FOT-LI, QUE ÉS DE REUS: SILUETES DE GANXETS

Foto d'Anna M. Flores

Faré una confessió. Quan aquest blog va començar, allà pel 2007, vaig continuar amb la pauta que havia triat aquells anys per reintroduir-me en el món de l'escriptura: preservar l'anonimat.

Jo havia abandonat pràcticament les meves ambicions d'esdevenir escriptor, que m'havien arribat molt jovenet, per a martiri de familiars i companys d'escola als quals assetjava amb els meus poemets i autoeditades revistes satíriques. Amb l'adolescència havia arribat a una convicció indestructible d'arribar a ser l'escriptor que havia de sacsejar les lletres catalanes, com ho havien fet els meus admirats Faulkner i Cortázar amb les lletres americanes. Tanmateix, encara trigaria uns anys a decidir-me a aprendre a escriure el català que no m'havien ensenyat a l'escola i a l'institut, que vaig abandonar just quan la Constitució del 78 començava a bastir l'Estat de les autonomies avui en crisi a casa nostra.

Seria massa llarg explicar ara per què vaig acabar aparcant aquells anhels. Basti dir que la vida professional i la  de la meva família -la creació de la meva pròpia,vull dir- absorbien totes les meves forces. La qüestió és que quan, allà per aquell 2007 o una mica abans, vaig descobrir les grans possibilitats d'internet i la xarxa, el nom i el renom ja no m'atreien. Buscava el contrari. Més i tot, procurava no deixar gaires rastres de la meva condició de reusenc i el meu marc territorial. Segurament per això vaig treballar el meu entorn fictici de Tavanne que ara finalment ha sortit a l'edició en paper i recuperant el meu nom.

He reflexionat algun cop sobre aquest segon canvi, aquest retorn al món real, a l'acció directa sobre el meu entorn físic més immediat, i no és el moment ara tampoc de recapitular-ho. En suma, he fet del fet de ser ganxet, com ens passa a tant fills de Reus, necessitat i virtut.

Si un es vol moure per aquesta ciutat, que els ganxets sentim com a centre de l'univers, ha de topar-se tard o d'hora amb el Josep Baiges, l'eternament jove periodista que a través de múltiples mitjans i especialment el seu blog El Món de Reus, reflecteix amb mà sobirana l'actualitat del que podríem anomenar ganxetisme. Els seus premis Als que més enganxen, que cada any organitza ala bombonera del Bravium, són, d'alguna manera, la posada de llarg d'aquest ganxetisme, que ell personifica millor que ningú: amb elegància, moltes dosis d'ironia, però sempre des d'un entusiasme carregat de bonhomia. Que ell em reconegués en l'última edició amb un d'aquests impagables -i no pagats, s'entén- guardons, va ser, em sembla, la meva pròpia confirmació personal que la meva adhesió a la vida local dels ganxets era ja un fet inqüestionable.

Per si fos poc, ara em tria per protagonitzar la seva darrera iniciativa, si bé no exactament pròpia: "Fot-li que és de Reus", el llibre de perfils -100 ganxets i ganxetes- que ha editat gràcies a l'encert d'un micromecenatge amb la plataforma de Cossetània que tan bé conec jo mateix. El coautor, i realment primer artífex del projecte, és l'amic i dissenyador Jordi Romero, un home que ha estat allunyat de Reus molts anys,i que en recuperar el pols de la nostra ciutat ha volgut reflectir-lo amb la galeria de siluetes (amb taca negra) que primer van desfilar pel seu mur del Facebook i ara arriben al paper.

L'acte de presentació d'ahir a una Sala Emili Argilaga del Centre de Lectura plena de gom a gom va resultar, com no podia ser menys, una expressió refinada i claríssima d'aquest esperit ganxet que tots dos autors encarnen.A la presentació magnífica de la Marta Magrinyà, escriptora que ha fet un pròleg preciós i que ahir va ratificar com es pot fer de l'amor a la pròpia terra una aposta positiva, sense caure en tòpics grillats, van seguir els parlament més que interessants de Romero i Baiges.

El primer ens va posar en el camí que l'ha fet dur a l'aventura que ahir culminava amb aquest llibre que jo ja havia rebut uns dies enrere, però no s'estava de fer una pertinent crítica i ultra un advertiment a un dels defectes que ens amenacen: la manca d'humor. Manca d'humor que no vol dir -deia ell- de la conyeta a la qual som tan donats, sinó aquest estat d'ànim obert a la crítica aliena i al riure's d'un mateix, que va situar molt precisament en aquest temps de marasme polític que ha fet córrer la mala llet, usant les seves pròpies paraules.

Josep Baiges va fer també una eloqüent defensa del seu encès patriotisme -entenguem-ho centrat en Reus, que vol dir els reusencs i reusenques, d'avui i del passat, dels quals en duem el llegat-. No es va estar de fer una al·lusió als crítics, que en té, com el d'un desafortunat comentari d'algú que l'ha titllat de carrincló i representant d'una crosta caduca. Els qui el seguim podem saber d'on ve el comentari, i ens expliquem que compongués una sola nota de contrast, que el va permetre tanmateix  fer explícita la seva filosofia particular de centrar-se i exalçar els elements positius de tot i de tothom.

Filosofia a la qual jo m'he intentat adherir des de fa anys i que per això em fan tan properes persones tan entranyables com Baiges i Romero, homes continguts tots dos, observadors fins, de formes no estridents i d'impecable treball i laboriositat. Persones equilibrades, de les que fan de Reus precisament un exponent prou reeixit de la imatge que ells volen donar de si mateixos i de la seva ciutat. Que no sempre aquesta, i per tant els seus compatricis, hi estigui a l'alçada de tal imatge, no ho podem carregar al dèbit de l'obra de l'un i de l'altre.