ELS DIARIS DE SYLVIA PLATH (2)

Sylvia Plath amb 16 anys

La primera part dels diaris de Sylvia Plath abarquen els anys universitaris a l'Smith College, una universitat típica del nord-est dels Estats Units, des d'estiu de 1950 fins a 1955, quan marxa a Cambridge, Anglaterra. De fet, però, les primeres anotacions són dels mesos anteriors al seu ingrés a l'Smith College, quan treballà en una granja, i s'aturen a l'estiu de 1953, en el punt en què una greu depressió la va dur al seu intent de suïcidi i als consegüents tractaments psiquiàtrics. D'aquesta fase tan vital no existeixen anotacions o no s'han conservat.

Per tant, al lector se'ns presenta una noia de divuit anys, brillant estudiant a punt d'entrar a una prestigiosa institució universitària, d'una intel·ligència i una maduresa que sobten, a través d'una escriptura que igualment sorprèn per la seva qualitat i intensitat. El que primer crida l'atenció és, precisament, que en un text d'aquesta mena, destinat en principi a la més estricta intimitat l'altíssima complexitat i perfecció de la narrativa (per bé que pugui haver en part corregida).

Aquesta intensitat, de la qual parla Ted Hugues al pròleg, troba ecos en un tema recurrent en aquesta part, i de fet en bona part dels diaris: l'obsessió pel temps, pel seu decurs, per la fugacitat del present. Una de les citacions que encapçala aquesta part és aquesta de James Joyce, extreta com les altres dels propis diaris: Agárrate al ahora, al aquí, porque a través suyo todo el futuro se hunde en el pasado...

En una de les primeres anotacions diu: Para mí el presente es siempre, pero ese siempre cambia todo el tiempo, fluye, se derrite. Este segundo es la vida. Y cuando pasa ha muerto. Pero no se puede empezar de nuevo con cada segundo, hay que juzgar guiándose por lo que ha muerto. Aquesta herència, aquesta asfíxia, com diu una mica més endavant, la sent de manera estranyament lúcida per a una persona a penes sortida de l'adolescència. Hi ha en ella una concepció podríem dir prematurament tràgica que ens reporta una altra de les citacions extretes, el vers de Yeats: Solo empezamos a vivir cuando concebimos la vida como Tragedia.

Una anotació encara d'aquell estiu resulta profundament reveladora: Hay veces en las que me domina un sentimiento expectante, como si hubiera algo, bajo la superficie de mi capacidad de entender, esperando que lo atrape. Es una tortura semejante a la de estar a punto de recordar un nombre, pero sin lograrlo del todo (...) me domina ese sentimiento, vago y nebuloso, cuando pienso en la prolongada adolescencia de nuestra especie; los ritos del nacimiento, matrimonio y muerte; todas las bárbaras ceremonias primitivas adaptadas a los tiempos modernos. Casi me parece que era mejor la pureza bestial, desprovista de razón. Sin duda hay algo ahí que me espera. Quizá algun dia me estalle encima la revelación y vea el otro lado de este chiste monumentalmente grotesco. Y entonces me echaré a reír. Y sabré qué es la vida.

Realment corprèn tanta lucidesa. Dins de la peripècia vital a la qual s'abalançava al marge, o des de l'arrel tal vegada, d'aquesta implacable introspecció, destaquen les al·lusions als contactes amb nois, pretendents o simples amics, i les elucubracions sobre una vida familirar en el futur. En alguns casos, es tracta d'esborranys de cartes, enviades o no. Ja abans d'anar a l'Smith College assistim al seu conflicte entre aquesta vida convencional que es representa davant seu i l'escriptura. En referència a un dels possibles pretendents: te quiero porque eres yo..., eres lo que escribo, mi deseo de ser muchas vidas. Seré un diosecillo dentro de mis modestas posibilidades. En casa y en mi mesa de trabajo está el mejor relato que he escrito nunca. ¿Cómo decirle a Bob que mi felicidad deriva de haberme arrancado un trozo de vida, un trozo de dolor y de belleza, para transformarlo en palabras escritas a màquina sobre una cuartilla? ¿Cómo va a entender que justifico mi vida, mis intensas emociones, mis sentimientos, conviertiéndolos en letra impresa?

En essència, les anotacions dels anys d'aquesta primera estada a l'Smith College tenen la seva correspondència a la novel·la "La campana de vidre". Millor dit, podem rastrejar els fets narrats a la novel·la als diaris, si bé amb ordres cronològics alterats, amb excepció dels que es corresponen a l'intent de suïcidi i als tractaments psiquiàtrics posteriors, per als quals la novel·la, doncs, és una font d'informació insubstituïble. Els diaris s'aturen en la mateixa vora de la fase depressiva: Deseo colossal de escapar, retraerte, de no hablar con nadie. Pánico ante la tesina; ausencia de otras personas con quienes hablar; recriminaciones por malas elecciones en el pasado . Miedo, enorme, feo y llorón. Miedo al fracaso intelectual y académico: el golpe más duro a la seguridad. Miedo a no poder mantener el ritmo frenético en la consecución de premios de estos últimos años, y a cualquier tipo de vida de creación. Deseo contumaz de encerrarte en el 'me tiene sin cuidado'. Ahora soy incapaz de amar o de sentir. Actitud 'autoprovocada'.

S'exhorta a si mateixa a sortir d'aquest clot, a escriure, a viure en contacte amb els amics i coneguts, a creure fins i tot en una força benèfica superior: arriba a invocar a Déu, un ésser que sovint veiem adquirint subreptíciament la forma del pare que va perdre (va morir quan ella tenia vuit anys). Però ja han aparegut referències  a navalles d'afaitar, i les al·lusions al suïcidi les hem trobat ja anys abans, als primers dies al college: Y si no se tiene ni pasado ni futuro, lo que, después de todo, es la materia prima del presente, no hay ninguna razón para que no dispongas de la cáscara vacía del presente y te suicides.

Igual que els fets esmentats a la novel·la, incloent episodis com el de l'atabalat descens en esquís sense saber esquiar que li va suposar la fractura d'una cama o l'estada com a becària a una revista de modes, molts dels personatges de la novel·la es corresponen amb persones reals, de vegades íntegrament i de vegades parcialment. D'alguns només trobem al·lusions casuals, com el peruà cruel que a la novel·la és a punt de violar-la, i d'altres són elements molt importants a la vida de Sylvia Plath, com l'escriptora Olive Higgins Proutty, retratada a la novel·la quasi literalment en la Philomena Guinea que serà la seva benefactora en el tractament psiquiàtric definitiu i en el retorn a la Universitat. Poc després trobarem també el transsumpte de la psiquiatra que seria clau en la seva recuperació, la Dra. Ruth Beuscher, que a la novel·la és reconeixible en la Dra. Nolan.

Les relacions sentimentals són potser més difícils de rastrejar. Trobem diverses referències a una pluralitat de relacions que no acaben de cristal·litzar , a diferència de similar dispersió que trobarem en la segona part però ja consumada en l'aspecte sexual. Sí podem trobar una referència clara a un dels pretendents, Dick Norton, una llarga relació que arrenca de la infància, i que es pot atribuir al Buddy de la novel·la, que com aquest contrauria la tuberculosi i amb el qual acabaria distanciant-se definitivament coincidint amb el tractament mèdic simultani d'ambdós. Els diaris ens guien, tanmateix, a més d'altres relacions, fins a Richard Sassoon, una de les més serioses de la seva vida, i que serà clau en la segona part dels diaris.

És a juliol del 53, a la casa familiar de Wellesley, en aquest estiu que els que coneixen la novel·la identifiquen bé com la cruïlla vital que està a punt de trencar la voluntat de la protagonista definitivament, perduda entre les diferents opcions que se li presenten o les que se li tanquen, com la del rebuig al curs d'escriptura a Harvard on s'havia inscrit, quan trobem la primera referència ja a la campana de vidre en què se sentia asfixiada: es como levantar una campana de cristal en cuyo interior se encuentra una comunidad que funciona como un mecanismo de relojería y ver cómo todas las atareadas personillas se detienen, boquean, se hinchan y flotan ante la súbita entrada (o más bien salida) de la enrarecida atmósfera horaria; ¡pobres gentecillas asustadas,agitando brazos impotentes en el aire sin norte! Eso es lo que se siente: que se ha perdido un hábito.

Després de la les sessions d'electroteràpies i psicoteràpies durant el segon semstre de 1953, ens trobarem una nova Sylvia que retorna a l'Smith College aparentment plenament restablerta, culmina la seva carrera i, l'any 1955, aconsegueix una de les beques Fulbright mitjançant la qual podrà matricular-se al Newnham College de Cambridge.