LA TALAIA DELS GRANS MESTRES

Imatge extreta del Twitter de Francesc CerroFerran

Posar en escena Shakespeare sempre és una aposta forta. D'alguna manera és jugar sobre segur, però -tot té dues cares a la vida- també comporta el risc de decebre. Tots tenim les seves obres al cap i, en molts sentits, el nostre Shakespeare, el nostre Bard particular.

“Juli Cèsar” és una de les grans tragèdies shakespearianes, i treballa sobre un material històric de primera magnitud: els dies finals de la República romana i els precedents immediats del cesarisme que suposen  l'atemptat contra Juli Cèsar i la posterior guerra civil. Cerro ha centrat la impressionant i voluminosa presentació de personatges i trames de la tragèdia en només tres: Brutus i Càssius (o Brut i Cassi), els conspiradors, i Marc Antoni, el que els perseguirà i venjarà Juli. La tria, que deixa fora el propi Cèsar de l'escena, es pot justificar clarament per dirigir-nos al punt essencial, entenc, del muntatge, que es basa en el moment sens dubte àlgid de l'obra, els parlaments successius de Brutus i Marc Antoni al funeral de Juli. En aquesta confrontació trobem, en efecte, el que és el gran tema de l'obra, el conflicte entre dues lleialtats: a la pàtria (llegeixi’s aquí també la tradició democràtica que l'ha sostingut) i al prohom, a la figura paternal i heroica, o també a l'amic (1). Shakespeare, és sabut, és ambigu en la seva filiació política, i no resoldrem la discussió sobre quins eren els seus valors primordials. El que té de transcendent és que, posant-nos davant els ulls una armadura de valors i elements ètics i polítics, ens obliga a jutjar per nosaltres mateixos. En tot cas, a "Juli Cèsar" podem trobar un equilibri entre valors democràtics i aristocràtics segurament molt superior a la posterior i molt més amarga visió que proporcionaria en la seva darrera indagació en el món romà, "Coriolà".

Diria que Cerro decanta una mica el muntatge cap als valors aristocràtics que encarna Marc Antoni, però no sé si ho fa intencionadament, o és conseqüència de la representació desequilibrada entre el treball enèrgic i convincent de Sergi Caballero com a Marc Antoni, i la dicció vacil·lant de Ferran Carvajal com a Brutus. En tot cas, el resultat final per a l’espectador, diria, s’assimila al que en l’obra té sobre la seva audiència, el poble romà, que es deixa seduir més pel discurs abrandat, sentimental, d’Antoni, que per la raó i l’apel·lació a la llibertat i altres valors suprems que assumeix Brutus. I d’aquí un dels grans ensenyaments que ens pot vessar sobre els nostres temps: l’advertiment sobre la facilitat de manipular els comportaments de la massa, o dit d’una altra manera, el perill de la demagògia. Brutus queda salvat, a l’obra, en oposició als calculadors, ambiciosos  i envejosos com Càssius (magnífic Josep Julien), i si bé en el discurs al funeral el to adoptat en la repetida menció com a honorable d’Antoni cap a Brutus pot semblar irònica,  la lloança última del mateix Antoni –amb el cor dels pelegrins del Tannhäuser acompanyant- restitueix en un vibrant final èpic la figura noble d’aquell.

Deia Francesc Cerro-Ferran en l'entrevista que li vaig fer, i que acabem de publicar a la revista Lemúria, que sempre ens veurem reflectits en alguns dels personatges de Shakespeare, i que això ens aportarà idees de com ens hem de comportar, de manera que el Bard és el millor psicòleg... i de franc. El crític i col·laborador seu, Jordi Vilaró, que va fer sobre l’escenari una interessantíssima introducció al cicle, va dir que d’alguna manera tots estem representats en els personatges clàssics, en els grans personatges que són vigents precisament perquè tots ens hi podem identificar, encara que cap de nosaltres ho podem fer exclusivament amb un.

Muntatge de "Juli Cèsar" de Jonathan Munby al Chicago Shakespeare Theater

Cerro, en l’entrevista referida, diu una cosa similar, i afegeix, en una mostra de la seva autoexigència, que els autors actuals no fan ni pessigolles als clàssics, que probablement alguna cosa hem perdut si cinc-cents anys després no podem millorar Shakespeare. Tanmateix, crec que el que ens impedeix millorar-lo és el fet que ell va saber triar directament el material més essencial de la nostra Història, sobre el qual només podem fer lectures i interpretacions. Una altra cosa és que puguem posar-nos a la seva alçada.

Com ja he dit, tots tenim el nostre Bard. Jo tendeixo a veure’l com un autor col·lectiu que va saber aglutinar molts esforços i talents. A l’autor contemporani no li queda altre remei que seguir el seu exemple: treballar, amb humilitat, i aprofitar que sobre els lloms de gegants com William Shakespeare la visió, la talaia, és molt més elevada. Això sí, de vegades vertiginosa.

(1) Llegeixo avui a George Steiner: L'amistat s'arrela en la llibertat (...) Quan parlem de llibertat, parlem de liberalitat electiva, reflexiva (...) Es pot definir com l'acte gratuït però profundament significatiu d'aquells qui estan 'en llibertat'.  En aquest sentit, no hi hauria una oposició radical amb la llibertat que proclama Brutus. I, en tot cas, també, Steiner ens recorda l'exhortació que ens fa E.M. Forster a trair el nostre país abans que un amic. Quan l'amistat s'aferma, la incongruència s'esvaeix. (G. Steiner, 2015)