LA TRINITAT SOBRE EL RAMAT CONFÒS

La ministra de Defensa amb un grup de militars
 i una bateria de míssils Patriot.
Foto: Ministeri de Defensa

Tot i que és un secret a veus que l'Estat espanyol gasta en Defensa molt més del que declara en els seus pressupostos generals, mercès a una despesa oculta en partides d'altres ministeris o en els crèdits suplementaris que cada any aprova saltant-se les mínimes normes de control parlamentari, el govern de Mariano Rajoy s'ha decidit a ser un bon i aplicat subaltern de l'OTAN i incrementar el seu pressupost militar en un 80 %, fins a arribar a una xifra teòrica dels 18.000 milions d'euros per a l'any 2024, una estimació al voltant de l'1,5 % del PIB.

No està mal per a una economia amb peus de fang que transita a la vora de la fallida, com també és secret a veus. D'on treurà Espanya aquests fons, que no desboqui un dèficit que Europa li cenyeix amb mà de ferro? Tenen molts números,de nou, les despeses de les comunitats autònomes, a les quals aplica aquesta cotilla que li ve de la UE. Però... serà suficient? Tot sembla indicar que no i que les despeses socials del propi Estat central (bàsicament pensions i subsidis d'atur) tenen ja les de rebre. El que podem apostar és que no rebran retallades els fons destinats a pagar els interessos del deute sobirà. 

Ja fa dècades que veiem com la recepta de la retallada dels dèficits dels Estat van en la mateixa direcció. Van començar per Llatinoamèrica i la veiem ara a l'àrea llatina europea, i les seves latituds concomitants. Dèficits per retallar la despesa dels seus sempre febles estats del benestar, però no pas per augmentar la competitivitat dels seus mercats protegits (dominats per les oligarquies locals) ni per reduir la despesa en seguretat interior (cada cop més necessària per reprimir els  sectors de les poblacions locals que les polítiques estatals arramben cap a la marginalitat) ni exterior (cada cop més necessària per mantenir el flux econòmic des de les potències en la indústria militar, gairebé una sola, i no cal dir quina és).

Així funciona l'economia de mercat tan exalçada pel gran entramat de l'opinió dominat en aquest món global. Però... hi ha esperances de combatre-ho?

Ja a primers de la dècada del 90, quan l'ofensiva d'aquesta globalització inclement que ara ens ha arribat en tota la seva cruesa ja s'havia expandit des del seus feus d'origen, la Nord-amèrica de Reagan i el Regne Unit de la thatcher, fins a tot el continent americà,  Noam Chomsky i Heinz Dieterich havien analitzat els seus devastadors efectes sobre els pobles on arribava la bona nova del neoliberalisme, i van publicar conjuntament el llibre que es titularia "La aldea global" -una  versió a l'espanyol, si més no, que entre nosaltres ha editat Txalaparta-. Malgrat el precari castellà del'edició, val molt la pena revisar-lo avui, no solament per comprovar com d'encertats són els diagnòstics del mal que ha esdevingut mundial, sinó per llegir algunes de les propostes que feien els autors per posar-hi remei. Propostes que, com no podien ser menys, anaven del cantó de la radicalitat democràtica, i per tant d'una reforma dels mecanismes falsament democràtics que mouen els tres poders que especifica el llibre: les corporacions transnacionals que dominen el mercat, els estats nacionals que les presten servitud i són el seu braç executiu en molts sentits a l'hora d'imposar l'ordre (amb la legitimació via ús de la violència o via ús de la persuasió propagandística), i el que deien protoestat mundial (compost per les organitzacions no governamentals que des de l'ONU a l'OTAN, passant pel Banc Mundial i l'FMI, que determinen algunes de les normes de conducta als estats). En les paraules del llibre, En cuanto al contenido de la transformación (la construcció d'una societat nova), no hay misterio: son las empresas transnacionales, los estados capitalistas nacionales y el proto-Estado mundial burgués los que bloquean el progreso històrico. Esta trinidad conforma el verdadero sujeto-mundo contemporáneo -el Weltgeist de Hegel- que determina la "modernidad" del siglo XXI e impone el modo de vida utilitarista y socaildarwinista que desde hace medio milenio ha sojuzgado a la "manada confundida" de la humanidad en beneficio de unos cuantos.

Aquests unos cuantos son cada cop menys, i aquest ramat confòs som cada dia més. La solució és deixar de ser confosos, i deixar doncs de ser ramat.