Les associacions mentals que fem al llarg d'un dia qualsevol poden passar-nos desapercebudes i, al final d'aquest dia, ens poden deixar aparentment indiferents. Tot i que sospito que moltes d'elles acaben viatjant i allotjant-se en aquesta vasta i enterbolida zona que anomenem inconscient.
Ben analitzades, però, potser revelen inquietants coincidències, correspondències o qui sap si manifestacions d'allò que Carl Jung denominava sincronicitat. És a dir, successos que trobem íntimament relacionats encara que no en puguem descriure cap relació causal entre ells. Revelen, en el fons, experiències compartides en aquell encara més vast i fosc inconscient col·lectiu que va explorar el psicòleg suís.
Sigui com sigui, la coincidència que avui m'ha assaltat no ha passat de les divagacions internes que -suposo que com a tots els mortals que ens diem humans- em volten tot sovint. La cosa ha començat intentant recuperar a l'univers youtube -una altra zona remota i misteriosa- una cançó que recordo de la meva adolescència i que tenia en una cinta de cassette heretada del meu padrí, un fanàtic del soul, que desafortunadament no crec ja tenir. Es tractava, el títol el recordava bé, d'una cançó titulada "Rockin' Chair" (1), un rythm'n'blues deliciosament lent cantat per una veu femenina increïblement sensual i calenta. Però no aconseguia recordar el nom de la intèrpret. La recerca ha donat amb diverses cançons del mateix títol, des d'una antiga i molt versionada peça de Hoagy Carmichael a una dels mítics The Band o una més recent dels Oasis. Però la que buscava era la que he trobat per la cantant que la va enregistrar, sembla que per primera vegada, el 1975. Gwen McCrae, que sembla que la va publicar com a resposta a la també molt suggeridora "Rock you baby" del seu marit George McCrae. Tot bé, doncs? La cançó quadra, el temps també i certament la cançó té un alt voltatge sensual.
La qüestió és, tanmateix... que no és la versió que em va delectar fa tants anys. Més recerques, però, no han donat resultat. Només he ensopegat en els fons de youtube amb aquesta.
Així, desconcertat, em trobava, quan he agafat el llibre que ara estic llegint. Un clàssic modern, ni més ni menys que la "Lolita" de Vladimir Nabokov. He passat per unes d'aquestes pàgines on el virtuosisme de l'autor llisca per l'espinós tema de la pedofília, i només al cap d'una estona m'ha vingut un nom al cap: Lola Falana!
Teclejat el nom a google, les entrades són, novament, un món exploratori que dona per a un nou reguitzell de ramificacions i vies digressives. Lola Falana va ser, en efecte, una cantant d'origen cubà -per les arrels paternes- que va triomfar als anys 60 de la mà de Sammy Davis Jr -del qual esdevindria amant i provocaria el divorci d'aquest amb la seva dona aleshores-, i va transitar amb èxit irregular pel cinema de l'anomenat blaixpoitation i també italià als anys setanta, per acabar instal·lant-se com a estrella indiscutible a Las Vegas.
Ara bé, l'exploració ha donat com a resultats aspectes ben curiosos de la seva vida. "La veritat sobre Lola Falana" sembla, de fet, un veritable gènere al món de youtube. Quins misteris rodegen la seva vida? Retirada a primers dels 90 de l'ambient musical, reapareix només en estranys àmbits que voregen els fenomens paranormals.
De fet, una de les primeres entrevistes amb ella que he trobat ja dóna també per pensar. Una entrevistadora amb una inquietant semblança a Margaret Thatcher aconsegueix sorprendre a una jove i rutilant Lola Falana, preguntant-li pel seu nom -el nom veritable era Loletha, pronunciat per ella com la Lolita llatina-, i etzibant-li alguna impertinència sobre el seu perfum que la deixa descol·locada.
Apareix sovint amb acompanyants masculins com Muhammad Ali i Adriano Celentano, amb qui protagonitza aquest espectacular ball:
No he esbrinat quina relació va tenir amb aquests dos mascles tan diferents, però que poden exemplificar els dos mons en què es va moure en el seu primer estrellat, la música i el cinema d'arrels negres, i Itàlia. No es va casar mai amb Sammy Davis Jr, però sí amb un dels components del famós del R'n'B llatí grup Tavares, tot i que el matrimoni no va durar gaires anys -la primera meitat dels setanta-.
Per què va desaparèixer de l'escena? Una raó poderosa sembla clara: ja a finals dels 80 va començar a tenir manifestacions d'una esclerosi múltiple que aniria en increment en els anys següents i sembla que la va obligar a retirar-se a principis dels 90. Tot i així, el guió ofereix girs inesperats: Falana reapareix el 1995 gravant una cançó amb un cantant cristià, Joseph Lee Hooker -un commovedor al·legat antiavortista anomenat "Don't Cry, Mary"-, i la trobem en uns quants vídeos on manifesta la seva conversió al catolicisme, que li hauria salvat la vida i guarit de la seva terrible malaltia. Per exemple aquest, on comença renegant del seu passat de reina de Las Vegas, o aquest altre en una molt més professional gravació d'un canal de televisió anomenat "Tierra de María" (Maria la mare de déu, encara que pugueu sospitar que es refereixi a una altra maria).
Lola Falana, doncs, aquella star del soul de sinuosos malucs que hauria començat ballant a dubtosos clubs d'Atlantic City per deu dòlars el ball, l'exuberant estrella del lluentó que havia regnat sobre el luxe de Las Vegas, ara és una activista de la crida de Jesús. Més enllà dels aspectes més extravagants, que naveguen entre el culte a l'espectacle de les presentacions religioses típicament americanes i els missatges més o menys fonamentalistes, en definitiva ha esdevingut aparentment una respectable anciana que dedica bona part dels seus dies a l'apostolat de la fe catòlica -tot i que sota una associació de sospitós nom "Els Anyells del Ministeri de Deu"-, i a la beneficència en favor dels orfes subsaharians.
Res més, doncs, sembla revelar tanta recerca de la veritat. O potser no?
La cosa més random (per usar aquest col·loquialisme del jovent actual) que m'he trobat en la capbussada per l'univers youtuber a part d'un veriatble exemple dels psicodèlics vídeos gravats per Valerio Lazarov a la tele italiana- és un missatge d'un inquietant canal anomenat Starspirit Channel, que aparentment es dedica a desemmascarar dimonis que circulen pel món sota pells falses. El vídeo, que no té pèrdua -i menys la seva flipant música lliure-, mira de convèncer-nos que Lola Falana és... un mascle transgènere que encobreix una entitat demoníaca.
No sé si us convencerà a vosaltres, però realment el tuf del dimoni impregna aquest testimoni absolutament al·lucinat.
I a tot això... ¿cantava Lola Falana "Rockin' Chair'", aquest indubtable cant del dimoni?
Lamento dir que no ho he trobat enlloc, i per tant no he pogut confirmar el que la meva escalfada memòria em vol fer creure. Si algú/una de vosaltres el troba, us estaré infinitament agraït... encara que, maleït sia, retrobar-lo em dugui de pet a l'infern.
(1) Literalment balancí, evidentment "deixa'm ser el teu balancí" al·ludia a un moviment de vaivé menys innocent que el de la famosa cadira de l'imaginari típic del porxo americà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada