LA DIVISIÓ

La divisió era més que una operació més, a l'escola. Era l'operació que marcava un punt i a part. Una divisió, precisament, entre els qui consideraven que ja havien assolit el màxim de coneixements de matemàtiques que necessitarien en la vida i els qui a partir d'allí s'endinsaven en els terrenys de les arrels quadrades, cúbiques, i en els misteris insondables de l'àlgebra. Potser ara el llistó sigui més baix i tot, ja que la possessió de les calculadores amb els mòbils s'ha posat a l'abast de tothom i en tot moment. La qüestió de fons, però, és la mateixa: la societat es divideix ben aviat entre els que estimen l'aprenentatge per la via de l'estudi tradicional i els qui consideren això una nosa i una inutilitat absoluta. Com que en aquest article no pretenc ser políticament correcte -ja aviso, i que la Fiscalia vagi traient la seva llibreta d'apunts-, ho dic en els seus termes més francs, clars i catalans: mentre els uns seran empollons, bons estudiants, o simplement alumnes aplicats, els altres seran els burros sense remei.

La societat es divideix de mil maneres i formes, i això no és dolent en si mateix. Tot el món està dividit. A banda de la tradicional separació entre dretes i esquerres, que ens funciona encara que els referents ideològics vagin mudant, o la no menys arrelada entre ser de ciències o ser de lletres, tenim mil manifestacions de la personalitat i de l'activitat humana que ens fan militar en blocs separats més o menys delimitats, més o menys enfrontats.

Allò que vagament coneixem com a filosofia oriental, que ve a agrupar una gran quantitat de línies de pensament o religió, ve a parlar de la divisió universal entre forces creadores i destructores -amb un eix equidistant, ben cert, la força mantenidora-, o de l'oposició entre jing i jang en el taoisme. Sempre es tracta de l'intent de comprendre la dinàmica que és a la base de l'existència, i que es desplega en forma d'evolució, de moviment que produeix els canvis històrics, i que en el món occidental Hegel definirà en termes de dialèctica, base del pensament marxista que provocarà els grans trasbalsos històrics de finals del segles XIX i del segle XX.

Amb això vull dir que perquè puguem existir, els humans, en termes de progrés, cal que acceptem que existeix la dualitat entre els qui empenyen cap a ell i els qui es resisteixen contra ell. Pot semblar massa simplista, però aparentment en néixer, cada humà està dotat  d'un mecanisme mental, un software amb el qual s'hi enfrontarà als successos que conformaran la seva vida, i que aquest mecanisme té o bé una base conservadora o bé una base progressista. És a dir, hi ha qui veurà tot canvi com un perill i hi ha qui el veurà com una oportunitat. Així ho creia, si més no, el meu Magnus T. Pfaff. A "La conspiració dels infeliços" apuntava encara més lluny: els qui neixen amb una marca de fàbrica que només els permet veure les barreres i els obstacles, s'hi aferren a elles com si els hi anés la vida en mantenir-les, és més, hi esmercen la vida en el seu manteniment. O: mentre els aspirant a ser feliços ideen els seus plans per al futur, els infeliços s'escarrassen silenciosament en fer una feina de sapa per enrunar-los els somnis.

Aquestes frases em remeten al terme majoria silenciosa tan estimat pels polítics unionistes, però ara sembla que ja és en desús ara que l'enfrontament entre dues catalunyes està en una fase de guerra oberta o declarativa, per usar els termes de Pfaff a un altre llibre fonamental, "La ficció de la democràcia". Però això ens portaria a altres territoris. Ho deixo aquí. Constatem només que allò que des de l'unionisme ha estat un dels seus grans cavalls de batalla, i que la suposada guanyadora del 21D, la líder de Ciutadans Inés Arrimadas, invoca tothora, la divisió de la societat catalana, no és més una manifestació més d'aquesta àlgebra històrica que ens divideix els humans, i que en si mateixa no és ni bona ni dolenta, simplement és, des del pla ontològic o antropològic, o lògic, com vulgueu. El que és bo o dolent és la manera com es gestiona aquesta divisió. La política és l'art de saber gestionar aquesta divisió, i parlem de democràcia quan una societat és capaç de gestionar-la pacíficament a través de la recerca d'un consens social o simplement de la majoria que pren la decisió. Aquesta és la tasca que ha de saber exercir un govern democràtic i que ha de facilitar un sistema de govern que es vulgui definir com a tal.

Sembla bastant evident que les mancances en aquest terreny del règim constitucional espanyol i del govern de l'Estat són enormes, i sens dubte són un reflex d'una cultura política poc democràtica també, que es manifesta en la conducta de tots els representants de l'Estat, inclosos bona part dels partits polítics que hi juguen algun paper. Una cultura, per tant, que també domina en una part de la societat espanyola que, paradoxalment, no accepta les regles de base del joc entre les diferències, per tant nega el contrari i fa de l'adversari l'enemic. Per això aquest menyspreu, rancúnia, odi i altres formes d'enfrontament que impedeixen la discussió democràtica, és a dir, la dialèctica civilitzada, i la redueixen a allò que en una expressió gràfica algú va anomenar la dialèctica dels punys.

Ja he dit que no volia ser políticament correcte, per això afirmaré que la banda unionista -en general, i com sempre que es parla amb un univers referencial tan vast acceptant totes les excepcions- és la que és més afí a aquesta segona dialèctica, la menys civilitzada. El cas del mecànic de Reus investigat per un delicte d'odi és un dels que ens ho mostra. A la repressió policial i judicial que el seu cas suposa, s'ha unit l'assetjament que està patint per part dels qui el cobreixen de penjaments a càrrec de la seva conducta. Com a exemple dins l'exemple, el que sento a la ràdio narrat per una familiar, no sé si esposa o mare: va ser increpat en ple carrer per un senyor -que a més acompanyava un nen de curta edat-, i no com a independentista o amb retrets per haver-se negat a atendre a un policia al seu establiment, sinó purament com a catalán de mierda.

És la mena d'actitud que és més rara -penso honestament- entre les files independentistes. Potser no som ja en la revolució dels somriures, però la gent que podem identificar en aquest bloc no sembla haver caigut encara en una batalla d'un estil tan poc civilitzat. I no hauria de fer-ho, ni tampoc el bàndol opositor, si tots fóssim capaços de veure l'adversari com l'element necessari per fer tirar endavant la nostra societat. Si tots ens poséssim una mica orientals i sabéssim que cada jing ha de correspondre's amb el seu jang -o a l'inrevés-, i que tot moviment pendular suposa que cal recórrer un camí d'una punta a l'altra per poder trobar-nos en l'eix central.