 |
| Carles Ribas |
L'anàlisi no és nova, evidentment, ni tan aïllada a l'Espanya enllà de l'Ebre com de vegades ens fa pensar el soroll predominant de l'altra Espanya, la imperialista, intolerant i reaccionària. Tanmateix, és el resultat d'un sobreesforç que s'exigeix al que neda contra el poder abassegador dels ressorts del poder estatal i el seu braç mediàtic, la caverna. Un exemple de com se la pot jugar un espanyol que es surti del fangar del nacionalisme espanyol imperial és el cas dels Sis de Madrid, sis joves madrilenys arbitràriament detinguts i imputats per delictes que poden suposar-los anys de presó, per haver participat a una manifestació a favor del dret d'autodeterminació. Podeu seguir un testimoni en aquest article de l'Andreu Barnils a Vilaweb.
Tanmateix, amb tot i no poder estar en desacord amb la diagnosi de l'arrel del mal que corca la democràcia espanyola actual, jo matisaria que tampoc el franquisme n'és la causa última. Pel contrari, el franquisme, és a dir, el règim que neix de l'alçament violent -aquest sí- de l'Exèrcit contra la II República, en realitat, malgrat ser afí als règims autoritaris que en aquell moment (1936) assalten les democràcies burgeses europees, en veritat ve impulsat per un corrent tradicionalista, un conglomerat dels poders nacional-catòlics que són els vestigis i les resistències de l'Espanya Imperial que ja neix amb els primers Àustries al segle XVI i que formarà un Estat que es forja a l'ombra d'un Imperi en perpètua decadència però que, si més no en el seu imaginari -la caverna de la seva època- mai reconeixeria la seva desfeta. Que el Procés passarà segurament a la Història d'Espanya com un nou vaitot a aquesta caduca estructura d'un Estat negat a entrar en la modernitat i la democràcia, és potser una de les poques certeses que en tenim respecte al seu desenllaç.
Actualment, el Procés s'està esmicolant en un munt de batalles, intestines i exteriors. La principal, però, i la més visible, és la judicial, amb el procediment múltiple que està desplegant la maquinària de la Justícia espanyola. Els principals fronts són tres, com una àguila de tres caps en què s'ha escindit incomprensiblement l'actuació contra l'organització del referèndum i la posterior avortada declaració d'independència. Tenim com a causa més visible a l'opinió pública, sobretot internacional, el judici al Tribunal Suprem contra els consellers empresonats i els dos Jordis, però també avança ja la causa en l'Audiència Nacional, que se centra en la cúpula dels Mossos d'Esquadra, i acaba d'arribar a la culminació de la fase d'instrucció la causa oberta al jutjat número 13 de Barcelona.
Aquesta causa és la que, de facto, ho inicia tot, ara fa més de dos anys. Sorprenentment va començar amb una denúncia d'un particular per unes declaracions públiques del jutge Santiago Vidal, que ara queda exculpat. En canvi, acaba amb el processament de més de 30 persones, la majoria alts càrrecs de la Generalitat, per delictes com la desobediència, la malversació de cabals públics i fins i tot revelació de secrets. Això, després d'una tumultuosa acció processal, que inclou secrets sumarials, negacions públiques d'estar vinculada al procés per part de l'anterior instructor, la substitució d'aquest per causa de la seva mort sobrevinguda, etc. Decau, alhora, cap inculpació de rebel·lió o sedició. Aquesta decisió de l'actual instructora pot marcar o no el camí de les altres causes. En tot cas, queda clar que se situa en una estratègia de llarg recorregut que apareix projectada, impulsada i dirigida des d'altes instàncies de l'estructura judicial. Probablement des del si de l'Audiència Nacional, ja que ara sabem per la vista al Tribunal Suprem que el fiscal Javier Zaragoza ja havia instat a actuacions de vigilància contra els preparatius d'un procés independentista a dates tan primerenques com 2014. Que Zaragoza hagués passat després al Suprem, on ara ocupa bona part dels dies les cadires de la fiscalia, pot explicar també que la causa fos esquinçada a l'Audiència Nacional.
Un detall important i revelador de la interlocutòria de la jutge del 13 és que s'imposa als processats una fiança exorbitant, de quasi 7 milions, basant-se en un càlcul de despeses del referèndum que accepta bàsicament càlculs bastant pelegrins de la policia judicial. A més, no dubta a referir-se a tota mena de possibles actes preparatius que, no és que siguin molt anteriors a qualsevol prohibició expressa d'execució d'actes relatius al referèndum, sinó que formen pròpiament actes de desplegament del programa electoral d'un govern democràticament elegit. Actes de contingut polític, doncs, en els quals és molt discutible que pugui posar-hi el nas una fiscalia o un jutjat o tribunal en el moment de ser decidits per l'autoritat emanada del sufragi popular. Que estem davant de la fractura d'una jurisprudència assentada pel Tribunal Suprem sobre la no invasió dels actes polític per part dels òrgans judicials sembla evident. I que suposa una violentació del sistema constitucional similar a la que ha provocat l'aplicació del 155 i, ja molt abans, la famosa sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut del 2006. En definitiva, que s'hagi subvertit tota la fonamentació del sistema de divisió territorial regulat a la Constitució.
Nyap sobre nyap i atac rere atac, la guerra aparentment neta dels juristes contra el Procés, se sosté sobre les aigües putrefactes de les clavegueres amb les quals s'intenta l'eliminació de l'adversari o, com diu lúcidament en l'entrevista abans referida de l'Andreu Barnils un dels joves imputats, sembrar el pànic per liquidar qualsevol dissidència contra la causa santa. Que no és altra que la unitat d'Espanya, com tots sabem.
Tanmateix, amb tot i no poder estar en desacord amb la diagnosi de l'arrel del mal que corca la democràcia espanyola actual, jo matisaria que tampoc el franquisme n'és la causa última. Pel contrari, el franquisme, és a dir, el règim que neix de l'alçament violent -aquest sí- de l'Exèrcit contra la II República, en realitat, malgrat ser afí als règims autoritaris que en aquell moment (1936) assalten les democràcies burgeses europees, en veritat ve impulsat per un corrent tradicionalista, un conglomerat dels poders nacional-catòlics que són els vestigis i les resistències de l'Espanya Imperial que ja neix amb els primers Àustries al segle XVI i que formarà un Estat que es forja a l'ombra d'un Imperi en perpètua decadència però que, si més no en el seu imaginari -la caverna de la seva època- mai reconeixeria la seva desfeta. Que el Procés passarà segurament a la Història d'Espanya com un nou vaitot a aquesta caduca estructura d'un Estat negat a entrar en la modernitat i la democràcia, és potser una de les poques certeses que en tenim respecte al seu desenllaç.
Actualment, el Procés s'està esmicolant en un munt de batalles, intestines i exteriors. La principal, però, i la més visible, és la judicial, amb el procediment múltiple que està desplegant la maquinària de la Justícia espanyola. Els principals fronts són tres, com una àguila de tres caps en què s'ha escindit incomprensiblement l'actuació contra l'organització del referèndum i la posterior avortada declaració d'independència. Tenim com a causa més visible a l'opinió pública, sobretot internacional, el judici al Tribunal Suprem contra els consellers empresonats i els dos Jordis, però també avança ja la causa en l'Audiència Nacional, que se centra en la cúpula dels Mossos d'Esquadra, i acaba d'arribar a la culminació de la fase d'instrucció la causa oberta al jutjat número 13 de Barcelona.
Aquesta causa és la que, de facto, ho inicia tot, ara fa més de dos anys. Sorprenentment va començar amb una denúncia d'un particular per unes declaracions públiques del jutge Santiago Vidal, que ara queda exculpat. En canvi, acaba amb el processament de més de 30 persones, la majoria alts càrrecs de la Generalitat, per delictes com la desobediència, la malversació de cabals públics i fins i tot revelació de secrets. Això, després d'una tumultuosa acció processal, que inclou secrets sumarials, negacions públiques d'estar vinculada al procés per part de l'anterior instructor, la substitució d'aquest per causa de la seva mort sobrevinguda, etc. Decau, alhora, cap inculpació de rebel·lió o sedició. Aquesta decisió de l'actual instructora pot marcar o no el camí de les altres causes. En tot cas, queda clar que se situa en una estratègia de llarg recorregut que apareix projectada, impulsada i dirigida des d'altes instàncies de l'estructura judicial. Probablement des del si de l'Audiència Nacional, ja que ara sabem per la vista al Tribunal Suprem que el fiscal Javier Zaragoza ja havia instat a actuacions de vigilància contra els preparatius d'un procés independentista a dates tan primerenques com 2014. Que Zaragoza hagués passat després al Suprem, on ara ocupa bona part dels dies les cadires de la fiscalia, pot explicar també que la causa fos esquinçada a l'Audiència Nacional.
Un detall important i revelador de la interlocutòria de la jutge del 13 és que s'imposa als processats una fiança exorbitant, de quasi 7 milions, basant-se en un càlcul de despeses del referèndum que accepta bàsicament càlculs bastant pelegrins de la policia judicial. A més, no dubta a referir-se a tota mena de possibles actes preparatius que, no és que siguin molt anteriors a qualsevol prohibició expressa d'execució d'actes relatius al referèndum, sinó que formen pròpiament actes de desplegament del programa electoral d'un govern democràticament elegit. Actes de contingut polític, doncs, en els quals és molt discutible que pugui posar-hi el nas una fiscalia o un jutjat o tribunal en el moment de ser decidits per l'autoritat emanada del sufragi popular. Que estem davant de la fractura d'una jurisprudència assentada pel Tribunal Suprem sobre la no invasió dels actes polític per part dels òrgans judicials sembla evident. I que suposa una violentació del sistema constitucional similar a la que ha provocat l'aplicació del 155 i, ja molt abans, la famosa sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut del 2006. En definitiva, que s'hagi subvertit tota la fonamentació del sistema de divisió territorial regulat a la Constitució.
Nyap sobre nyap i atac rere atac, la guerra aparentment neta dels juristes contra el Procés, se sosté sobre les aigües putrefactes de les clavegueres amb les quals s'intenta l'eliminació de l'adversari o, com diu lúcidament en l'entrevista abans referida de l'Andreu Barnils un dels joves imputats, sembrar el pànic per liquidar qualsevol dissidència contra la causa santa. Que no és altra que la unitat d'Espanya, com tots sabem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada