TREURE PIT

Potser una de les expressions més gràfiques que tenen a veure amb el nostre comportament, i segurament estesa a moltes llengües, sigui la de treure pit, com a imatge del sentiment d'orgull o del tarannà orgullós. És evident que els representants de l'Estat espanyol van aquests dies traient pit en relació al tema que sembla que ocupa gairebé la totalitat del seu exercici, el de sotmetre la revolta catalana. Després dels tràngols passats al mes d'octubre i la sacsejada patida a les eleccions del 21 de desembre, estan fermament convençuts d'haver sufocat aquesta rebel·lió i, com deia una de les seves adalils mediàtiques més prominents, l'Ana Rosa Quintana de Tele5, acabat amb el prussés.

La Quintana ho deia a tall de la pretesa enorme exclusiva que suposava difondre la captura de pantalla del mòbil del conseller Antoni Comín amb els missatges de desànim del president Puigdemont. Amb ser molt greu violar la intimitat de les comunicacions, no és la mostra més crua del retorçament de les normes de l'Estat de Dret que estem veient que usa el triple front espanyolista (polític, judicial-policial i mediàtic) aquests mesos.

Segons la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría ja deia, vantant-se, abans de les eleccions, d'haver escapçat l'independentisme, la tàctica de l'aparell judicial-polical és tallar el cap que s'atreveix a sortir de la línia de la legalitat que ell mateix ha imposat, o imposa cada dia amb noves interpretacions retorçades de les normes d'aquest intangible que en boca de tots els seus portaveus es redueix a la llei, una llei que ja ha adquirit caires mítics, o potser religiosos, i que a mi em remet a les imatges de malson de Kafka sobre aquell castell enlairat, altiu i llunyà d'on surten les enigmàtiques proclames del poder.

Les últimes resolucions del jutge instructor del Tribunal Suprem, el ja famós Llarena, en què manté a la presó el conseller Forn o el vicepresident Junqueras, i que s'emparen en les seves conviccions més que no en atribuir-los actes que per molt que hagi volgut buscar sota les pedres no han comès, és una mostra ja insuperable de fins a on arriba l'Estat espanyol, sense dissimular, per mantenir la seva unitat.

Caldrà veure quin recorregut tindran les reclamacions i recursos de l'independentisme, en l'àmbit intern i en l'internacional, contra tals abusos de dret. Probablement tenen moltes possibilitats d'acabar prosperant, però a llarg termini. I aquesta és una de les claus: el temps. L'Estat juga a curtíssim termini i no té una estratègia ni una visió d'horitzó llarg. Treu pit per haver guanyat alguns batalles i creu que podrà sostenir la tàctica amb què les ha guanyat.

Aquesta tàctica és la que ha mantingut al poder tots els tirans i tots els cappo mafiosos: la de l'aplicació de la violència contra els qui es rebel·len contra el seu poder i l'administració de la por contra els potencials rebels. Però tard o d'hora aquesta tàctica esdevé insostenible i el gegant que treu pit acaba descobrint els seus peus de fang.

OBRIR ELS ULLS, OBRIR LA MENT

Cal viatjar per obrir la ment, per instruir-se en la diferència que impliquen les altres identitats o, potser més pròpiament dit, per adonar-se que la pròpia identitat és també diferent. O sigui, que no som únics, universals ni eterns.

Segurament es pot viatjar amb la ment, en vehicles virtuals tals com la literatura, però la proximitat, la veracitat que aconsegueix la percepció a través dels propis sentits, sens dubte ens eleven a un altre grau d'experiència. Però no és menys cert que sense una actitud prèvia subjectiva, sense una predisposició receptiva, aquesta experiència serà absolutament superficial, si no buida. Cal tenir ulls oberts, que vol dir: la voluntat d'obrir-los i la disponibilitat per comprendre. Allò que es diu obertura mental.
Només aleshores, quan mirem i observem i, més encara, sabem desplaçar-nos no solament en l'espai sinó també en el temps, aprenent una mica de la Història que ens ajuda a entendre perquè les coses han arribat a ser el que son, copsarem els punts d'experiència comuna que ens fan a tots humans.

Dic això arran d'un viatge a Praga, la bellíssima capital de la República Txeca. El viatger inadvertit pot gaudir de l'herència cultural tan palpable en tants detalls de la seva riquesa actual, però poques referències trobarà al seu passat recent de dependència alemanya si no es documenta mínimament.

En un llibre precisament documentat i il·lustrat excel·lentment, Harald Salfellner ens mostra la relació amb la seva ciutat del gran escriptor de Praga de llengua alemanya, Franz Kafka ("Franz Kafka y Praga", Vitalis, 2007). En aquest llibre podem descobrir que l'herència alemanya de l'actual Bohèmia txeca es remunta a molts segles enrere i que en els temps de Kafka feia més de tres segles que la regió estava sota el domini austríac. En la cruïlla dels segles XIX i XX, quan viu Kafka, els txecs van passar per qüestions demogràfiques i al voltant del gran desenvolupament industrial de la regió (el que la va fer la principal zona industrial del pròsper Imperi Austro-hongarès) a ser la població majoritària. La població alemanya, tanmateix, encara acaparadora del poder econòmico-polític i de l'hegemonia cultural, es resistia a cedir-lo. Esdevé una autèntica guerra de posicions que esclatà durant el govern del polonès Kazimierz Badeni, al qual l'emperador Francesc Josep I va nomenar primer ministre el 1895. Badeni havia de buscar un difícil equilibri entre el mosaic d'aspiracions d'alliberament nacional que ja agitaven l'Imperi, i va promulgar uns decrets lingüístics a la província de Bohèmia que equiparaven l'idioma txec i l'alemany en l'àmbit administratiu, i obligaven doncs als funcionaris alemanys destinats allí a conèixer el txec. La insurrecció de la població alemanya va ser virulenta i massiva. Cito textualment el llibre: no sirvió de nada argumentar que a los checos que vivían en su propia tierra patria, ahora objeto de colonización, también se los había obligado durante siglos a aceptar que el idioma oficial fuera el alemán, porque se objetó que la mayoría de los checos de todas formas hablaba alemán y que las circunstancias eran totalmente diferentes.

Prenent perspectiva, doncs, i comparant el que ens envolta amb el que tenim més enllà de les nostres petites fronteres, ens adonem de com, de vegades, les circumstàncies poden assemblar-se tant en diferents països i èpoques. Quant aquestes circumstàncies revelen conflictes en realitat similars, novament, només el coneixement i l'estudi d'aquestes mateixes circumstàncies ens poden vacunar contra la repetició i l'enquistament dels conflictes.

Els txecs es van trobar en la I Guerra Mundial una ocasió única per emancipar-se, i la van saber aprofitar. L'estat txecoslovac naixia el 1918, encara no fa un segle. L'actual República Txeca, després de la secessió amistosa d'Eslovàquia després de la caiguda del teló d'acer, n'és la seva orgullosa hereva.