REPÚBLICA VS FEIXISME SOCIOLÒGIC

Els poder de l'Estat espanyol s'han desplegat sense cap tipus d'embuts envers la repressió del moviment independentista català. Hauríem de dir millor, en contra d'una República catalana que, tot i que sense pes material, ha estat proclamada i té una representació en l'opinió internacional. Malauradament, sobretot com a protagonista passiva d'aquesta mateixa repressió, i que pren cos en un president Puigdemont al qual ja assetja una ordre de detenció internacional que Bèlgica podrà dilatar, però no frenar.

La República interior, però, també aguanta i resisteix. Es podria dir que la República és un marc mental que fa que molt bona part de la seva població hagi subscrit una desafecció d'Espanya -i també per extensió de l'Europa que no li respon-. No es tracta ja que hagi desconnectat mentalment, com es deia setmanes enrera, es tracta que la seva actitud és de radical oposició  a seguir-s'hi sentint part. Com diu el famós adagi, vigila els teus pensaments que es transformaran en paraules, vigila les teves paraules que es transformaran en actes. El marc mental fa temps que ha arribat al marc de les paraules, al marc de la conversa ininterrompuda i exhaustiva que en tot el país ha copat les relacions i ha fet de la política un tema -el tema!- omnipresent. Falta, segurament, el darrer pas, el d'arribar als actes. N'hi ha hagut, és obvi: l'heroica defensa dels col·legis el dia 1d'octubre, l'aturada del dia 3 següent, i tots els que s'estan produint cada dia. Van emergint, en un procés d'auotorganització que ja ha superat fa anys la capacitat de mobilitzacions puntuals, massives i festives. Tot sembla indicar, tanmateix, que amb això no n'hi ha prou per consolidar la República. Cal un pas més.

Crec que aquest pas, o conjunt de passos, s'aniran fent, per bé que el govern avui empresonat o en part exiliat hi renunciés, pels motius que fossin. Oficialment per no produir una reacció brutal de l'Estat de la qual tenia indicis.  Aquests indicis són molt sòlids, i el seu empresonament, o el dels Jordis, n'és més que indici prova. Si quedava un bri d'esperança que la independència judicial funcionés, ahir, amb la ratificació per part de la Sala Penal de l'Audiència Nacional de la presó provisional dels Jordis, s'ha esvanit.

Però certament aquesta prova, aquesta mostra d'un Estat que sense vergonyes juga la carta de la repressió, troba un entorn propici en l'aquiescència i el suport incondicional d'una gran part de l'opinió pública espanyola i de la seva població. I d'una part de l'opinió catalana i la seva població. Fins i tot dels que potser estan lluny de simpatitzar amb el govern de Rajoy.

El franquisme sociològic, del qual ja molts pensadors ens havien advertit, té presoner un Estat espanyol que va fer una transició el 78 modèlica. Modèlica per als que estimen poblacions insolidàries, despolititzades, obedients i incapaces de respondre els poders autoritaris. Una població per a la qual la democràcia no és una qüestió interioritzada, sinó només una ocasió per desprendre's de les seves responsabilitats, les que governen les seves pròpies vides, en favor d'uns polítics que hauran de decidir , i als quals, això sí, després podran adjudicar totes les culpes de les seves desgràcies i mancances personals.

Quan la política pren els carrers, el poder s'espanta: la gent pot sentir-se lliure treballant-la, auotoorganitzant-se, assumint de les seves responsabilitats en la construcció d'una societat més justa. Quan la política es refugia en les cambres i els despatxos, el poder la manipula i la presenta com una trista màscara, la de l'actor que recita un paper que exclou la gent del pati de butaques d'altra força que la de xiular, aplaudir o simplement abandonar-lo, avorrida i fastiguejada.