LA DIGNITAT DE LA DEMOCRÀCIA

La publicació dijous passat, dia 19, de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), també conegut com Tribunal de Luxemburg, sobre la situació d'immunitat d'Oriol Junqueras, va coincidir, per aquelles estranyes casualitats que tan acostumats estem a veure dins l'acció de l'aparell judicial-policial espanyol, amb la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en què condemnava a inhabilitació per un any i mig, a més d'una multa de 30.000 euros,al president de la Generalitat Quim Torra.

Mentre que la sentència de Luxemburg suposava tot un seriós correctiu a l'ordre jurisdiccional espanyol imposat des d'una instància que no és en absolut simbòlica -com han pretès els òrgans  judicials espanyols en altres ocasions en què han estat cridats a l'ordre per organismes internacionals- sinó que té una eficàcia vinculant indiscutible, la sentència del Tribunal Superior de Catalunya, si bé no definitiva, posava en evidència també tot el sistema judicial espanyol amb una nova atzagaiada que el retrata just el dia en què era senyalat amb una demolidora resolució per l'ordre jurisdiccional europeu.

LA FISCALIA TENIA UN PLA

Els fiscals Javier Zaragoza i Fidel Cadena en primer pla (Foto: Pool oficial CGPJ / Tribunal Supremo)

Fa ara uns trenta-cins anys, a meitat dels vuitanta, jo era un jove llicenciat en Dret que no sabia cap a quin cantó tirar entre les opcions que m'obria aquell títol que, si em parava a meditar, em semblava que no obria cap camí que s'adeqüés als meus interessos... quan fos capaç de definir-los. Va ser aleshores que em va caure a les mans un llibre clarificador, "Justícia", de Friedrich Dürremmat, una rara novel·la negra que no discordava amb la línia satírica del gran dramaturg suís. Amb ella, i amb obres com la cançó de Bob Dylan que feia anys que tenia entre els meves escoltes preferides, el "Hurricane" on sentenciava que als EUA la justícia és un joc, vaig acabar convençut que la Justícia -entesa com el muntatge del gran aparell burocràtic que és a les dites democràcies occidentals- és en efecte un joc d'atzar... però amb les cartes marcades. Com diu Dürremmat en aquesta obra  esmentada -que ara he rellegit perquè no pot resultar més actual i que recomano ferventment-, l'economia és la continuació de la guerra amb altres mitjans. I afegeixo: la Justícia és la continuació de l'economia amb altres mitjans, i per tant de la guerra.

En el dia d'ahir culminava l'acció de la fiscalia del Tribunal Suprem en la causa especial 20907/2017, coneguda com la del procés (proθés en la versió mesetaria). Quedava demostrada, en la quàdruple intervenció consecutiva i sense pausa al llarg de la jornada del matí dels quatre representants de l'anomenat ministeri públic -compte amb aquesta denominació tradicional, que no és trivial-, que el discurs d'ahir era la culminació de tot un pla traçat feia anys per avortar el que havien denominat ja en dies previs la insurrecció catalana, i ahir mateix un cop d'Estat en boca del que sembla l'ideòleg principal del pla, Javier Zaragoza, que ja l'havia endegat des de la seva plaça anterior a l'Audiència Nacional i va tenir el seu braç català en el famós sumari del jutjat 13 de Barcelona que avui continua obert contra el segon esglaó de l'Administració catalana representat per més de trenta alts càrrecs.

Que Zaragoza assumís el llenguatge que de manera insistent i porfidiosa  han canalitzat cap a l'opinió pública el PP de Casado i els Ciudadanos de Rivera no deu ser anecdòtic, i que ho revestís en la seva al·locuió de l'autoritat de Kelsen, el gran pensador del iuspositivisme, tampoc és casual. No importa que ho tragués de context i que no cités les contradiccions que la seva teoria va conduir al propi jurista austríac, un home que neix en l'Imperi austrohongarès, contribueix a la formació del constitucionalisme consegüent a la seva caiguda, i es veu confrontat i perseguit pel nazisme -per la seva tendència política i per la seva condició ètnica jueva-. No importa res, ni que, per cert, Kelsen hagués de buscar al final el sosteniment una primacia de l'ordre internacional per salvaguardar els drets democràtics bàsics que havien anorreat els règims totalitaris que van esclafar  les febles arquitectures del constitucionalisme posterior a la Gran Guerra del 14. Els dret humasn bàsics van ser ostentosament silenciats i ignorats per aquests furibunds i convençuts iuspositivistes d'ahir.

UNA REVOLUCIÓ CIVIL

Karl Marx i Friedrich Engels a la impremta de la Rheinische Zeitung, Colonia - Museu Marx & Engels, Moscou ✆ E. Chapiro © Ñángara Marx

Sentia, sense ironia parlo, vergonya aliena llegint les notícies sobre els informes que el Tribunal Suprem ha tingut a bé trametre al Tribunal Superior de Schleswig-Holstein. Imaginem el gest suficient i la mirada altiva amb què ses senyories s'han hagut de rebaixar a contestar una petició d'un simple tribunal regional per ampliar les informacions contingudes en el nyap d'euroordre perpetrat per l'instructor Llarena contra Carles Puigdemont. En resum, ve a dir que tinguin ells, els alemanys, la cura de buscar en quin delicte del codi penal alemany podria encabir-se les conductes greument delictives del president de la Generalitat. Que inventen ellos!

Això pel que fa a la presumpta rebel·lió, perquè pel que fa a la malversació continuen buscant sota les pedres -els arxius dels distints departaments de la Generalitat que fa mesos que tenen intervinguts de cap a peus- proves del pagament dels fons destinats a realitzar el tan rebel referèndum de l'1O. Sembla que l'últim invent -aquest sí- de la capacitat creativa del dret del magne tribunal és que no cal haver efectuat un pagament per incórrer en la malversació de fons. Meravellós. Per aquesta línia, aviat tots serem reus de qualsevol delicte pel simple fet de semblar que hi estem predisposats a cometre'l.

Ja vaig analitzar en un post anterior per què no crec que hi pugui existir la conducta defraudatòria que implica aquest delicte en l'actual regulació del Codi Penal, però al marge d'aquest petit detall sense importància, el fet és que no troben proves dels pagaments i hi insisteixen sense defallir. L'últim episodi, divendres passat tornant a recórrer els passadissos de la Generalitat. Senyal que ni ells es creuen la seva pelegrina nova ocurrència.

Si llegissin la molt extensa literatura que han generat ja els fets d'octubre, sabrien que qui va pagar la festa de la democràcia catalana -vull dir el cop d'Estat, senyories!-, va ser la societat civil. Donants voluntaris que ja no deuen comptar en recuperar la seva contribució, ara que sembla que això de la República va per llarg.

Però, si pot resultar desencisador que en efecte els partits independentistes no semblin tenir cap via clara per posar en peu la República a casa nostra, alguna cosa sense dubte se sosté, creix i té tota la pinta de consolidar-se: la percepció del compromís que almenys una part molt important de la societat catalana per bastir-la. I que en tal compromís hi posa la il·lusió, la força... i els calés!

Vejam si no com s'han pagat fins ara les fiances i multes que un Estat espanyol llançat a la repressió sense brida no para d'abocar contra tot el que faci olor d'independentista. Vejam com la consellera Clara Ponsatí va cobrir en un micromecenatge de la nit al dia les despeses de la seva defensa contra l'ordre d'extradició enviada a Escòcia. Vejam aquesta notícia espectacular que trobo avui a Vilaweb: una via per reflotar les oficines de Diplocat torpedinades i enfonsades per l'Estat espanyol amb singular acarnissament, a través del muntatge als Estats Units d'una organització sense ànim de lucre sostinguda novament per donacions particulars.

Aquest acarnissament contra la política exterior de la Generalitat mostra com l'Estat espanyol és conscient d'estar perdent la batalla del'opinió internacional. Cal llegir-lo amb una altra notícia que saltava avui, que ens diu al soferts contribuents que l'Estat espanyol es gastarà quasi mig milió d'euros en un encàrrec a una agència publicitària britànica per aconseguir convèncer a l'exterior que és un veritable Estat democràtic. Crec que s'equivoquen. Només comprant alguns dels millors estudis de Hollywwod podrien assolir alguna cosa en aquest sentit.

Però em desvio. El que em sembla particularment rellevant és com la revolució catalana està trobant els seus millors èxits en la iniciativa particular, en l'entramat de la seva societat civil, en la vitalitat sense fi de la seva millor i més estructurada població.

Un malentès històric ha associat el marxisme a l'estatalisme a què van desembocar les revolucions russa, xinesa i altres. L'estalinisme i les seves diferents versions ens han fet oblidar que Marx i Engels, en la seva teoria socioeconòmica, i passant pel tamís crític el concepte de Hegel de l'esperit objectiu, van postular la primacia de la societat civil sobre l'Estat. Serà la revolució catalana la que ens demostrarà que només des d'aquesta primacia pot ser efectiva una veritable revolució alliberadora de la Humanitat? Serà, paradoxalment, una revolta titllada de burgesa, una autèntica Revolució, una Revolució civil?

SANT JORDI COM A SOLUCIÓ

Novament, Sant Jordi ha estat una festa apoteòsica on la nostra societat civil catalana -la de veritat- mostra la seva millor cara, la que celebra la cultura i la bonhomia de l'amistat i l'amor simbolitzats en el llibre i la rosa. Regalem gairebé tantes roses com catalans i catalanes hi som, i més d'un milió de llibres, que suposen xifres de vendes de més dels vint milions d'euros. Enguany, no obstant, va haver un record indefugible cap als nostres compatriotes que no van poder assistir-hi des dels carrers inundats de sol i llibertats de les ciutats, viles i pobles de Catalunya, els nostres presos polítics. Roses grogues, múltiples actes reivindicatius -com, a Reus, l'arribada de les cel·les on ciutadans s'engarjolen una estona per rememorar els presos polítics-, ens ho feien present.

Sens dubte és això el que va fer que saltés la inevitable nota discordant, la de Carlos Carrizosa, el portaveu de Ciutadans, que declarava que li sabia greu que es volgués fer de Sant Jordi una festa només per a una part dels catalans. El filòsof Xavier Antich li replicava a Twitter que sap greu que, en efecte, només sigui una festa d'una part dels catalans: els que llegeixen. No sé si es pot dir que els que no llegeixen mai, ni un llibre a l'any, se senten al marge d'una festa tan cívica, però suposo que més aviat Antich apunta al fet que el votant de C's i unionista en general és menys afeccionat a la lectura que l'independentista. Això seria molt dubtós, també, però els estudis demogràfics semblen afirmar que a més nivell cultural entre la població catalana, més tendència independentista. Queda clar que que es tracta d'estadístiques i tendències que admeten tota mena d'excepcions singulars.

El que sí sembla indiscutible és que l'electorat independentista té més capacitat de mobilització, i això seria l'explicació de la punxada d'un García Albiol que va arribar-se a  Badalona per regalar roses a la via pública i es va veure escaldat, reprès i escridassat per la gent que celebrava la diada. Tot i jugar teòricament a la seva ciutat, jugava en camp contrari. També semblen tenir més motivació lectora: entre els llibres de no ficció més venuts ahir, en català hi ha majoria de llibres sobre el procés, mentre en castellà, només n'hi apareix un, i precisament d'un proindependentista espanyol com Ramon Cotarelo.

El que un Sant Jordi agredolç com aquest em demostra és que la ferida és lluny de cicatritzar, i que en efecte existeix una divisió important de la societat catalana. Potser no la fractura que alguns volen crear, però sí una escletxa que ara per ara sembla que no fa més que aprofundir-se.

No seria Sant Jordi, la festa que el líder de C's Albert Rivera deia que volia proposar com a festa de tots els catalans en lloc de l'11 de setembre, un bon exemple de com es podria iniciar el procediment de guariment? Una aposta per la cultura, per la reflexió, per l'amabilitat, la cortesia -les bones formes i el somriure de nou!-, i un civisme que impedeixi que s'arreli la controvèrsia en forma de ràbia, frustració o odi.

Podria, ho crec fermament. Podria ensenyar el camí de la resolució civilitzada de la discrepància política, i també del legítim dret a la diferència i l'exercici de la convivència. Potser amb una condició que amb els anys he après a atresorar, usar i defensar: la capacitat de valorar els altres en la seva totalitat d'éssers humans, en la seva completa humanitat. I, si de cas, posant una mica de pes addicional al costat de les virtuts de cada persona, en lloc del dels seus defectes. Perquè, moltes vegades, cal ajudar a l'altre a reconèixer-se en allò que té de millor, per tal que respongui també amb la millor actitud a la discrepància i la controvèrsia amb què ens hi puguem enfrontar.

EQUIDISTANTS I DISTANTS

Una bona mostra de l'exquisidesa d'alguns, o molts, d'aquests equidistants que es mantenen neutrals en una lluita ja declarada com és la del moviment independentista contra el repressor Estat espanyol és un tuit que ha estat molt comentat aquests dies. És d'un tal Antoni-Italo Moragas i diu així:
Uns acusen de terrorisme a qualsevol protesta, altres acusen de dictadura a qualsevol actuació repressiva. I uns pocs vivim en una democràcia incapaç de donar resposta a un conflicte polític pels incentius d’ambdues parts per a distorsionar la realitat.

O, encara més il·lustratiu, aquesta piulada d'avui mateix de l'ínclit exdiputat dels comuns, Lluís Rabell:

Lluís Rabell‏Compte verificat @LluisRabell

Tot un resum de la situació que vivim..

Aquesta postura tan democràtica, tan humana i tan considerada, i tan sospitosament còmoda, cal dir, que fa que tota una patuleia variada de vells radicals, antics comunistes o encara comunistes, nous revolucionaris, etc, tots ells caracteritzats per la seva capacitat teòrica transformadora i la seva nul·la capacitat de posar-la en pràctica, ja està prou vista i és prou coneguda per molestar-se a comentar-la gaire. Bastaria acudir al meu filòsof Magnus T. Pfaff per veure com ja els retratava prou sentenciant aquells col·legues intel·lectuals que sempre afegien un parell d'ous durs a totes les reclamacions a les quals eren convidats a sumar-s'hi... fins que s'esgotaven els ous durs i tornaven així, orgullosament cofois, al seu galliner sense haver mogut un dit.

Més interessant és potser  considerar una peça més elaborada i documentada, l'article de Marc Andreu a El Crític titulat Octubre groc, primavera incerta. En essència, aquest article es pregunta si el que s'ha viscut d'ençà l'1 d'octubre és realment una revolució. I la seva conclusió bàsicament segueix la del professor Josep Fontana: Si pretenia ser una revolució, de moment és una revolució frustrada. Ho contemplo com una catàstrofe i des del més absolut desacord. Estem en un moment per aprendre a resistir, a no resignar-nos, a tirar endavant i tractar de recuperar el que puguem dels nostres drets i llibertats, prou amenaçats. 

També cita conspicus pensadors d'una òrbita similar: Vicenç Fisas, Guillem Martínez, Juan Andrade... fins i tot Joan Coscubiela. Una interessant mostra de com, des d'una apel·lació a la revolució, es desdenya una opció de revolta democràtica. Ni el crescendo repressiu i la deriva feixista que adopta l'Estat espanyol que està escandalitzant el món més democràtic pertorba la visió d'aquests inte·lectuals de cella alta.

Ara bé, m'interessa quan ens acusen als independentistes de muntar una ficció equiparable a la que perpetra l'unionisme per justificar la seva repressió, aquell en la qual es deté una presumpta cabecilla del moviment violent CDR per posseir un xiulet groc i una careta del temible revolucionari Jordi Cuixart. Al marge de reclamar un i altre cop una autocrítica al moviment independentista pels erros comesos, com no fan envers l'unionisme, però ignorant que l'autocrítica en l'únic camp que s'ha fet és precisament en l'independentista, diria que l'assenyalament més insidiós de l'article és el que apunta un altre il·lustre equidistant, Jordi Amat en l’imprescindible assaig ‘La confabulació dels irresponsables’. “Sobretot hi havia paraules: el relat que allunyava la política catalana de la realitat, el relat que bona part de la societat catalana acabaria preferint a la descripció de la realitat. Un relat que flirtejava amb la postveritat i creava una falsa sensació de consens”. Segons Amat, aquest relat, en la seva decantació de la declaració unilateral d’independència, té un fonament historicista de “relat unidireccional reelaborat, generació rere generació, per la historiografia nacionalista".

Com es veu, s'acaba acusant l'independentisme de crear un relat tan fals com el del seu temible enemic. És a dir, es vol neutralitzar l'argument que feia anar en el meu darrer post, i que jo documentava amb mentides molt concretes i evidents, que és el de la retorçada manera amb què la croada politicojudicial i mediàtica espanyola malda per construir un relat ad hoc per a dirigir tot l'arsenal repressiu de l'Estat. I vol neutralitzar-lo per la via d'equiparar-lo amb una pretesa realitat paral·lela creada pel món independentista.

Crec francament que novament estem davant d'una impostura intel·lectual que juga a posar en els dos platerets de la balança fenomens molt diferents. Si l'un posa tota la perversió de la fabricació deliberada de la mentida per tal de manipular i ocultar la realitat, l'altre pretén apuntar a un projecte alternatiu d'una realitat que impugna, quant antidemocràtica, vulneradora dels drets humans i , en definitiva, contrària a l'emancipació del poble català que pregona l'altra part. És a dir, podem estar d'acord que el moviment independentista vol crear un nou marc polític mentre l'altra disfressa de marc democràtic el que no ho és.

Naturalment, la percepció del que és veritat i és real sempre està subjecte a crítica, i a la discussió històrica, però alguns fets són difícilment qüestionables, com per exemple la manipulació d'un text jurídic com la que reflectia en el meu anterior post. En última instància, com ja vaig dir en un post molt més antic és que una cosa sí tinc clara: si bé el just no sempre guanya, el trampós sempre perd. Encara que aparentment guanyi i se'n dugui els premis. No sempre el món el deixarà clarament exposat en la seva actitud reprovable, (...) Però hi ha algú que sí sap realment que ha enganyat i ha actuat emparat en el frau. I d'aquest no pot fugir mai, ja que és ell mateix.

Més profunda em sembla la crítica a l'abast d'aquesta transformació política a la que apel·la la revolta independentista, i les incongruències o tensions que això provoca en les seves heterogènies files. però això haurà de menester l'espai d'un futur post.

EL RIGOR ALEMANY

 © 2018 AFP

Malgrat que per a bona part de l'opinió pública espanyola l'anunci del Tribunal Superior d'Schleswig-Holstein que desestima l'opció d'acceptar l'euroordre emesa pel jutge Llarena ha estat encaixat com pràcticament un acte de traïdoria per part dels alemanys, si analitzem el detall de la resolució emesa per aquest tribunal, la resposta que es podia esperar no podia ser sinó aquesta.

Naturalment, és molt fàcil dir que un preveia el que ha esdevingut un cop això ja s'ha produït. Però estem parlant ara dels arguments tècnico-jurídics que havien de prevaler en un procediment que, com bé han remarcat de fet els dos governs implicats, l'espanyol i l'alemany, és purament un tràmit judicial dins el marc de cooperació internacional que marca la normativa de la Unió Europea. Per tant, igual que afirmo que el Tribunal Constitucional espanyol haurà de desqualificar un dia l'aplicació del famós 155 feta pel govern del PP i autoritzat pel Senat -amb bel suport de l'anomenat bloc constitucionalista, no ho oblidem-, d'un tribunal amb un mínim de sentit de rigor jurídic no es podia esperar altra cosa.

És clar que partim del supòsit de trobar-nos en veritables estats de dret on la independència judicial és un fonament bàsic. Una cosa de la qual pocs dubtaven un cop va ser detingut Puigdemont en aquell land alemany. I una cosa de la qual molts dubtem en referència als nostres tribunals, inclòs evidentment el Constitucional.

La reacció de l'opinió pública espanyola, dirigida per la croada político-mediàtica, ha exhibit a parts iguals la prepotència i la rancúnia acomplexada que caracteritzen la seva actitud. Encara que el govern hagi intentat mantenir les formes, portaveus majors i menors dels partits constitucionalistes han mirat de tergiversar el sentit real de la clatellada rebuda pel jutge del Tribunal Suprem, o de menystenir el tribunal alemany titllant-lo de regional. La reacció de la caverna mediàtica ha estat coherent, com sempre, però ha arribat a límits escandalosos en casos extrems com el de Jiménez Losantos, que ha arribat a fer una crida a atacs terroristes a interessos alemanys. Tot plegat, una reacció que retrata tot el pitjor del caràcter d'aquesta democracia consolidada de la nación más antigua de Europa, que no té ni la prudència de saber-se contenir davant de l'estat més poderós d'Europa.

Que equiparin el Tribunal Superior d'un land a una Audiència Territorial ens dona, de pas, la veritable pedra de toc de com es creuen la descentralització més gran del món de la qual es vanten. El cert és que els arguments de la resolució del tribunal d'Schleswig-Holstein són tècnicament impecables, com explica avui el diari Ara, i no es basa evidentment en normes del seu estat federat o de la seva sola jurisprudència, sinó que cita la llei federal penal i la jurisprudència del seu Tribunal Suprem. Massa fi, tanmateix, tot plegat per a l'anàlisi de polítics destralers com els d'aquí, als quals els ha faltat temps per impugnar el funcionament del tractat de Schengen, sense reconèixer que aquesta euroordre ha navegat per culpa del clar abús de dret comès pel jutge Llarena. La resolució alemanya li salva la cara, tot sigui dit, permetent-se suposar que el Codi Penal espanyol sí contempla una interpretació extensiva del delicte de rebel·lió quan es produeix sense una violència directa sobre l'òrgan representatiu del poder que seria el subjecte passiu de l'alta traïció o la rebel·lió, en el llenguatge espanyol, a diferència de l'alemany.

Aquesta qüestió ens portaria a una llarga discussió, que de fet serà la base de l'argumentació jurídica amb què ara s'haurà d'enfrontar Llarena perquè la seva extravagant construcció del concepte de violència amb què ha encausat tots els processats per rebel·lió no caigui com un castell de cartes davant la lògica jurídica que, a partir d'ara, les defenses només haurien de traslladar de la resolució d'un veritable tribunal, el superior de l'estat d'Schelswig-Holstein

L'OBSESSIÓ DE PROHIBIR

La repressió social i política compta amb molts fronts i moltes vies, com estem veient en l'insuportable desgranar diari d'accions que persegueixen el moviment independentista català, segurament amb l'objecte de fer trontollar el suport popular a les diferents candidatures d'aquest caire que es presenten a les properes eleccions il·legítimes del 21D. A banda del front judicial i policial, hem vist com es recorre a vies menys òbvies però no precisament noves. Així, l'escanyament econòmic que ara amenaça la viabilitat de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals -gran bèstia negra de l'unionisme- i altres institucions culturals de retruc, per la via d'una curiosa reinterpretació de les normes de l'IVA per part d'Hisenda, que aplica de manera retroactiva. Tribunals de cuentas intervenint allà on els jutjats van sentenciar en contra i reclamant als capdavanters de la consulta popular del 9N una milionària indemnització, Juntes Electorals prohibint l'ús de símbols que puguin cridar a la solidaritat amb els presos polítics, denúncies de polítics i ciutadans a l'escola catalana -l'altra gran bestia negra-, etc, són altres de les formes en què l'Estat actua dia sí i dia també per assegurar el que ells diuen retorn a la legalitat.

Ben mirat, la legalitat es confon amb la prohibició de tot allò que no és permès, en un estat autoritari. L'obsessió de prohibir és, per dir-ho així, la prova del cotó d'un estat d'aquestes característiques. Aquesta obsessió va de la mà d'una ideologia que fa del ciutadà un etern adolescent o infant al qual se l'ha de vigilar, reprimir i castigar per al seu bé, per part d'un papa Estat que vetlla no ja pel manteniment d'una convivència social -ja no parlem de promoure el benestar i el progrés general-, sinó per l'adequació de les conductes i fins i tot del pensament dels individus a les normes que determinen la moral pública acceptable.

Què en deia Magnus T. Pfaff d'aquesta mania de prohibir? Tot i morir després de la revolució de maig de 1968 i de l'eclosió d'aquell joiós crit de "Prohibit prohibir", no va escriure res sobre aquell temps que li va arribar potser ja massa gran i retirat. Més aviat sembla que hi va reaccionar amb certa reticència. A "La ficció de la democràcia", escrita potser uns anys abans però apareguda tot just acabats aquells vents revoltosos, no esquivava tanmateix la qüestió de la prohibició. En un capítol íntegrament dedicat a Hobbes, el criticava amb virulència. Segons el mestre de Turíngia, Hobbes va crear en la seva elaboració del consentiment en la delegació del poder de cada ciutadà en mans d'un governant només una burda excusa per a la imposició de l'absolutisme. Per a ell, el poder sobre la pròpia vida és indelegable. La demostració és precisament la implantació de normes prohibitives que mostren clarament que els ciutadans no han delegat pacíficament el seu poder i han de ser castigats per fer-ho, a menys que es vulgui apel·lar, com el pensador anglès, a un mític passat. Aquesta crítica, per cert, ens recorda un dels arguments claus del bloc constitucionalista, segons el qual Catalunya hauria consentit a desprendre's del seu autogovern en ratificar la Constitució de 1978, és a dir, dues generacions abans que la que ara arriba a la majoria d'edat.

Pfaff no era en canvi un llibertari pròpiament, quant en el mateix llibre ataca la postura de Rousseau i l'altre mite de la Il·lustració, el del bon salvatge. Per al pensador alemany, l'home ha de ser reprimit, i si escau castigat, abans de l'edat adulta tant com convingui per assegurar que sap fer un ús noble de la seva llibertat. Bàsicament, que no l'usa en detriment de la dels altres. Arribava a anar més enllà: segons el seu parer, els que han estat educats sota la noció que la seva llibertat no coneix altres límits que els autoimposats, seran els grans tirans de demà, ja que no reconeixeran cap límit a la seva capacitat d'imposar el seu criteri sobre els altres.

Pfaff era, sí, de tendències anarquistes quan s'enfrontava al predomini dels aparells burocràtics i militars dels estats. Per a ell, els principis de jerarquia que presideixen aquest entramat eren la mort de la democràcia i la base de la ficció de la democràcia burgesa, quant responia en realitat a una delegació plenipotenciària de  la llibertat individual en mans d'una cadena de comandaments que impedia l'elaboració d'un veritable consentiment en l'execució de les polítiques públiques, i particularment de la força repressiva. La delegació és la perversió de la representació, assegurava, enfrontant el model de la democràcia grega de ciutadans lliures amb el de la denominada democràcia parlamentària. En especial, va disparar contra les dites monarquies parlamentàries, com l'espanyola, de les quals deia que els alemanys havien aconseguit alliberar-se gràcies a una derrota humiliant -la Gran Guerra-, i que són el model emblemàtic i més evident de la pervivència del fals mite hobbesià del consentiment col·lectiu en l'atribució del poder.

Pfaff proporcionava, tanmateix, tesis intermitges i considerava que alguns règims havien assolit més graus de democràcia que altres, i en general examinava aquesta gradació en funció de la capacitat del règim d'elaborar transaccions, pactes i consultes populars. Distingia així entre règims absolutistes o de línia jeràrquica, i liberal o de línia pactista. En una succinta classificació, situava Espanya entre els primers, òbviament, però també algunes -fictícies- democràcies.

Potser en una anàlisi històrica, podríem arribar a la conclusió que la línia absolutista i jeràrquica és consubstancial a l'estat espanyol des del seu precendent en el regne castellà que topa i acaba sotmetent per les armes els regnes de la Corona d'Aragó, d'una línia marcadament pactista.  Cal apuntar aquí que el pactisme català no es remet,com alguns erròniament interpreten, a un acord entre monarques, sinó al del monarca amb els estaments i ciutadans que governa, un pacte que no és indefinit ni gratuït. El xoc de trens famós entre Catalunya i Espanya és, així, en els seus fonaments un xoc de cultures polítiques  que tenen a veure amb els respectives bases socials i amb la forma en què els ciutadans són capaços d'organitzar-se.

Per dir-ho amb Pfaff: un poble que ha estat educat en el consentiment de la delegació de la seva llibertat acceptarà gustosament totes les prohibicions de què serà objecte, ja que es reconeixerà només en i dins els límits que aquestes prohibicions li imposen.

REPÚBLICA VS FEIXISME SOCIOLÒGIC

Els poder de l'Estat espanyol s'han desplegat sense cap tipus d'embuts envers la repressió del moviment independentista català. Hauríem de dir millor, en contra d'una República catalana que, tot i que sense pes material, ha estat proclamada i té una representació en l'opinió internacional. Malauradament, sobretot com a protagonista passiva d'aquesta mateixa repressió, i que pren cos en un president Puigdemont al qual ja assetja una ordre de detenció internacional que Bèlgica podrà dilatar, però no frenar.

La República interior, però, també aguanta i resisteix. Es podria dir que la República és un marc mental que fa que molt bona part de la seva població hagi subscrit una desafecció d'Espanya -i també per extensió de l'Europa que no li respon-. No es tracta ja que hagi desconnectat mentalment, com es deia setmanes enrera, es tracta que la seva actitud és de radical oposició  a seguir-s'hi sentint part. Com diu el famós adagi, vigila els teus pensaments que es transformaran en paraules, vigila les teves paraules que es transformaran en actes. El marc mental fa temps que ha arribat al marc de les paraules, al marc de la conversa ininterrompuda i exhaustiva que en tot el país ha copat les relacions i ha fet de la política un tema -el tema!- omnipresent. Falta, segurament, el darrer pas, el d'arribar als actes. N'hi ha hagut, és obvi: l'heroica defensa dels col·legis el dia 1d'octubre, l'aturada del dia 3 següent, i tots els que s'estan produint cada dia. Van emergint, en un procés d'auotorganització que ja ha superat fa anys la capacitat de mobilitzacions puntuals, massives i festives. Tot sembla indicar, tanmateix, que amb això no n'hi ha prou per consolidar la República. Cal un pas més.

Crec que aquest pas, o conjunt de passos, s'aniran fent, per bé que el govern avui empresonat o en part exiliat hi renunciés, pels motius que fossin. Oficialment per no produir una reacció brutal de l'Estat de la qual tenia indicis.  Aquests indicis són molt sòlids, i el seu empresonament, o el dels Jordis, n'és més que indici prova. Si quedava un bri d'esperança que la independència judicial funcionés, ahir, amb la ratificació per part de la Sala Penal de l'Audiència Nacional de la presó provisional dels Jordis, s'ha esvanit.

Però certament aquesta prova, aquesta mostra d'un Estat que sense vergonyes juga la carta de la repressió, troba un entorn propici en l'aquiescència i el suport incondicional d'una gran part de l'opinió pública espanyola i de la seva població. I d'una part de l'opinió catalana i la seva població. Fins i tot dels que potser estan lluny de simpatitzar amb el govern de Rajoy.

El franquisme sociològic, del qual ja molts pensadors ens havien advertit, té presoner un Estat espanyol que va fer una transició el 78 modèlica. Modèlica per als que estimen poblacions insolidàries, despolititzades, obedients i incapaces de respondre els poders autoritaris. Una població per a la qual la democràcia no és una qüestió interioritzada, sinó només una ocasió per desprendre's de les seves responsabilitats, les que governen les seves pròpies vides, en favor d'uns polítics que hauran de decidir , i als quals, això sí, després podran adjudicar totes les culpes de les seves desgràcies i mancances personals.

Quan la política pren els carrers, el poder s'espanta: la gent pot sentir-se lliure treballant-la, auotoorganitzant-se, assumint de les seves responsabilitats en la construcció d'una societat més justa. Quan la política es refugia en les cambres i els despatxos, el poder la manipula i la presenta com una trista màscara, la de l'actor que recita un paper que exclou la gent del pati de butaques d'altra força que la de xiular, aplaudir o simplement abandonar-lo, avorrida i fastiguejada.

WELCOME CATALONIA

El nou vídeo d'Òmnium Cultural

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

El dia 27 d'octubre de 2017, passi el que passi aquests propers dies, ja ha passat a la Història. La Història amb majúscules. Com el dia 1 d'octubre, al qual el dia d'ahir honora i fa justícia.

No importa ara analitzar el vaivé dels dies precedents, el tobogan del mateix matí d'ahir, els dubtes vacil·lacions, suposades traïcions i certes negociacions ocultes. L'important és el resultat aclaparador de la República Catalana al Parlament de Catalunya.

La resposta de l'estat espanyol, després de la votació del Senat en paral·lel a la del nostre Parlament, mostra també les seves vacil·lacions i febleses sota l'aparent puny de ferro de l'aplicació d'un 155 que pretén ser extensiu i intensiu. La convocatòria ccelerada d'eleccions ho fan palès: l'Estat, obeint o no a pressions, reflexionant o no sobre el greu problema d'intentar sotmetre totes les institucions catalanes, ha reduït al mínim el marge d'intervenció.

Ara convé a la societat catalana pair, meditar, deliberar i respondre de la forma més unànime possible a aquesta convocatòria, i mentrestant assegurar-se que el país continuï treballant com fins ara, però sota un nou aire de llibertat. responent a les agressions del bàndol franquista i unionista que ja anit es van viure a Barcelona -i que de ben seguir continuaran aquests dies- amb pacifisme i serenitat, però amb contundència. Preparant-se per a una llarga resistència en el dia a dia. Organitzant-se per posar dempeus la República i per a un modèlic procés constituent que acabi enganxant als que encara hores d'ara en son reticents.

La primera gran passa ja està feta: ens hem situat a l'alçada d'allò pel qual portem set anys lluitant decididament i a l'estela de motles generacions que ho han somiat. No defallim en la resta dle camí.

AJUDEU LA VERITAT, SALVEU-LA

Els ferits de l'1-O no van existir. Els empresonats a Soto del Real dilluns passat són perillosos agitadors. El projectat cessament del govern de la Generalitat i la paralització de facto del Parlament català seran mesures destinades a recuperar l'autogovern català.

En aquests últims temps, en els anys en què aquest blog ha estat dormint, ha arrelat un nou concepte en els mitjans: la post-veritat. O, dit d'una manera més crua i real: la manipulació deliberada de la informació que tothom ha rebut per tal de fer-la passar per falsa.

El cas del nostre 1-O és un cas emblemàtic de com un Estat poderós, autoritari, revestit d'una falsa capa democràtica, pot alterar tots els relats dels fets per imposar una visió diametralment diferent a la que una mirada directa i sense filtres produeix. 

Els mètodes són diversos: negar directament els fets, atribuir-los a manipulació quan estan enregistrats (el propagandista sempre atribuirà a l'adversari el que ell fa), o no desmentir-los quan són innegables però sí complementar-los amb uns fets concomitants que els justificarien. Els hem vist tots, emprats per un Estat espanyol que controla els mitjans de comunicació d'una manera impròpia d'una democràcia, per formal que sigui. A tant arriba la desvergonya que hem vist un diputat del partit crossa del govern del PP, Ciutadans, recriminant al ministre de ram que no hagi estat capaç d'impartir el mateix relat dels fets a la premsa internacional.

La pressió arriba també a les xarxes. Tot i que internet va permetre difondre ràpidament i en temps real la brutalitat policial del dia 1 d'octubre contra els votants, o apreciar sense lloc a dubtes la magnitud de les manifestacions independentistes confrontant-les amb les sempre menors unionistes, o comprovar l'actitud pacífica i impecables de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez en les mobilitzacions del 20 de setembre que els han dut a la presó, tot i ser cert i lloable tot això, també tenen doble ús i són terreny abonat per als detractors que compren el missatge del govern del PP o directament estan infectats pels aparells repressors de l'Estat.

Una víctima col·lateral d'aquest odiós clima que es pot generar a les xarxes és la protagonista d'un vídeo difós per Òmnium Cultural i que va esdevenir viral, on en anglès es demanava l'ajuda d'Europa contra la repressió del'Estat espanyol al moviment independentista. El contraatac ha estat tan brutal que l'actriu -Anna Maruny de nom- ha hagut de tancar les seves xarxes socials i no respondre a les peticions d'entrevistes que li arriben.

L'arma preferida dels agressors aquí ha estat l'humor. L'humor que ja havien usat a TV3, al programa "Estàpassant" que dirigeix Toni Soler, en una autoparòdia que la mateix actriu va protagonitzar. Noli ha servit de res. Ja és una de les bèsties negres de l'unionisme despietat que ens assetja.

QUI SALVARÀ EL PLANETA?

Fa gairebé quatre anys vaig escriure aquesta petita reflexió sobre el veritable sentit del nacionalisme.
Crec que estem enmig d'un moviment popular que beu en les fonts d'aquest nacionalisme que aquí defensava: universal però arrelat de veres en la terra -que vol dir en les gents que la defensen i la volen conservar per a les generacions futures-.
Avui que Galícia o Califòrnia estan cremant, fruit de la voracitat d'un capitalisme cec i deshumanitzador, els pobles entenen millor que mai que la riquesa de la comunitat passa per conservar els seus vincles amb la natura i amb els altres ciutadans que la comparteixen. 

Un record emocionat als pobles gallec i californià que lluiten avui contra tanta dolorosa devastació.

LA FABRICACIÓ DE L'ENEMIC

Vulguem o no -que no volem, és clar- som enmig d'una guerra. Una guerra molt bruta. Anava a dir que incruenta, però tampoc és així, ja que les actuacions policials de l'1-O a Catalunya i de bandes feixistes en els dies posteriors, o el 9-O a València i altres llocs no deixen sola la violència teòrica, de la qual probablement la física només és la punta d'un iceberg.
S'està construint, des dels aparells de l'Estat i dels mitjans de comunicació afins -els de més abast entre la població- un relat calculadament meditat i dirigit a crear la imatge d'una Catalunya asfixiada per un ultranacionalisme català que voreja la coacció física permanent del dissident. Naturalment, això no es ven fàcilment entre la població catalana que viu la realitat de primera mà, però sí cala entre la població espanyola intoxicada per aquests mitjans -i això inclou una part de la població resident a Catalunya que per unes raons o altres compra el missatge-.
El sistema que usen sempre és el del mirall, un dels principis del famós decàleg de la propaganda de Goebbels: atribuir al contrari el que tu fas.
Assistim estupefactes a una campanya per desacreditar fins i tot la realitat dels múltiples testimonis de la brutalitat policial l'1-O. No els importa fins i tot acusar els metges que van certificar les lesions de les víctimes. El que ells van fer inventant agressions i víctimes entre els membres dels cossos de seguretat, ens ho retribueixen, encara que el món sencer hagi vist les múltiples imatges enregistrades.
La bèstia predilecta ha estat i ara, lògicament, ho és en major grau, el sistema educatiu català, al que atribueixen la forja de legions d'independentistes amb el cervell rentat. No dubten en atribuir a pares i mestres un adoctrinament paral·lel al que ells usen. Quan els seus nens van amb banderes espanyoles o es disfressen de guàrdies civils en plena desfilada del 12 d'octubre és una lloable mostra d'educatiu patriotisme. Dur una estelada és vil adoctrinament sense entranyes.
Antena3, aquesta tele participada majoritàriament pel grup editorial que ara canvia la seva seu a la capital del Regne, i que fins ara tenia la seva seu no declarada als salons d'un cèntric hotel madrileny on els seus apoderats jugaven a la política, va emetre en el programa dirigit per una catalana aquesta perla que supera el nivell més delirant que podria haver imaginat el mateix Goebbels.
https://twitter.com/EspejoPublico/status/918792069547569153

Tot això semblaria anecdòtic si no fos perquè hi ha al darrera molt de poder. Potser Serrat podria recuperar per uns dies la seva vella lucidesa i retratar-los com són, com va fer a "Macarras de la moral":
Anunciando apocalipsis
van de salvadores
y si les dejas te pierdes
infaliblemente.
Manipulan nuestros sueños
y nuestros temores,
sabedores de que el miedo
nunca es inocente.

I amb ell diríem allò de :

Si no fueran tan temibles
nos darían risa.
Si no fueran tan dañinos
nos darían lástima.

I està clar, causen dany. I en volen causar més. Estan disposats a modelar l'enemic. I no repararan en mitjans per destruir-lo si veuen amenaçat el seu status.
Contra això només ens queda la lucidesa, la fermesa i la confiança en la veritat que alberguem en una zona íntima. Aquesta convicció neta en el que nosaltres fem i en la seva justícia és el que ells mai, però mai, podran tenir.

TORNEM-HI

La llarga pausa del blog Col·lectiu d'Antiartistes, nascut per agitar el debat cultural, social i polític d'un àmbit territorial indefinit, no tancat només als dominis de la llengua catalana -com es constaten en les múltiples visites que -encara ara, més de dos anys després de suspès- rebem d'arreu del món, arriba a la seva fi.
Si més no, circumstancialment: les circumstàncies que ho justifiquen són les que travessa Catalunya en aquests dies d'excepcionalitat en què s'encara al seu futur.
Aquestes mateixes circumstàncies fan que sigui difícil preveure la continuïtat, tant periòdica com en el terme final, d'aquest retorn. En tot cas, i marcat per la necessitat de ser al carrer i donar veu al carrer, aquí estem. Al servei de la societat, articulant la nostra veu de nou amb una comunitat que marxa endavant amb el seu projecte constructiu. La fita i els reptes són apassionants. I les dificultats, qui ho dubta, enormes.
Doncs som-hi, tornem-hi!