Exemples molt il·lustratius els proporciona el mateix llibre quan transcriu íntegres les fitxes policials sorgides dels interrogatoris dels detinguts en la macrooperació que va fer caure la Comissió Permanent de l'Assemblea de Catalunya durant la seva reunió el 28 d'octubre de 1973 a l'església de Maria Mitjancera, conegut com el cas dels 113. Així, podem trobar la transcripció de la fitxa relativa a la declaració del treballador Bernardino Castro Castillo, natural de Jaén i resident a Sant Joan Despí, que va al·legar:
Que el jueves le visitó un amigo cuyo nombre y apellidos desconoce invitándole a una reunión que se celebraría en la iglesia. Refiere que no le dio ningún dato sobre la contraseña "Pacem in Terris" para que le fuera permitida la entrada. Que su amigo le habló de un acontecimiento mundial "Pacem in Terris" que había hecho Juan XXIII, que a pesar de no haber oído nada al respecto creyó conveniente trasladarse a Barcelona para asistir a la mencionada reunión. A pesar de lo sorprendente de su declaración niega todo lo demás.
Una revisió de les 113 fitxes fa palès que hi havia unes consignes per declarar coartades concretes,per bé que inversemblants com aquesta transcrita. També és cert que alguns, pel que fos, no las van seguir i van admetre alguns dels fets i fins van denunciar alguns dels assistents. A aquests els va anar millor i les multes van ser més lleus, molt importants en canvi en casos d'altres, en funció del relleu i antecedents, com la de 350.000 ptes que li van imposar a Jordi Carbonell. Bernardino Castro es va quedar en 100.000 ptes. La sanció econòmica, sovint desorbitada, va ser un arma ja molt usada en la repressió de l'Estat franquista i sembla també un recurs preferit per l'actual govern neofranquista espanyol.
Però si els detinguts s'esforçaven en negar l'evidència era assistits pel dret a la pròpia defensa i a no declarar en contra d'ells mateixos. El govern del PP, en canvi, no es troba davant cap tribunal però s'esforça en negar l'evidència de les seves accions repressives, com en el cas de les accions de Policia Nacional i Guardia Civil el dia 1 d'octubre. Així veiem com ho han intentat contra tota lògica els ministres d'Exteriors, Interior o portaveus del govern espanyol. Ara bé, si aquesta tàctica li pot resultar efectiva davant l'opinió pública espanyola mercès a l'empara de la cobertura mediàtica del seus mitjans captius o domesticats, els està resultant més difícil amb uns mitjans internacionals que escapen del control de l'aparell estatal espanyol, sobretot ara que el cas català ha passat ja a estar sotmès al focus de mitjans d'arreu del món.
El ministre d'Exteriors espanyol, Alfonso Dastis, ha patit ja diverses rebregades a mitjans de prestigi com la BBC, on s'han confrontat les seves inversemblants negacions dels fets amb la realitat que aquests mitjans saben contrastar amb professionalitat. L'últim exemple és l'entrevista veritablement dura que va rebre del periodista londinenc Tim Sebastian, per al programa "Conflict Zone" que emet la televisió alemanya Deutsche Welle. Un exercici envejable de periodisme incisiu i una mostra de la ineptitud i pobresa intel·lectual del ministre, al qual li salten literalment els colors, com es pot apreciar veient la imatge de Dastis al principi i al final del programa (veieu vídeo incrustat, amb subtítols fets per un voluntari de la xarxa).
Quasi podríem sentir commiseració per ell, si no fos perquè declaracions diverses ens donen fe del seu cinisme i manca absoluta d'escrúpols, com en la declaració que reprodueix el tuit d'Europa Press que veieu en la imatge que encapçala aquest post. O el ministre reconeix que molta gent a Espanya viu en situacions socials que fan bona una presó, o té en poc valor la llibertat personal.O ambdues coses.
Si tan li agraden les presons que hi vagi ell. I s'hi quedi una temporada.
ResponElimina