MARRÀQUEIX

L'aeroport mitjà és un lloc asèptic, difícil de distingir, lluny de qualsevol concepte de pàtria, una zona zero de la identitat, tant se val que siga el de Milà com el de Palma. Tot és igual a tot i des dels seus corredors amples i plens de tendes idèntiques, de perfums uniformats, de capses de tabac gegants i d'immensos triangles de Toblerone, es pot viatjar a tot arreu. Entre els llocs habitats del planeta, és un d'aquells on més difícil resulta de trobar una connexió amb la terra sobre la qual s'implanta, sobre la qual s'arrela som si ho fera amb una arrel transparent, superficial i, d'alguna manera, insípida. Però sé que és aquesta manca de sabor el que em resulta atractiu, com la matèria primera aristotèlica, sense forma, no identificable, capaç de ser-ho tot en potència, capaç de fer-te volar a qualsevol racó del planeta.

Llegeixo aquest text, pertanyent al principi del llibre de Joan Benesiu "Serem Atlàntida", ja retornat del meu últim viatge, del meu darrer trànsit per aquests no-llocs que són els aeroports, en el meu cas no València i París, com els descriu Benesiu a l'inici del llibre sinó Barcelona i Marràqueix, i Marràqueix i Barcelona. A diferència del personatge d'aquesta dubtosa ficció nova del brillant escriptor que em va enlluernar amb "Gegants de gel" (dic dubtosa ja que pertany a aquest gènere híbrid on el lector avança sense saber del cert què és experiència real i què inventada), els aeroports no em resulten atractius, ans al contrari, em neguitegen i em resulten, fins i tot, un obstacle que, ja sigui a l'anada o a la volta, em fan desitjar no emprendre el vol, romandre, postergar o potser anul·lar el viatge. Alimento així, de vegades, la fantasia d'esdevenir un nou habitant del lloc on m'ha dut el primer avió, el d'anada. Fondre'm amb el nou paisatge i arrencar-me la pell de turista per a mimetitzar-me en uns dels habitants que fan la seva en aquell territori on he caigut per un d'aquells estranys i també dubtosos atzars que suposa la decisió, tan rara si anem a mirar, de visitar aquell lloc, i no cap altre o no cap en absolut.



Tanmateix, Marràqueix em va deixar anar suaument, un cop passats els tràfecs certament enutjosos de gairebé dues hores de controls successius per desfer-se'n i abordar l'avió del retorn. Marràqueix m'havia seduït, però també m'havia atabalat. Residint a un riad molt correcte i ben atès per personal molt amable als encontorns de Jamaa el Fna, la mítica plaça que bé podríem considerar un melic de món, tot el bullici, l'allau d'aromes, sabors i brogits de la capital marroquina del turisme em va deixar estregat, atabalat, atuït i, en molts sentits, incapaç d'assimilar-la.

Pernoctàvem allí, a quatre passes de la immensa plaça central de la medina que jo havia conegut feia molts anys gràcies a les cròniques tan vívides de Juan Goytisolo, rere un carreró estret que en si mateix era ja un microcosmos del microcosmos que és la ciutat, atapeïda de comerços antics i moderns, amb el seu hammam que obria una porta a l'abisme d'una caldera en permanent caliu que albiraves des de l'alçada del carrer, custodiat per un ancià bereber que semblava habitar sempre en el zelós manteniment del foc, amb el seu forn amb el vell cartell que anunciava pretensiosament ser una boulangerie moderne que feia dècades havia perdut el seu dret a la modernitat, amb les inevitables botiguetes on trobes de tot a un preu unificat, l'herboristeria que anuncia tots els productes miraculosos que genera l'oli d'argan, les que et venen quincalles de souvenirs...

Podríem haver prescindit de la resta, dels interminables socs al voltant de la plaça, de les amples avingudes modernes que flanquegen espais de luxes com l'Hotel Mamounian i l'antiga residència d'Yves Saint-Laurent, avui convertida en jardins assaltats per una permanent corrua de turistes, dels ravalets plens de tallerets, petits cafès on feien parada els mercaders de tota la comarca que diàriament arriben amb les seves motocicletes tronades, els seus carros tirats per espellifats rucs o cavalls, les seves bicicletes deslluïdes, els que havien descarregat o descarregarien després la seva mercaderia mínima en qualsevol dels centenars de mercadets improvisats de la ciutat. Podríem haver restat a les vores del nostre riad, la nostra casa sense veritable jardí però sí un bonic pati, i recórrer el món de la indescriptible barreja de luxe, misèria, pobresa digna, productivitat, desaqueferament, comerç salvatge, competència ferotge per una almoina o una compra de baix preu, repòs per al viatger, aliment per a l'afamat, tot aquest món inacabable que és Marràqueix. Però el viatger necessita perdre els seus passos dins el que se li afigura desconegut, encara que sigui sobradament conegut per  una humanitat que n'ha fet del dèdal de carrers i carrerons un epicentre turístic mundial, com n'ha fet de la Barcelona post-olímpica, de Manhattan, de París, que tampoc s'acaba mai, diu Vila-Matas, diu Benesiu també.

En els trajecte dalt l'avió i en alguns recers dels dies fatigosos de Marràqueix vaig submergir-me no en el seu llibre, que m'havia d'arribar després, a la cita de Sant Jordi, sinó en la novel·la de Margarida Aritzeta "La filla esborrada", la darrera si no m'erro, on retorna al món dels maquis que ja havia temptejat a una anterior novel·la. Curiós viatge de tornada, entrar via les seves pàgines als paisatges tan meus del Baix Camp que recorre la novel·lista de Valls, seguint les passes perdudes d'una burgeseta reusenca desapareguda en els agitats anys de la postguerra (la nostra postguerra i l'europea o mundial). Mentre m'envoltava l'aroma espessa i untuosa del món bereber, m'arribaven els flairosos missatges d'unes terres que, tan íntimament conegudes ara per mi, no obstant van morir en un revolt de la Història just quan jo hi arribava.

Viatjar de tornada, doncs, no va resultar difícil. Va ser tornar, de fet, a un Reus i una comarca que fa anys han desaparegut, com van desaparèixer els personatges que ha retratat i rescatat de l'oblit l'Aritzeta, com jo pretenc fer en el llibre que estic preparant, i com fa Benesiu en els viatges que la seva bella prosa que evoca els autors que homenatja i cita tan bé, Sebald, Magris... tot un reclam per a algú com jo que sap de la seva indefensió davant aquesta literatura que explora un jo mòbil, que es desplaça amb una estranyesa i un contingut enardiment pel món que li gira al voltant i que conserva les empremtes del passat que hom rastreja amb l'ajuda dels autors que l'han precedit.

Crec que Marràqueix es mereixerà una altra oportunitat. Una nova guia que em faci trobar pistes perdudes entre els seus carrerons intransitables a causa de la invasió permanent del seu flux continu i inexhaurible. Ara per ara, sento l'ambigua nostàlgia del que no hem arribat a experimentar.