LA TURBA

De vegades a un li agradaria no tenir raó, i aquesta és una d'elles: el meu darrer post ha estat confirmat pels fets i ja tenim un president de la Generalitat exiliat quaranta anys després que s'acabés l'exili de la Generalitat i el de Josep Tarradellas i es restaurés la màxima institució política de l'autogovern. Que no sigui exiliat oficial, i que el president no vulgui ni pugui demanar asil a l'Estat belga no ho fa menys políticament rellevant.

Es poden discutir moltes coses i especular moltes d'altres sobre aquesta fugida de Carles Puigdemont i part dels seus consellers a Brussel·les, però el que és indiscutible és que la seva situació és penosa, lamentable i un veritable crit a la decència europea -si en queda-, que alberga en el seu epicentre un màxim dirigent polític legalment elegit que és perseguit pels poders d'un Estat pel fet de liderar un procés democràtic i pacífic que segueix els principis i objectius pels quals es va presentar a unes eleccions i les va guanyar.

Aquesta bufetada a Espanya, però, ensopega contra una tancada defensa del règim democràtic espanyol, aquest constitucionalisme del qual aparentment se senten tan orgullosos classes polítiques, mediàtiques i altres claques. Resseguir a la xarxa les banalitzacions, ridiculitzacions i menyspreus a la situació d'uns polítics que s'enfronten pels seus actes purament representatius -no estem parlant de la corrupció, de la qual per cert ben poc es parla malgrat que assetja dia sí i dia també al Partit Popular-, és realment trist i et fa perdre la fe en la capacitat humana de mostrar la més mínima empatia i solidaritat. I ho dic perquè abraça un llarg espectre de la classe política -gairebé tota -i intel·lectual -amb honrosíssimes excepcions- espanyoles, i arriba tant als d'allí com els d'aquí -o els d'aquí que ara són allí en alguns casos-. No diré noms per no ofendre ni m'acusin d'assenyalar amb el dit, però fa veritable mal comprovar com alguns encara demanen més llenya i titllen de massa suau aquest 155 de la ignomínia i la vergonya. I, el pitjor, acarnissant-se en els que poden pagar-ho amb llargues penes de presó o ja l'estan patint, com els dos Jordis.

Aquesta manca d'empatia o solidaritat obeeix, sens dubte, a la dimonització xenòfoba que patim els catalans en general per part d'una extensa composició d'opinió pública atiada pel PP i per Ciutadans, fonamentalment, a la qual s'apunten entusiàsticament els seus mitjans controlats i un nombrós seguici d'estómacs agraïts, a més d'altres que sense tenir res a guanyar-hi semblen simplement gaudir de l'espectacle.

I que aquesta dimonització depassi l'esfera purament política i la mediàtica i arribi a infestar l'àmbit judicial, que és l'ariet de l'atac a l'independentisme, ja desacredita qualsevol aparença de justícia en aquest Estat -no aquesta república mental que flota sinó el real, el pesant i dur Estat-. Una mostra evident i excelsa és l'escrit de la querella del fiscal contra el govern de la Generalitat, on fa un repàs dels actes que segons aquest eminent jurista o grups de juristes justifiquen que hi hagi hagut una rebel·lió, és a dir, un alçament violent des de la Generalitat. Quan parla dels fets de l'1 d'octubre, qualifica la gent digna que va defensar les urnes de turba enardecida. I per a més inri, en un escrit divulgat amb un arxiu titulat "Más dura será la caída".

Deshumanitzar l'adversari és el primer pas per anihilar-lo, arrasar sense pietat. No mostrar cap consideració cap a les persones de les quals et separa una visió política és el primer pas, i ben ferm, cap a l'autoritarisme.