Perquè sí, els que estimem a Bruce Springsteen li diem Bruce, com si el coneguéssim de saludar-nos cada dia al bar on esmorzem -ho fem-, o ell ens cantés cada matí i cada migdia dins del cotxe on anem i venim de la feina -ho fa-, o com si li féssim un truc cada cop que l'ànim ens davalla i necessitem sentir uns mots seus -ho fem-. És clar que és sempre mitjançant un aparell que ens l'apropa -ens reprodueix la seva música-. Però què importa la distància quan l'amor és profund. I persistent.
També li podem dir el Boss, en moments de suprema joia. Com quan l'hem vist en l'últim concert a Barcelona -ai las, l'últim?-. I és quan la distància més s'atenua, perquè compartim físicament un recinte, ni que el recinte sigui immens i ell estigui a desenes de metres, i un munt d'amants com nosaltres s'hi interposin entre ell i la banda, la gran E Street Band. Perquè si els seus discos són tan bons, els seus concerts són la glòria. La glòria que ell va cantar encara en joventut com la petita i malenconiosa nostàlgia destructiva dels glory days.
Així que estimem tant al Bruce. I no volem que s'acabi, tot i que quan va enfilar el backstage el dia 30 d'abril, després de fer-nos corejar com una sola veu "I'll see you in my dreams", ens aclaparés la sensació que haurem d'anar pensant en els dies que ja només ens quedaran els seus discos, els seus vídeos, els enregistraments que qualsevol amateur com nosaltres pot penjar a internet sense que el Boss s'immuti ni ens desqualifiqui per robar-li els seus drets d'autor.
L'any 1980 Bruce va publicar el doble àlbum "The River", el que em va fer descobrir-lo i, sense discussió, esdevenir un habitant més del món dels fanàtics del Boss. Que no vol dir que no m'hi hagi distanciat alguna vegada, que no m'hagi sentit decebut per algun dels seus discos menors.
El mateix any Julio Cortázar publicava el seu recull de contes "Queremos tanto a Glenda", en què un grup de seguidors fanàtics de l'actriu britànica Glenda Garson -transsumpte a penes ocult de Glenda Jackson-, incapaços de suportar veure-la caure en la seva filmografia en obres mediocres o dolentes, decidien passar a l'acció i fer desaparèixer aquests ultratge a la qualitat de l'artista. Naturalment, la cosa s'havia de complicar i acabar involucrant la mateixa actriu.
Els que estimem tant a Bruce voldríem suprimir, si no els seus discos més fluixos, sí algunes de les seves desenes i desenes de cançons, algunes poques d'elles, però hem de reconèixer que fins i tot aquestes, les que no estimem, quan les toca en directe amb els seus inseparables Roy, Max, Nils, Stevie i la resta, ens semblen difícilment superables.
Així que no, a diferència dels fans de Glenda, no volem que desaparegui res del que Bruce ha fet. Ni volem que desaparegui ell, encara que el futur i l'inevitable fuetejada del temps l'afebleixin i tornin les seves composicions i els seus concerts menys excelsos. Si és que som capaços d'imaginar-nos-ho.
i poder dir: jo també hi era <3
ResponEliminaThanks for being a reliable source of information in the vast sea of content.
ResponElimina