EL CEL PARTICULAR DE MARTA ROJALS

publico.es

Llegia fa pocs dies una entrevista a la gran hispanista i traductora novaiorquesa Mary Ann Newman, on s'atrevia a pronunciar-se sobre els seus autors catalans preferits. Si no m'erro, només en citava dos de vius, el seu traduït Quim Monzó, i la Marta Rojals -a la qual no ha traduït... encara-. Com sigui que m'estava ultimant la darrera novel·la de la Rojals, "El cel no és per a tothom", em va fer especial gràcia la referència. No és poca cosa que algú del prestigi de la Newman et col·loqui a una llista encapçalada per  la Mercè Rodoreda, acompanyada per figures com Ausiàs March, Joan Maragall, Sagarra i altres indiscutibles.

El cas és que la Newman definia a la Rojals com a brillant cronista de la generació X. Aquesta generació, segons tinc entès, és una mica laxa, i grosso modo podríem definir-la com la que segueix a la que va fer la revolució del flower power. Va, doncs, de la lleva que podria ser dels germans menors d'aquells hippies, en la qual m'incloc, a la que neix a les acaballes dels setanta. Com a generació musical, és eclèctica, ja que podríem dir que creix amb el punk rock, s'obre al món amb el tecno popi la new wave dels 80, i madura quan tot just els grunge reprenen el rumb cap a la distorsió rock.  Bé, el meu cas és diferent perquè, a banda d'agafar-me pels pèls als 60's, em vaig quedar una mica penjat del rock simfònic dels 70.

D'altres van esdevenir també dissonants i van estiragassar la dura pegada del heavy i la imatgeria afí a les drogues dures que van causar estralls en la generació que arribava als 20 entre els 70 i els 80. Un d'aquests individus és un dels protagonistes de la darrera novel·la de Marta Rojals -que per edat estaria entre els epígons de la X, potser-. Es tracta de la crònica vital de tres germans, si fa no fa contemporanis meus, nascuts a la primera meitat dels 60: dues bessones i el germà menor, que és el que fa més ús i abús de les drogues. Es tracta, també, d'una crònica familiar que va repassant les complexes i conflictives relacions entre els mateixos germans -sobretot les dues bessones, enfrontades per un fet del passat recent que no se'ns va desvelant més que en comptagotes-, i tota la resta de la unitat familiar,la més nuclear, amb els seus pares i la més àmplia, que conformen els cònjuges d'una de les bessones i del noi. Un quadre familiar també difícil, dur i ple de tensions enquistades que repercuteixen fatalment en les relacions fraternals dels protagonistes.


La novel·la s'articula al voltant d'un cap de setmana en què els tres germans es retroben a la casa d'una de les bessones, la casada i amb fills. És ella qui convoca els germans, presa de la desesperació quan la seva filla gran, tot just en la vintena, es queda embarassada -o això li diu- i fuig de casa. L'estructura narrativa es compon de breus escenes que ens reflecteixen la vida en el present dels tres germans fins a confluir a la casa de l'amfitriona Eva, alternades amb escenes anteriors cronològicament, en què anem recuperant el passat de tots ells i dels cercles familiars tempestuosos en què han crescut, fins a aquests quaranta i escaig d'edat que ens situa en el present del relat.

Com és habitual en la Rojals, hi ha predominança del diàleg en les escenes, amb un ús enlluernador del llenguatge col·loquial que sens dubte pot ser un objecte d'estudi per als filòlegs del futur immediat -esperem que no d'una llengua extingida-. L'autora usa desacomplexadament formes incorrectes i barbarismes del català, o el castellà directament i sense traduir quan escau, però també es val de l'enginyós recurs de fer del mateix llenguatge un element més de l'enfrontament entre les germanes, quan una, la que ha residit a terra, i a la terra, corregeix contínuament els mals usos del català de sa germana, la que ha fet del volar la seva forma de viure i que ha residit fora de Catalunya bona part de la seva vida.

Tot plegat, ens descriu un aplec de vides sostingudes entre els remordiments pels errors i les renúncies del passat i les ànsies provocades per les il·lusions i els projectes de futurs que, els uns més, els altres menys, senten encara ple de possibilitats. Com diu una de les definicions brillants que el narrador omniscient escandeix entre sòbries descripcions d'accions i diàlegs, fet i fet, se saben ànimes empeltades en arbres prohibits, pertorbacions en l'equilibri natural d'uns hàbitats restringits, pensats per a uns altres. Veritablement, ¿no és aquesta una definició en la qual ens acabem reconeixent tots nosaltres, lectors, siguem de la generació X o no? Com la història que ens fa maleir-nos perquè sempre ens toca la fila dels lents en els peatges o en les caixes dels supermercats, cada un de nosaltres es creu desencaixar en un ordre de coses que, quan ens aturem a reflexionar-hi, se'ns apareix profundament estrany.

Personalment, preferiria un text amb més densitat especulativa, però aquesta és una valoració personal, i sens dubte bona part de la gràcia i l'èxit dels llibres de la Rojals resideix en l'agilitat amb què traça els retrats dels personatges i les relacions que els uneixen/distancien. Presos dels seus propis i intransferibles dimonis interiors -tot i haver compartit la llar de l'infortuni (ja se sap, cada família infeliç és diferent perquè ho és a la seva manera)-, no saben saldar bé els seus pactes amb el passat. Tanmateix, finalment, és el Pep, el germà menys reflexiu i més, per dir-ho així, superficial, el que li etziba una bona lliçó de filosofia a l'Eva, la germana capficada en els diversos conflictes que la tenen paralitzada en l'angoixa: Cadascú se sap lo seu, tia: jo em sé lo meu, tu et saps lo teu, la Sara se  sap lo seu. Però una cosa et vull dir, perquè tu primer la fots i després només fas que plorar que si he fet bé, si no he fet bé, si vaig fer bé, i quan et torna a passar tornes a fer el mateix (...) Jo què sé, tia, no soc jo, qui t'ho ha de dir. Però si no t'espaviles i fas un canvi, t'espera una vida de puta pena...


L'antagonisme entre les dues bessones, marcat per la contraposició entre l'arrelament de l'una  i la passió per volar de l'altra, és l'essència dels llargs conflictes soterrats en la llar familiar, i és d'alguna manera també una metàfora de les contradiccions de la nostra espècie, que circula sempre entre les grans aspiracions i els instints més terrestres. Perquè una obra literària, una novel·la, mantingui una respiració de llarga distància i pervisqui en el temps, perquè sigui més que un senzill entreteniment que crema unes hores de la vida dels seus lectors, ha de ser capaç de convocar aquests conflictes bàsics de la nostra espècie. Potser sense explicitar-los, sinó simplement mostrant-los de manera implícita, com sap fer Marta Rojals en aquest llibre. Un llibre que sens dubte la col·loca directe en el vol cap a cels que no són per a tothom.