31/10/17

LA TURBA

De vegades a un li agradaria no tenir raó, i aquesta és una d'elles: el meu darrer post ha estat confirmat pels fets i ja tenim un president de la Generalitat exiliat quaranta anys després que s'acabés l'exili de la Generalitat i el de Josep Tarradellas i es restaurés la màxima institució política de l'autogovern. Que no sigui exiliat oficial, i que el president no vulgui ni pugui demanar asil a l'Estat belga no ho fa menys políticament rellevant.

Es poden discutir moltes coses i especular moltes d'altres sobre aquesta fugida de Carles Puigdemont i part dels seus consellers a Brussel·les, però el que és indiscutible és que la seva situació és penosa, lamentable i un veritable crit a la decència europea -si en queda-, que alberga en el seu epicentre un màxim dirigent polític legalment elegit que és perseguit pels poders d'un Estat pel fet de liderar un procés democràtic i pacífic que segueix els principis i objectius pels quals es va presentar a unes eleccions i les va guanyar.

Aquesta bufetada a Espanya, però, ensopega contra una tancada defensa del règim democràtic espanyol, aquest constitucionalisme del qual aparentment se senten tan orgullosos classes polítiques, mediàtiques i altres claques. Resseguir a la xarxa les banalitzacions, ridiculitzacions i menyspreus a la situació d'uns polítics que s'enfronten pels seus actes purament representatius -no estem parlant de la corrupció, de la qual per cert ben poc es parla malgrat que assetja dia sí i dia també al Partit Popular-, és realment trist i et fa perdre la fe en la capacitat humana de mostrar la més mínima empatia i solidaritat. I ho dic perquè abraça un llarg espectre de la classe política -gairebé tota -i intel·lectual -amb honrosíssimes excepcions- espanyoles, i arriba tant als d'allí com els d'aquí -o els d'aquí que ara són allí en alguns casos-. No diré noms per no ofendre ni m'acusin d'assenyalar amb el dit, però fa veritable mal comprovar com alguns encara demanen més llenya i titllen de massa suau aquest 155 de la ignomínia i la vergonya. I, el pitjor, acarnissant-se en els que poden pagar-ho amb llargues penes de presó o ja l'estan patint, com els dos Jordis.

Aquesta manca d'empatia o solidaritat obeeix, sens dubte, a la dimonització xenòfoba que patim els catalans en general per part d'una extensa composició d'opinió pública atiada pel PP i per Ciutadans, fonamentalment, a la qual s'apunten entusiàsticament els seus mitjans controlats i un nombrós seguici d'estómacs agraïts, a més d'altres que sense tenir res a guanyar-hi semblen simplement gaudir de l'espectacle.

I que aquesta dimonització depassi l'esfera purament política i la mediàtica i arribi a infestar l'àmbit judicial, que és l'ariet de l'atac a l'independentisme, ja desacredita qualsevol aparença de justícia en aquest Estat -no aquesta república mental que flota sinó el real, el pesant i dur Estat-. Una mostra evident i excelsa és l'escrit de la querella del fiscal contra el govern de la Generalitat, on fa un repàs dels actes que segons aquest eminent jurista o grups de juristes justifiquen que hi hagi hagut una rebel·lió, és a dir, un alçament violent des de la Generalitat. Quan parla dels fets de l'1 d'octubre, qualifica la gent digna que va defensar les urnes de turba enardecida. I per a més inri, en un escrit divulgat amb un arxiu titulat "Más dura será la caída".

Deshumanitzar l'adversari és el primer pas per anihilar-lo, arrasar sense pietat. No mostrar cap consideració cap a les persones de les quals et separa una visió política és el primer pas, i ben ferm, cap a l'autoritarisme.

3 comentaris:

  1. 1 - Diguin el que diguin els Jordis són presos polítics.
    2 - Puigdemont és un exiliat per les seves idees polítiques
    3 - L'Estat Espanyol és governat pels descendents dels franquistes
    4 - Tot un govern elegit per les urnes democràticament ha estat cessat.
    5 - Som una república independent
    6 - etc.

    ResponSuprimeix
  2. Convertir-nos en escarabats que només mereixen de ser trepitjats, això és el que fa la deshumanització.

    ResponSuprimeix
  3. Sí, això és. Vaig llegir una vegada que, durant la segona guerra mundial, presoners aliats al Japó van ser víctimes de tortures espantoses- com a tants altres llocs del món, no era per assenyalar una cultura- en nom de la "ciència". I els "metges" que les van dur a terme explicaren que havien de transformar, en la seva ment, a aquells èssers humans en animals, despreciables cucs, bèsties sense ànima. Palaven d'aquests desgraciats ( a qui s'anàven passant de tortura en tortura ) com de "troncs".

    ResponSuprimeix