Poc després ens han fet baixar del tren i tot el passatge hem anat fins al vestíbul de l'estació, on la megafonia ha confirmat el que havia deduït. I no gaire més tard una parella de mossos d'Esquadra ens ha fet fora, al carrer, ja que aparentment havíem de fer lloc per als serveis d'emergència.
Ara passejant, ara assegut en un banc, ara caminant sota l'intermitent plugim que descendia del cel gris de plom , pensava que jo potser em perdria una jornada formativa, però que algú havia perdut la seva vida. Havia decidit dir prou a allò que fos que el tenia engavanyat en una vida que se li hauria fet insuportable. I com jo desenes de passatgers que patien estoicament aquella pertorbació en els quefers de dilluns al matí de cada qual.
Alguns han optat per buscar taxis, un autocar ha aparegut i s'ha endut una petita part del passatge. I pocs minuts més tard el servei ha estat restablert i un tren que venia del sud ens ha carregat directes cap a Barcelona Sants. Tot plegat, m'he perdut una hora d'una formació que tenia per objectiu dotar-nos d'estratègies per combatre la discriminació dels col·lectius LGTBI.
Per una d'aquestes coincidències que em trobo a la meva vida tan sovint que ja ben bé podrien qualificar-se d'element, més que accidental, realment constitutiu, aquests dies llegeixo "Orlando" de Virginia Woolf. Orlando, la persona que es transforma d'home a dona amb la mateixa naturalitat que el temps es multiplica, transformant els dies de la seva vida en segles.
I quan a la tarda agafo el tren de retorn, llegeixo Woolf en la preciosista traducció de Borges:... ¡salve, felicidad!, martín pescador que flameas de orilla a orilla, y tú también, consumación del deseo natural, ya sea lo que el novelista masculino dice que eres, o plegaria, o renunciación; salve bajo cualquier forma que vengas y ojalá haya más formas, y aún más extrañas. El río fluye oscuro y sin dueño -ojalá, según aconseja la rima, "como un sueño"; pero más turbio y peor es nuestro destino y habitual-, sin sueños, pero vivo, satisfecho, fluido, común, bajo árboles cuya sombra de un verde oliva ahoga el ala azul del pájaro evanescente que se dispara como un dardo de ribera a ribera.
I mentre el tren devora quilòmetres cap al sud, vorejant les costes del Garraf, lliscant entre la foscor dels túnels i els rectangles del sol que ha descorregut el bromós teló del matí ja passat, penso en el desconegut o desconeguda que ha caigut en un túnel de fosca sense sortida, sacrificant la seva pròpia vida. Com Woolf, l'autora d'aquest salve a la joia de viure, faria uns pocs anys més tard omplint-se de pedres les butxaques de l'abric i llançant-se a les aigües d'un riu que fluïa fosc i sense amo.
I mentre contemplava l'esclat del sol esllavissar-se entre núvols blancs i grisos, precipitant-se amb indolència sobre la superfície gelatinosa del mar a penes solcat per la bromera d'ocasionals ones que percudien manses contra l'abrupte litoral de ribes fugisseres, vaig recordar que demà he de refer el camí per a un altre curs, en el qual una de les primeres coses que ens han recordat és que cal saber donar gràcies. Gràcies. Dono les gràcies, a la llum entre els túnels, sobre les aigües opaques, al dia que esquiva encara el tèrbol destí habitual que ens aguaita sigui quina sigui la dimensió del temps que ens acabi mesurant.
Gràcies, Eduard.
ResponElimina