EL PRINCIPI DE REACCIÓ

Crec que qualsevol espectador objectiu de l'anomenat procés -potser caldrà esperar un hipotètic estudiós futur per trobar-lo, certament-, estarà d'acord que el moviment independentista ha estat el que ha dut la iniciativa en tot moment cara a les forces que intenten contrarestar-les i en conseqüència assegurar la unitat de l'Estat espanyol.

És ben lògic que així sigui en principi, ja que si algú està obligat a ser propositiu és el que ha d'intentar somoure l'estat de les coses -l'statu quo-. Ara bé, es podria esperar -seria fins i tot lògic esperar- que l'adversari triés també fórmules propositives, positives, per intentar convèncer un moviment tan ampli com aquell del que parlem, un moviment de base tan popular i sostingut en el temps. Tanmateix, no hem trobat de l'estat espanyol i dels seus defensors més que fórmules reactives, basades en la repressió pura i dura, l'amenaça i la imposició de la por.

Instal·lat en la pura reacció, el moviment unionista s'ha limitat, com a norma general, a etzibar tota mena de desqualificacions a l'independentista, molt sovint usant l'efecte mirall o de transposició que es diu inspirar pel jerarca de la propaganda nazi Goebbels: l'atribució de les pròpies condicions, accions i les pròpies mancances al contrari. Feixistes i totalitaris són alguns dels adjectius més emprats en aquest tipus d'atac. O fins i tot el de violents, tergiversant els fets fins a l'infinit, com és el cas emblemàtic de les acusacions dels fiscals i les resolucions de l'Audiència Nacional contra els líders civils i polítics de Catalunya. Darrerament, tanmateix, veiem que disputa a l'independentisme els espais guanyats reproduint sense gaire dissimulació les seves tàctiques i mètodes, però encara som lluny de veure'l disposat a un debat obert i lliure d'idees.

Reacció, doncs, en aquest sentit. Però també reacció entesa políticament com aquell corrent que mira més al passat que al futur. No ja a conservar l'statu quo, sinó, apel·lant a un mític passat millor, reprendre fórmules caduques que pretenen fer retrocedir les conquestes i avenços de la societat.

Em sembla evident que la Humanitat no evoluciona en un progrés lineal i continu. Que té moments d'estancament i moments de regressió. Tanmateix , una visió a molt llarg termini ens confirma que sí que el progrés existeix i es consolida. Però avancem en cercles, en moviments que s'assemblen més a aquell que puja la muntanya rodejant-la i buscant senderes més planeres que no a l'escalador que tira pel dret. Si preferiu la imatge, ens elevem en una espiral on els salts de nivell de vegades són inapreciables.

Els reaccionaris, refugiats en un concepte molt primari d'identitat nacional que, en la seva versió imperialista, és agressiva i intolerant, ens volen  barrar el pas. Però el bon grimpador sap que ha de tenir paciència i buscar el vent favorable i saber que el temps, a la fi, és el seu aliat si sap ser constant i es manté serè.