PLAGIS INVOLUNTARIS

Quadre inspirat en "En l'etern ara", dins del projecte "Elogi del silenci", de Marta Ballvé.

Segurament els clàssics ja ho van dir tot, ja ha estat també dit. Entenguem per clàssics els grecs i llatins, o estenent-lo a Shakespeare, del qual s'ha dit el mateix. Però el bard d'Stratford-upon-Avon, també, va espigolar en els seus clàssics. Va copiar sense manies d'aquí i d'allà, i va dur al seu terreny el conte que ja li havien contat. Potser perquè en definitiva els homes i les dones, l'ésser humà, l'animal fabulador, ja ho havia dit tot des que el geni de l'espècie havia fabricat els mites que l'explicaven a ell mateix dins el terror del caos, el conte foll enmig del brogit i la fúria, tornant al bard.

Va plagiar ell, doncs? Han plagiat els milers, milions, que han narrat una vegada i altre el mateix conte, espigolant-lo entre el brogit de tantes veus? En realitat, tots plagiem, o sigui que no fem sinó satisfer el nostre desig de sentir el conte de nou, ara amb noves variacions, ara amb noves modulacions, ara amb noves paraules.

Deia Thomas Kuhn, el filòsof de la ciència nord-americà, que cada època genera el seu paradigma cultural. De tant en tant es dona una revolució en el coneixement que mira de donar explicacions satisfactòries a problemes que l'anterior coneixement no proporcionava. De tant en tant, reinventem el model del conte. Però el conte, a la fi, ens parla del mateix gran problema de l'ésser humà.

Tota aquesta disquisició no pretén justificar cap plagi en què jo hagi pogut incórrer. Es tracta d'explicar(-me) com pot ser que de vegades et trobis en altres autors històries o expressions que tu ja havies dit.

Llegia ahir a l'"Orlando" de Virginia Woolf, al final d'un d'aquells brillants paràgrafs que espurnegen de poesia esmunyedissa, aquesta frase: "las grandes alas del silencio latían en todo el ámbito de la casa vacía" (traducció de Jorge Luis Borges). La imatge, poderosa com tantes altres de les que componen aquest insòlit fresc de la irreal transformació del temps i l'ambigüitat del gènere humà que és el llibre, em va dur directament a un vers amb què vaig finalitzar un dels meus poemes que considero més reeixits, un poema que vaig incloure al recull "Besllums",que tinc penjat a la meva pàgina, i que d'alguna manera també juga amb l'experiència epifànica de la immobilitat del temps que de vegades ens atorga un riu:

En l'etern ara

Callàvem enmig de la multitud sonora,

ens cruixia a l’ànima el seu sord anhel,
però ens bevíem a glopades el temps
i tota llum era esca per a nova aurora.

Érem al riu però ens sabíem ja mar,
el vent batia la vela de la fràgil barca,
la pluja fuetejava l’espelma vacil•lant
que era tot far en la immensa boira.

Ens amarava els ulls la vibrant fosca.
Ens creixia al pit l’ala tensa del silenci.

De la mateixa manera, un autor clàssic que he descobert fa escassos mesos, el gran Jesús Moncada, em recondueix al meu propi món literari d'una manera que, en coherència, hauria de dur-me a reconèixer la seva influència en la meva, si no fos perquè no l'havia llegit en absolut fins molt després que jo hagi conclòs el cicle narratiu sobre Tavanne que semblaria inspirat en la seva construcció literària de Mequinensa. Llegint ara el seu recull "El cafè de la granota" trobem àmbits molt similars: cafès amb xerraires i rondallaires impenitents, futbol, amors clandestins, músics eixelebrats, esquitxos de literatura negra... Descartem la seva influència per altres autors influïts per ell, que desconec si n'hi ha, i trobem l'explicació lògica en les influències pretèrites que compartim: Faulkner, sens dubte, d'altres autors segurament.

Són, tot plegat, mostres dels plagis involuntaris que un cop i altre es donen en l'aiguabarreig de la creació artística, la feina d'ordir els teixits de cada obra nova amb els vímets coneguts.