QUI ENS BARRARÀ EL PAS?

Fotografia: Aleida López

Si algú pot barrar el pas de la llibertat dels altres, que sigui només aquell mateix algú. Sempre és una decisió respectable, la del que renuncia a encetar o continuar un camí. Per molt que pugui resultar trista per als que voldrien continuar fruint del camí, sobretot quan ja està iniciat i ha estat agradable i fructífer.

Indiscutiblement és el cas dels valencians Obrint pas, un grup de referència dels darrers 20 anys de música catalana, un grup que ha sabut atreure generació rera generació de joventuts que els han identificat immediatament com un símbol de resistència, lluita i coratge -aquest mot que els és tan car-, i alhora de gran vitalitat i riquesa musical -ai, aquest País Valencià tan musicalment ben dotat!!!-.

La decisió d'Obrint Pas de fer un alt al seu brillantíssim camí ens deixa aquesta sensació de malenconia anticipada de la pèrdua, però alguna cosa ens fa pensar que no serà un adéu definitiu. De fet, ahir, a la seva emotiva, abassagadora, extraordinària actuació en el format acústic al teatre Bartrina de Reus, van deixar intuir que poden estar ja repensant-se el punt i final i anotar-ho com a probable i seguit.

Reus té amb el conjunt valencià una relació molt especial. Xavi Sarrià ho rememorava ahir dalt de l'escenari del coquetó teatre: des de la primera actuació fa molts anys a La Palma, a aquest passat juny a Barraques, Obrint Pas emociona la ciutat i la ciutat emociona els nois d'Obrint Pas amb una genuïna connexió que té molt d'història d'amor, com deia la piulada de l'Aleida d'ahir que ells van repiular.

Serà fins aviat, doncs. Visca el poble, visca la Terra!

Correrem descalços
sota un cel de mil estreles
a les nits d'hivern de pluja i fred
sentirem la fúria
corrent per les nostres venes
l'emoció salvatge contra el vent
encendrem fogueres
amb la ràbia i la tendresa
que durem gravades sota el pit
i clavarem les mans
a les arrels d'aquesta terra
d'on naix el coratge
de seguir
sentint-nos vius

De Coratge