LA GRAN CONSPIRACIÓ (i 3)

eldiario.es

Tot i que hi havia hagut ja alguns partits xenòfobs i reaccionaris amb certes quotes de poder (el cas de la Plataforma per Catalunya de l'inefable Josep Anglada a un bon grapat de municipis catalans), és evident que l'aparició de Vox en el panorama polític recent esdevé un important gir en el mapa de la ultradreta espanyola des de la sempre tan lloada Transició. Sempre s'havia dit que un partit d'arrels franquistes com l'Aliança Popular de Manuel Fraga i el seu successor Partit Popular, taponava per la via de la integració les tendències més ultradretanes, amb l'excepció d'un confús mosaic de grupuscles i organitzacions feixistes sense gaire rellevància entre l'electorat.

L'evidència, ara que Vox ha irromput amb força, de moment en el Parlament andalús, és que aquesta integració no ho era per la via de la domesticació, sinó més aviat a l'inrevés. Tal com fa ara Vox, el discurs reaccionari arrossega i s'empelta, almenys a nivell de la propaganda cara a l'electorat, a partits amb presumpte pedigrí democràtic com el mateix PP, ara dirigit per Pablo Casado -un Aznar de cara somrient i formes més suaus-, i fins i tot aspiracions centristes, si no progressistes, com Ciudadanos.

Ara bé, ni els uns ni els altres semblarien tenir la força per transformar aquesta Espanya constitucional amb la que s'omplen la boca PP i C's, si no fos perquè els braços executors de l'Estat espanyol són segurament servidors de la mateixa ideologia que és a la base dels dos partits i de Vox -el que ja ha vingut a denominar-se trifachito-.  Em refereixo a les forces de seguretat, a la alta burocràcia de l'Administració central de l'Estat i l'Administració de Justícia.



Quan Casado porposa que les policies autonòmiques i locals se subjectin a la primacia de les policies estatals -el Cuerpo Nacional de Policia i la Guàrdia Civil- està trencant deliberadament amb el principi descentralitzador de la Constitució, on no hi ha jerarquia entre Estat central -Casado li diu estat a seques, fent palesa quina és la seva idea reduccionista del que és l'Estat- i comunitats autònomes.

Però on potser hem vist més i millor l'acció de les forces de l'Estat espanyol desencadenar-se en la seva autoprotecció és en la recent envestida contra l'independentisme català. Gràcies a les declaracions dels agents de l'ordre públic al Tribunal Suprem en la macrocausa contra els polítics presos, i concretament en la del tinent coronel Baena -més conegut per Tácito pel compte de twitter des d'on atacava l'independentisme com un hooligan més-, hem pogut veure que la investigació judicial arrenca ja des de tan enrere com 2015 per ordre de l'avui fiscal del Tribunal Suprem Javier Zaragoza -una de les cares més visibles de l'acusació al procés-, aleshores a l'Audiència Nacional, com comenta l'advocat Gonzalo Boye en aquest article. En allò que s'ha dit investigació prospectiva -i que sembla talment extreta del món de la  famosa pel·lícula d'Steven Spielberg "Minority Report"- la fiscalia ja posava en marxa la maquinària de la Justícia, fiscals i guàrdies civils i jutges instructors aquiescents com el del jutjat número 13 de Barcelona, el jutjat que ja ha passat sense dubte a la història de la infàmia de la repressió contra Catalunya, quan tot just havia emanat una declaració de sobirania del Parlament català.

Aquestes formes de servir destins més alts que la pura aplicació de la llei són el que defineixen aquesta autoprotecció de la qual jo parlava. És la forma del que la teoria política moderna anomena Deep State, un Estat profund que viu al marge de governs democràticament elegits i representants polítics escollits en els sufragis populars. Un Estat que s'imposa per la força de la seva organització i pel pes de la seva capacitat d'aplicar les normes en la direcció que interessa a l'aparell que maneja els seus principals ressorts de poder.

Quin és aquest aparell? En el cas de la Justícia espanyola, una elevada casta d'alts magistrats i fiscals que s'agrupen en l'entorn de la madrilenya plaça de la Villa de París, on tenen la seu el Tribunal Suprem i l'Audiència nacional, i que han aconseguit dominar el màxim òrgan de govern del poder judicial, el Consejo General i tenir influència decisiva en una extensió perversa de l'administració de Justícia que són òrgans pròpiament polítics com el Tribunal Constitucional, o pseudo-òrgans judicials que en realitat haurien de ser òrgans purament administratius com el Tribunal de Cuentas o la Junta Electoral Central. Vist el que veiem, que juristes insignes de clara tendència democràtica com Claudio Movilla reclamessin en el seu moment que el Consejo fos triat per les Cortes directament, se'ns apareix com la necessitat d'evitar el que avui podem reconèixer clarament com un efecte contrari al que normalment es ve a denunciar com a mal de la justícia, la seva politització. No, el que veiem és la judicialització de la política, en el sentit de la subordinació dels òrgans de representació popular als òrgans judicials que no estan subjectes a cap sufragi.

En aquest sentit, que el molt conservador i etern prejubilat president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, es permeti enviar una carta recriminant a 41 senadors francesos que es manifestin contra l'atemptat als drets humans que implica l'actuació de la justícia espanyola en el macrojudici al procés, és la cara simètrica a la renúncia de l'anterior president del govern Mariano Rajoy a fer política, deixant així en mans de la Justícia la lluita contra el moviment independentista català.

Més clar encara: en l'equilibri dels poders que teoritzava Montesquieu, el judicial ha d'actuar com a contrapès, com a control dels altres poders per evitar-ne el seu mal ús. Quan la Justícia actua ex-ante, o almenys acompanya l'esdevenir de l'acció política, l'exercici de les seves funcions per part dels poders representatius de la voluntat popular, ja no som a la democràcia, sinó a la que ja s'ha denominat dictadura de les togues.

És això una conspiració? És el Deep State, en les seves múltiples formes, un complot contra la democràcia? Sí i no. Ni és un complot concret, ja que la seva organització deriva de fonts múltiples i es basa en línies d'acció de llarguíssima, de vegades secular, durada, ni atempta necessàriament contra les polítiques decidides per un govern elegit legítimament. Ah, una altra cosa és quan això sí és necessari...