem deixat la feina més que unes poques setmanes-.
I tot i així, setembre arriba com una irrevocable sentència per a la vida més tranquil·la de l'estiu.
Em pregunto què passaria si la normalitat no fos la que ara començo. Si aquesta difícilment definible normalitat fos la que he viscut aquests dos mesos passats, al peu de la muntanya, amb tardes llargues, amb camp per cuidar i barallar-s'hi, amb piscina i platja ben a prop.
Potser perdria la percepció cíclica que ens atorga l'estacionalitat. Als habitants d'aquests paral·lels on els dies s'estiren i escurcen lentament al llarg de l'any, el trànsit al voltant del sol ens imposa una mena de necessitat de renovació i d'encarar constantment nous projectes.

Vaig prometre -prometre'm?- en l'últim post abans de l'estiu, que meditaria sobre la continuïtat d'aquest bloc. No sobre la continuïtat absoluta, vull dir, sinó sobre la seva orientació, continguts, estructura...
Bé, potser no ho he fet. O potser sí. Alguns que tal vegada tingueu memòria fotogràfica podreu veure alguns petits canvis d'estructura. I els canvis de contingut, crec, no seran notoris. Decididament, no serà un canvi revolucionari, però sí, crec, la consolidació d'una línia evolutiva que ja anunciava en aquell mateix post.
Encara que el nom es conservi, aquest és ara un bloc personal cent per cent. He renunciat a heterònims i a autors de ficció. Serà sempre la meva veu en primera persona la que us parli. I tractarà els temes que en relació a l'art em vagi ensopegant, com fins ara. L'art en sentit molt ampli, que inclou les diferents arts, plàstiques, literàries, etc, i les seves derivacions i connexions amb tota la societat, sense excloure expressament les més purament polítiques.
Tanmateix, aquesta vessant, la política, havia quedat progressivament bandejada ja i reservada per a les meves col·laboracions amb altre mitjans, singularment la revista Nervi. Aquesta revista està actualment en un procés de replantejament més radical i profund. Com altres projectes en què estic embrancat, i dels quals us aniré parlant, poden tenir incidència en aquest bloc, o no, en funció de com es vagin consolidant.

Un dels primers canvis que he fet en el disseny del bloc per ser d'acord amb aquest nou enfocament, és -a més de la creació de les dues pàgines que s'afegeixen a la principal- la reducció de les etiquetes visibles al final de la pàgina a un bloc fix de separacions purament temàtiques. A canvi, he instal·lat el cercador de temes del propi bloc a fi de no perjudicar ningú que pugui estar interessat en temes concrets que recordi que han estat tractat aquí (per exemple, un autor concret).

I bé, aquest estiu ha estat força inquiet i he hagut de fer bastant el belluguí. No us cansaré amb una crònica detallada, però sí dec la crònica del MussArt d'enguany. Com sigui que per diverses raons concurrents vaig rebre l'encàrrec de publicar-la a la revista de cultura Núvol, amb un simple enllaç compleixo amb la meva voluntat de fer-vos-en notícia. La crònica va tenir un desenllaç que de cap manera perseguia, ja que va encendre una polèmica -que podeu seguir una mica en els mateixos comentaris a l'article-. De vegades, les aigües de la cultura no són tan quietes i elegants com un somia.

En fi, aquest setembre que tot just comença és, de totes maneres, un setembre molt especial, vital, molt Vital, per a les esperances d'aquest país i del procés que la ciutadania ha endegat de fa dos o tres anys. Ens demana un últim i decisiu esforç. Som-hi! Comencem!

BAIXADA DEL TELÓ

Fotografia: Aleida López

He de confessar que aquest bloc va néixer amb una idea, i que el temps sembla entestat a derivar-lo cap a altres rutes. Quan va néixer, ara fa més de set anys, amb un article sobre Art i Democràcia, derivava d'uns plantejaments nascuts al voltant de la transcendència política de l'art -en sentit molt ampli ambdós termes- i d'una voluntat de construcció constructiva de la creació artística i política -en una mútua imbricació que es remet a múltiples vincles comuns-.

La força dels esdeveniments, la pressió sovint insensible dels fets quotidians, allò que anomenem evolució en els nostres vides, ha dut, em temo, a uns canvis importants en la singladura d'aquest bloc.

De tant en tant és bo aturar-se, en el tràfec de la vida diària, en el desenvolupament dels projectes tant personals com col·lectius, per fer-ne una profunda anàlisi, una reflexió i una reorientació dels mateixos projectes, si escau.

No he fet aquesta anàlisi acuradament, però sí he arribat a la conclusió que pertoca fer-lo aquest estiu, superada la xifra crec que emblemàtica del set. Com cada període estival, faig un parèntesi en la producció del bloc, aprofitant el meu retir vacacional al peu de les estimades muntanyes de La Mussara. Espero que hi hagi temps per reflexionar, pensar i meditar, i arribar a conclusions sobre el futur d'aquest bloc.

De moment, el que sí puc avançar és que, dels plantejament col·lectius inicials que es troben en el mateix títol del bloc i en el seu manifest fundacional -de títol tan voluntàriament provocatiu-, he anat derivant a la força a un sistema de producció més individual, encara que usi a manera de recurs diferents heterònims per classificar els distints temes o tractaments dels temes. Això m'ha dut, crec, a fer cada cop més un bloc més personal del que set anys enrere m'havia plantejat, i segurament també d'àmbit més local. No crec, però, en l'oposició local/universal. Al contrari, més que mai, crec que l'autèntic universal ha d'enfornar-se pregonament en la visió local.

Potser per tot plegat no evito parlar-vos avui d'un cap de setmana intensíssim, ple d'emocions, en el marc de la festa major de Sant Pere a la meva ciutat natal, la meva pàtria -en el sentit que els reusencs del dinou, com  tots els catalans i crec que espanyols, feien anar-, i la seva indissociable relació amb la pàtria més gran, per a mi la catalana.

Divendres va tenir lloc la cloenda d'un aniversari que he seguit molt directament i activament, el vint-i-cinquè del Cor Mestral, del qual forma part la meva dona. L'ocasió va ser especialment lluïda, ja que va tenir lloc en el preciós i noble  Teatre Fortuny, i va posar en escena una formidable, emotiva i espectacular creació sobre la cançó tradicional "La Dama de Reus" per a cor i cobla del compositor amic de la coral, Francesc Rius. Podeu saber-ne més en aquest enllaç amb el bloc del Cor Mestral.

Diumenge, diada de Sant Pere, va continuar la profunda emoció, quan la Junta del Cor va saber que seria protagonista de l'encesa de l'última Tronada. Per als no reusencs pot resultar difícil d'entendre el que significa aquest acte, aquest pregon honor, per a un ganxet, sigui de soca-rel o d'adopció -com és el cas de la meva dona-.


Però, a més, va tractar-se d'aquesta última Tronada de l'any d'un acte especialment rellevant, ja que l'Assemblea Nacional de Joves Independentistes de Reus havia promogut una exhibició d'estelades a la fi d'aquest populós acte. L'èxit va ser aclaparador i va tancar les festes d'enguany amb una nova exhibició de clam independentista joiós, pacífic i democràtic. No puc ni vull callar que les artífex d'aquesta convocatòria tan reeixida van ser les meves filles, que van mostrar una capacitat creativa i de feina que no cal dir que m'omple d'orgull. Podeu veure aquí un enregistrament dels espectaculars moments viscuts a la Plaça del Mercadal. O, per a una visió a peu de plaça, aquest altre vídeo.

En fi, amb aquest regust tan extraordinari tanco portes per aquesta temporada al bloc. Aquest estiu em dedicaré a altres projectes que tinc en marxa o que necessiten una nova empenta: alguns particulars, d'altres col·lectius, han d'endreçar-se les properes setmanes, dins el repòs i la calma que espero tenir.

No deixaré, però, a poc que pugui, d'acudir a la cita anual amb l'extraordinari festival poètic i musical que munta Francesc Cerro al cim de La Mussara, i que ja té un cartell enllestit per al proper 2 d'agost que només cal observar per saber que és una ocasió per no perdre's.

 FESTIVAL MUSSART 2014 

amb

BETH RODERGAS

MERCÈ PONS, MARTA MARCO,

IVANA MIÑO, MERCÈ MARINÉ,

SALVADOR JUANPERE i ADAM MANYÉ

Espero parlar-ne a la tornada. A reveure i bon estiu!

L'EMBOSCADA LÍRICA DEL MUSSART

Dintre del meu particular sojorn estiuenc a sota els impressionants estimballs de la Mussara que m'ha tingut allunyat d'aquest bloc, un any més va suposar una fita memorable l'edició del Mussart, el festival poètic i musical que organitza Francesc Cerro en els encontorns mítics del poble abandonat de la Mussara.

Una excel·lent ocasió per redescobrir el paisatge sota el qual passem una part de l'estiu i que convida a fer camins que s'enfilen per aquells singulars paratges que han albergat emboscats de totes les èpoques i que avui,certament lluny de l'èpica dels combats, acull almenys per un dia  lírica i música.

Enguany es va realitzar ja la 5a edició, el 3 d'agost. No vam ser pocs els que vam decidir-nos a enfilar alguna de les rutes que pugen fins al refugi i que et deixen a dues passes del poble. Potser creixent pel reclam del boca a orella d'any en any, o potser pel reclam de noms famosos entre els convidats, el cert és que un festival pensat per a ser íntim en un paratge tan singular, pot arribar a morir d'èxit si no es tenen en compte alguns detalls de la logística que avui s'obliden (aparcament, senyalització, etc). Potser li caldrà pensar-ho a l'organització per a la propera edició.

En aquesta, l'èxit va ser indiscutible. Sota el lema "Les cares de l'amor a la literatura occidental", poemes i textos de diversos autors van ser llegits per una nòmina de rapsodes de luxe: Enric Majó, Xavier Grasset, Ivana Miño, Gerard Quintana i Jaume Comas,  precedits per la tradicional conferència, en aquest cas a càrrec de Jordi Vilaró, professor universitari especialitzat en arts escèniques, i seguits per l'actuació musical del molt original cantautor tarragoní Roger Benet, que com ve a ser de costum tanca el festival al refugi, en havent sopat.

Jordi Vilaró va efectuar un recorregut molt amè, rigorós i divertit alhora, per diversos autors i èpoques literàries, en què va analitzar les concomitàncies entre els tractaments de l'amor i la mort, aquests dos quasi-homòfons (curiosament, són encara més homòfons en la parla local, detall que potser no coneixia el professor barceloní). Va repassar algun dels textos que després serien recitats pels excel·lents Majó, Miño i companyia, escampats per l'aspra i bellísima terrassa que forma el poble en ruïnes a tocar dels majestuosos penya-segats. Podeu consultar aquí la seva particular visió del festival dins el seu bloc.

Si en l'edició de l'any passat la boira va dotar d'una atmosfera molt especial el recital musical dels Taima Tesao, enguany va preferir presentar-se com a mòbil i impagable part del magnífic ocàs que va servir de teló de fons durant els recitats . Particularment, no podré oblidar la narració de Comas del fragment final del conte de Joyce "El morts" -en la traducció de Quim Mallafré, un assidu d'aquestes trobades que tampoc va faltar-, ni l'emocionada interpretació de la Ivana Miño dels poemes de Shakespeare, Dickinson o Martí i Pol.

Roger Benet, acompanyat de l'excel·lent i versàtil guitarrista Toni Just (rebatejat per a l'ocasió com Intuïció Premeditada, per fer justícia al rei de l'oxímoron que és el cantant i compositor de Tarragona), va exposar una mostra del seu espectacle darrer i va avançar bocins del seu nou projecte, realment ambiciós, de l'òpera rock "Ciutòpolis". Tractant-se d'ell, no se sap mai quan parla del tot seriosament, i l'audiència no sabia del cert com prendre's l'anunci avançat de la seva discografia futura, però la seva feina és real i els projectes també, per molt que encara només hagi pogut editar el seu primer disc, amb els Oxímorònics, "Sí/No", que ja data de fa un lustre.

Fotografies: Aleida López

ÉREM ALLÍ

Ser-hi present, mentre l'esdeveniment es produeix, no pot equivaler mai a la recreació, reproducció o enregistrament d'aquell esdeveniment. La tensió i l'emoció del ser-hi no pot ser substituït pel relat de l'haver-hi estat. Musicalment, el directe conservarà sempre un impacte que fins i tot el millor enregistrament només podrà reflectir llunyanament. 

Els Antònia Font van recalar a Cambrils per al que s'ha anunciat com a penúltim concert de la gira del disc "Vostè és aquí". No ens el podíem perdre. S'enclavava dins el Festival de Música de Cambrils, que en els darrers anys se celebra a l'encantador marc del Parc del Pinaret, un petit parc situat just davant l'entrada més genuïna del nucli antic, a dues passes doncs de la vila, aquesta part de Cambrils que viu fins a cert enfrontada -o d'esquenes- al port i les zones turístiques per excel·lència, bastant desconeguda, traquil·la i pacífica fins i tot en ple estiu. I més que ho seria, si no fos pel mercadillo que es fa cada dimecres i que atrau no pocs guiris -locals o no, que dirien els Antònia...-.

El concert, en una nit xafogosa i serena, va ser esplèndid. Em pregunto si els mallorquins em decebran algun dia. Ho dubto. Com és habitual en aquesta gira, van desplegar la recreació íntegra d'aquest increïble darrer disc, una recreació integra, neta i polida, amb un so impecable. Una escolta relaxada, en l'ampli pati de butaques, per assaborir la fascinació d'aquest seguit de quaranta  cançons curtes, segons va definir-les el Pau. Potser més aviat quaranta esbossos, quaranta apunts de temes que, cadascun per separat podrien originar veritables peces singulars. Em preguntava si algun dia el Joan Miquel Oliver cedirà a la temptació de desenvolupar el tema que cada un dels talls actuals del disc sembla demanar.

No sembla possible, tenint en compte la desbordant capacitat creativa del geni de Sóller. I tenint en compte que el disc en si suposa, com ha estat acabat, una peça compacta i rodona, una veritable innovació que té tot l'aspecte d'acabar resultant una fita històrica en la música pop. No vol dir que tingui continuïtat, és clar. Hi ha fites que per si soles s'esgoten. Se m'acut el cas de "Rayuela", una novel·la que crea línies noves que realment ni el propi Cortázar va poder ja fer evolucionar.

El concert va seguir amb uns llargs bisos que van recollir alguns dels clàssics del grup, com "Dins aquest iglú", "Jo robot", "Wah Yeah", o alguns del "Lamparetes" ("Icebergs i guèisers" i "Sospitosos habituals"), per acabar amb "Alegria" per acomiadar un públic que ja havia abandonat les butaques i s'havia llançat a ballar davant l'escenari. Un comiat que va prometre una trobada personal a la zona de merchandising i que vam aprofitar bé per aconseguir els autògrafs i la fotografia de rigor.

  Jaume Manresa, Joan Roca, Pau Debon i Joan Miquel Oliver flanquejant el "clan López-Giménez",  com ens va batejar el Joan Roca

Aquesta crònica exultant, i en certa manera íntima, em serveix per acomiadar-me fins a setembre d'aquest bloc. A punt de sortir cap al refugi a la vall d'Alforja contra la canícula d'agost, us prometo a la tornada alguna crònica del que aquest mes em dugui, i que si tot va bé començarà amb una nova visita al Mussart, la festa poètica i musical que cada any se celebra a la  màgica muntanya  de la Mussara, sota la qual espero refrescar-me.

Bon agost, doncs!

LA NIT QUE VAM MUSSARAR

El 4 d'agost passat es va celebrar la quarta edició d'un festival molt singular: el Mussart, un esdeveniment poètico-musical que el petit ajuntament de Vilaplana, al Baix Camp, organitza als paratges evocadors i encisadors de La Mussara, el poble abandonat i en runes que es dreça encara al cim de la serra del mateix nom, una de les portes de les muntanyes de Prades. El festival, en paraules del seu coordinador Francesc Cerro, pretenia repassar la poesia des de fa dos segles fins ara, amb una mescla d'autors internacionals i nacionals, centrats en quatre temes relacionats amb la Mussara. Obria el gran traductor Joaquim Mallafré amb una conferència, seguien els recitats de poemes a càrrec dels actors Jaume Comas, Martí Peraferrer, Txe Arana i Jaume Montané, i tancaven l'actuació musical dels Taima Tesao, de Laura Guiteras i Toni Xuclà. 

Tot un èxit de participació  i caliu. Com diu el mateix Francesc Cerro, un exemple del que pot fer la imaginació en temps de retallades.

Pugem ja tard. El capvespre d'abalança a la muntanya, mentre ens enfilem pels seus vertiginosos revolts per sobre de la vall d'Alforja. De sobte, un grupet de gossos vigilant a un costat de la carretera. No cal alarmar-se: aviat veig el pastor, intuïcions del ramat. Fa dies que sento de manera inusitada tràfec de ramats per la nostra vall. En acabat sabrem que van al concurs de gossos d'atura de fan demà a Prades.

Arribant al refugi, una filera de cotxes arrecerats al límit del bosc ens guia sense possibilitat de pèrdua cap al poble abandonat. Escampats per diversos indrets de les nostàlgiques runes, els rapsodes deixen anar els versos. La peribilitat dels pobles, la permanència de la natura, se senten com una veu, un xiuxiueig constant,   aquí on la petjada dels homes que tants anys ho han habitat a penes mostra restes, esquelets de pedra entre la dura vegetació que obstinadament avança any rere any. La boira envia vels estiragassats per l'oratge progressivament fresc entre els rapsodes i els grups d'oients,  esquinçalls que contrasten amb el seu vol fugaç la intuïció de brins d'eternitat de les paraules que els perforen.

Ja de nit, al refugi, ens reunim en un escenari improvisat. Els Taima Tesao actuen de cara a les taules i les tendes dels que han acampat. La boira s'ha fet més espessa, però el vent l'empeny igualment, com fum fràgil entre l'ambient més fred. La Laura comença a cantar ben tapada, però aviat s'escalfa i ens escalfa amb les seves paraules amb múltiples llenguatges, planant sobre la versàtil guitarra del Toni Xuclà. Ens repten a endevinar en quin idioma canten un text que sona exòtic i que ens revelen tremendament quotidià, irònicament proper.

Ella ens passa un barret ple de paperets. Hem d'escriure un verb, una acció, motius per a un diàleg que encara només intuïm. El barret torna a les seves mans i ella va filant els verbs: qui no ha gaudit, qui no ha rigut, qui no ha saltat, qui no ha brillat... qui no ha estimat? Recull dues vegades el paper d'estimar al seu pit. I aleshores llegeix: La Mussara. No és un verb, però la fresca espontaneïtat de la Laura el permet conjugar immediatament: mussarar, jo mussaro, tu mussares, ell mussara, nosaltres mussarem...

Baixem en la fosca densa,  ja sense boira, les llums oscil·lants dels fars desvelen la presència d'una vida pletòrica entre la densa fosca del bosc que sembla vigilar-nos, amatent, falsament adormit. Ens duem records de versos, de verbs, de notes espargides. O s'han quedat a dalt, com una nova petjada de la presència dels homes en aquesta contrada que la nit fa més salvatge. Testimonis de la nit que vam mussarar.

Fotografies de Taima Tesao: http://www.myspace.com/taimatesao/photos

LES MEVES VACANCES

No recordo del cert si ho vaig fer mai, o si només és un record general, el record d'un tòpic, el de la redacció sobre les vacances que t'encarregava fer el mestre el dia de retorn a l'escola en acabat de les vacances d'estiu, aquell període dilatat, que un dia ens havia semblat interminable i ple de fets i circumstàncies i que, vet aquí, arribat el funest dia de la seva fi, ens torturava amb la impossible descripció de tot allò que havia esdevingut i que, de sobte, es feia estranyament esmunyedís i irreductible a la senzilla narració.

I vet aquí que ara, tan lluny d'aquell temps de les redaccions escolars, em pregunto si cal que posi fi a aquestes vacances estivals del bloc fent-ne una breu i concisa redacció, per a no sé exactament quin fi o per a quin objecte. Posat a rumiar-m'ho, enumero uns quants punts que ineludiblement hauria de tocar:

La feina d'endreçar el tros, una barreja de diversos manteniments que toquen construcció, fontaneria, jardineria i pagesia. La freguen, més que tocar-la, entre la voluntat i la manca de la ciència i experiència suficients per fer-ne una autèntica dedicació. Conseqüència: la constatació, un cop més, de la força de la natura, tossuda i impertortablement constant, de la natura que malda per anorrear la nostra absurda tasca de Sísif d'intentar dominar-la.

Malgrat això, la constatació de com podem agredir fàcilment la natura. Una simple guspira i tot un bosc tan ple de vida i de tantes vides que s'hi agombolen en un fascinant equilibri, poden destruir-se en pocs minuts. La fragilitat del nostre entorn, com us explicava en un petit recés de les vacances d'aquest bloc.

Lectures. Moltes i variades, sense un ordre ni un concert. Aquestes hores volant cap a altres espais i temps gràcies a llibres que arriben a la casa com alguns viatgers ocasionals i visites inesperades que et trenquen les rutines i t'obren paraules i converses que no has planificat.

Feina. El treball diari i les obligaciones que trenquen el retir amb l'agressió de carreteres i carrers de ciutats on has de pagar fiança per la vida que, de vegades, en hores de prolongada contemplació, per exemple acarat a la muntanya a l'ocàs que no sembla que s'acabi de tancar mai, et semblen coses de vides molt llunyanes. De fet, només he deixat de treballar -el treball remunerat, s'entén- quinze dies, nou dies segons el còmput en dies feiners que em compta l'empresa que em paga el salari -encara-.

 Festes. Aniversaris, celebracions, reunions familiars. I escapades ocasionals. Una escapada poètica i artística a La Mussara on, al poble abandonat, es desencadena l'art de la poesia i la música. Una experiència enriquidora, inoblidable, el Mussart que organitza l'Ajuntament de Vilaplana, on cullo un nou verb, mussarar, per obra i gràcia de l'exquisita creativitat de Laura Guiteras i Toni Xuclà, els Taimatesao.

Escriptures. Una voluntat sistemàtica per centrar la tasca literària que pren forma. Recupero un vell projecte. Imatges, idees, veus que van teixint-ne el seu cos immaterial. Una frase que s'hi cola amb la promesa de servir de motiu central: només podem reviure el passat vivint el present.

M'adono, en fi, que és massa material per resumir-lo en una redacció. A penes esbosso un catàleg de temes que, com un projecte de simfonia, caldria desenvolupar i potser intentar enfilar, o almenys embastar, per compondre la crònica dels dies que componen l'estada a la vall d'Alforja, els dies que comencen ja no sé ben bé quin dia de juliol i acaben ahir, un cap de setmana amb escapada a la populosa -encara ahir!- vila estival de Salou, amb moltes trobades i un seguit de visites i retrobaments que acaben amb el plaer d'assistir a un nou concert dels Step the next, que estant ja posant el fil a l'agulla al seu nou disc que avui mateix ja deuen estar enregistrant per terres de Castelló.

O quasi acaben: encara hi ha temps de fer un glop veient per la tele com el Barça pateix de valent per guanyar el seu tercer partit de la Lliga aquesta que ha començat tan desorbitadament i intempestivament aviat.

En fi de l'en fi... Molts fils estesos que necessiten ser recollits i estirats en noves entrades d'aquest bloc. Potser entre tots plegats tindrem la paciència de fer-ho?

FREGANT LA TRAGÈDIA

Un alt a les meves vacances blocaires per comentar-vos la notícia del que podria haver estat una tragèdia més de les que sovintegen aquest estiu, i que afortunadament ha estat un simple ensurt.

 Avui, a l'hora de la sobretaula, quan ens disposàvem a fer el cafè en el primer dia de veritable descans i vacances al nostre retir a la vall d'Alforja, s'ha declarat un incendi a una finca propera a la nostra casa, a tocar del camí que du a l'Aleixar, i que sembla que està actualment desocupada.

Gràcies a la rapidesa i la perícia dels efectius de bombers i agents forestal la cosa no ha passat de l'ensurt, com deia. De l'esglai inicial -el foc estava a pocs centenars de metres del nostre tros-, hem passat a l'admiració per l'evolució dels helicòpters de lluita contra el foc i dos hidroavions dels ABA, que han resultat decisius per controlar en poc temps un foc que, pel que hem pogut veure, a penes ha cremat uns quants metres quadrats de la pròpia finca, però que amenaçava amb estendre's empès pel vent, que per sort era molt lleu, a l'àmplia zona arbrada que va cap a l'Aleixar i les Borges del Camp. En direcció contrària dels densos boscos de la Mussara, que crec que no s'han vist amenaçats en cap moment.

Tinc pendent, per cert, d'explicar-vos una experiència que vaig tenir dissabte allà dalt, al poble abandonat de la Mussara, i que us narraré quan torni de les vacances blocaires.
A les quals em reintegro amb un sospir d'alleujament.

Moltes gràcies als efectius de la lluita contra els incendis, i en especial a l'helicòpter 61, que crec que té base a Cambrils, que ha fet una tasca immillorable. Us deixo algunes fotos que hem pres la meva filla Marta i jo.